Joan Monné, piano
Ignasi González, contrabaix
Jo Krause, bateria
EL SWING DEL VELOCISTA
A la dècada dels 40, Swing i
Bebop eren estils antagònics. El Bebop
va ser una música revolucionària "inventada" per músics negres, en
oposició al Swing de les Big Bands majoritàriament formades per músics blancs.
Del Swing com a estil en va néixer la tècnica que, modificant el tempo entre
notes, ens permet parlar de si una peça té swing o no.
Més de 70 anys després, gent com Jesse
Davis ens recorda que el Bebop s'entén des d'un swing permanent. La
velocitat desaforada, els volcans de corxeres i la nota be-bop (la 5a disminuïda o blue note),
són els trets essencials de la lliçó de memòria que, la passada Nit dels
Museus, va oferir al Vinseum aquest saxofonista majúscul. Jesse Davis
forma part d’una generació de músics nascuts a Nova Orleans, junt amb Nicholas
Payton i la dinastia Marsalis, que algú a la dècada dels 90 va
anomenar “The Young Lions”. Carregar amb aquest segell, essent de la terra
nadiua de Louis Armstrong i Sidney Bechet, no deu ser fàcil de
portar, sobretot si aspires a tenir veu pròpia.
Dalt l'escenari, Jesse va
pitjar l’accelerador. El trio el va seguir amb gran professionalitat assolint
estones molt riques, provinents sobretot del discurs de Joan Monné al
piano, a qui se li va afegir el toc sec i potent de Jo Krause. Amb el
pas de l’estona, el bateria es va convertir en l'altre "partenaire"
del saxofonista, sempre des d'una mètrica impecable. Gairebé totes les peces
van complir amb l'estàndard del Bebop, inclosa la roda de solos, sempre
iniciada des del piano, seguida pel contrabaix (infal·lible Ignasi González)
i acabada a la bateria, amb el saxo plenament lliure per entrar i sortir. En
diverses ocasions Jesse Davis va encetar les peces amb una introducció a
saxo sol, i segurament van ser els moments més emotius. El seu registre
amplíssim i l'habilitat per a matisar les notes greus, van deixar empremta.
L’exercici va fer aflorar
sudoracions evidents a dalt l’escenari, i a baix també. Només un descans (i vam
agrair el moment) amb la balada A Smoke Gets In Your Eyes (1933),
popularitzada per The Platters a les acaballes dels 50. La resta van ser
standards i una peça original, també indefectiblement bopera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada