diumenge, 22 de maig de 2016

ELS REIS DEL BLUES

Matías Míguez i Amadeu Casas, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 21-maig-2016
AMADEU CASAS QUARTET, Auditori Vinseum - Jazz Club Vilafranca, 21/5/16


Amadeu Casas, guitarra elèctrica, efectes i veu
Matías Míguez, baix elèctric i efectes
Gabriel Mastronardi, piano i teclats
Salvador Toscano, bateria


A foc lent, el guitarrista i pedagog Amadeu Casas va deixar la seva empremta de bluesman a Vilafranca amb una actuació emotiva, presidida per una gran fidelitat a la història recent d’aquest gènere. Amb un bon grapat de peces pròpies, i tenint en el punt de mira els tres reis (com ell mateix els va anomenar) BB, Freddie i Albert King, el grup va rendir tribut al blues amb un repertori captivador, on van destacar peces com I’m tore down, The king is gone (en homenatge a BB King) i la televisiva cançó, escrita conjuntament amb Sanjosex, Quan t’en vas no brilla el sol. Faltava veure com reaccionaria un auditori, habitualment passiu, davant del ritme creixent de la sòlida banda que l’acompanyava. Fileres senceres es van ressentir ben aviat del ritme addictiu, volent una dansa que, tot i que molt desitjada, finalment no es va produir.

Amb el baixista Matías Míguez de mestre d'obres, la banda es va reunir al voltant d'un guitarrista autèntic que, assentat en una pulsació impecable, sap jugar amb les emocions i la seva capacitat de seducció.

diumenge, 15 de maig de 2016

35è FESTIVAL DE JAZZ DE TERRASSA (II)

Dave Holland Trio featuring Kevin Eubanks & Obed Calvaire
(Nova Jazz Cava, 16/3/2016)


Kevin Eubanks, Nova Jazz Cava, Terrassa, 16/3/2016Dave Holland, Nova Jazz Cava, Terrassa, 16/3/2016





Dave Holland
contrabaix

Kevin Eubanks
guitarra i efectes

Obed Calvaire
bateria














Passen els anys i aquest contrabaixista de posat gentil continua recordant el jove virtuós i cerebral que Miles Davis descobria a Londres, una nit d'estiu del 68. I estic convençut que aquesta il·lusió de la memòria no arriba només per la música lliure que ofereix actualment, evolucionada des del seu grup Prism, sinó que les lliçons deuen venir des de força més enllà, quan el geni de Miles el citava per a una gravació i no li donava cap instrucció prèvia, més enllà d'algun guixot en un paper.

Obed Calvaire, Nova Jazz Cava, Terrassa, 16/3/2016

En el concert de Terrassa, programat en jornada "champions", com el mateix Holland, fill de Wolverhampton, recordava des de l'escenari, el grup va deixar una forta empremta, mesurable només, i perdoneu la llicència, amb camps de futbol.

Quan en finalitzar, la muntanya russa per on havia circulat el concert es va aturar, els espectadors ens vam sentir orfes una bona estona. Tanta amplitud hi va haver, i tanta concentració de registres, que l'aportació dels altres dos socis, que fou cabdal i indiscutible, va quedar en segon pla. Els contrastos, que van anar des de l'agressivitat del power trio fins a la críptica minimalista, amb un significatiu espai per a les balades, ens van tenir dues hores instal·lats en una mena de núvol de tempesta, estones panxa enlaire mirant al cel, i a cops de bocaterrosa, contemplant els efectes meteorològics sobre l'orografia terràqüia.

Dave Holland Trio, Nova Jazz Cava, Terrassa, 16/3/2016

El rock va presentar una primera batalla de 25 minuts amb The Dancing Sea fins que, sense pausa, el primer solo de contrabaix va iniciar el segon tema, Quiet Fire. Seguiren balades de creixents sedosos, on vam descobrir aquest baterista que es diu Obed Calvaire, desfermat i incisiu però també molt cromàtic. Kevin Eubanks, que feia la feina de solista principal, va impressionar amb les textures electròniques i també per la seva clarividència. El rock es va tornar simfònic en molts moments, i va escampar flaires que recordaven In a Silent Way o Bitches Brew. Per tancar la nit va reaparèixer el power trio amb Seven Rings, una de les peces de Kevin Eubanks. En acabar-la, el grup, carregat de raó, va declinar el bis. Més de dues hores d’exigent improvisació els contemplaven.

dissabte, 14 de maig de 2016

EDUARD DE NEGRI TORNA A LA NOVA JAZZ CAVA


Eduard De Negri, Nova Jazz Cava, Terrassa, 13-maig-2016
Eduard De Negri, Nova Jazz Cava, Terrassa, 13-maig-2016

Dotze anys després, el guitarrista i compositor Eduard De Negri ha tornat a trepitjar l'escenari de la Nova Jazz Cava de Terrassa, i ho ha fet amb un nou trio i un nou projecte, de nom "Esperit del vent".

Acompanyat per Jordi Porcar al baix elèctric i Pep Martínez a la bateria, l'enyorat cordista barceloní ha fet una actuació valenta i brillant, deixant un regust que promet sensacions més elevades en el futur.

La llarga pausa fora dels circuits no ha estat obstacle per a què De Negri donés la millor versió de sí mateix, amb l'afegitó que representen les seves tres guitarres electroacústiques, acompanyades per un ampli set d'efectes electrònics que ha utilitzat intensament, sobretot a la segona part del concert.

Una actuació que mereix tenir les seves rèpliques, encara que només sigui per assaborir el punteig floral del so laietà. Un aire que Eduard De Negri anirà escampant, per molts anys que passin.

Terrassa, 13 de maig de 2016

dissabte, 30 d’abril de 2016

ÀLEX CASSANYES, compositor i director de big band

Per Miquel Bricullé

Escola Municipal de Música Dolors Calvet, Vilafranca del Penedès, 8-abril-2016 (Fotografia: Imma Casanellas)


La música es pot entendre des de moltes òptiques, però quan te l’explica aquest jove apassionat, recordes que estàs parlant d'art. L'Àlex veu la música com un espai per a crear, com un mètode d’expressió complet. I no la mira mai des dels racons. La contempla des de dalt, des d'una perspectiva zenital.

Amb la seva aparença de metge distret, no sembla que ara, quan n'ha fet trenta-quatre i rep reconeixements pel seu talent, aquest artista nascut a Capellades tingui pressa per assolir fites elevades. Si ha d’arribar, ja arribarà. Ell continua escrivint i dirigint, que són les coses que el fan feliç.

Trombonista de formació i intèrpret ocasional d’aquest instrument, és professor de llenguatge musical i harmonia a l’Escola Municipal de Música Dolors Calvet, d’on també en dirigeix la Big Band principal i la de joves. Ho explica sense escarafalls, però ja es veu que l'il·lusiona la direcció dels grups. Quan parlem de posar d'acord persones que han de tocar conjuntament, li dic que jo he tingut una etapa d'entrenador... i de paral·lelismes ens en surten una pila.
"Escric música perquè em fa feliç. És una sensació espiritual"
El camí
No sé si el pare (Francesc Xavier Cassanyes, compositor de sardanes i director de diverses formacions) es va adonar de quines tendències fomentava, però l'escena familiar que imagino, entre partitures, deu haver estat poc menys que embrionària. La seva tia, que junt amb l'oncle porten l'Escola de Música de Capellades, li va donar les primeres nocions de piano. Temps després, per casa, va topar amb un trombó de vares que el va seduir immediatament. Va buscar mestre i el va trobar en un dels savis d'aquest instrument, l'Eduard Mañé. Quan formava part de la Banda de l'Escola de Música de Capellades, un seu convilatà, i ara company de professió, en Carles Sanz, li va donar les primeres classes de piano-jazz. Diu que va ser aleshores, entre trombó i piano, que va decidir ser músic. Tenia 17 anys.

