Agustí Fernández, piano i direcció
Julián Sánchez, trompeta i percussió
Pol Padrós, trompeta
Iván González, trompeta i direcció
Albert Cirera, saxo tenor
Oriol Fontclara, saxo alt
J. Manuel Leal “Tete”, saxo alt i flauta
Marc Cuevas, contrabaix
Alejandro “Wassylli” Granados, contrabaix
Sergio Díaz, bateria
Ivó Sans, bateria
Resistint els embats del temps, cosa que poques formacions i projectes poden dir en l’actualitat, la Free Art Ensemble s’entesta a seguir alimentant les ànimes adormides del personal. Recentment, ha tornat a aixecar el cap amb una vetllada dintre del Mas i Mas Festival d’enguany, on han repassat les seves composicions recents. I a fe que han retrobat sensacions. Per mitjà d’aquest free jazz de tint colorista que empelten amb elements provinents del rock, la psicodèlia i la música tradicional, amb lleugers tocs de clàssica, van emocionar en el primer set de la vetllada del Jamboree.
El mestratge i l’esperit cooperatiu d’Agustí Fernández semblen garantir d’entrada la continuïtat del projecte. Tanmateix, el repartiment de responsabilitats ha fet sort entre els components d’aquest grup. Vull dir que, tot i l’argamassa integradora que aporta el pianista, la música que vam poder sentir s’endevina prou consistent per a mantenir-se i, fins i tot, créixer per sí sola. Aquesta circumstància es va veure reflectida en la conducció de les peces. El trompetista Iván González va dirigir bona part del set en el que vam ser presents, combinant-se amb el propi Agustí Fernández.
Estem d’acord que, per a l’espectador, obrir la porta del Free resulti una activitat no exempta de riscos. Cal un canvi de xip i preparar l’aterratge en espais incerts, on tot sembla possible. Tanmateix, també podem dir que es tracta d’una activitat gratificant, on el present es gaudeix amb fruïció i, com els bons caldos, el post-concert deixa un regust aromàtic, molt persistent.
El set va consistir en un sol tema d’uns 40 minuts de durada, acompanyat d’un bis que es va allargar fins gairebé els 15. El que vam sentir prioritza diverses coses, segons el moment. Normalment, la tendència és començar oferint combinacions de textures, tant és de quina banda provenen, si de la percussió, dels vents o del contrabaix. Tot seguit, hi ha entrades a base de duos o trios, que finalment acaben en un esclat, en un tutti. El component melòdic va ser minso però va existir. Sovint hi va tenir cabuda, però sempre a base de riffs breus. La tensió es va veure reflectida en tots els passatges, i la intensitat es va repartir calculadament. En aquesta primera peça de 40 minuts, saxos i trompetes van anar incorporant-se lentament i amb molta cura, fins a construir un crescendo on es va poder apreciar la potència d’una secció rítmica amb dos contrabaixos i dues bateries. Una senya d’identitat que, no per molt coneguda en el món del free, deixa de ser un actiu de gran valor per aquest grup.
En el camí, vam topar amb un espai per al blues, un blues iniciat amb molta tensió i estovat després gràcies a un solo de flauta travessera. La flauta va començar a escampar harmònics mentre les trompetes irrompien amb sordina, i van aflorar les textures altre cop. El passatge va continuar amb un trio dels dos contrabaixos i el tenor, on s’afegien després els saxos alts, aterrant tot seguit en un món de sensibilitat extrema. És aquí on es desemboca en les flaires quasi religioses d’una setmana santa andalusa i, si em permeteu (Gil Evans que estàs en el cel), milesdavisiana.
El bis, després d’una bona dosi d’insistència per part del públic, ens va deparar una estructura semblant, tot i que molt més enèrgica i rockera. En primer lloc van ser un cop més les textures, ara des de la trompeta, per passar després a un seguit d’esclats ben treballats, en els que la percussió, com en tota la vetllada, hi va tenir un paper preponderant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada