JAZZALDIA 49 2014 (II)

23-Jul-2014

En un capvespre amb sol encara viu i enlluernador, s’ha donat el tret de sortida al Jazz Band Ball. És la presentació del Festival, amb quatre escenaris en marxa. Tot es mou en l’espai que agrupa els edificis del Kursaal i la platja de la Zurriola. Tres empostissats són pel Jazz i el més gran de tots, que presideix la pròpia platja, està dedicat a altres músiques. Enguany hi han convidat antigues figures del pop i el funk.

Entre tots els concerts, destaquen amb llum pròpia la cantant René Marie i la darrera sensació vinguda dels EUA, l’aclamat nonet Snarky Puppy. La primera en encetar el nostre recorregut –com sol passar, no haurem pogut ser a tot arreu- és la dolcíssima cantant René Marie, que sorprèn amb un trio encapçalat pel pianista Bruce Barth, un autèntic mestre de mestres. Segurament, el pilar bàsic que sustenta una vocalista són els seus acompanyants, i amb aquests, René Marie l’ha encertada de ple. Actuació meritòria la seva, no solament per la qualitat global, amb cert regust d’antigor tot recordant Billie Holiday, sinó pels condicionants ambientals, amb el sol directament a la vista, i tècnics, havent de mantenir un autèntic litigi contra la taula de so.

A l’escenari més petit hi tenim el saxofonista Víctor De Diego en format de trio sense piano, amb Jordi Gaspar al contrabaix, i la mà sedosa de Gonzalo Del Val a la bateria. Ens inunda d’estàndards ben cofats de solos encesos, superant sovint en intensitat el seu fraseig habitual. Al saxofonista basc, que treballa a Barcelona des de fa una eternitat, sempre se li endevina alguna alenada d’aire fresc. D’això se’n diu talent i dignitat. Avançada l’actuació, i en una poètica coincidència -el concert simultaniejava amb el de René Marie-, mentre De Diego finalitzava la seva versió del Begin The Beguine, la cantant encetava la mateixa peça de Cole Porter des de la seva terrassa, alleugerida finalment pel llebeig del crepuscle.

Més tard, i mentre el groove intens i més aviat escadusser -molt hammond i pocs matisos- dels Ibrahim Electric rellevava Marie a l’escenari, el grup Snarky Puppy feia la seva aparició a la plaça gran del Kursaal. Allà mateix havia deixat anar el seu swing feia ben poc la Columbia Jazz Band, una reunió de músics que funcionen de manera semblant a la Locomotora Negra, la veterana big band catalana, encara força activa.

Ja havíem sentit els Snarky Puppy en una altra ocasió aquest mateix estiu, i veníem força preparats per a la seva descàrrega. Es tracta d’una banda molt treballada, amb diversos punts forts pel que fa als solistes i un background molt potent, amb la percussió com a estrella. A Donostia, el grup va començar en tromba amb una activa participació dels vents, un dels actius més importants de la formació, però va semblar com si amb el transitar del concert anessin perdent gas. No deu ser gens fàcil, tampoc per a gent jove i plena d’energia, afrontar una gira d’un mes, amb actuacions cada dos o tres dies. En tot cas, el seu final va ser digne però sense la potència que els recordàvem. Potser és que esperaven amb més delit que nosaltres l’aparició de l’inefable George Clinton i el seu Parliament/Funkadelic a l’escenari de la platja.

El veterà cantant tancava la nit, amb una desfilada de personatges carnavalescos, i la seva música enfervorida i estupefaent. L’havia precedit sobre les mateixes fustes Ray Davies, exlíder de The Kinks...