Com si se li despertés un petit “orfeu” interior, i en una altra troballa domèstica, va descobrir el Jazz. Va ser escoltant A Foggy Day, de Gershwin, una de les peces de l'àlbum de Hank Jones, Compassion. "L'escoltava dia sí, dia també". Empès per aquesta mena d'ànsia musical, va arribar fins al món de la cobla i en va tastar el seu so colpidor. De jove, jo també vaig admirar les sonoritats de la cobla, i sempre he pensat que justifiquen per si soles l'expressió que tant li agrada al nostre entrevistat: "pell de gallina". Deu anys vinculat a aquesta formació l'han portat a fer dues sardanes, però em costa de veure l'Àlex escrivint sota els cànons de la cobla.

"La cobla, fora del llenguatge sardanístic, es fa difícil d'escoltar. Sents Joaquim Serra i dius, això sí. Però va morir el 57"
Amb la poca remuneració que li arribava de la cobla va iniciar els cursos superiors, i es va apuntar a piano-jazz i trombó clàssic, tot a l'hora. Després es va agafar a la composició, inicialment no focalitzada en el Jazz. Ha passat per l'Aula del Liceu, pel Taller de Músics i per l'ESMUC, les tres universitats de la música a Barcelona. Ha tingut mestres com Joan Monné, Joan Díaz o Manel Camp i diu que ha estat mal estudiant, perquè ha fet moltes cabrioles amb els cursos i les classes, "però el superior de l’ESMUC me l’he tret bé, eh?", sentencia sorneguer.
"Quan penso en música per a Big Band, no penso en Jazz"
Confessa que el seu professor de composició a l’ESMUC, l’Arnau Bataller, li feia fer coses poc convencionals. Es va posar amb les bandes sonores perquè l’Arnau n'és compositor, i el primer any va ser dur, però el segon va poder participar en un concurs a Copenhagen, seleccionat pel propi ESMUC. "...vaig pensar que, en Jazz, no hi tenia res a fer", però va guanyar aquest i dos certàmens més, un a Granada i l’altre a Barga (Itàlia). Amb tants honors, es va preguntar "¿i ara, què faig?" Guanyar concursos l'ha catapultat però també el responsabilitza, i sovint pensa que no se'ls mereix, els premis. 
"No sabia com agafar-m’ho, això dels premis, però m'han ajudat a decidir-me per la composició"
Diversos factors el van conduir cap a la composició per a grups grans, i la C-15 Jazz Band devia ser-ne un de clau. “És un octet on participo i pel que he escrit les meves primeres peces. M’ha permès perdre la por". L'empenta definitiva va arribar amb una master-class de la compositora i líder de Big Band, Maria Schneider, a l’ESMUC. Aquella jornada li va fer descobrir l'obra de Bob Brookmeyer, de qui va pensar "no entenc res!”, però s’hi va quedar enganxat.  "Brookmeyer va canviar les Big Bands". Explica que cada peça de la New Art Orchestra, la formació de Brookmeyer en els seus darrers anys, li deia coses noves, i el va captivar tant que va pensar "tant de bo pogués tenir una Big Band on expressar-me".
"La història no fa justícia a Bob Brookmeyer. Només se'n parla com a arranjador o trombonista"
Després d’escoltar Maria Schneider i Bob Brookmeyer, un dia va sentir el nom de John Hollenbeck. En veure la música del compositor i baterista nord-americà "vaig quedar parat, per què també canvia coses i, a més, amb una gran radicalitat". John Hollenbeck, que fou el bateria de la New Art Orchestra, s'ha convertit en una de les referències de l'Àlex, fins el punt que li ha fet classe en diverses ocasions.
"A Hollenbeck li van agradar els meus papers per a big band, però li va cridar més l’atenció un concert per a gralla i orgue"
Teatre La Lliga, Capellades, 28-febrer-2016 (Fotografia: Imma Casanellas)
Actualitat
La seva gran passió és composar. "Ara estic escrivint un concert per a trombó, cobla i marimba", però el seu objectiu principal és l'Àlex Cassanyes Big Band Project. En el concert d'aquesta formació al Teatre La Lliga de Capellades, el passat 28 de febrer, vam tenir ocasió de gaudir d’un repertori eclèctic i lliure de swing, amb subtils flaires mediterrànies. Hi destacava la riquesa expressiva dels tuttis, més propers a una orquestra simfònica que a una big band de Jazz. Va ser la constatació d'un segell personal. De com fer sonar la lírica simfònica amb les textures d'una big band de Jazz.
"De moment, encara no he fet swing. Em considero una persona amb poc swing, però els meus instruments són la Big Band i l'Orquestra"
La docència també li omple la vida. "M’agrada molt. És un repte intentar fer veure a alumnes adolescents que la música serveix per alguna cosa". Diu, fins i tot, que prefereix fer pocs concerts i donar moltes classes. 

