25-jul-2013
VIJAY IYER TRIO
No, no era l’objectiu, no estava previst, ho confesso. Quina gran manca de sensibilitat! Aquesta era la tercera vegada que sentíem Vijay Iyer, en els darrers 3 anys, i potser això ens va relaxar una mica. Però, com és que fem aquestes errades tan absurdes? Mai, mai, mai, pots donar-te per relaxat quan entres a un concert d’aquest pianista. És un tipus brillant i que, des de que el conec, no ha parat de millorar la seva proposta. Espero haver après la lliçó!

Amb el Teatro Victoria Eugenia ple de gom a gom, el pianista d’origen hindú va portar els presents a un viatge rítmic extremat, volant des del blues fins al techno incloent, tot i que en compta-gotes, bases electròniques pre-gravades.
Núvols blancs, xais endormiscats....
cursa de cavalls enfervorits!
i, entremig, un crescendo lluminós….
D’una elasticitat irrenunciable, entre el beat tempestuós de Tayshawn Sorey, -enèrgic substitut del recentment ascendit Marcus Gilmore-, i la lírica de Stephan Crump –els seus episodis amb l’arc van ser colpidors-, el trio va pitjar l’accelerador fins a l’extenuació, per a deixar-se caure després amb la ingravidesa d’una ploma. Quina facilitat! L’infinit tot d’un cop i el silenci absolut! diu Lluís Llach. Va ser un joc de ritmes ben amanits des de l’aire monkià que sempre acompanya la pianística d’aquest músic inquiet. Et deixa sense paraules.
A l’inrevés que en d’altres ocasions, no es va fer pregar gens a l’hora d’oferir el hit de Michael Jackson, Human Nature, a l’hora del bis. Coses de l’estat d’ànim?
Aleshores encara no ho sabíem, però acabàvem de sentir un dels millors concerts del Jazzaldia.
THE SWALLOW QUINTET
En el nostre trasllat a la Plaza de la Trinidad vam pair com vam poder la descàrrega, i ens dèiem que sentir Steve Swallow combinat amb Carla Bley i Steve Cardenas no podia ser mala cosa. No ho va ser, però ja us aviso que la màgia d’en Vijay va durar estona.


JORGE PARDO HUELLAS XL



AGUSTÍ FERNÁNDEZ AURORA TRIO
Tot i que no ens trobàvem en les millors condicions (3 concerts previs gairebé consecutius, el sirimiri que calava cada cop més i l’horari –gairebé la una de la matinada-), per a tancar el dia (o la nit), ens vam acostar al claustre de San Telmo, a escoltar la part final d’una de les audicions que, a priori, em venien més de gust.
El Jazzaldia, però, és cruel a l’hora de combinar estils i horaris, i només vam poder gaudir de mitja hora d’aquest artesà de la improvisació. Això sí, en la penombra de l’escenari (no tenim fotografies amb qualitat suficient) i sota un xim-xim insistent. És poc, però per a mi va ser molt bo tornar a sentir una proposta esquizofrènica (dues en un dia). Aurora Trio és molt mediterrani, molt acolorit, però també rebel i contundent. En aquesta mitja hora el trio, amb Barry Guy al contrabaix i Ramón López a la bateria, ens va sobrepassar del tot, alternant peces líriques (i, tal com deia, d’una arrel mediterrània evident) amb d’altres totalment mancades de línia melòdica, on el més important eren les textures i els cops d’efecte, les conjuncions entre ells i la lliure manifestació de complicitats. No puc deixar de destacar el so que li treu Agustí Fernández al seu piano. Utilitza totes les possibilitats de l’instrument, tots els matisos, sense automutilar-se. Quin extraordinari pianista!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada