diumenge, 7 d’agost de 2016

ELS ANYS FOSCOS DE MILES DAVIS (MILES AHEAD)

MILES AHEAD
EUA. 2015. 100 min.
Director: Don Cheadle
Guió: Don Cheadle, Steven Baigelman

Intèrprets: Don Cheadle, Ewan McGregor, Emayatzy Corinealdi, Lakeith Lee Stanfield, Michael Stuhlbarg



Quan hom parla de Miles Davis, cal fer una pausa en el nostre ritme vital. No perquè el ritme vital d'aquest músic innovador i incoformista no fos, en els seus dies, trepidant. Sinó perquè sense desmarcar-nos del nostre dia a dia, cada cop més intens, ens pot costar d'entendre com n'era precisament d'infernal el ritme en el que vivia.


Tot això ve perquè recentment hem pogut visualitzar, amb una absoluta tranquil·litat, el primer film de l'actor Don Cheadle com a director, "Miles Ahead". La pel·lícula porta ara mateix quinze dies en cartellera, i es programa a ben poques sales de Catalunya. A tot estirar cinc, de les quals, quatre són a Barcelona Ciutat.

No direm on l'hem vista però sí que em sembla adequat deixar algunes dades del local: 28 sales independents; sala amb menys de 30 butaques, de les quals només se'n van omplir 4. Les dues nostres i una parella més. Tan absolutament minoritari és el Jazz.

Tanmateix, la pel·lícula no s'adiu amb aquest panorama tan descoratjador. Allunyat de la inòpia musical imperant, el film està concebut amb una trama "trampa" que la fa prou amena i digerible, atès que, segons com s'agafi, explicar la vida del geni pot ser d'un avorriment gran que ens duria a un llargmetratge soporífer. M'explicaré. El parany consisteix en que no és veritat tot el que s'hi explica. Així de fàcil. La trama està construïda damunt de fets, una part dels quals veritables, que es troben anacrònicament situats en el temps. Podríem dir que se'n fa un ús a conveniència: un robatori que, fins a on expliquen els llibres, no va existir; un periodista (sospitosament escocès com Ian Carr, un dels biògrafs de Miles) que surt pel mig i és el gran confident; una mena de magnat/mànager de músics, més mafiós que Al Capone; un arrest del protagonista que es produeix a l'exterior del Village Vanguard, quan en realitat va passar al Birdland; la presència descontrolada d'armes de foc, de tabac, i d'altres substàncies... Una rècula d'artificis que ja són sabuts, i reconeguts pel propi Don Cheadle. El que importa, crec jo, del relat és que es viu un ambient que, aquest sí, podria ser el que vivia Miles Davis en aquella època, entre el 1976 i el 1980, en el que va desaparèixer dels escenaris.

Com a curiositat més jazzística, no deixa de ser notòria la presència de diverses peces originals del pianista Robert Glasper, i el bon gust general a l'hora de punxar la música en el desenvolupament del film. Tampoc passarà desapercebuda la jam session en els crèdits finals, on s'hi pot veure figures de la talla de Wayne Shorter i Herbie Hancock, a banda d'alguns "young lions" de l'escena actual.

En definitiva, pels apassionats i, sobretot, pels grans coneixedors de l'obra i vida de Miles Davis, el film no deixarà de ser una història dramàtica amb poc impacte i, segurament, nul·la repercussió a les seves existències. Tanmateix, per aquells que coneixen el nom i algunes de les fites de geni, pot ser un bon motiu per a endisar-se en la descoberta d'un músic irrepetible. Per la majoria, el gran dinamitzador del Jazz.


dissabte, 6 d’agost de 2016

JAZZ SAMBA A LES VINYES


Gabriel Amargant i Thaïs Morell, Torre Ramona, Subirats, 30 de juliol de 2016
Gabriel Amargant i Thaïs Morell, Torre Ramona, Subirats, 30-jul-2016

THAÏS MORELL & IGNASI TERRAZA TRIO + GABRIEL AMARGANT
Torre Ramona, Subirats, 30/7/2016

Thaïs Morell, veu i guitarra
Gabriel Amargant, saxo tenor i clarinet
Ignasi Terraza, piano
Horacio Fumero, contrabaix
Esteve Pi, bateria




