Publicat al El 3 de Vuit
Marco Mezquida
piano
Marko Lohikari
contrabaix
Carlos Falanga
bateria
MARCO DESENCADENAT
Segur que el jove pianista menorquí Marco Mezquida ja fa temps que actua sense que res l’encadeni. És només una etiqueta per a descriure el que ha significat sentir-lo en estat pur, en el seu ambient, amb el seu propi grup.
Fins ara, solament l’havíem tingut acompanyant altres formacions que, tot i permetre-li abundants dosis de llibertat, sempre li demanaven algun tipus de contenció. El Trio és el màxim d’aquesta puresa que, de moment, hem pogut tastar a Vilafranca. Va ser a l’Auditori del Vinseum, amb tota la senzillesa i honestedat possibles, que en Marco Mezquida va alliberar tot el seu món. L’acompanyaven dos amics fidels i també músics de sobrades capacitats: el suec Marko Lohikari al contrabaix i l’argentí Carlos Falanga a la bateria.
Passen moltes coses quan una proposta expressiva i rica com aquesta ens arriba. Hi ha un gran treball de conjunt. Des dels trios de Bill Evans als anys 60, allà on tot va començar, l’evolució del Trio clàssic de Jazz ha tingut un creixement constant fins arribar a fer-se un espai propi que ara trobem natural. Actualment, si volem posar-nos al dia pel que fa a trios de piano, cal pensar en els protagonitzats per Vijay Iyer, el dels nord-americans The Bad Plus (properament a Terrassa), els dels nòrdics Tord Gustavsen i Bobo Stenson, o el del malaurat Esbjörn Svenson. I poso aquests exemples, i no d’altres, perquè moltes de les composicions del concert que ens ocupa se situen més cap a l’amplitud i l’atmosfera nòrdiques que no pas, posem per cas, cap a l’eloqüència llatina. Tots ells, del nord i del sud, tenen propostes capdavanteres on es juga el futur del Trio, i queda clar que el grup de Marco Mezquida també vol participar en aquesta partida, i amb les mateixes cartes.
El trident va oferir una actuació coral farcida de detalls que no s’improvisen en un dia. Parlo d’aquell treball de conjunt, dels contrapunts del piano quan canta el contrabaix, dels solos que es converteixen en duos, o que arriben per decantació al trio.
El concert va ser tècnicament molt brillant i, pel que fa a Marco Mezquida, es pot afirmar que estem davant d’un mestre de la pulsació. Les 88 tecles són una gran orquestra en mans d’un músic amb coses a dir, inspirat i amb l’enginy suficient per administrar la intensitat. Ens trobem davant d’un prestidigitador. No saps perquè, però les coses van passant i ets incapaç de moure’t del seient.
El Trio és com el propi pianista, passa del lirisme al bop, o de la intensitat a la delicadesa, amb naturalitat. Tot passa en pau, tot s’agermana pacíficament en mans d’aquests músics. Una prova va ser el primer tema de la vetllada, Dama de Nit. Una peça que és un crescendo lentíssim i gairebé infinit. Aquesta capacitat de mantenir la tensió només la tenen els grans. Després van venir peces amb més blues, altres amb tocs llatins, alguna picadeta d’ull al funk, valsos lents com Taiko, i també un homenatge (Agustí for President) a Agustí Fernández, el gran pianista que ens falta sentir a Vilafranca, i que ha estat mestre de Marco Mezquida.
L’actuació es va emmarcar en la presentació del disc “My Friend Marko”, un treball amb composicions pròpies guardonat amb el premi de la crítica al Millor disc de Jazz del 2013, atorgat fa ben poc per la revista Enderrock. Es dóna el cas que abans de convertir-se en Marco Mezquida Trio, el grup ja existia com a “My Friend Marcko” (així, amb “ck”), i aquest és el primer treball del grup amb el nom del pianista al capdavant.
Per acabar, el Trio va incloure un parell de temes nous. Radiohead Montsant Elevation, que juga amb els efectes provocats pel pop-rock britànic si el combines amb el fruit de la vinya, i un altre, gairebé a mig cuinar i encara sense nom, que inclou un duo exquisit dels dos Marckos, i que va dedicat a un nadó que es diu ... Django.
Marco Mezquida torna a Vilafranca el proper diumenge dia 23 en un concert amb la OCP, a L’Auditori de Vilafranca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada