dilluns, 23 d’octubre de 2017

DESPERT I VIBRANT

Roger Mas i Nadia Basurto, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14-oct-2017
Foto-muntatge amb Roger Mas i Nadia Basurto, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14-oct-2017

NADIA BASURTO AND TRIO
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14/10/2017

Nadia Basurto, veu
Roger Mas, piano
Bori Albero, contrabaix
Carlos Falanga, bateria


Si per atzar un dia et preguntes, seriosament, com és que t’ha agradat un concert, pots acabar fent-te un embolic. T’omples de raons superficials de l'estil “tocava molt bé...” o “quines peces més interessants...”, mentre les causes de la plaent audició, en són unes altres, i sovint difícils d'esbrinar. El concert que ens ocupa, absolutament amable a l'oïda i, en molts moments, emotiu, estic segur que pertany a aquesta categoria.

La cantant barcelonina Nadia Basurto, des de la seva condició de contralt, va exhibir capacitat tècnica i inventiva, a més de d'una habilitat especial per a l’scat. Una sòlida identitat que explica l'èxit de la seva carrera actual als Països Baixos. El disc que presentava, “For All We Know”, fou el camí per on va transitar l’actuació, reblada de manera subtil amb la cançó que li dóna el nom, un standard de 1934 que obria ella mateixa amb la veu i, després d’alguns compassos en solitari, s'hi afegia el contrabaix, en un duo dels que fan empassar saliva.

En acabar, cap dels presents no recordava el retard en començar, ni que el grup havia arribat amb pressa, després d'una avaria a la carretera. La solvència del trio, amb el Roger Mas accelerant i alentint magistral, i la tenaç voluntat de la cantant, van convertir la mitja hora d’espera en pura anècdota. Carlos Falanga, que substituïa el bateria titular Ramon Prats, es comportà amb una empatia quasi fraternal, a redós de la sonoritat ampla i contundent del contrabaixista Bori Albero, amo d’una pulsació profunda i ràpida alhora. Tots, en un esforç de sincronia i connexió, van fer curta una vetllada aplaudida llargament.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

EL FESTIVAL MASSIU

Com més va, més gros es fa. Al de Barcelona li passa com a tots els festivals de Jazz amb vocació d’arribar al gran públic: a més d’agradar als exigents, ha de quadrar la caixa. Fora d’algun com el Vijazz Penedès, que sembla jugar a una altra lliga, fa anys que s’ha consolidat la tendència: més concerts. En una furibunda fugida endavant, la consigna és fer més actuacions diversificant-ne els estils, i traspassant si cal l’àmbit que ens ocupa, el Jazz. No és poc, ni res que es pugui censurar però, és més aviat una necessitat de supervivència econòmica que no pas una voluntat artística? És producte d’un públic massa estereotipat en els gustos? En tot cas, les propostes musicalment avançades aprofiten bé l'oportunitat de veure’s programades en un gran festival. Mentre la gran massa de públic continuï pagant per veure concerts repetits, on el més important és l’artista i no el seu discurs, el fràgil equilibri estarà garantit. Malauradament som lluny de l'escena desitjada, un espai on la música avançada tindria capacitat per viure sola, sense que l’hagin de socórrer.

Ara que ha de començar el gruix de concerts del 49è, fem un recordatori del nostre breu pas pel 48è. Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Hem triat alguns moments que entrarien en la categoria dels avançats. Aquells que probablement van sortir poc o gens rendibles en el balanç econòmic que tant condiciona aquest, i la majoria de festivals.

DHAFER YOUSSEF

El llaütista i cantant tunisià presentava nova música amb el disc Diwan of Beauty & Odd, i la seva fusió d’arrel aràb, aquest cop amb força pinzellades llatines.

Dhafer Youssef amb Ben Williams, Sala Barts, Barcelona, 16 de novembre de 2016
Dhafer Youssef amb Ben Williams, Sala Barts, Barcelona, 16 de novembre de 2016

SFJAZZ COLLECTIVE

Nou treball també d'aquest conglomerat cooperatiu californià, ara sobre la música de Miles Davis. Actuació circular, començant i acabant amb el jazz modal de Kind of Blue, després de recórrer la senda de la fusió on, com és costum a la banda, cada instrumentista va presentar una de les composicions del repertori. 