Molts estimen la Bossa Nova només com a entreteniment. És un estil fàcil amb interès limitat, pensen. N’hi ha però que la veuen com la cosina noble de la Samba, i l’excusa perfecta per a connectar amb el Jazz, sobretot des que figures com Stan Getz s’hi van acostar als anys 60. Segur que aquests últims no es van perdre les gairebé dues hores de música gratificant, amb el pati de la Torre Ramona ple a vessar, en un concert dels que captiven des de la primera nota. La veu de la brasilera Thaïs Morell va ser el focus central de l’acte, amb permís de l’Ignasi Terraza Trio i de la cada cop més madura dicció del saxofonista i clarinetista Gabriel Amargant.

Amb el repertori centrat en Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim, el quintet va ordir una actuació amena i variada. L’inici va ser a trio, només amb la base rítmica que completaven Horacio Fumero al contrabaix i Esteve Pi a la bateria per, tot seguit, donar entrada als dos solistes. Els trios, quintets, duos i quartets es van succeir per a oferir un àpat musical de molt bon gust i immillorable digestió. La veu dolça i potent de la Thaïs Morell, que també es va lluir amb la guitarra, i l’actuació detallista, i fins a cert punt camaleònica, de Gabriel Amargant, van acaparar gran part del protagonisme. En els moments en què el trio es quedava sol, la potència del piano percudit de l’Ignasi Terraza centrava totes les orelles i, de bracet amb les bondats del blues i el swing, als presents ens feia la impressió que podríem passar la nit davant d’aquella façana renaixentista.

Un cop més queda demostrat que la música en directe, en espais relativament petits, es gaudeix d’una manera intensa, i es garanteix amb fidelitat la connexió amb els artistes. Els organitzadors del Festival de Música a Les Vinyes treballen incansables tot l’any per a oferir aquests concerts de final de juliol, que deixen sempre una marca de sensibilitat i bon gust. 

Com se sol dir, per molts anys, concretament catorze, i que en vinguin molts més!

dijous, 21 de juliol de 2016

LEO TEJEDOR, guitarrista

Per Miquel Bricullé

De Django Reinhardt a B.B. King, passant per Jimmy Hendrix o Jaco Pastorius, el món de la música en va ple d’autodidactes. Autodidactes i els millors en el seu gènere. Sovint em pregunto si el talent és el culpable de tan heroic triomf, i sempre acabo pensant que la clau té més a veure amb la determinació i el propi instint.
Leo Tejedor, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 4 de juny de 2016
Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 4-juny-2016 (Imma Casanellas)

En el camí del Leo Tejedor (Benicarló, 1974) hi ha talent i molta determinació. Quan era un xiquet de 13 anys, agafava el bus cap a Castelló on l’esperava el Conservatori i les classes de guitarra. En aquella època li va anar just, segons diu, de caure en el desànim, però el devia salvar algun instint. Amb 17 anys, volia aprendre Jazz perquè un professor seu, que estudiava al Taller de Músics de Barcelona, li havia ensenyat els primers passos. L’avorriment del Conservatori el trencava amb aquesta petita llavor de Jazz. Quan havia après la petita part del Jazz que el seu mestre sabia, la mirada del Leo es va dirigir al Taller de Músics. Tot va coincidir: llicenciat en magisteri, i cercant plaça de docent, va descartar Barcelona per la dificultat en obtenir-ne, i va posar l’ull a Vilafranca. No sabem ben bé perquè, però segles d’història en van plens de parades a Vilafranca, com a porta de Barcelona. No deu ser per casualitat. La determinació del Leo el va fer aterrar al Penedès. Per això ell diu que té el cor dividit, meitat a Benicarló, meitat a Vilafranca.

Actualitat
L’activitat d’aquest guitarrista i mestre de música a primària és molta, però no crec que m’equivoqui si dic que el duo que té amb el saxofonista Gaby Ardèbol és un dels projectes preferits. No se n’està d’esmentar-lo i sempre en diu coses positives. “El punt de vista musical del Gaby, me'l sento proper”. El duo se’l pren també com una oportunitat i un aprenentatge. Admet que li ha fet prendre consciència de la funció del baix. En moltes ocasions s’ha trobat sol com a responsable harmònic i, com es diu vulgarment, quan ets dins la piscina has de seguir nedant.
"Quan la guitarra es troba sola ha de donar informació rellevant, sintetitzar i tenir solvència per a equilibrar la banda"
La Big Band de l’Àlex Cassanyes, és un dels altres projectes que el fan créixer, segons diu, pel món interior que desenvolupa el seu director. L’altre grup preferit és el que tenen muntat amb el Ricard Parera i el Xavi Carbó, una mena de trident per a "provar coses", “és un plaer mutu”, diu. “Som compatibles personalment, i tots hi aportem". A cops, oblidem que els músics també toquen per plaer, i una bona entesa amb els companys, és potser la cosa més important.

Aquesta reflexió ens fa aturar en la idiosincràsia dels grups. "Tenen moltes dificultats per a ser estables, perquè depenen en gran part dels bolos. Tot plegat demana molta energia: composar, muntar la banda, enregistrar, buscar actuacions. I, finalment, les oportunitats per a mostrar-ho en directe són escasses.
“Treus un disc, et gastes uns diners i no acabes fent més que un parell de “bolos”. I què fem?”
M’encurioseix el fet que el Leo guarda enregistraments que no han vist la llum, "per una cosa o per una altra no els he publicat". Ha gravat amb el Roger Martínez, amb els Threejay, la Big Acoustic Band de l’Alfons Carrascosa, i ha participat en projectes originals del compositor Juanjo Villarroya (El Museu del Temps, Anisotropies...). Finalment, també ha fet coses amb grups del pop com El Niño de la Hipoteca, els Pepet i Marieta i alguns més.

La música contemporània li va tocar fort amb Juanjo Villarroya, de qui no s’està de qualificar com una mena de “guru” musical, i que el 2014 va muntar a Benicarló l’espectacle “La Nit en Vetla”, que comptava amb la participació del músic d’avantguarda Carles Santos. No cal dir que el Leo se sent orgullós d’haver-ne format part. "En Carles Santos és de Vinaròs i som coneguts. És una persona que ha viscut la música de la segona meitat del S.XX en la seva pròpia pell".

A més, té en marxa altres projectes com el del pianista de Deltebre Tomàs Fosch, que està preparant un trio amb orgue hammond, i la col·laboració amb un recital de poesia que s'ha de fer a Benicarló, del que n'ha composat la música.
"Em sento tant d’aquí com d’allà, per això faig coses tant d’una banda com de l’altra"
A l'horitzó també hi ha un altre projecte amb el Gaby Ardèbol, que està reunint músics del Penedès i del Garraf amb l'objectiu de muntar una Big Band. La formació comptaria amb solistes de la talla d'Elisabet Raspall, la pianista i compositora vilanovina.

Arrels
Sense voler-ne fer cap titular, es pot dir que el Leo va arribar a Vilafranca pel Jazz. Tot i els anys d’aprenentatge, la guitarra clàssica no es va convertir mai en la seva aproximació a la música. En arribar, el primer objectiu va ser prendre lliçons de José Luís Gámez a Barcelona, un guitarrista majúscul que sempre li havia servit de referència.

Però si anem més enrere, el Leo veu en la seva família la llavor de tot plegat. Els seus pares escoltaven molta música, “cantaven per Falles i moltes vegades assajaven a casa, i els fills escoltàvem. Sovint ens ajuntàvem amb les meves germanes i el meu germà i cantàvem el repertori”.

Al Conservatori de Castelló eren molt exigents i el Leo no ho va passar bé. Tanmateix, tot va anar amb prou naturalitat. “Una dia passejant amb els meus pares per Penyíscola”, i ho diu amb com si li hagués passat ahir mateix, “ens vam quedar parats escoltant un guitarrista que tocava música sud-americana, però amb un toc diferent. En acabar em va dir: para tocar esto tienes que estudiar Jazz; i allò em va quedar”. Ell diu que no ha tingut moments determinants però comprendran que, pel que escriu, aquest n’ha de ser un. Després de coses així, s’entén la fal·lera del Leo per acabar la guitarra clàssica i “anar cap a fer lo del Jazz”.


