dissabte, 11 de juliol de 2015

LA BANDA DEL JAZZ (Crònica del Vijazz 2015)

Publicat a El 3 de Vuit

En aquest article 
hem renunciat a penjar fotografies dels concerts
 ateses les dificultats que  l'organització
 ens ha posat per a fer aquesta feina.


Stanley Clarke, Donostia-San Sebastián, 2010
Stanley Clarke (arxiu jazzdeprimera.cat)

El Vijazz, com cada any, ha batut rècords. Així ho diu una nota de premsa i així ho repeteixen tots els mitjans. Ara és qüestió de tancar carpeta i fins l'any que ve, que en celebrarem deu. Res de nou... Tot és tan vell, que el Jazz i el Vi continuen separats per un mur mental, que nou anys de maridatge no han sabut enderrocar. L’un, amb la seva invariable proposta asèptica, i l'altre entestat a fusionar tot el que es presenti, llevat que sigui música. Tots dos mots, Vi i Jazz, semblen haver traçat línies paral·leles fins a l’infinit. 

Els de la banda del Jazz, sort en tenim que el nostre mot sempre se'n surt. Amb coherència i encert, el mimetisme i la repetició que tants cops denunciem fan, paradoxalment, que es conservin coses excel·lents. I una d'elles és la gestió dels artistes. És ben cert que en el decurs d'aquests nou anys s'han produït algunes relliscades considerables, però es poden comptar amb els dits de mitja mà. Enguany no s'han vist taques dignes d'esment i, en canvi, sí que hi ha hagut episodis molt positius, sobretot dalt l'escenari.

En el concert d'obertura (el d'inauguració ens l'hem hagut de menjar amb canapès 'alto standing'), el pioner del baix elèctric Stanley Clarke va desplegar el seu groove, elegant i enèrgic, encebat pels joves cadells que l'acompanyaven. La nova versió de la banda, que tampoc s'oblida de Return to Forever, inclou el pianista georgià de 19 anys Beka Gochiashvili i un altre jove valor, el texà baterista Mike Mitchell. En aquesta ocasió, Beka va quedar en un segon pla, absorbit per la hiperactivitat del baterista, que va ser el preferit del líder a l'hora d'interactuar. 
Kurt Elling, Terrassa 2011
Kurt Elling (arxiu jazzdeprimera.cat)

L'altre buc insígnia eren els The Bad Plus amb Joshua Redman però, ves per on, en el concert anterior va aparèixer la veu de Kurt Elling, el crooner, una figura que molts consideren passada de rosca. Kurt Elling, que és un model gairebé únic d'herència sinatriana, és un cantant extraordinari que explica vivències. El crooner genuí amb una veu que no sembla resistent, però que ho aguanta tot. Va ser un plaer veure com aquest home filtrava les cançons amb un irrenunciable prisma creador. Des del domini absolut de l'escena, i el seu registre volgudament sec i poc profund, va homenatjar el centenari de Frank Sinatra, i el talent del "millor baixista del món", l'enyorat Jaco Pastorius. El repertori, tanmateix, va patir alguns alts i baixos, i el concert potser no va a arribar a la perfecció a la que, just començar, aspirava.

Manca la fe però no el vi
A la mateixa vetllada ens arribava el món també controlat, però lliure de partitures, del sempre suggeridor trio The Bad Plus, acompanyat pel tenorista Joshua Redman. Anant de menys a més, el concert va oferir un viatge per ritmes i sonoritats a cavall del rock i el blues, amb les sempre presents incursions en la música clàssica. La incorporació estel·lar de Joshua Redman sembla que dóna ales a un grup que ha abandonat les versions per a centrar-se en les composicions pròpies i, de passada, es multiplica en la cerca de més cromatismes, precisament per la presència del saxofonista. Ens podem fixar en una peça extraordinària, i francament adient, com Lack the faith but not the wine ("Manca la fe però no el vi" o, el que se'n podria interpretar, “Tenen vi però els manca fe”) de Joshua Redman; en els solos del propi saxofonista, tan dolços com feridors; en la connexió sempre impregnada d'humor de Reid Anderson i les experimentacions rítmiques de Dave King, o en les mans absolutament autònomes d'Ethan Iverson, però el més lloable segurament va ser la sòlida compenetració del grup, en un concert magistralment concebut de principi a fi. Un aspecte que ens fa pensar que aquesta aventura només acaba de començar. Que duri!

The Bad Plus, Terrassa 2014
The Bad Plus (arxiu jazzdeprimera.cat)
Molts pensaven que els Ibrahim Electric podrien ser una revelació. De fet, era l'aposta sorpresa que el Festival ens reserva cada any. El resultat no va passar d'una estona agradable, amb una forta sentor de pop-rock dels 60, i una colla de riffs molt ben treballats, que van encendre un públic predisposat. Va ser un aperitiu de l'allau que vindria després, amb Hiromi i els seus dibuixos animats. La pianista japonesa sembla un personatge de ficció, tan menuda, tan amable, tan expressiva i seductora, i tan volcànica. No cal dir que va deixar empremta, més per la seva capacitat tècnica i les seves curses damunt les tecles, que no pel resultat final. Va pesar més el com que no pas el què. El seu missatge va ser clar, cordeu-vos els cinturons que ens enlairem... I així va anar saltant entre el rock (simfònic) i el blues, i va tenir temps també per a una balada de tints clàssics, l'emotiva Place to Be que va afrontar en solitari. Poc abans d'acabar, es va tornar a cordar fort, tibant de piano stride, i de swing en el bis, per a tancar un Festival de Jazz que ha deixat un magnífic gust de boca.

Hiromi, Donostia-San Sebastián 2013
Hiromi (arxiu jazzdeprimera.cat)

I mentre tot això passava, a les dues Rambles, el Vi anava fent camí, marida que maridaràs. Trepitjar l'antiga carretera general ha estat un assumpte ben emocionant. Els que l’hem vista bruta i pudent, plena de camions de gran tonatge, sabem el que diem. L'altre moviment positiu ha estat el canvi de la zona VIP als concerts, i cal dir que mereix un fort aplaudiment. La reubicació d'aquest espai ha permès que molta gent pogués acostar-se a l'escenari sense haver de pertànyer a cap col·lectiu de privilegiats. Els espectadors ho agraïm i segurament els artistes també. Aprendre dels errors és el primer pas per a millorar.

dimecres, 1 de juliol de 2015

TRES CONCERTS A L'ESTIVAL DE JAZZ

Julián Sánchez i Juliette Louste, Ingravita, Igualada, 19-6-2015

Per tercer any consecutiu, els inquiets components de l'Associació Tocats de Jazz han muntat a Igualada aquest Festival de Jazz, just quan l'estiu comença, amb un esperit alternatiu i valent que fa goig només de parlar-ne. A banda dels concerts, ha tingut cinema, fotografia, conferències, concerts pels més petits, i fins i tot un espai per a la gastronomia. El nostre pas per l'esdeveniment ha estat més breu del que hauríem volgut, però no és res d'estrany. Sempre ens passa el mateix i l'Estival de Jazz no ha estat una excepció.





FREE ART THREE: Julián Sánchez, Pol Padrós, Iván González, trompetes, Juliette Louste, dansa

[19-6-2015, Ingravita] La idea d'estrenar-se amb un concert de tres trompetistes i una ballarina, situat i ambientat en un rocòdrom, no es troba a totes les ments pensants. Afortunadament a Igualada en tenen algunes, i vet aquí que el primer dia ens van citar a Ingravita, un espai d'escaladors que va acabar assetjat per la música. Els tres trompetistes de la Free Art Ensemble van convertir el rocòdrom en un laboratori sònic, penjats amb arnesos i descendint lentament per la cúpula principal.

Julián Sánchez i Iván González (Ingravita, Igualada, 19-6-2015)


Després, un cop situats davant del públic, es van abandonar a la creació tímbrica ben agafats als extrems de la improvisació lliure, amb subtil protagonisme de la percussió d'esquelles i campanes diverses. Un cor final dirigit per l'Albert Cirera (que va saltar a escena, provinent de tasques organitzatives) va tancar una actuació densa i brillant.

Albert Cirera dirigint els Free Art Three (Ingravita, Igualada, 19-6-2015)


El conjunt va comptar amb les formes i equilibris de la ballarina Juliette Louste. La dansaire va exhibir una envergadura gestual de grans proporcions i va fer la sensació que envoltava el trio de bufadors amb el seu cos. Experiència extraordinària i magnífiques sensacions per començar l'Estival.

Pol Padrós i Juliette Louste (Ingravita, Igualada, 19-6-2015)


CARTA BLANCA A TONI VAQUER: Toni Vaquer, piano, David Mengual, contrabaix, Ramon Prats, bateria, Dani Pérez, guitarra elèctrica, Miguel "Pintxo" Villar, saxos tenor i soprano, Joan Mas, saxo alt

[26-6-2015, Teatre Municipal l'Ateneu] La segona sessió fou més convencional i esperable, tot i que no del tot. L'espai era el Teatre de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, una entitat nuclear pel que fa a l'associacionisme de la ciutat. Escenari ple de músics i públic, i platea buida, en un dels reptes que ha esdevingut tradició en l'Estival: la Carta Blanca. Aquest cop el beneficiari de tal honor era el jove pianista i compositor mallorquí Toni Vaquer, un músic que s'està formant als EUA i que ja compta amb una obra compositiva que ressona pels repertoris d'alguns grups, sobretot de la Free Spirits Big Band que comanda David Mengual. La particularitat del repte porta com a premi la gravació "in situ" del concert. Un enregistrament que tindrà forma de CD en els propers mesos, acollit i editat pel segell especialitzat Underpool

Toni Vaquer (Teatre de l'Ateneu, Igualada, 26-6-2015)


En qualsevol cas, la carta blanca de Toni Vaquer va comptar amb molts altres colors, que no pas el blanc, atès que es va traduir en una llista de 6 peces composades per a l'ocasió, la majoria de les quals dedicades als músics del propi sextet d'executants, amb protagonismes interessants de cadascun d'ells, en la peça assenyalada. La feina deu haver estar poc menys que complexa, tenint en compte les giragonses rítmiques i la densitat dels matisos que vam poder escoltar. L'ambient general va ser però baladístic, molt més suau del que ens podíem imaginar després de la lenitiva flaire roquera del primers minuts, cofada amb alguns desoris lliures prou engrescadors. Remarcable va semblar la composició dedicada al Ramon (Prats) que es va condensar en una mena de muntanya russa de ritmes, iniciada amb un solo en el que semblava voler que la bateria parlés. Nota alta per als instrumentistes i la seva capacitat per a treballar els pianos i els crescendos, amb menció especial en aquests afers per als dos saxofonistes i la guitarra camaleònica de Dani Pérez.

Miguel "Pintxo" Villar, Joan Mas i Dani Pérez (Teatre de l'Ateneu, Igualada, 26-6-2015)


Dani Álvarez, veu i percussions, Santi Careta, guitarra, ukelele i banjo, Marcel·lí Bayer, clarinet, clarinet baix i saxo alt.

[28-6-2015, Passatge Capità Galí] El comiat de l'Estival es va fer amb una estona de pau i bona música. Va ser un concert vermut a trio que s'emmarcava en l'exposició del fotògraf i cantant Dani Álvarez ("En què pensen els músics?" de molt recomanada visió fins el 31 de juliol) a la igualadina Sala Artèria, lloc on s'esdevenia el concert, per bé que en el corraló posterior. Un espai ideal per a tan llustrosa llista de boleros, sambes i estàndards de Jazz, trufats amb alguns temes propis, que va fer sort entre olives i escopinyes, en mans d'uns intèrprets de molta solvència.

Dani Álvarez, Marcel·lí Bayer i Santi Careta (Pgte. Capità Galí, Igualada, 28-6-2015)


Final, amb un punt d'idíl·lic, per a una festa del Jazz que arrela amb persistència i que, en aquest dia de tancament, es feia visible en la cara cansada però feliç dels organitzadors.

Dani Álvarez (Ptge. Capità Galí, Igualada, 28-6-2015)

dimarts, 30 de juny de 2015

VIJAZZ I CRITERI

Publicat a El 3 de Vuit

El que s’entreveu entre tanta bellugadissa és que, o bé no existeix una idea central sobre l’esdeveniment, o n'hi ha diverses i, a més, no s'entenen



Al Vijazz que tenim a punt d’encetar, del que se'n coneixen detalls de fa ben poc, se li ha d'atribuir un mèrit indubtable: no genera cap incertesa. Ja veig els titulars de l'endemà, on es destacaran els rècords que s'han batut, la gentada que ens ha visitat i l'efímer títol de capital del Jazz per a Vilafranca. Confesso que, amb el petit terratrèmol del "Cava sí/Cava no", vaig pensar que alguna cosa s'estava movent, i que el Vijazz se'n podria veure beneficiat. Vaja, que potser podríem fer un Vijazz nou. Però ja s'ha vist que la sacsejada no ha tombat res, i el 9è. Gran Maridatge serà una versió mimètica i augmentada dels anteriors.

Trompeta d'Arturo Sandoval, Vijazz 2008


Anem a pams. No sé si es tracta de la inèrcia habitual o d'una estratègia publicitària fallida, però tot ha tornat ha començar amb el despropòsit comunicatiu habitual. El retard en saber els artistes participants no comporta, a hores d'ara, cap benefici. Més aviat no s'entén. Potser cal recordar que, malgrat les incomoditats, molts venen al Festival per la segona part del seu nom, i no els calen titulars esportius com "El Vijazz es torna a superar", quan per fi s’anuncien els grups participants. En un món híper-connectat, ocultar durant mesos el cartell no sembla la millor estratègia publicitària.

Tanmateix, aquesta obsessió endèmica no és, ni de bon tros, essencial. Preocupa molt més la nul·la capacitat de sorpresa que té ara mateix l'esdeveniment. L'any passat vaig anomenar "ànima" a aquesta manca de discurs, en l'intent de mantenir una bona perspectiva sobre tot plegat. A la vista de la gens harmònica erupció d'actes que ens ofereixen un any més, permeteu-me que encengui definitivament la llum d'alarma. Si es pretén atraure a Vilafranca gent realment interessada en el Jazz i en el Vi, cosa de la qual en tinc seriosos dubtes, potser els ho hauríem de posar una mica més fàcil, començant per dissenyar una agenda més objectiva i no tan desorganitzada. El que s’entreveu entre tanta bellugadissa és que, o bé no existeix una idea central sobre l’esdeveniment, o n'hi ha diverses i, a més, no s'entenen. Hauríem de poder-li preguntar al director (algun mitjà li ha atribuït el càrrec al president dels Tastavins), però a banda de l’artístic, no en coneixem cap altre.

Col·lectiu Dixieland Maestro Demon, Vijazz 2007
Per a dir-ho amb totes les lletres, segons el meu parer, la marca Vijazz es troba davant d'un atzucac: o es repensa des d'un discurs sòlid i valent, o es deixa portar per la força endogàmica del "més mediàtic de la història" (un altre titular lamentable). Jo veig un festival musculat i vestit de gala però sense arrels, amb poc espai per a desenvolupar-se, i curt de calendari. Com un casalot damunt d'aiguamolls. Per acabar-ho d'adobar, és trist d'admetre la dependència ideològica del 2007, quan d'aquella estrena fulgurant ja només en queden les fotos. Es busca creatiu. És urgent.

I en aquesta tessitura estem, provocant tamborinades amb la primera part del nom, i covant un problema de lideratge que augmenta cada edició que passa. L'Any Vuit ja va sembrar dubtes en altres aspectes que malauradament segueixen presents, com ara les condicions insuficients dels concerts, la participació secundària de la majoria de cellers, o la minsa presència del Festival al territori Penedès. És clar que sempre ens ho podem mirar des del punt de vista dels números, dels visitants, de les pernoctacions, de les fotografies a vista d'ocell, de les volgudes aglomeracions a la Fira, o de l'èxit d'uns artistes top que cedeixen el nom per a mantenir la categoria internacional del Festival de Jazz. Si hem de parlar d'això, i del que es veu a la superfície, no tinc cap dubte que, el Novè Vijazz tornarà a omplir i tornarà a (con)vèncer.

diumenge, 28 de juny de 2015

TUI HIGGINS & XAVIER MONGE JAZZ PROJECT (Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 13-6-2015)

Publicat a El 3 de Vuit
Tui Higgins & Xavier Monge Jazz Project (Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 13-6-2015)
Tui Higgins, veu
Xavier Monge, piano
Ignasi González, contrabaix
Jo Krause, bateria

EL CANÇONER DE HAROLD ARLEN
Sense sortir dels cànons del swing i del blues, el Sam-Cafè ha tornat a programar un concert a la seva seu de la Rambla, la porta per on, un dia, va entrar el Jazz a Vilafranca. Si mai us cal un retorn terapèutic a la tradició musical americana, feu-vos un favor i deixeu-vos caure pel Casino.

