dimecres, 3 setembre de 2014

FREE ART ENSEMBLE & AGUSTÍ FERNÁNDEZ (Jamboree Jazz Club, Barcelona, 26-08-2014)

Free Art Ensemble & Agustí Fernández, Barcelona 26-8-2014

Agustí Fernández, piano i direcció

Julián Sánchez, trompeta i percussió

Pol Padrós, trompeta

Iván González, trompeta i direcció

Albert Cirera, saxo tenor

Oriol Fontclara, saxo alt

J. Manuel Leal “Tete”, saxo alt i flauta

Marc Cuevas, contrabaix

Alejandro “Wassylli” Granados, contrabaix

Sergio Díaz, bateria

Ivó Sans, bateria

Agustí Fernández, Barcelona 26-8-2014Resistint els embats del temps, cosa que poques formacions i projectes poden dir en l’actualitat, la Free Art Ensemble s’entesta a seguir alimentant les ànimes adormides del personal. Recentment, ha tornat a aixecar el cap amb una vetllada dintre del Mas i Mas Festival d’enguany, on han repassat les seves composicions recents. I a fe que han retrobat sensacions. Per mitjà d’aquest free jazz de tint colorista que empelten amb elements provinents del rock, la psicodèlia i la música tradicional, amb lleugers tocs de clàssica, van emocionar en el primer set de la vetllada del Jamboree.

Alejandro -Wassylli- Granados i Marc Cuevas, Barcelona, 26-8-2014El mestratge i l’esperit cooperatiu d’Agustí Fernández semblen garantir d’entrada la continuïtat del projecte. Tanmateix, el repartiment de responsabilitats ha fet sort entre els components d’aquest grup. Vull dir que, tot i l’argamassa integradora que aporta el pianista, la música que vam poder sentir s’endevina prou consistent per a mantenir-se i, fins i tot, créixer per sí sola. Aquesta circumstància es va veure reflectida en la conducció de les peces. El trompetista Iván González va dirigir bona part del set en el que vam ser presents, combinant-se amb el propi Agustí Fernández.

Free Art Ensemble & Agustí Fernandez, Barcelona, 26-8-2014Estem d’acord que, per a l’espectador, obrir la porta del Free resulti una activitat no exempta de riscos. Cal un canvi de xip i preparar l’aterratge en espais incerts, on tot sembla possible. Tanmateix, també podem dir que es tracta d’una activitat gratificant, on el present es gaudeix amb fruïció i, com els bons caldos, el post-concert deixa un regust aromàtic, molt persistent.

Agustí Fernández i José Manuel Leal, Barcelona, 26-8-2014El set va consistir en un sol tema d’uns 40 minuts de durada, acompanyat d’un bis que es va allargar fins gairebé els 15. El que vam sentir prioritza diverses coses, segons el moment. Normalment, la tendència és començar oferint combinacions de textures, tant és de quina banda provenen, si de la percussió, dels vents o del contrabaix. Tot seguit, hi ha entrades a base de duos o trios, que finalment acaben en un esclat, en un tutti. El component melòdic va ser minso però va existir. Sovint hi va tenir cabuda, però sempre a base de riffs breus. La tensió es va veure reflectida en tots els passatges, i la intensitat es va repartir calculadament. En aquesta primera peça de 40 minuts, saxos i trompetes van anar incorporant-se lentament i amb molta cura, fins a construir un crescendo on es va poder apreciar la potència d’una secció rítmica amb dos contrabaixos i dues bateries. Una senya d’identitat que, no per molt coneguda en el món del free, deixa de ser un actiu de gran valor per aquest grup.

Alejandro Granados i Marc Cuevas (contrabaix) amb Julián Sánchez i Pol Padrós (trompeta) i Oriol Fontclara (saxo alt), Barcelona 26-8-2014En el camí, vam topar amb un espai per al blues, un blues iniciat amb molta tensió i estovat després gràcies a un solo de flauta travessera. La flauta va començar a escampar harmònics mentre les trompetes irrompien amb sordina, i van aflorar les textures altre cop. El passatge va continuar amb un trio dels dos contrabaixos i el tenor, on s’afegien després els saxos alts, aterrant tot seguit en un món de sensibilitat extrema. És aquí on es desemboca en les flaires quasi religioses d’una setmana santa andalusa i, si em permeteu (Gil Evans que estàs en el cel), milesdavisiana.

Alejandro Granados, Marc Cuevas i Sergio Díaz, Barcelona 26-8-2014El bis, després d’una bona dosi d’insistència per part del públic, ens va deparar una estructura semblant, tot i que molt més enèrgica i rockera. En primer lloc van ser un cop més les textures, ara des de la trompeta, per passar després a un seguit d’esclats ben treballats, en els que la percussió, com en tota la vetllada, hi va tenir un paper preponderant.

