dimecres, 30 de novembre de 2016

VEUS AMB PRESTIGI

Gemma Abrié, Laia Fortià i Clara Luna, WoM Trio, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 26-nov-2016
WOM TRIO, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 26/11/2016


Clara Luna, veu i teclat
Gemma Abrié, veu i contrabaix
Laia Fortià, bateria i veu


Contràriament al que pot semblar, el Jazz ha comptat sempre, a banda de les cantants, amb instrumentistes i compositores capdavanteres. Mary Lou Williams, Melba Liston o Carla Bley connecten perfectament amb les més actuals Terry Lyne Carrington, Ingrid Jensen o Regina Carter, i naturalment també amb la Gemma Abrié i la Clara Luna, dues veus de prestigi que s’han embarcat en un coratjós viatge sense separar-se dels seus instruments. A l’aventura hi han convidant la Laia Fortià, una baterista de toc sensible i respectuós, per a presentar una proposta llaminera i complexa alhora, que el Jazz Club ha tingut l’encert de dur-nos, tot i haver passat pel Vijazz l’estiu passat.

El concert, que va haver de remuntar un inici fred, en el seu conjunt va deixar una alta recompensa. Va obrir amb un estàndard de Jazz (“Afro Blue”), però el repertori es va centrar totalment en el Pop, amb adaptacions i arranjaments que van anar des de Sting a Lenny Kravitz, passant pel “Dos Gardenias” popularitzat per Machín, o “These Boots Are Made for Walking” de Nancy Sinatra.

Amb tot, el repte més important que va afrontar el grup fou combinar amb encert les dues veus principals. Abrié i Luna, amb molt de caràcter, van lluitar en escena contra un inconvenient afegit: se situaven a banda i banda de la bateria, que es convertia així en el centre de gravetat, sense ser-ho a la pràctica. Malgrat la distància, les veus van assolir un resultat excel·lent, que diu molt a favor del nivell vocal de les protagonistes. El trio, que desprèn saber estar i valentia, no només es limita a la posada en escena, sinó que també ha hagut de treballar el repertori, per adaptar-lo a una visió determinada, no necessàriament propera al Jazz, però també força allunyada dels vicis del Pop. Els duos (i trios), que foren d’una brillantor considerable, van arribar a tessitures del Soul del tot identificables, erigint-se en els moments emocionants de la nit.

diumenge, 27 de novembre de 2016

TORNA’T A DESPERTAR, SAM!


Jim Rotondi, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016
Jim Rotondi, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016
JIM ROTONDI QUARTET, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016

Jim Rotondi, trompeta i fliscorn
Fabio Miano, piano
Ignasi González, contrabaix
Jo Krause, bateria


Ho han tornat a fer. El Sam-Cafè del Casino ha muntat una altra de les seves actuacions caçades al vol. Aquest cop ha sigut el trompetista Jim Rotondi, home de carrera prolífica, i generosa activitat a l’escena novaiorquesa, qui ha aterrat (per no dir que ha caigut del cel) al club de la Rambla Sant Francesc, deixant la tècnica i l’habilitat escènica que s’espera d’un solista americà. Alternant el seu instrument amb el fliscorn (flugelhorn o fiscorn contralt) ha fet un repàs a les seves composicions i arranjaments, donant una autèntica lliçó de com es modula la bufera sense que no s'escapi ni un bri d’aire més del que pretén.


Fabio Miano, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016
Fabio Miano, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016
Emparat en aquest control i un fraseig molt emotiu, el trompetista ha ofert una vetllada de hardbop de les que fan afició, i ho ha fet associat a un trio encapçalat per l’exquisit Fabio Miano, enginyer de les tecles que ha mantingut el pols amb el líder gràcies a una inventiva brillant i al blues que li surt de l’ànima. El trio ha treballat amb una empatia absoluta i, quan ha calgut, amb la deguda discreció. D’aquelles nits curtes i premudes, que passen en un instant.

dimarts, 22 de novembre de 2016

JAZZALDIA 51 2016 (II)

(22/7/2016) LA NEW ORLEANS DEL CANTÀBRIC

Mikel Andueza, amb Gonzalo Tejada i Chris Kase, Pati del Museo San Telmo, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016

El pati del Museo San Telmo, un espai segurament massa reduït per a absorbir la important resposta de públic, encetava aquesta segona jornada amb el saxofonista navarrès Mikel Andueza (saxos alt i soprano) que presentava, per mitjà d’un sòlid sextet, amb Chris Kase (trompeta i flugel), Dani Pérez (guitarra electro-acústica), Iñaki Salvador (piano), Gonzalo Tejada (contrabaix i baix elèctric) i Gonzalo del Val (bateria), el seu darrer disc Cada 5 Segundos. Un repertori servit amb naturalitat entre el bop i la fusió, que va connectar des del primer minut gràcies a l'excel·lent dicció dels solistes, entre ells la del propi líder, dotat d'una sonoritat pulcra i sedosa, del tot identificable.

Gonzalo Tejada, Iñaki Salvador, Mikel Andueza, Chris Kase, Gonzalo del Val i Dani Pérez, Pati del Museo San Telmo, Donostia- San Sebastián, 22-jul-2016


EL KURSAAL, LA SALA NOBLE

El trio Scofield/Mehldau/Giuliana, que arribava amb grans expectatives, estrenava els concerts d'aquest auditori, un dels emblemes del Festival amb les seves 1.800 localitats. 
La potent formació, que en molts moments va sonar com els vells power trios de Hendrix o McLaughlin, va ratllar la monotonia fins ben entrada la recta final. La proposta electrònica del teclista Brad Mehldau (piano, fender rhodes, teclats i electrònica), carregada de reverberacions, no va semblar que acabés d’agermanar-se del tot amb la guitarra, mentre els ritmes es perdien sovint simetria enllà. Abans d’acabar, una sèrie de crescendos d’arrel rockera, junt amb un duo de John Scofield (guitarra elèctrica i efectes) i les percussions, van fer que el concert agafés una volada extraordinària. Mark Giuliana (bateria, percussions i efectes), gràcies a un solo magistral, va fer que els espectadors sortíssim amb una recompensa més que tangible.
Tal com es pot veure, hem hagut de deixar aquest concert  sense fotografia, novament. Per desig de qui? Feu les vostres apostes.

ELS MARSALIS A LA TRINI

Travessar novament l’Urumea per a dirigir-nos al bell mig de la Parte Vieja, i fer-ho per primer cop en aquesta edició, ens va produir una agradable fal·lera. Una combinació del vell i el nou. I més si t’espera una sessió amb bona part de la família Marsalis.

Ellis Marsalis, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016

Amb 81 anys, Ellis Marsalis, pianista, pare de tota una nissaga, i mestre de molts músics nascuts a Nova Orleans, obria els concerts a la Plaza de la Trinidad. L’envoltaven tres intèrprets més (Jesse Davis, saxo alt i un dels antics alumnes del patriarca; Darryl Hall, contrabaix i Mario Gonzi, bateria) que van saber navegar pel repertori d’aires monkians del veterà teclista. Just abans de tancar, el seu fill Branford va aparèixer a l’escenari, per a entregar-li el Premi Jazzaldia d’aquesta 51a. edició. El gest va comportar un bell obsequi a l’audiència, que es va trobar amb un duo pare-fill (Do You Know What It Means to Miss New Orleans), amb Branford al saxo soprano.

Ellis Marsalis amb Jesse Davis, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016


La segona part de la vetllada, que comptava amb la sorprenent associació de Branford Marsalis (saxos tenor i soprano) i el crooner Kurt Elling, va començar com un tro. El (super)trio que acompanya el saxofonista, i que comanda al piano el sovint histriònic Joey Calderazzo, amb Eric Revis al contrabaix i Justin Faulkner als timbals, va pitjar fort l’accelerador des de la primera nota, amb l’absoluta complicitat d’ambdós solistes. Una arrencada que el cantant practica habitualment en les seves actuacions i que no va semblar neguitejar Marsalis, tot al contrari. El concert, globalment complex, va tenir temps per al blues, deixant algunes balades memorables. La fina selecció del repertori, reblada amb una mil·limètrica combinació dels espais escènics entre els dos socis, va tenir un fidel colofó amb els bisos finals: “I’m a Fool to Want You” i una versió esborronadora de “Saint James Infirmary”. 


A prop del mar, i amb vistes a New Orleans.


Kurt Elling, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016
Branford Marsalis, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016

diumenge, 20 de novembre de 2016

OUR VOINT OF PIEW - Threejay (Taller de Músics, 2016)



Joan Solana, piano
Josep Colls, baix elèctric
Joan Carles Marí, bateria



01 Playground
02 Loyal Dino
03 Reaching Destiny
04 Unarre 6AM
05 Nanobubble
06 B Brain
07 Narinan
08 Know Your Enemy
09 Our Voint Of Piew
10 Party Hard



Gravat als Ground Studios sota la direcció del guitarrista Jordi Matas, el segon disc dels Threejay ha arribat amb aires d’òpera prima. El fet que el nouvingut sigui tractat pels seus progenitors com si fos el primer, explica l’alt nivell de compromís i l’energia que ha necessitat el projecte. Threejay els va reunir, i aquest Our Voint of Piew els situa en un escenari complex, que parla de jazz des de la música simfònica, i es deixa portar tant pel ritme agressiu del heavy metal com per les tonades del pop. He de dir però, que la primera escolta em va traslladar al territori de les bandes sonores. I és que la música que han escrit aquests tres artesans-aventurers construeix un relat amb vocació de novel·la fantàstica, una fantasia que va força més enllà del simbòlic intercanvi d’inicials que exterioritza el títol.

El conjunt del disc desprèn sonoritats metàl·liques que configuren una mena de desig elèctric singular. La proposta neta i contundent del Joan Solana, que és el nus de tot, es reforça ocasionalment amb l’“efecte guitarra” (Unarre 6AM), que s'assoleix manipulant directament les cordes del piano. Sobre aquest discurs, del que en surten majoritàriament colors blaus i climes septentrionals, el baix del Josep Colls hi aboca uns efectes amplificadors. Els contrapunta amb un bon estoc de textures, en les que s’hi endevinen enigmes tan boirosos com amarats de llum blanca. Flexible quan cal, el toc rebel del Joan Carles Marí és el mantra d’aquesta obra, una poderosa eina sobretot quan pot córrer, com passa amb les tres peces del final, una mena de bocí autònom que conforma un final càlid, quasi mediterrani.

Descobrir aquesta música escrita a tres mans, és deixar-se captivar per la seva voluntat de créixer, de menys a més, com si fos un directe. Els nou originals (més la melòdica relectura de Know Your Enemy, de Rage Against the Machine), fabriquen una empatia que atrapa, i et fan mirar més enllà. Mirar enrere, on hi veuríem altres grups, més acústics o més elèctrics, movent-se per aquest mateix espai, especialment els nòrdics EST, ja no és opció. Compta més adonar-se que el disc, malgrat dibuixar una cara fàcil en ser descobert, és com aquella goleta romana farcida d'àmfores que demana immersió immediata. No sembla intel·ligent quedar-se a la superfície, respirant immòbil.




diumenge, 30 d’octubre de 2016

ALBERT VILA QUARTET, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 22-oct-2016

Albert Vila Quartet, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 22/10/2016

















Albert Vila
, guitarra electro-acústica
Xavi Torres, piano
Rai Ferrer, contrabaix
David Xirgu, bateria


INQUIET I CORAL
Dins del Jazz Modern s’hi fan cabre moltes vies musicals. I pot semblar que és novetat que tot hi escaigui i tot faci pila, però el magne edifici ja fa molts anys que es construeix. El Modern Jazz Quartet de Milt Jackson i John Lewis, que es va mantenir actiu durant més de 4 dècades, és un bon exemple de l’ampli concepte de modernitat aplicat al Jazz. De fet, com passa amb les tendències artístiques, el que primer ens hem de preguntar és: Modern? Comparat amb què? El MJQ es comparava amb la moda del bebop de final dels 40, simplement perquè volien trencar i experimentar amb la música del Barroc. 

Al tipus de Jazz que fa l’Albert Vila també li hem de reservar seient en aquesta torre de babel de la modernitat. La seva via és un conglomerat de ritmes eclèctics, volgudament desconstruïts i amb una persistent vocació coral. El guitarrista, resident a Bèlgica, presentava el seu darrer disc The Unquiet Sky, gravat a Nova York amb un quintet que integra Aaron Parks, Doug Weiss i sobretot Jeff Ballard, un dels percussionistes capdavanters en l’experimentació d’avantguarda. Potser per això ha buscat, per a la gira catalana, un altre baterista competent, i avesat a complexitats rítmiques, com en David Xirgu. Tots dos percussionistes són amics de les textures i admiren el toc suau i divers. Dues habilitats que calen per a fer lluir la partitura de l’Albert Vila

Emparat pel públic cada cop més fidel de Vinseum, el grup va deixar una actuació creixent en intensitat amb el rerefons d’unes composicions de metratge generalment elevat. El protagonisme del conjunt va fer destacar el jove Xavi Torres, que es presentava per primer cop a Vilafranca, un pianista que ja ha fet els primers passos per a liderar els seus propis grups.