San Francisco Jazz Collective, Conservatori del Liceu, Barcelona 2 de novembre de 2016
Ed Simon (piano), Warren Wolf (vibràfon), Robin Eubanks (trombó), Matt Penman (contrabaix), Sean Jones (trompeta), David Sánchez (saxo tenor), Obed Calvaire (bateria), Miguel Zenón (saxo alt)  -  Auditori del Conservatori del Liceu, Barcelona 2 de novembre de 2016


També vam assistir a la unió del magne pianista FRED HERSCH (i la seva música) amb l’ORQUESTRA JAZZ DE MATOSINHOS, un projecte que duia el nom de Days Gone By.

UNA SALA DIFÍCIL

Dels tres concerts, dos han tingut com a escenari l’Auditori del Conservatori del Liceu. Tinc l’esperança que pels intèrprets sigui un espai més amable, atès que pels espectadors resulta francament incòmode. La reverberació que constantment assetja la sonoritat afecta molt el resultat dels concerts. Si ho dic amb aquesta franquesa és perquè és un inconvenient que ve de lluny. Paradoxalment es tracta d'un espai que no fa justícia a les bones propostes que s’hi poden sentir. A la 48a. edició, si no vaig errat, s'hi van programar 22 concerts. No parlem doncs d’un espai secundari ni ocasional. També tinc l'esperança que algú se n'hagi adonat i que per a la 49a s'hi hagin pogut fer els canvis adequats.



dijous, 21 de setembre de 2017

LA VEU DEL SUD

D'esquerra a dreta: Jurandir Santana, Carola Ortiz i Bartolomeo Barenghi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-set-2017
D'esquerra a dreta: Jurandir Santana, Carola Ortiz i Bartolomeo Barenghi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-set-2017
ORTIZ, BARENGHI & SANTANA TRIO
Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-setembre-2017

Carola Ortiz, veu i clarinet contralt
Bartolomeo Barenghi, guitarres, efectes i veu
Jurandir Santana, guitarres


Poc després de publicar Sirin (2016), el seu primer disc com a líder, la Carola Ortiz va demanar al guitarrista brasiler Jurandir Santana que s’unís al duo que ella ja formava amb l'italià Bartolomeo Barenghi. El trio resultant, marcat fortament per les dues guitarres (acústica i elèctrica), fou el marc amb què la cantant i clarinetista terrassenca va obrir la temporada del Jazz Club Vilafranca. El concert, que figurava dins la programació del festival L’Hora del Jazz – Memorial Tete Montoliu, ens va conduir fins al continent sud-americà, centrant-se sobretot en el Brasil. El racó de l’imaginari que vincula jazz i bossa nova es feu present des d’un bon principi, gràcies a sonoritats dolces, quasi cremoses, tocades amb la dosi justa d’enginy. Amb la màquina del temps marxa enrere, i forçant molt l'imaginari, Jobim i Stan Getz s’haurien aliat amb João Gilberto i Charlie Christian

L'actuació, que va agafar alçada després d’un magnífic fado en català (“El meu amor mariner”), va alternar cançons tant de la pròpia cantant com de Bartolomeo Barenghi, i versions de cançó brasilera (Djavan, Veloso, Gilberto,...) per a aterrar finalment a la plana colombiana amb la corprenedora “Tonada de luna llena” del veneçolà Simón Díaz. En general, peces encara tendres però d’una factura sòlida i emotiva. Es pot dir que la “saudade” va conquerir fàcilment l'audiència, gairebé com si l’haguéssim esperat tot l’estiu.