La societat que formen la cantant Tui Higgins i el pianista Xavier Monge va fer els honors a la zona de cadires del Sam-Cafè, oferint un projecte triat acuradament, i ben armat, sobre el compositor nord-americà Harold Arlen (1905-1986), conegut per la seva prolífica obra associada generalment a musicals de Broadway i a produccions de Hollywood. A tots ens venen al cap melodies com "Stormy Weather", "It's Only a Paper Moon" o l'estol de cançons que figuren en la producció cinematogràfica "The Wizard of Oz"(1939), inclosa l'oscaritzada i sobreexposada "Over the Rainbow". Cal parlar doncs d'un repertori realment ampli que vol una implicació absoluta per part dels executants. En escena sobresurt la veu de Tui Higgins, que treballa a fons per a explicar sensacions que arriben des d'un parell de generacions ençà. Explicar aquest projecte vol dir parlar de vocació gairebé arqueològica a l'hora de fer la tria, i d'enginy després per a vestir amb essència pròpia la tant coneguda cançó nord-americana. A favor hi juga que tot ens resulta familiar, gràcies segurament a uns mitjans de comunicació que, durant la segona meitat del passat segle, han estat profundament ianquis.

Tot i les limitacions tècniques de l'espai, el quartet, que es completava amb el contrabaixista Ignasi González i Jo Krause a la bateria, va començar amb empenta i es va anar greixant, poc a poc, fins a assolir un punt d'empatia molt intens amb la partitura de Harold Arlen. La capacitat de Tui Higgins per a governar l'escena es va fer present en un local que converteix cada peça en un espectacle coral, entre músics i públic. Alguns van pensar que, arribat el breu entreacte, ja en tenien prou i van marxar. Errada greu, perquè el rush final va ser dels que fan afició, amb el Sam content com un gínjol per la fluïda connexió musical i per haver tornat, durant un parell d'hores, al primer pla del Jazz vilafranquí.

dimecres, 24 de juny de 2015

BIG BAND DE L'ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA DOLORS CALVET (Auditori de Vilafranca del Penedès, 21-6-2015)

Publicat a El 3 de Vuit
UNA BIG BAND (I UNA ESCOLA) QUE FUNCIONEN
Big Band de l'Escola Municipal de Música Dolors Calvet (arxiu jazzdeprimera.cat)

La temporada del Jazz Club Vilafranca es va tancar diumenge 21 de juny a l'Auditori amb un concert de final de curs, que gairebé va semblar a càrrec de músics professionals. De fet, de professionals n'hi va haver, ben triats i donant el plus a un conjunt que va destacar amb llum pròpia. Ja fa quatre anys que l'Àlex Cassanyes, professor de l'Escola Municipal de Música Dolors Calvet, i compositor i arranjador d'ofici, i el baterista i també professor Ricard Parera van agafar la responsabilitat de tirar endavant una big band d'alumnes. L'obra en construcció, que ha pres cos decisivament en els dos darrers cursos, no s'endevina senzilla però concerts com aquest fan pensar que hi ha bons manobres al darrera, i que la paret puja ben dreta.

La vetllada va comptar amb la veu de la Gemma Abrié, angelical i potent alhora, i el saxo tenor del mestre Xavier Figuerola, que sempre disposa d'un discurs enginyós i solidari. Dues col·laboracions estel·lars que, juntament amb l'Àlex Ricart a la trompeta i el Xavi Díaz a la guitarra, van acabar donant un punt qualitatiu francament interessant.

El concert va comptar amb un repertori habitual de big bands, incloent Neal Hefti, Gershwin, Quincy Jones, Oliver Nelson o Billy Strayhorn, i brindant també un al·licient amb tres arranjaments del propi director Àlex Cassanyes: So What de Miles Davis, Watermelon Man de Herbie Hancock i Lamento de Tom Jobim. Executats amb valentia, van deixar entreveure un bon treball en els matisos, emparats per un conjunt que sempre es va mostrar cohesionat.

A banda dels anteriorment citats, la Big Band va comptar amb Martí Roig, Eva Sans, Pep Martí, Imma Casanellas i Lluís Montaner als saxos, Magda Rovira, Pepe Campoy i Maica Castillo a les trompetes, Joan Cuscó, John G. Williams, Adrià Roig i Jordi Rovira als trombons, Martí Giralt al piano, Xavi Montaner al baix elèctric i Òscar Carrasco a la bateria.