Leo Tejedor, El Taronger, Vilafranca del Penedès, 13 de juliol de 2016
El Taronger, Vilafranca del Penedès, 13-juliol-2016 (Imma Casanellas)

El camí que et porta fins aquí
Vivint ja a Vilafranca, amb 22 anys, el Leo va començar a anar a Barcelona, i es va trobar amb gent com el Rai Ferrer, l’Alfons Carrascosa o el Jon Robles, amb els que va fer els primers passos en el Jazz, “tots em van ajudar, van ser com petites empentes”.
“Després del meu pas pel Taller de Músics, em vaig presentar a la convocatòria per a músics en actiu que va fer l’ESMUC”
Entre els projectes que li han anat sortint amb els anys, hi ha The Blow Quintet, una aposta de les fortes. El grup va ser concebut junt amb el saxofonista Marcos Serrano. Hi participaven músics com Gonzalo del Val, Oriol Roca, David Gonzalez o Santi Colomer. Eren temes de Tejedor i Serrano que els van portar a girar fins i tot per Europa. De l’època, en conserva composicions que va traient de tant en tant. Com és el cas del projecte que té (un més) amb la cantant Laia Boixadós. The Blow Quintet va ser tot un aprenentatge. Haver de liderar un grup et fa conèixer persones diferents, i quin tractament has de tenir amb cadascuna”. Una persona és un món i cal tenir-hi el tracte adequat, una gran veritat que fins que no et veus involucrat no te n’adones. En un moment determinat, el Marcos no va seguir i la continuïtat del grup es va complicar.
“La formació i manteniment d’un grup no és un tema tècnic, sinó una qüestió d’interacció amb els altres músics. La relació humana i emocional és molt important”
A l’hivern 2005/2006, va fer una estada de tres mesos a Nova York que va ser un gran regal. El Leo va gaudir d’una beca i la va aprofitar junt amb els músics Jordi Berni i Xavi Hinojosa, amb els que va compartir pis a Harlem. Va tenir mestres com Peter Bernstein, Jonathan Kreisberg, Steve Cardenas o Bill McHenry, i es va adonar de l’autèntic bany d’informació que significa viure en aquesta ciutat de ciutats. En un segon viatge, al cap d’un any, s’hi va estar un mes junt amb el baterista Ricard Parera, i hi va conèixer Lage Lund, un dels seus referents actuals.

En aquest terreny el Leo també parla de Gilad Hekselman i Rotem Sivam, que són dos estils que se sent propers i, dels guitarristes de casa, no es vol deixar Jordi Bonell ni Dani Pérez. Tanmateix, sempre hi ha una referència que sobresurt, i és que Jim Hall és un músic molt creatiu. És complicat de transcriure i de seguir, però té una de les gràcies que jo sempre espero d’un músic: no deixa de sorprendre, tant harmònicament com en solo”.

Educar i pensar en la música
El Leo té la vida dedicada a la música, també quan fa de mestre. Intenta que els alumnes s’hi aproximin i la vegin com un món d'emocions. Que aprenguin a gaudir-ne, vaja. “Tenim un sistema educatiu amb massa exigències curriculars, i els nens estan perdent valors artesanals com la música”. Per a donar valor a l’art, el Leo és ben conscient que un mestre pot fer el possible en una hora o dues a la setmana, però l’infant, en el seu dia a dia, rep tanta informació sobre música que pot perdre el punt de vista que aprèn a l’escola.
“Jo parlo als alumnes de viure-la, però el dia a dia els proposa visions supeficials on el més important no és la música”
Estirant el fil, hi ha una conseqüència força evident que jo també comparteixo amb el Leo: l’assistència als concerts. L’educació musical és important, no només per a incentivar la via artística i la naixença de nous músics, sinó també per a formar persones amants de la música, amb els valors que això comporta. En poques paraules, també és molt important fer persones capaces de gaudir-ne. Fer bons espectadors.
“A l’escola s’incrementen les hores d’anglès i en canvi es redueixen les dedicades a l’art”
Saber apreciar l’art, en totes les seves formes, dóna moments feliços a les nostres vides. En canvi, tenir molts coneixements tècnics a costa de no conèixer l’art, a quina societat ens porta? “Amb els alumnes anem a fer so, intentem organitzar-lo. És important que la música es visqui, que es faci també des d'una vessant pràctica. Aquest és un exercici mental i emocional molt gran, i no es valora”.

Tot està relacionat. La formació dels joves, la manca de públic als concerts, la manca de locals en condicions. Assenteixo sense rèplica en aquesta reflexió.

El proper pas endavant
Si li pregunto per la improvisació lliure, el Leo no la defuig i la declara un dels desitjos futurs. Però altres vies el tenen més pendent, com per exemple, escriure per a grups grans, per a Big Band. També li agradaria dominar les eines de producció, que li permetrien millorar l'intercanvi amb altres companys de viatge, com ara s’ha trobat amb el Javier Martín, un músic procedent del flamenc que viu a Vilafranca.
“Gravar un disc amb composicions meves, i amb els músics amb qui m’entenc millor, seria el meu projecte de futur”
El Leo sempre ha pensat en la música com un espai obert. La contemporània, inclosa la improvisació, és la que pot trobar a la propera cantonada. Per això valora tant els modes híbrids de Juanjo Villarroya i, si s’hi pot acostar, no ho dubtarà ni mig segon.

Ai, les intencions futures! Viure per la música i somiar. Sembla massa simple, però així de senzilla i plena és la vida que li desitjo a aquest artista vocacional. Que la música et faci feliç!

dissabte, 9 de juliol de 2016

CRÒNICA BREU DEL VIJAZZ 10, Vilafranca del Penedès, 1, 2 i 3 de juliol de 2016


Dee Dee Bridgewater, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 27/7/14
Dee Dee Bridgewater, Trinitate Enparantza, Donostia, 27-Jul-2014 
ELS NÚMEROS RODONS
No és per preocupar-se. Altres festivals han viscut episodis semblants. Quan arriben els aniversaris rodons, als organitzadors se'ls desperten les ganes de fer quelcom diferent. No sé si ha estat aquest el cas, ni si n’hem de culpar altres raons que no les artístiques, però el canvi de registre es veia ben clar des del moment que es va conèixer tot el cartell. Confesso que quan, de manera sorprenent, i molt abans del que ens tenien acostumats, els Tastavins anunciaven dos dels artistes participants, vaig pensar que aquells no eren els caps de cartell. Que un festival que ha portat Chick Corea, Branford Marsalis o Charlie Haden, ens tenia reservats els autèntics trumfos per a l’habitual anunci a Barcelona. Però havent donat tota la confiança prèvia als noms publicats i, després de baixar la persiana al Vijazz més europeu de tots, he acabat acceptant que les meves  esperances tenien més de falses que d’esperances.

Si exceptuem l’extraordinària Dee Dee Bridgewater, la resta d'artistes han passat amb suficiència però sense emocionar. La diva, en plena forma als 66, va brindar divendres una actuació memorable. Més emotiva que efervescent, va completar una segona meitat magistral, després d’oferir uns equilibris vocals a l’abast de ben poques cantants. Acompanyada d’una banda jove, capitanejada pel trompetista Theo Crocker, va tancar absolutament radiant, abraçada al blues, i homenatjant l’enyorada Abbey Lincoln. Pura emoció.

Dels concerts en obert que s'han pogut sentir, cal parlar d'Ibrahim Maalouf. Home de melodies majestuoses i amant d'experimentacions sòniques, ha estat el representant més clar del gir estilístic d’enguany. Tot i gaudir d’una excel·lent connexió, i del mestissatge ben cuinat que comporta la seva música, l'actuació va abusar en excés del volum i del rock. Manu Katché d'una banda, i Richard Bona de l'altra van ser propostes càlides, però superficials. El baterista francès va oferir una actuació quasi inofensiva, sembrada de balades, que van capitanejar dos bons solistes com Luca Aquino al flugel i Raffaele Catalano als saxos. El baixista camerunès es va posar el públic a la butxaca amb la seva innata simpatia, i la clàssica combinació de veu i baix que l’ha fet famós. El sextet Mandekan Cubano, amb Luisito i Roberto Quintero a les percussions, i un vell conegut com Dennis Hernández a la trompeta, va donar una lliçó de sincronia i ritme.

Els més joves, i aposta directa de la direcció artística del Festival, els anglesos GoGo Penguin, van sortir a escena amb gest preocupat. No se'ls veia tranquils i m'inclino a pensar que, o no esperaven un espai tan ampli i a cel obert, o no confiaven gaire en la sonorització. El resultat va ser un concert excessivament pla, força diferent del que s'esperava. Tot i la presència d'una bona legió d'admiradors, el concert no va passar d'una llarga reiteració de tonades, alterades artificialment amb sobtats augments de volum. Aquest trio, totalment acústic, segurament demanava un entorn més íntim i tancat.

Amb nota va exhibir el saxofonista Roger Martínez el seu Elèctric Lab en el concert-vermut de dissabte a Cal Figarot. Amb el Toni Mesa a la guitarra elèctrica, i autor de gran part de les composicions, el Joan Solana als teclats i el Ricard Parera a la bateria, l'encara tendra proposta, passada per filtres electrònics, va connectar amb solvència gràcies sobretot a les familiars sonoritats del jazz-rock.

DUES VELOCITATS
La sensació de les dues velocitats se m’ha fet enguany molt present. Una cosa és el que s'aprecia a dalt l'escenari de la Plaça de Jaume I, i l’altra, el que es veu i se sent a fora d’ell. A dalt, continua sent tot d'una excel·lència evident, i en canvi a la resta sembla que hi hagi una mena de desconcert. Una frisança que no ajuda a gaudir d’aquest certamen amb la pau necessària. Ha estat difícil assistir a totes les actuacions. Uns cops pel solapament horari, i d'altres per la limitació de places. Una llàstima, tenint en compte que és un festival petit on, si exceptuem la Brass Band i els grups que actuaven als bars, s'hi han programat només 9 concerts.

divendres, 24 de juny de 2016

GABRIEL AMARGANT QUINTET "PLAYS GERSHWIN" (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 18-juny-2016)

Gabriel Amargant Quintet "Plays Gershwin", Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 18-juny-2016

Gabriel Amargant, saxos tenor i soprano, clarinet
Adrià Plana, guitarra elèctrica
Roger Mas, piano
Martín Léiton, contrabaix
Gonzalo Del Val, bateria

REJOVENINT GERSHWIN 
Intèrpret exquisit i abrandat alhora, Gabriel Amargant va creixent amb el seu quintet. I entre els seus plans, no sembla que hi hagi el d'abandonar el clarinet, un instrument dolç que el connecta, entre d'altres, amb els feliços anys 20. Un moment que les produccions de Broadway ja destacaven a Nova York, i on George Gershwin (i el seu germà lletrista Ira) marcarien tota una època.

L’esperit de Gershwin es va fer present al Vinseum, invocat per un grup de talent que, a banda del conegut i reconegut baterista Gonzalo Del Val, i d’Adrià Plana a la guitarra, comportava la inclusió del pianista Roger Mas i la novetat a Vilafranca del Martín Léiton, un contrabaixista amb fusta de líder que va destacar pel seu so musculat i personal.

Plays Gershwin es va nodrir principalment de l’obra Porgy & Bess (1935), coneguda abastament, i de la que se’n van reinterpretar quatre de les seves principals cançons. La feina que ha fet Gabriel Amargant ha estat incentivada per l’encàrrec que en el seu moment li va fer l’Auditori de Barcelona, i es presentava tot just per segona vegada davant del públic.

Pels que pensaven trobar-se una versió kitsch més, el concert l'encetava la cançó The Man I Love, quirúrgicament desconstruïda i embellida amb aires flamencs. Després d'aquest preàmbul ja es va veure que res no seria, musicalment, com una obra de Gershwin. I la prova la vam tenir amb el Summertime ple d'excursions cromàtiques que, amb el clarinet per referència, ens van oferir tot seguit. La resta de la vetllada fou una llaminera passejada per aquesta obra i els seus autors, que no va desprendre cap sentor de naftalina. Amb la passió dels creadors, el mateix líder va introduir cadascuna de les peces amb un bocí de cultura gershwiniana, "proteïna vital" per a qualsevol amant de la història del Jazz.

Pels qui us el vau perdre, i pels que en voldríeu més, el proper 30 de juliol al Festival de Música a les Vinyes, podreu tornar a escoltar Gabriel Amargant, acompanyant la cantant Thaïs Morell i amb el background envejable de l’Ignasi Terraza Trio.

CLOENDA
El Jazz Club Vilafranca tanca una temporada rica i interessant, ben guarnida amb les sessions de Swing i Lindy Hop que s’han celebrat amb certa periodicitat, i que van tenir una digna cloenda el mateix dissabte, abans del concert que ens ocupa.