JAZZALDIA 48 2013 (I)

24 a 28-jul-2013 

En el retorn a Donosti sempre trobes portes obertes,

i no penses en el cartell de figures que t’esperen.

Penses en la “Trini”, i et passen pel cap imatges amb gent asseguda,

cossos coberts amb impermeables, gairebé immòbils, mullant-se per la pluja.

Quan tornes aquí, ja no recordes altres platges.  

Aprens que els tràfecs del Jazz Band Ball a la Zurriola són un miratge,

i que el Jazzaldia és un Festival amb geni, un follet que surt  i no para de voltar.

Quan tornes a Donosti penses que hi ha Jazz, que tot passa en un no res,

i que l’aigua també torna sempre.

... i aquest cop l’aigua ha tornat, gairebé cada dia.

Tan fàcil d’explicar i tan difícil de comprendre, però aquí hi trobareu solament la nostra impressió i les nostres imatges. No hem pogut arribar a tot arreu, naturalment. Ens hem deixat, per coincidències horàries o altres afers, actuacions com les de Sílvia Pérez Cruz, China Moses o Concha Buika, ...i moltes més.

Sempre passa i aquest cop també ha estat així. Hi ha hagut el Festival de John Zorn, de Jamie Cullum i de Diana Krall. Una terna de molt de pes que ha fet homes i dones feliços aquests dies.  Tanmateix, la felicitat del geni de la làmpada ha vingut des d’altres indrets, més subtils, des d’una mena de festival paral·lel que coneix pocs clixés i que obeeix, tot i que sovint per inèrcia, els savis designis d’Orfeu. Parlem de Vijay Iyer i la seva capacitat d’arribar al tot partint del no res, parlem de Gregory Porter amb aquella veu infal·lible, parlem de Youn Sun Nah, amb la que faríem la volta al món, i encara en voldríem més. Parlem d’Agustí Fernández i l’Aurora Trío.

Entremig també hem de parlar de dos sons inigualables: el de Lee Konitz (geni i figura), i el d’un altre històric com Pharoah Sanders; o de la visita gairebé obligada al Jazzaldia de Dave Douglas, o del minimalisme del quintet de Steve Swallow, i de la preocupant inquietud de Hiromi....

I encara n’hi ha més, començant pels premis Jazzaldia. Ara van per parelles i aquest cop li ha tocat a la llegenda viva que és Lee Konitz, ex-aequo amb el “Cifu”, el periodista més influent de l’Estat pel que fa a Jazz, en els darrers 50 anys. L’acte de lliurament a Juan Claudio Cifuentes va ser dels que no haurien d’haver acabat mai, entre batalleta i batalleta de l’home de “Jazz entre amigos”. Tampoc va passar desapercebut l’homenatge a Raúl Mao, traspassat enguany, gran coneixedor del Jazz i fundador de la revista “Cuadernos de Jazz”. Un petó a la María Antonia.

En tot cas, volem agrair les facilitats que sempre ens ha donat l’organització del Jazzaldia, i en especial tota la gent de premsa, per a fer la nostra feina. Una forta abraçada a tots.

Tot seguit, en els propers dies o setmanes (esperem que no s’allargui a mesos) farem un repàs a tot el que hem pogut sentir i veure. Una imatge valdrà en moltes ocasions, més que mil paraules.