Però si hem de parlar de dirigir, li agraden més els assaigs que les actuacions. El dia del concert escolta i gaudeix de la música. "No he de fer res... animar, algunes entrades, ..." però la feina important, la que el fa feliç, és la de l’assaig. Aquí recordo altre cop el meu passat d'entrenador de bàsquet, i aquella frase tan irrebatible que diu: “jugues tan bé com entrenes” o, traduït, "toques tan bé com assages".

El futur i altres coses
Tot i que un dia el pianista i compositor Guillermo Klein li va deixar anar vas a llegar muy lejos, ja he dit que l'Àlex no té pressa. Per al futur només demana seguir donant classes, escriure amb la mateixa empenta i, si pot ser, tenir veu pròpia com a compositor.
"Si no m'hagués dedicat a la música, segur que hauria fet alguna altra activitat artística"
Escriu musica perquè en coneix la fórmula, i potser si conegués altres coses també les faria. "Aquest curs he començat la carrera d’Història de l’Art", em deixa anar sense immutar-se. Quan era més jove, va voler anar a una exposició de Kandinski i en va quedar impressionat. Els museus, i sobretot la pintura, l’inspiren. "Veig els colors i les formes del tot interpretables. Les obres d'art em donen informació de com posar les notes. Els museus són un lloc que em fa feliç".
"Si tinc pau, puc ser més crític amb la música. A l'hora d'escoltar, m'importa més la musicalitat que les demostracions tècniques"
Em diu que es vol dedicar a pintar, i em tranquil·litza "Home! és per a reposar de la composició!". Quan acaba una obra està esgotat i vol allunyar-se tant com pugui de les partitures. Tocar el trombó o el piano no el fan descansar, per això prova altres coses. "Ja he comprovat que la pintura m'ajuda a tenir pau".

CHARMIN MICHELLE QUINTET AL SAM-CAFÈ

Charmin Michelle i Toni Solà, 29/4/2016
(Fotografia tractada amb mòbil: Miquel Bricullé)
La cantant de Minnesota, que manté una mena d'idil·li amb Vilafranca, i més concretament amb el Club de Jazz del Casino, va tornar ahir divendres a donar una lliçó de modulació vocal i de control de l'escena. La nombrosa parròquia que sempre apareix en aquestes ocasions es va rendir des de les primeres cançons.

Agafada magistralment al blues, va desplegar el seu particular homenatge a Billie Holiday, centrada en un repertori molt ben triat. Charmin Michelle va tenir una nit rodona, molt ben acompanyada pel seu partenaire en escena, el saxofonista Toni Solà, i per una sòlida secció rítmica liderada pel pianista Marc Martín que, exercint de solista, va mostrar les figures més suggestives de la nit.

Un cop més el Casino Unió Comercial, dóna mostres del seu compromís amb la música en directe, i fa honor a la seva tradició pionera amb el Jazz a Vilafranca.

Sam-Cafè. Casino Unió Comercial. Vilafranca del Penedès, divendres 29 d'abril de 2016

Charmin Michelle (veu), Toni Solà (saxo tenor), Marc Martín (piano), Ignasi González (contrabaix), Xavi Hinojosa (bateria)