dissabte, 28 febrer de 2015

JOAN VIDAL SEXTET + OCGr “Coleridge’s dream suite” (Auditori de Granollers, 15-2-2015)

Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015

Joan Vidal Sextet

Gabriel Amargant, saxo tenor i clarinet
Martí Serra, saxos tenor i soprano
Adrià Plana, guitarra i efectes
Marco Mezquida, piano
Miguel Serna, contrabaix
Joan Vidal, bateria i direcció

Orquestra de Cambra de Granollers, Corrado Bolsi, director


Amb el recent treball Revisiting Zarathustra encara fresc, ha arribat una nova aventura del compositor i baterista Joan Vidal anomenada Coleridge’s Dream Suite. S’estrenava a l’Auditori de Granollers, enquadrada dins del 25è Festival de Jazz de la capital del Vallès Oriental. Una magnífica ocasió per a gaudir de les acurades i intemporals composicions d’aquest jove músic.


Joan Vidal Sextet, Auditori de Granollers, 15-2-2015



El sextet, un grup on es fa difícil destacar algú, obria el foc en solitari. Solvència contrastada entre els solistes i generositat per part de tots. Aquest podria ser perfectament l’eslògan per parlar del seu tarannà. Destaca la presència de dos bufadors dominants. Martí Serra i Gabriel Amargant tiben fort i són punta de llança, però la part rítmica, reforçada per quatre components -com no podia ser d’altra manera venint d’un bateria- és l’autèntic nucli de tot plegat. Podríem destacar les excel·lències del toc de Marco Mezquida, o el beat cromàtic del mateix Joan Vidal, però la més reveladora és la d’Adrià Plana a la guitarra. Sent l'únic instrument elèctric del conjunt, trenca amb l’olor de nou, i representa la connexió tímbrica amb el blues. El quartet rítmic es completa amb el so clar i contundent (excel·lent sonorització) del contrabaixista Miguel Serna.


Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015


Per a obrir el concert, el sextet va fer una passejada per les obres anteriors de Joan Vidal, Deptford Suite, Illusionary Rhythms i Revisiting Zarathustra. Les primeres flaires que ens van arribar provenien d’una successió d’ambients pop-rock, molt més delicats del que seria previsible, junt amb abrandats solos d’Amargant i Serra. Podríem dir que, el tram inicial d’aquesta primera part, ens va portar pels amplis espais del rock simfònic, la part central ens va alimentar de folk nord-americà (Adrià i la seva guitarra), i el final va transcórrer per subtils patrons llatins. Si a tot plegat hi afegim una bona capacitat per a dibuixar crescendos fins arribar a altes cotes d’intensitat, estem parlant d’un primer plat suculent i refrescant a la vegada.

Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015

Per a la Suite motiu de l’estrena s’hi afegia, a la segona part, l’Orquestra de Cambra de Granollers. La interpretació de El Sueño de Coleridge, un assaig/conte de Jorge Luís Borges sobre un poema de Samuel Taylor Coleridge -que el propi Joan Vidal es va encarregar de comentar prèviament al públic-, va ser una mena de muntanya russa en el millor sentit de l'expressió. És, com totes les obres de qualitat, necessària una segona escolta, però deixeu-me descarregar la meva primera experiència.



Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015


Al minimalisme inicial li van seguir amplis trams d’ambient neoclàssic (alguns aquí en dirien estil BSO), plens de tics manllevats dels grans musicals nord-americans, amb crescendos i diminuendos aromatitzats també de pop-rock i fusió. Mentrestant molts detalls: el camaleònic Marco Mezquida, ajustant-se admirablement tant al Sextet com a l’Orquestra; espai per a un duo ben significatiu de bateria i percussió, amb el músic de l’OCGr Marc Clos de coprotagonista; i l’Orquestra sonant sempre molt integrada, fins en els moments més intensos. En el tram final, hi va haver temps pel free jazz, representat per un desori que l’OCGr va assumir amb valentia. El terrabastall va desembocar en una pujada de decibels que, en comptes de fer saltar la teulada pels aires, ens va dirigir, per mitjà d’un final quasi fred, a un merescut repòs després de l’aventura..., Kublai Kan, els palaus de Xanadú...


