Publicat a El 3 de Vuit
EL SWING TORNA AL SAM-CAFÈ
Toni Solà, saxo tenor
Gerard Nieto, piano
Ignasi González, contrabaix
Jean Pierre Dérouard, bateria
Des de la separació amistosa entre el Jazz Club Vilafranca i el Casino Unió Comercial, pervivia la incògnita de si els gestors de la veterana entitat de La Rambla farien el pas de seguir amb la seva aposta pel Jazz. Vam poder esvair el dubte dissabte passat, després d’assistir al concert que oferia el baterista francès Jean Pierre Dérouard, amb la música de Count Basie en el punt de mira. El Casino ha estat des de mitjans del segle passat la referència del Jazz a Vilafranca. Allà s’hi van sentir els primers concerts, i allà s’hi va establir el Hot Club Vilafranca als anys 30. Així és que no es pot més que aplaudir la renovada força que agafa el Jazz al Casino i, per simpatia, a tot Vilafranca. Dos clubs de Jazz i dues programacions estables. Qui diu que separar-se és restar?
També és significativa la carta de presentació. Torna el Sam-Cafè, amb la seva atractiva decoració i, sobretot, amb la seva proximitat, l’alè del músic allà mateix, amb el públic a tocar. Algú diria que solament hi manca el fum del tabac ... Velles notes, vells acords... I el Swing, l’estil desenfadat i addictiu que va néixer del “hot jazz” dels anys 20 (amb la gran depressió del 29 com a rerefons) i que ha venut més discos que cap altre corrent musical en tota la història. Aquest és el segell artístic que vol el Sam-Cafè, una recreació del Jazz Clàssic, aquell que van impulsar des del mateix Casino el segle passat. Jive at Five, One O’Clock Jump, Shiny Stockings, Jumpin’ at the Woodside, Cornet Pocket... qui en dóna més? A ballar!
El grup que comandava Jean Pierre Dérouard tampoc no tenia cap secret per al públic que omplia la totalitat de l’aforament. Vells coneguts. Junt amb l’experimentat saxofonista Toni Solà, sobresortia al piano un Gerard Nieto fenomenal, que elevava la temperatura amb subtils intervencions a redós d’altres solistes. Per la seva banda, el contrabaixista Ignasi González va tenir una excel·lent aportació a “Cute”, peça on històricament havia destacat la flauta de l’inoblidable Frank Wess (1922-2013), i que requereix una connexió especial entre contrabaix i bateria. De Jean Pierre Dérouard cal dir que posseeix la rauxa controlada que tanta impressió causa en els amants del “hot jazz”. Una força infinita que acompanya amb ulls implacables. És la mirada del qui sap què vindrà, un segon després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada