dissabte, 16 de maig de 2015

GRAN CORAL. Carlos Falanga (Underpool, març 2015)

Jordi Matas, guitarra eléctrica
Marco Mezquida, piano, sintetizador i Fender-Rhodes
Jaume Llombart, baix elèctric
Carlos Falanga, bateria 

Segell: Underpool
Totes les composicions de Carlos Falanga, llevat del Gran Coral (Stravinsky)
Mesclat per Jordi Matas
Produit per Carlos Falanga i Jordi Matas
Publicat: Març 2015


Estem de sort. Darrerament podem comptar uns quants bateristes, tots molt propers geogràficament, amb ambicions compositives. La florida musical generalitzada afecta també, i molt, el món Jazz, i que l'interès per omplir partitures arribi al recó més pregon de la secció rítmica, sempre és d'agrair. El punt de vista d'un percussionista és vital per a entendre l'entorn musical en el que ens movem. No n'he tingut mai cap dubte.


Carlos Falanga, Vilafranca del Penedès, 8-3-2014
El debut discogràfic del bateria argentí Carlos Falanga, resident a Barcelona des de fa més d'una dècada, porta la idea col·lectiva (coral) fins als límits de la delicadesa. Amb uns bon ajudants de cuina, i un xef anomenat Jordi Matas, el treball discogràfic Gran Coral entra dins d'aquella categoria que el Jazz-Fusió va saber identificar tan bé: l'alquímia entre elèctric i acústic. Tanmateix no hem de creure que aquest disc treballi amb els paràmetres de la Fusió. Aniríem errats. De fet hi està força allunyat, almenys anímicament. Treballa les històries pròpies, les d'un Carlos Falanga atrapat en el laberint que tot compositor desitjaria: una idea clara, llaurada des d'un bon bagatge anterior. Ja sé per on vas! podríem pensar si la inspiració li vingués només de Stravinsky, però no és així. El Gran Coral de l'Histoire du Soldat és només una porta d'entrada (situada en un significatiu segon tall del CD), i no és cap cotilla. És una porta que no desemboca en quatre parets, i més aviat ens fa sortir a un pati exterior, tot sembrat d'objectes, on un infant hi acaba de passar l'estona entre joguines. Pel que es veu en sortir-hi, ens hem de preparar perquè les joguines són de molts colors i, el fender-rhodes, el sintetitzador (Marco Mezquida i la delicadesa) i la guitarra elèctrica ens ajudaran molt a entendre tot plegat. Mentrestant, tot escoltant el disc, un quadre impressionista es dibuixa en el nostre imaginari. 

No estem davant d’una lliçó intervencionista i un conjunt de solos obligats, sinó que tot el treball es manté integrat, i s'aporten novetats amb insistència i discreció. D’una banda, queda clara la voluntat d’introduir la dansa. Un valset retardat en la potent Blonde; unes lleugeres ínfules llatines a 59; sensació d’americana barrejada amb ragtime a Lombardo; o la simple olor de blues que es desprèn a Sinus. La general sensació de que tot està excessivament ben posat es va diluint en agafar cossos rítmics diversos. El disc es va endurint. Mentre passa, i va creixent el cos de les peces, Azul representa un canvi d’humor. Els contes infantils es transformen en històries carregades de realitat amb ambients de rock i blues, mentre destaquen encara més els duos de guitarra i fender-rhodes, amb fons de sintetitzador, i Carlos Falanga hi posa el seu toc integrat, com si d’un altre instrument harmònic es tractés.

Destaquen tres peces: Memory of the water, per la seva tensió ambiental nòrdica, i vocació de banda sonora; Tanino per ser una balada dins d’un disc gairebé baladístic; i la molt delicada Grown garden, que tanca el disc per a dir que, malgrat l’aventura, una tornada a port és un fi per sí mateix.

dijous, 14 de maig de 2015

ALBERT CIRERA LISBON TRIO + PABLO REGA (Taller Milans, Barcelona, 8-5-2015)




Albert Cirera, Taller Milans, Barcelona 8-5-2015

Albert Cirera, saxos tenor i soprano
Pablo Rega, guitarra elèctrica i efectes
Hernani Faustino, contrabaix
Gabriel Ferrandini, bateria






A PEU DE CARRER

Al voltant de la improvisació lliure es respira a Barcelona un cert ambient industrial. No ho dic en sentit pejoratiu, ans al contrari, em refereixo a la creixent presència d'aquesta música a sales especialitzades i festivals de mirada, diguem-ne, desperta. Com a símptoma, vet aquí el cas del saxofonista igualadí Albert Cirera que, després d’una prolífica carrera inicial a ciutat, va decidir instal·lar-se a Lisboa per a “tornar a sentir-se lliure”, segons diu en la breu però interessant entrevista que li feia fa pocs dies Roger Roca a El Periódico. Un senyal de maduresa prometedor, no només per a ell, sinó per a tota la poblada escena local del free.




De la passa endavant d’aquest músic en vam ser testimonis al Taller Milans, una sala multi-disciplinar del Barri Gòtic, on es presentava acompanyat per dos músics de l'escena portuguesa: Gabriel Ferrandini, un bateria jove amb molt bona projecció, i Hernani Faustino, contrabaixista de sòlida trajectòria en l’avantguarda del seu País. Com a convidat, se’ls unia el guitarrista i experimentador gallec Pablo Rega, músic amb un bon bagatge de projectes i col·laboracions, i presència significativa en el món de la música electrònica. Que el trio recentment hagi pres el nom del saxofonista és un detall que parla molt bé de l’interès que desperta la figura de Cirera al país del fado.


Taller Milans, Barcelona 8-5-2015


La sessió es va plantejar des d’un punt de vista cromàtic, i ens va portar per passatges de factura minimalista que desembocaven en diversos jocs d’intensitat febril. Van ser uns moments en què la fressa urbana, tan propera, es barrejava amb el so dels quatre solistes. El finestral a peu de carrer, centrat al bell mig de la sala, donava oportunitats ambivalents: fora-dintre, dintre-fora. Amb els vianants encuriosits a l'altra banda dels vidres, quedava clar que aquella també era la música del carrer.


Gabriel Ferrandini i Hernani Faustino, Taller Milans, Barcelona 8-5-2015



Entre els trets importants cal destacar la solidesa del trio, i no us ho mireu com un tòpic. És de justícia reconèixer la notable entesa de percussió i saxo, una de les connexions amb el món del Jazz que, sincerament, em ve molt de gust de subratllar. Quan al binomi Cirera-Ferrandini s’hi afegí el contrabaix de Faustino, tot va assolir una dimensió pastosa, encara més evident després d'un duo entre el mateix contrabaix i la bateria. Groc terrós seria si parléssim de colors. Tonalitats cremoses que van dominar la nit, dins i fora.


Hernani Faustino, Albert Cirera i Pablo Rega, Taller Milans, Barcelona 8-5-2015



En el decurs de l’actuació es va fer notar un moderat interès per ofegar l’estridència. La imatge del saxofonista, tapant amb diverses tècniques la campana de l’instrument, revela aquesta voluntat. Tampoc Pablo Rega es va deslliurar a cap fraseig estrepitós. Tot era d’un color fusta, evident també en l’únic instrument elèctric de la vetllada. Quan Albert Cirera va prendre el soprano, alguna cosa es va moure en aquesta peça inicial però, malgrat la bellesa de moltes de les textures, mai va tenir la intenció de fer-nos saltar de les cadires. Ja es veu que la naturalesa del grup es mou entre les notes greus, gruixudes i musculades. Els gairebé 45 minuts ininterromputs, van donar fe d’aquesta voluntat. La segona i darrera peça va afrontar la intensitat amb més ambició. Els desoris sònics es van anar succeint pletòrics, mentre l’audiència veia venir un trencament, com en els darrers metres d'una mascletà. Però ja se sap que, llevat d'alguna imatge teatral o figurada, en música res es trenca, i el concert va acabar amb un retorn al tan estimat color fusta.

Albert Cirera i Pablo Rega, Taller Milans, Barcelona 8-5-2015



Una bona presentació en el retorn del “fill pròdig” -tal com l'anomenava un company seu en les presentacions. A l’endemà hi havia nou concert, aquest cop al Festival de Jazz de Vic, on es retrobaria amb el seu mestre, el pianista Agustí Fernández.

Pablo Rega, Gabriel Ferrandini, Hernani Faustino i Albert Cirera, Taller Milans, Barcelona, 8-5-2015

dissabte, 18 d’abril de 2015

GONZALO DEL VAL TRIO (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)

Publicat a El 3 de Vuit

Marco Mezquida, piano

David Mengual, contrabaix

Gonzalo Del Val, bateria

IL.LUSIONISME MUSICAL

És just el que esperes. Acompassadament, sense esforç, tot va passant... i, de sobte, ets dins la música. Tan senzill i tan màgic és aquest trio de Gonzalo Del Val. Un grup que tres anys enrere presentava Three Generations i que ha tornat a Vilafranca, amb el seu segon disc en projecte. Tres músics de tres generacions que, si no s’haguessin trobat, algú els hauria d’haver forçat a fer-ho.

Gonzalo Del Val (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)

L'Auditori de Vinseum els obria les portes en un dels concerts estrella de la primavera del Jazz Club. L’objectiu era estrenar algunes peces del nou treball, i després deixar-se anar en funció del resultat. I el resultat va ser poc menys que immillorable, amb una connexió immediata amb l’audiència. La il·lusió musical que ens tenia captivats, no era casual. La participació de Marco Mezquida al piano i de David Mengual al contrabaix, no és un assumpte secundari en aquest grup. Com els mateixos components comentaven, no són els 6 anys de vida del trio, una durada força inusual en el món del Jazz, sinó el nivell quasi neuronal que els agermana davant la música. Com a prova d’aquesta cohesió, la primera peça del concert. Una composició recent de Marco Mezquida que el mateix pianista havia posat davant dels seus companys aquella mateixa tarda. Una balada exquisida, en rigorosa estrena, que van quadrar amb molta categoria. Des de la primera nota, la sala va respirar una tensa i admirada escolta. La compenetració quasi sobrenatural dels tres intèrprets els permet transitar, amb una dolçor extrema, des del pianíssim més silenciós fins a la intensitat provocadora. Una intensitat que allibera tensions però que es viu sense esquinçaments ni violències. Una facultat col·lectiva que només la trobem en els millors.

David Mengual (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)


Els quasi 90 minuts de concert es van viure bressolats en un vaivé entre els standards del cançoner i els arranjaments de Gonzalo Del Val. Una dansa plaent i atractiva que va passar per Gershwin, Monk o Jobim, intercalats amb peces ultra-emocionals com Balada para un amigo, en homenatge al pianista navarrès Mauro Urriza, desaparegut l’estiu passat, o Malena, un tango ja present en el disc Three Generations.


Marco Mezquida (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)


Musicalment, el que aquest grup proposa és una improvisació allunyada (però deutora) del bop, amb un ull posat en la tímbrica clàssica i l’altre, mirant de ben a prop els colors del pop-folk llatí i mediterrani. Un segell gens insòlit que, en aquestes mans, produeix un resultat únic. 


Gonzalo Del Val Trio (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)


divendres, 10 d’abril de 2015

THE NELS CLINE SINGERS (Nova Jazz Cava, Terrassa, 19-3-2015)

Nels Cline, Nova Jazz Cava, Terrassa, 19-3-2015

Nels Cline, guitarra, veus i efectes

Trevor Dunn, baix elèctric, contrabaix, veus i efectes

Cyro Baptista, percussió, veu i efectes

Scott Amendola, bateria i veus

És molt probable que, fins ara, no m’hagi pres seriosament la improvisació des del pop-rock. Me n’he adonat després d’assistir al concert del grup que Nels Cline, guitarrista del grup d’indie-rock Wilco, lidera junt amb alguns representants de l’ala avantguardista del Jazz novaiorquès. Sempre havia escoltat amb més atenció la fusió entre  Jazz i Clàssica contemporània -batejada acadèmicament com a Third Stream (sí, sí, la tercera via)-, i confesso que m’agrada el rock progressiu, que el simfònic em transporta massa anys enrere, i que el metal s’allunya de la meva història particular. Però les coses poden canviar.  

Cyro Baptista, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

I si més no, pot canviar l’apreciació del present, tal com ho ha fet darrerament el Festival de Jazz de Terrassa. El certamen, interpretant amb encert les tendències actuals, fa una aposta cada cop més decidida cap a projectes d’avantguarda, i sembla haver deixat més en segon pla altres aspectes com ara el mediàtic. Enguany ha programat concerts que a priori no asseguren una alta presència de públic, però compensen aquest risc amb l’interès indubtable que desperten. D’aquesta manera, el del Jazz Terrassa es manté com a certamen líder, i de passada fidelitza un bon nombre d’aficionats. Aquesta deu ser una de les raons per les que teníem, una nit d’aquestes, The Nels Cline Singers  davant nostre, presentant el seu darrer disc Macroscope (2014) 

Trevor Dunn, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

Posats a confessar, deixeu que em dilueixi en els primers 40 minuts del concert, executats sense pauses, en un viatge fabulós i extremat. Si algú, escoltant un concert, pot quedar totalment fora de combat, com un púgil a quin hagin tocat el punt feble, aquest era un servidor mentre transcorria la peça inicial. De fet, el primer set, que en total va sobrepassar amb escreix els 60 minuts, va ser un repàs de treballs anteriors del grup, sobre tot Draw Breath (2007). Però tornem al principi. The Angel of Angels va servir per arrancar, i de quina manera. Es va desenvolupar com si fos una mena de compendi (com una presentació de credencials, de fet), aixoplugat en ritmes simètrics, amb estones més enllaçades al rock progressiu, i intervencions gens submises de Trevor Dunn, tant al contrabaix com al baix elèctric. Percussió i bateria, es van anar erigint, de mica en mica, en els dos bastions on s’apuntalava l’actuació. Les estones de més tranquil·litat, es van connectar per mitjà del folk americà i el blues, mentre l’omnipresència dels efectes electrònics es destacava per sobre de tot. Després de l’èxtasi inicial, Canales Cabeza i Divining van canviar un xic el rumb. El primer des de la potència del metal, i el segon baixant els bioritmes, quasi bressolant la psicodèlia. Aquest parell de temes breus, ens van dur fins a l’obligada pausa ‘novajazzcavenca’.

Scott Amendola, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

A la segona part van sobresortir les individualitats. I, a banda d’uns primers minuts de melodies minimalistes, el primer que va treure el cap de forma quasi circense fou el multi-percussionista Cyro Baptista. El veterà músic brasiler, conegut abastament, però sobretot, per ser en els darrers temps un dels habituals de Tzadik, el segell discogràfic de John Zorn, es va constituir en autèntic home-orquestra, i domador de l’aparentment anàrquica gossada (de timbals i esquelles) que tenia al seu voltant. Amb elles va produir els sons selvàtics més superlatius. Entre aquests instruments hi hem de comptar també la veu -un scat de caire més o menys tribal- i els efectes electrònics que, com dèiem, són una de les baules importants d’aquest grup.  A la profusió autosuficient de Baptista s’hi va afegir tot seguit Scott Amendola, apujant la sacsejada fins a límits de consideració sísmica. 

The Nels Cline Singers, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

L’actuació va prendre un caire encara més electrònic després d’un solo de Nels Cline, en el que va desplegar tot el seu poder melòdic i una bona col·lecció de textures, sempre ben secundades des del baix. El noise va fer la seva aparició i, quan el terratrèmol semblava inevitable, tot va desembocar en un record, per a mi emotiu, del power trio. Sense gaire esforç, l’hauríem pogut identificar amb alguna reunió d’àngels (infernals) com Jimmy Hendrix o Jaco Pastorius. Va quedar clar que Macroscope és un disc que cerca fer alguns passos més cap a la contundència.

Nels Cline, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

The Nels Cline Singers (les veus de tots els components es van fer notar, però potser menys del que un nom així preconitza) deu tenir vora 15 anys d’existència i té tota la pinta de ser el grup que el seu líder sempre ha volgut tenir, més enllà segurament de les altres aventures que, paradoxalment, han estat les que l'han donat a conèixer al gran públic.

The Nels Cline Singers, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

dissabte, 21 de març de 2015

JEFF BALLARD ‘FAIRGROUNDS’ (Nova Jazz Cava, Terrassa, 7-3-2015)

Jeff Ballard, Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015
Lionel Loueke, guitarra, veu i efectes
Kevin Hays, piano, fender rhodes, veu i efectes
Reid Anderson, programació i efectes
Jeff Ballard, bateria i percussió
Bill McHenry, saxo tenor




Destacar la creació instantània mentre sona música improvisada, no deixa de ser una mena de reiteració, més aviat carregosa. Hi ha l’opció, tanmateix, de veure-ho com un reforç al concepte improvisació, que deu ser, segurament, el prisma ideal per on mirar-s’ho. Fa temps que l’aventurer baterista Jeff Ballard galopa per aquests paratges, i per sort no deixa de visitar habitualment Catalunya. El seu pura-sang passava pel 34è Festival de Jazz de Terrassa, i ho feia tibant del quartet Fairgrounds, un grup que pot ser de tot menys convencional i que no se m’acut altre escenari per a enquadrar-lo que fent servir l’hípica, o els cavalls, si voleu. Un element, si més no, molt americà. 