Free Art Ensemble, Barcelona, 26-8-2014

dilluns, 25 agost de 2014

JAZZALDIA 49 2014 (I)

Marshall Allen (Sun Ra Centennial Dream Arkestra) Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián 2014Tot a punt per a fer història. Com sempre ho fa a les acaballes de cada mes de juliol, Sant Sebastià, el sant d’Òstia, ha transformat la seva ciutat en la capital del Jazz. El Donostiako Jazzaldia estén la seva aurèola de gran esdeveniment tant per la quantitat de concerts (112) com pel nombre d’escenaris (17), i també per la seva longevitat. L’any vinent arribarà a les 50 edicions i no deu ser poca cosa perquè, simplement amb la nòmina de músics que hi han actuat, el Festival podria escriure la seva pròpia història del Jazz. Sant Sebastià és un sant màrtir, dels que van arribar de Roma personalitzats en relíquies poc o gens autèntiques, i ha resultat ser, com es diria des del Penedès, un cep molt ben empeltat. No descobrirem ara les belleses que amaga la Bella Easo, però encetar el nostre passeig pel Jazzaldia 2014 amb una aproximació a la història  no ens va malament, tot i provenir d’un sant i la seva nomenclatura en èuscar.
Dee Dee Bridgewater - Plaza de la Trinidad - Donostia-San Sebastián 2014
Intens i eclèctic. Hem tingut concerts de tota mena, ultrapassant amb escreix els murs de la música improvisada (més per defecte que no pas per excés, tot s’ha de dir), on el Jazz ha quedat altre cop en un terreny ambigu que, d’altra banda, li escau força. En altres paraules, allò que tanta gent relaciona amb el bop (i derivats) i el swing, s’ha sentit en compta-gotes. Per a ser justos hem de parlar de fusió, amb John Scofield Überjam Band, i de projectes més expansius i intensos com Enrico Rava Tribe i Dave Holland Prism, que juntament amb la classe i l’ordre de Toshiko Akiyoshi & Lew Tabackin Quartet, i la irrupció dels Snarky Puppy, han estat les propostes més suggestives d’aquesta edició de vigília del cinquantenari. També ha estat un Jazzaldia amb extraordinària presència de cantants, on han sobresortit Dee Dee Bridgewater (que, oh sorpresa, s’estrenava al Jazzaldia amb 64 anys), René Marie Quartet curiosament en dos concerts gratuïts, i l’allargada ombra del quasi donostiarra Bobby McFerrin, en la seva quarta aparició en els darrers 13 anys.
Bobby McFerrin - Plaza de la Trinidad - Donostia-San Sebastián 2014Jazz de vanguàrdia? Enguany s’ha deixat notar un cert interès per mostrar una línia de connexió amb el Free Jazz, o si més no amb el que se n’ha dit, potser amb més encert, Avant-Garde. Ha semblat que la direcció artística del Festival apostava per una mena de cicle on hi hem trobat Muhal Richard Abrams a piano sol, Wadada Leo Smith amb el projecte Ten Freedom Summers i la Sun Ra Centennial Dream Arkestra. Tot i la poca credibilitat que se’m pugui atorgar per haver fet aquesta afirmació, estic convençut que alguna cosa hi ha hagut, si més no, amb un interès més remarcable que en altres edicions.
He de dir que, en el supòsit que el cicle fictici hagi estat veritat, trobo a faltar una cloenda un xic més connectada amb la realitat actual del Free, sobre tot a nivell europeu. Descarto que el concert de Bugge Wesseltoft pugui haver-se’n constituït virtual colofó, tot i la seva electrònica de pseudo-vanguàrdia, amb acompanyants de luxe com Erik Truffaz.
René Marie, Terrazas del Kursaal, Donostia-San Sebastián 2014Poti-poti estil Jazzaldia. Pel que fa a la resta, cal parlar de bona arrencada amb el Jazz Band Ball, com dèiem amb els Snarky Puppy al capdavant. Interessants concerts en els escenaris tancats (amb el duo Chick Corea – Stanley Clarke com a referència) i parelles ben avingudes a La Trini, incloses les dues cantants de la vetllada de cloenda, Kristin Absjørnsen i Dee Dee Bridgewater. I també alguna decepció com ara la poca consistència de l’Sketches of Spain del trompetista Nicholas Payton, tot i el magnífic trio que l’acompanya i la participació de la big band l’Instrumental de Gascogne.
Enrico Rava, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián 2014Cal destacar igualment la proliferació de nous escenaris, la majoria d’ells bars i restaurants o terrasses, que han envaït literalment les tardes-nits de Donostia i els seus entorns, cosa que denota un cert interès en fer participar cada cop més gent en aquesta autèntica torre de babel musical.
Des d’avui, encara que amb una periodicitat força imprevisible, ens disposem a seguir amb la sèrie de capítols, dia a dia, de tot el que hem vist i sentit al 49è Jazzaldia. Us esperem en el nostre recorregut, i que Donostia i el Jazz ens acompanyin!