De tots els secrets dels cantants, n’hi ha un que no és musical. Cantar cançons tot explicant històries demana una certa relació teatral amb l'audiència. La Carola Ortiz té aquesta habilitat, i la va mantenir malgrat el constant intercanvi d'instrument dels seus companys guitarristes, que engegaven una desconcertant desfilada entre cançó i cançó. Ens trobem davant d’una veu que no només gaudeix d’una bona modulació, sinó que es contrapunta sense esforç amb el clarinet, amb el que demostra un alt nivell interpretatiu. Peça cabdal dels primers anys del jazz, el clarinet ha deixat de ser protagonista si no s’utilitza en estils concrets, com ara el dixieland o el swing. La fornada d'intèrprets que practiquen la improvisació lliure l’ha fet reviscolar, herència segurament del free jazz, un estil que sempre ha apreciat el so vibrant i vellutat del clarinet baix.

dimecres, 9 d’agost de 2017

JAZZALDIA 52 2017 (I)

(Del 20 al 25 de juliol del 2017)


UN FESTIVAL MÉS VIU DEL QUE SEMBLA


Els festivals vius es mouen, i el Jazzaldia, que ha viscut una mena de resurrecció després del 50è aniversari, ha acomplert un segon any de canvis, instal·lat gairebé en una nova dimensió. No es veuen daltabaixos ni revolucions, o això sembla. No. El que es percep és una nova vitalitat, una nova sensació. No tot el que ha canviat funciona. Però ha canviat.


Dos instants, un moment. Dena DeRose i Houston Person, La Zurriola, Donostia, 21-jul-2017
Dos instants, un moment. Dena DeRose i Houston Person, La Zurriola, Donostia, 21-jul-2017

Per començar, el festival té ganes d'apropiar-se de tu, del teu temps com a públic seguidor. És molt ambiciós, això. En segon lloc, ha conquerit una gran part dels espais de la ciutat. Ja en tenia, i ara en té més, molts. I finalment, cuida el cartell d'artistes des d'un punt de vista amplíssim. Després podrem estar d'acord o no amb els escenaris de les propostes, si son més adients o no, i amb el nivell de cadascuna, però al cartell hi trobem des de músics consagrats fins a novetats de molts pals diferents i, a més, es reserva un espai molt important al públic infantil i, en general, a les actuacions gratuïtes. No parlo de cap perfecció, enteneu-me bé. Dic que ha canviat el concepte, i que per les venes del Jazzaldia hi corre alguna cosa més que inèrcia i nostàlgia. No conec interioritats de com es va gestant aquesta transformació. Miguel Martín continua al capdavant com sempre, i desconec si s'han produït canvis de directrius que permetin obrir noves vies. Tanmateix, després d’haver viscut aquesta 52a edició, puc dir que la tendència sembla apostar fort per una renovació.


L’increment de concerts en la curta distància pot ser un exemple dels símptomes de millora. Club Victoria Eugenia, Tabakalera, San Telmo i una bona colla d'espais més, han permès gaudir dels concerts amb certa intimitat. Que un festival es plantegi qüestions com la proximitat, encara que sigui a costa de fer coincidir horaris, mereix, com a mínim, l’enhorabona.


‘Poem of a Cell: Tryptich of Love and Ecstasy’, la performance audiovisual del polifacètic artista Stefan Winter, que la nit anterior al Jazz Band Ball es va representar a la platja de la Zurriola, ha estat  un altre bon símptoma. La triple projecció sobre el gran escenari, unida en rigorós directe a una orquestra de 60 músics, incloses veus, va admirar i cansar a parts iguals. Molt probablement, mantenir l’atenció en una obra de concepció abstracta, de més de dues hores de durada, i sense poder seure si no era a la sorra, així, en fred, no ha estat la millor manera de començar un festival de jazz, però cal premiar-ne la gosadia. Resultat poc satisfactori en el seu conjunt, però d’una potència conceptual fora de dubtes. Algú comentava que allò no era la prèvia d’un festival de jazz. I qui diu com han de ser les prèvies? Pregunta sense resposta. En tot cas, i fugint del propi ‘Poem...’, eren prou poètiques les 38 fotografies de gran format que Sebastião Salgado exposava al mateix Paseo de la Zurriola, i que contribuïen a fer més solemne la vigília del degà dels festivals de jazz peninsulars.

Musicalment, d’altra banda, hem viscut un Jazzaldia intrèpid i popular alhora, farcit d’extrems que han volatilitzat fronteres, si n’hi havia. Amb 52 edicions a l’esquena costa de dir que aquesta és ‘la millor’, però enguany s’han viscut concerts que entrarien en el qualificatiu de memorables, sobretot els primers dies, amb la concatenació de Wayne Shorter, Charles Lloyd, Donny McCaslin i Kamasi Washington. Dos veterans i dos joves que, salvant totes les distàncies i discursos artístics, va semblar que s’agafessin mútuament el relleu.


Gregory Porter finalment ha cantat a la Trini, Abdullah Ibrahim ha tornat amb tota la puresa, i veterans com Ernie Watts, absolutament entranyable, o Houston Person han fet 3 concerts cadascun als escenaris gratuïts. Herbie Hancock va semblar despertar dels seus records (quasi com el propi Jazzaldia) i completà una actuació prometedora amb la banda habitual, i algun canvi significatiu. El jazz europeu ha tingut al Teatro Victoria Eugenia el seu espai, i els vermuts ens els han subministrat els professors de Musikene, que s’han associat per a oferir diversos homenatges a llegendes del Jazz, cada migdia al pati de San Telmo.

N’hi ha hagut més i, si tot va bé, ho anirem comentant en propers articles, germans del que teniu al davant.

Gràcies per ser aquí. 

divendres, 4 d’agost de 2017

L'ART PERFECTE


Joan Crosas amb Manel Camp, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017

Horacio Fumero, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017

MANEL CAMP QUARTET + JOAN CROSAS
Torre-Ramona, Subirats, 29-juliol-2017

15è Festival de Música a les Vinyes

Manel Camp, piano
Xavier Figuerola, saxo tenor

Horacio Fumero, contrabaix
Lluís Ribalta, bateria
Joan Crosas, rapsoda


Als anys 20, les big bands ja van demostrar que es podia interpretar qualsevol composició en clau de jazz. Fou un moment decisiu de la història perquè, més enllà del nombre de components, els grups van començar a adoptar l’ampli cançoner popular com a repertori. Passats tants anys, el jazz ha après a expressar-se de mil maneres, fins i tot sota el prisma d'un filòsof medieval com Ramon Llull.


Fidel a aquesta línia, l'espectacle “ART Ramon Llull” que ha confegit Manel Camp no denota ni patiment ni angoixa de cap mena. Ens trobem davant d'unes composicions d’aire pop-folk que es mouen amb ritmes bàsicament simètrics, guarnits amb solos i duos de gran correcció. I com hi entra Ramon Llull en tot això? Doncs més enllà de la partitura, per mitjà de les breus però significatives intervencions d’una de les veus més impressionants de l'escena catalana: la de l’actor Joan Crosas.

Xavier Figuerola amb Horacio Fumero, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017


Cadascuna de les peces, que s'ordenen a l'espectacle tal com han estat incloses en el disc homònim, volen retratar l’evolució del pensament lul·lià. Descriuen els “valors eterns” de l'Art, una mena de sistema filosòfic que l'escriptor nascut a Palma va divulgar mitjançant les gairebé 300 obres que va escriure, la gran majoria amb l’objectiu de convertir infidels al cristianisme per mitjà de la raó i la seducció. Filòsofs i literats ja faran un judici ferm sobre què s'hi diu, però deixeu-me a mi explicar que el text i la veu pregona, i fins a cert punt rústica, encaixen a la perfecció, arrodonint de manera intemporal l'aventura jazzística-medieval.

Lluís Ribalta, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017

L'alta qualificació dels solistes participants, d'altra banda, va deixar moments enginyosos, com ara el tête-à-tête entre Lluís Ribalta i Horacio Fumero, en un sofisticat duel de percussions. La generosa aportació del saxofonista Xavier Figuerola, en substitució del titular, el trompetista Matthew Simon, va protagonitzar els moments més intensos, fent duo generalment amb el discurs obert de Manel Camp.

El conjunt de l'obra, que va deixar un pòsit de bellesa excepcional, i només va patir una certa continència a l'hora de jugar amb els timbres i les intensitats, transcorregué amb fluïdesa i arribà al final sense impostures, gairebé per sorpresa.

Manel Camp i Joan Crosas, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017

El Festival de Música a les Vinyes manté una interessant dinàmica d'idees. Ho demostren les dues propostes d’enguany, dos regals amb ànima pròpia i rendiment fora de dubtes. La resta ho fan l'espai de la Torre-Ramona i el tractament acurat del so i l'escenografia, un dels pilars d'aquests concerts, que ja son un clàssic dels estius al Penedès.