Jeff Ballard 'Fairgrounds' amb Bill McHenry, Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


Tal com és habitual a la Nova Jazz Cava, el concert va tenir dues parts. Tant diferents entre elles, i tant heterogènies cadascuna per sí sola. La primera es va desenvolupar amb tot d’instruments harmònics (piano, fender rhodes, guitarra i efectes digitals), sense res que mantingués aparentment els peus a terra, llevat dels tocs variables i intensius de la percussió.  La segona part, força més terrenal, va comptar amb la intervenció del saxofonista Bill McHenry, un músic eclèctic i estudiós que, en mig de la sorpresa general, es va erigir en el cinquè component, i solista destacat. 

Lionel Louke amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


En els primers moments, el grup va mostrar textures plenes de sons digitals, en mig de ritmes propers al funk i cadències urbanes amb certa vocació hipnòtica. Es feien notar els recursos digitals de Reid Anderson, l’actiu baixista del trio The Bad Plus, que en aquesta ocasió es vestia de DJ, pendent només del seu iBook i d’un parell de taulers digitals que hi tenia connectats. El viatge, que començava terrenal, es va anar enlairant no sense passar per moments boirosos, difícils de definir. La terra es veia ben menuda als seus peus fins que arribaren a mans del laboratori de Lionel Loueke. El seu univers digital, on la guitarra esdevé des d’un element de percussió més fins a gairebé una orquestra simfònica, es va veure enriquit per la veu que ell mateix va posar a una bellíssima tonada africana, una mena de dansa, a la que Kevin Hays va contestar també amb la veu.


Kevin Hays amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


Cal no oblidar, però, que ens trobem en una fira, un indret on la sorpresa constant i de baix to és la clau del negoci. I com que res no vol sobresortir, i tot vol sorprendre, poc a poc la passejada s'estabilitza escorada lleugerament cap al rock. La sentor general als anys elèctrics de Miles Davis, i una voluntat escadussera de connexió amb el folk-country, acaba de completar l’entorn. Les pujades d’intensitat, on el to baladístic anava cedint terreny a l’intercanvi d’improvisacions, van ser espai abonat per a les bases electròniques de Reid Anderson, que s'alternava amb Lionel Loueke en el paper de baix. Un retorn al funk i al hip hop va tancar el primer set, en un moment en què molts vam pensar que, literalment, ens havien interromput, després d’haver passat una hora llarga a mercè dels corrents de la troposfera.


Reid Anderson amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015




En Valentí Grau, l’incombustible i a vegades críptic presentador terrassenc, advertia que els concerts a la Cava són llargs, i que el segon set no es faria esperar. La sorpresa, després d’una curta espera, tenia el nom de Bill
Bill McHenry amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015
McHenry, saxofonista i experimentador que viu a cavall de Nova York, Boston i Barcelona. Segurament, va ser coincidint amb la seva actual residència barcelonina que els ‘fairgrounds’ van connectar amb aquest vell conegut. No sabem com va anar però, tot i les primeres notes encara atmosfèriques d’aquest segon set -i que a algú li van recordar Wheater Report- la nau es va estabilitzar a la superfície terràqüia, aquell espai on els éssers vius podem respirar. Es va desfermar una successió de riffs guarnits des del rock, que van convertir la passejada en un galop trepidant. La sospita general era que, entre cavallets i nòries, havíem arribat a la muntanya russa del parc. Un fort vaivé ens va transportar cap al terreny on els espectadors podíem connectar, allà on tots ens sentíem interpel·lats. Vam passar per estones de pur geni, amb tots cinc solistes en primer pla mostrant una solvència coral absoluta. Malgrat el metratge, una estona més d’aquella delícia no l’hauria rebutjada cap dels presents.


El Festival té enguany un programa amb propostes molt atractives, però podem dir que el de Fairgrounds deu haver estat un dels concerts memorables d’aquesta edició.