Joan Vidal Sextet, Auditori de Granollers, 15-2-2015

Al final de la sessió hi va haver un homenatge a Josep Maria Ruera, compositor molt vinculat a Granollers i amb una reconeguda producció de caire tradicional. El seu Toc de Festa arranjat amb el segell -ara ja més identificable per part nostra- de Joan Vidal, va servir per a cloure un vespre de carnaval magníficament aprofitat.

divendres, 13 febrer de 2015

YVES BROUQUI QUARTET (Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 7-2-2015)

Publicat a El 3 de Vuit

Yves Brouqui, guitarra

Gerard Nieto, piano

Ignasi González, contrabaix

Xavi Hinojosa, bateria


Yves Brouqui. Sam-Cafè, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 7-2-2015

‘MAINSTREAM’ AL CASINO

Mentre la Rambla acull les primeres disfresses de l’any, avançant-se una setmana al desori carnavalesc, el Sam-Cafè ha rebut un nou concert amb el segell del Casino. I ho ha fet per mitjà del ‘mainstream’, aquell estil que ens porta còmodament pel carril del mig i que gaudeix d’un ampli consens entre el públic. El corrent principal, que és com caldria traduir el mot, el portava dissabte passat Yves Brouqui a l’interior de la seva guitarra. Ser músic francès i tenir bones referències, fa que el nivell d'exigència pugi. Ho sabíem i amb aquest ànim hi anàvem, però cal dir que el protagonista se'n va fer creditor des de la primera nota. Emparat en una pulsació acadèmica i l’ús hàbil dels acords, va oferir un repertori d’estàndards prou variat. Damunt les cordes no va forçar mai la maquinària rítmica, tot i mostrar-se’n molt capaç. En canvi, quan va voler va pitjar l’accelerador amb gran solvència. No va ser poc, la veritat. Sempre dintre dels cànons, va passar per diversos ritmes hereus del swing i el blues, assolint la plena complicitat dels fidels aficionats presents. 
La recepta va ser completa gràcies al trio català que acompanyava el guitarrista. Hi destacaven les incisives intervencions de Gerard Nieto al piano i el contrabaix d’Ignasi González, tots dos vells coneguts del públic vilafranquí, acompanyats aquest cop del flegmàtic bateria Xavi Hinojosa, que va desplegar un toc moderat, molt d’acord amb l’ocasió.

Que el veterà piano de paret del Casino segueixi actiu no deixa de ser una gran notícia, i que l’espai del Sam-Cafè es torni a omplir regularment, encara ho és més. Els amants de la tradició estan com un gínjol de contents. Tots hi hauríem d’estar. Fins ben aviat, Sam.

dimecres, 4 febrer de 2015

LA VELLA DIXIELAND + ELS VERNETS (Auditori de Vilafranca del Penedès, 18-1-2015)

Publicat a El 3 de Vuit

La Vella Dixieland i Els Vernets, Auditori de Vilafranca del Penedès, 18-1-2015


La Vella Dixieland
Pep Goltrompeta
Pau Casaressaxo tenor, clarinet i percussió
Benoit Poinsot, saxo alt
Xavi Manau, trombó
Gerard Nieto, piano i trompeta
Josemi Moraleda, contrabaix
"Pinyu" Martí, bateria

Els Vernets

Xavier Bayer, gralla baixa
Miquel Benito, gralla
Joan Reyes, gralla
Lluís Giménez, timbal i guitarra elèctrica

Convidat: David Miret, saxo baríton


JAZZTELL CARREGAT

Els Vernets amb Pau Casares i Josep "Pinyu" Martí, Auditori de Vilafranca, 18-1-2015

Tarda futbolera de diumenge i l’Auditori fregant el ple absolut. La fita era possible gràcies a la reunió de dos vells mons, els Castells i el Jazz, en un esdeveniment que no sé si té precedents a Vilafranca. Molts arriben a qualificar aquestes reunions de “con-fusió” i de pèrdua d’identitat. Però si fem un bon escandall entre pros i contres, la fusió de músiques acaba sempre amb guanys. De fet, el Jazz va néixer de la fusió d’identitats musicals diverses. I, pel que es va veure i sentir a la sessió que ens ocupa, el superàvit es confirma novament amb el treball d’aquests dos excel·lents grups: La Vella Dixieland i Els Vernets. Ara ja sabem que el Jazz i la Música dels Castells competeixen perfectament amb la pilota.
La Vella Dixieland i Els Vernets a l'inici de la seva actuació, Auditori de Vilafranca, 18-1-2015

Amb l’”Entrada a plaça” inicial, farcida de swing per la Vella Dixieland, l’espectacle semblava escenificar musicalment la unió dels dos mons. El que va seguir després va tenir un gran interès, reservant-nos fins i tot alguns moments francament notables. Comptem-hi per exemple l’admirable “Toc de castell”, ja ben bé a la segona meitat del concert, i la coratjosa “Moixiganga d’Algemesí”, on Els Vernets van lluir unes segones veus magistrals, posant la pell de gallina a més d’un. Molt destacable també el “Toc de vermut” que, després d’una breu cercavila, donava pas a l’”All Blues” de Miles Davis, executat a quintet pels components de la Vella Dixieland en solitari. Una prova de que el Jazz de Nova Orleans no era aquell dia cap faixa repressora.
Els Vernets amb Pau Casares i el convidat David Miret, Auditori de Vilafranca, 18-1-2015

Molts detalls van propiciar una vetllada entretinguda, divertida, i fins i tot festiva. El que més va sobresortir, però, va ser l’espectacle en el seu conjunt. Confegit amb talent, els protagonistes no es conformen amb un repertori de tonades castelleres, sinó que les arrangen amb criteri, n’estrenen de noves i les combinen per a produir un resultat coherent i atractiu. Quan hom parla de bona producció es deu referir a això, una suma de pesos i contrapesos, com si de la construcció d’una torre humana es tractés. Parlem de la voluntat d’obertura de la Vella Dixieland, amb el seu coneixement de les arrels del Jazz, del tractament finíssim per part dels Vernets de tot el que feia olor de Jazz, solos de gralla i timbal inclosos, i de l’equilibri tècnic de la sala pel que fa al so. Tot plegat va desembocar en un concert plaent, on els jazzferits es van sentir emparats pel swing i el blues, i els amants de les inxes van poder connectar amb gran empatia.
La Vella Dixieland al complet, amb l'habitual tancament d'actuació a peu d'escenari, Auditori de Vilafranca, 18-1-2015

Per al record quedaran els culpables de la reunió, amb els capdavanters, el trompetista Pep Gol i el graller Xavier Bayer. El convidat “sorpresa” David Miret, que va sortir amb el saxo baríton per a col·laborar en la peça “Força Titans”, dedicada l’Ignasi Trullàs. El timbaler-guitarrista Lluís Giménez dels Vernets que va tenir una aportació destacada amb la guitarra de rock, oferint uns colors que no són habituals ni en el Jazz clàssic, ni en la música de gralles. Els dos Vernets restants, Miquel Benito i Joan Reyes. I la gent de la Vella Dixieland, amb Xavi Manau al trombó de vares, Benoit Poinsot al saxo alt, Pau Casares al clarinet i al saxo tenor, Gerard Nieto al piano i la trompeta, Josemi Moraleda al contrabaix i Josep “Pinyu” Martí a la bateria.

dissabte, 27 desembre de 2014

GORKA BENÍTEZ, DAVID XIRGU, BEN MONDER TRIO (L’Auditori, Sala Tete Montoliu, Barcelona, 20-12-2014)

Gorka Benítez, saxo tenor i flauta travessera

Ben Monder, guitarra elèctrica i efectes

David Xirgu, bateria


El trio que lidera el músic basc Gorka Benítez aprofitava un dels Afters de l’Auditori per a presentar a Barcelona el seu disc Gasteiz, enregistrat en directe al Festival de Jazz de Vitòria de 2012. El disc es va gravar en una actuació gairebé improvisada, on els tres músics van descobrir dalt l’escenari allò que molts en diuen química. Serà la química, o serà la força quasi rural que desprèn aquest paio, alhora lliure i sensible. El fet és que la maduresa artística li escau a la perfecció.

Gorka Benítez, Auditori de Barcelona, Sala Tete Montoliu, 20-12-2014
Gorka Benítez, Auditori de Barcelona, Sala Tete Montoliu, 20-12-2014

Prèvies a banda, cal dir que ens vam endur agradables sensacions d’aquest concert. La proposta del trio és notable i acurada. Hi ha feina ben feta, no improvisada, i hi ha bons solistes. Alhora també hi ha un projecte que neix de l’imaginari de Gorka Benítez, on hi trobem duresa i poesia a parts iguals.  

El solo de tenor, en començar, ens va retornar el so ampli de sempre,  fins i tot més brillant i eloqüent. L'actuació, que el propi saxofonista va proclamar com a inici (i també final) de la gira, -com tants bons projectes lamentablement avui dia-, va contemplar dues sensibilitats en una. Dos mons marcats per l’instrument solista. La primera part del repertori va tenir el saxo tenor de protagonista, per a deixar pas després a la flauta travessera.

Amb el tenor es van multiplicar els senyals de matriu rockera, amb passatges connectats amb el free més ferotge. Tanmateix, va ser un free jazz poblat de riffs melòdics, amb una petja de fusió prou evident. Ben Monder s'hi movia còmodament mentre David Xirgu circulava, amb fredor, des de la fúria cap a la sensibilitat, immers com un cirurgià en els seus instruments. Allà on els humans veuríem ritmes simètrics, el bateria de Badalona hi veu, sortosament, poliritmes. Una lliçó de trempera ben confegida que va aixecar passions (tot i que molt controlades) entre una audiència convençuda i ben servida.

Ben Monder, Gorka Benítez i David Xirgu, Auditori de Barcelona, Sala Tete Montoliu, 20-12-2014
Una terrassa improvisada davant l’escenari, amb servei d’entrepans i begudes, és la confortable disposició de públic que s’estila en els Afters de l’Auditori.

La part de flauta travessera, inserida al bell mig del concert, va ser més breu. El ambients folk van fer baixar la bilirubina, i el pop va guanyar terreny, i fins van treure el cap alguns colors de la psicodèlia. Per si no ens n’havíem adonat, aquí va aparèixer amb brillantor l'escampall electrònic que Ben Monder tenia al seus peus. La vena Frisell es va materialitzar acompanyada d'una pulsació rica i el compromís total del guitarrista amb el projecte. Els destacables duos protagonitzats amb la bateria van confirmar les seves magnífiques dots de sideman.


David Xirgu, Auditori de Barcelona, Sala Tete Montoliu, 20-12-2014)
Ben Monder, Auditori de Barcelona, Sala Tete Montoliu 20-12-2014)



























Abans de retornar al saxo i cloure el concert, el grup ens va deixar una bona colla d’atmosferes florals i perfumades, contrapuntades amb alguna franja de dramatisme. La duresa, sempre present.

Una magnífica (i única) ocasió per a gaudir d’una proposta fresca, i de les més sòlides que li hem sentit al músic bilbaí. 

diumenge, 23 novembre de 2014

DAVID MURRAY INFINITY QUARTET (Jamboree Jazz Club, Barcelona, 4-11-2014)


TRACTAT SOBRE TRADICIÓ FUTURA

Tu no ho saps, però esperes ocasions com aquesta per a retrobar la intensitat. Comproves que, un cop lliurat a la pirotècnia i al desgavell aparents, s’obre un terreny lluminós, on governen també el criteri, la tècnica i l’emoció. I no és només la digitació encesa de David Murray, que en el concert que ens ocupa va impartir un curs accelerat d’excessos sònics, amb lliçó magistral de respiració circular inclosa, sinó la força d’un quartet que, en poc més d’una hora, va tocar tots els límits de l’excel·lència. Als que hi érem ens va semblar poc temps, però el terreny recorregut va ser molt.



 David Murray, saxo tenor
Orrin Evans, piano
Nasheet Waits, bateria
Jaribu Shahid, contrabaix



L’ocasió s’ho valia i la cava del Jamboree presentava un gran aspecte, ja en el primer set. Entre els assistents, s’hi comptava una significativa representació de crítics i cronistes de la premsa especialitzada, junt amb una bona munió d’habituals apassionats del Jazz. Vaja, el que es diu una autèntica entrada de gala. Alguns tenien ganes de sentir el nostre bufador amb el clarinet baix, instrument del que també és un mestre consumat però, finalment en aquest set, només se’l va poder sentir amb el saxo tenor.


El Infinity Quartet és només un dels molts projectes de David Murray en la seva nodrida trajectòria. Diguem que és el grup que connecta més amb les arrels del Jazz, sempre molt presents a la història de Murray, i que s’expandeix directament al futur, passant de puntetes i ràpid pels darrers 50 anys. Després de Be My Monster Love, un disc vocal editat el 2013 amb participació de cantants com Gregory Porter o Macy Gray, l’Infinity Quartet incorpora ara el pianista Orrin Evans, en una jugada que ens atreviríem a qualificar d’expansió ideològica. No ens aturarem aquí a comentar la brillant trajectòria recent d’Orrin Evans com a pare de criatures com Tarbaby o la Captain Black’s Big Band.


Vestit amb un repertori arrapat a la tradició, he de dir que el concert no va decebre gens. Des del primer moment, en el que el swing i el blues es van deixar notar amb força, el tenorista es va desbocar de la manera més natural. Frases enceses, feridores, amb aquell so gairebé dramàtic que tant l’identifica. Va semblar que arrossegats per l’energia d’aquest solista tan implacable, els components del trio es posaven en marxa també a cent per hora. Potser no va ser el cas del pianista, Orrin Evans, però sí que es van sentir interpel·lats contrabaix i bateria. Això va fer que l’accent es posés en la lluita del ritme contra el so del tenor. Nasheet Waits va treure tots els seus recursos per posar-se a l’alçada. Va parlar amb decisió per mitjà d’un beat calculat i notablement agermanat amb Jaribu Shahid. Quan Evans va iniciar el seu protagonisme, el trio es va convertir en una màquina poderosa, que no podia amagar estructures semblants a Tarbaby, el grup que tant Evans com Waits comparteixen per viure amb més llibertat les fronteres del Jazz.


La cursa va continuar amb un tema decantat subtilment als ritmes llatins. Aquí descobriríem la volatilitat del so de Jaribu Shahid, una navegació que acompanya amb finals de frase punyents i profunds. Una virtut aquesta que va emprar fins a liquar-se religiosament amb Evans i Waits. Van ser molt més que tres germans en el decurs de l’actuació. Per la seva banda, David Murray va augmentar la llargària dels seus solos, i va aprofundir en la diversitat de textures i harmònics que sortien el seu tenor, molts d’ells a punt de caure de la partitura per la part de dalt. Embrancat en aquesta lluita extenuant, el saxo va acabar sonant com una afinadíssima trompeta de fira.



En sortir, algú comparava el que acabàvem de sentir amb un altre quartet de recent audició, i que també treballa en els confins del Jazz, com el de Wayne Shorter. La conclusió va ser que el nivell de gaudi va resultar molt semblant, tot i la important distància que separa les dues propostes. És la demostració que els límits de recerca en l’evolució del Jazz són molts, i poden ser molt diversos.