dilluns, 25 agost de 2014

JAZZALDIA 49 2014 (I)

Marshall Allen (Sun Ra Centennial Dream Arkestra) Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián 2014Tot a punt per a fer història. Com sempre ho fa a les acaballes de cada mes de juliol, Sant Sebastià, el sant d’Òstia, ha transformat la seva ciutat en la capital del Jazz. El Donostiako Jazzaldia estén la seva aurèola de gran esdeveniment tant per la quantitat de concerts (112) com pel nombre d’escenaris (17), i també per la seva longevitat. L’any vinent arribarà a les 50 edicions i no deu ser poca cosa perquè, simplement amb la nòmina de músics que hi han actuat, el Festival podria escriure la seva pròpia història del Jazz. Sant Sebastià és un sant màrtir, dels que van arribar de Roma personalitzats en relíquies poc o gens autèntiques, i ha resultat ser, com es diria des del Penedès, un cep molt ben empeltat. No descobrirem ara les belleses que amaga la Bella Easo, però encetar el nostre passeig pel Jazzaldia 2014 amb una aproximació a la història  no ens va malament, tot i provenir d’un sant i la seva nomenclatura en èuscar.
Intens i eclèctic. Hem tingut concerts de tota mena, ultrapassant amb escreix els murs de la música improvisada (més per defecte que no pas per excés, tot s’ha de dir), on el Jazz ha quedat altre cop en un terreny ambigu que, d’altra banda, li escau força. En altres paraules, allò que tanta gent relaciona amb el bop (i derivats) i el swing, s’ha sentit en compta-gotes. Per a ser justos hem de parlar de fusió, amb John Scofield Überjam Band, i de projectes més expansius i intensos com Enrico Rava Tribe i Dave Holland Prism, que juntament amb la classe i l’ordre de Toshiko Akiyoshi & Lew Tabackin Quartet, i la irrupció dels Snarky Puppy, han estat les propostes més suggestives d’aquesta edició de vigília del cinquantenari. També ha estat un Jazzaldia amb extraordinària presència de cantants, on han sobresortit Dee Dee Bridgewater (que, oh sorpresa, s’estrenava al Jazzaldia amb 64 anys), René Marie Quartet curiosament en dos concerts gratuïts, i l’allargada ombra del quasi donostiarra Bobby McFerrin, en la seva quarta aparició en els darrers 13 anys.
Bobby McFerrinJazz de vanguàrdia? Enguany s’ha deixat notar un cert interès per mostrar una línia de connexió amb el Free Jazz, o si més no amb el que se n’ha dit, potser amb més encert, Avant-Garde. Ha semblat que la direcció artística del Festival apostava per una mena de cicle on hi hem trobat Muhal Richard Abrams a piano sol, Wadada Leo Smith amb el projecte Ten Freedom Summers i la Sun Ra Centennial Dream Arkestra. Tot i la poca credibilitat que se’m pugui atorgar per haver fet aquesta afirmació, estic convençut que alguna cosa hi ha hagut, si més no, amb un interès més remarcable que en altres edicions.
He de dir que, en el supòsit que el cicle fictici hagi estat veritat, trobo a faltar una cloenda un xic més connectada amb la realitat actual del Free, sobre tot a nivell europeu. Descarto que el concert de Bugge Wesseltoft pugui haver-se’n constituït virtual colofó, tot i la seva electrònica de pseudo-vanguàrdia, amb acompanyants de luxe com Erik Truffaz.
René Marie, Terrazas del Kursaal, Donostia-San Sebastián 2014Poti-poti estil Jazzaldia. Pel que fa a la resta, cal parlar de bona arrencada amb el Jazz Band Ball, com dèiem amb els Snarky Puppy al capdavant. Interessants concerts en els escenaris tancats (amb el duo Chick Corea – Stanley Clarke com a referència) i parelles ben avingudes a La Trini, incloses les dues cantants de la vetllada de cloenda, Kristin Absjørnsen i Dee Dee Bridgewater. I també alguna decepció com ara la poca consistència de l’Sketches of Spain del trompetista Nicholas Payton, tot i el magnífic trio que l’acompanya i la participació de la big band l’Instrumental de Gascogne.
Enrico Rava, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián 2014Cal destacar igualment la proliferació de nous escenaris, la majoria d’ells bars i restaurants o terrasses, que han envaït literalment les tardes-nits de Donostia i els seus entorns, cosa que denota un cert interès en fer participar cada cop més gent en aquesta autèntica torre de babel musical.
Des d’avui, encara que amb una periodicitat força imprevisible, ens disposem a seguir amb la sèrie de capítols, dia a dia, de tot el que hem vist i sentit al 49è Jazzaldia. Us esperem en el nostre recorregut, i que Donostia i el Jazz ens acompanyin!

diumenge, 10 agost de 2014

SÍLVIA PÉREZ CRUZ–REENCUENTRO CON EL GÜITO (Teatre Ateneu, Igualada, 28-6-2014)

Javier Galiana i Sílvia Pérez Cruz, Teatre Ateneu, Igualada 2014Hem estat a la segona edició de l’Estival de Jazz d’Igualada, una proposta modesta però ben portada i programada amb gust. No calen grans parafernals ni l’esclat de focs d’artifici per a ordir una festa del Jazz lligada a les arts que ens envolten. Perquè el Jazz és art, i tanmateix hi ha moltes altres coses que també en són. I a l’Estival ho saben bé.

Només hem pogut ser-hi una jornada, una tarda-nit de fet, però l’olor de nou ens ha envaït, no diria que intensament, però sí amb un flaire inequívoc. Jazz és improvisació, o això diuen, i encara que sembli una obvietat el festival igualadí ho personifica amb decisió. Propostes com la formació NEO del contrabaixista Johannes Nästesjö, la carta blanca al guitarrista Dani Comas o el ben intencionat quadre teatral Jazz i Cortázar, desprenen una mena d’amor per les fronteres gens estables i altament poroses.

Sílvia Pérez Cruz, Igualada 2014 

Sílvia Pérez Cruz, veu

Javier Galiana, piano

Javier Colina, contrabaix

Marc Miralta, bateria

Però a l’Estival no tot va ser fronterer o inconegut. La nit estrella de dissabte incloïa una estrena que, tot i no anar mancada d’improvisació, sí que ens portava pel llebeig de la cançó, amb el projecte del pianista Javier Galiana i la cantant Sílvia Pérez Cruz. Dos “vells” coneguts que, juntament amb un dels màxims responsables de l’Estival, el saxofonista i improvisador Albert Cirera, s’han confabulat per a estrenar Reencuentro con el Güito.

Javier Galiana, Igualada 2014Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina, Igualada 2014

La nit del Güito va ser rodona, primer per la generosa resposta de públic, i després per l’empatia i el lluïment d’uns músics cent per cent endollats. Tots amb el desig, expressat en les presentacions, de que l’Estival continuï encara que només sigui perquè les coses bones han de persistir. Des d’aquí el nostre suport incondicional.

Javier Colina, Igualada 2014I el Güito, personatge inventat que ha acabat identificant-se amb el pianista Javier Galiana, va entrar en escena. I amb ell, la palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz. Des d’un inici instrumental, amb la cantant apareixent quasi reservadament a mig tema , com si volgués defugir l’aplaudiment fàcil, el grup va fer desfilar un seguit de cançons del propi Galiana, i també d’altres escollides entre el preuat repertori que la cantant manté amb el contrabaixista Javier Colina. Simplement cal recordar el seu disc En la imaginación, en el que també s’hi fa patent, igual que la nit que ens ocupa, la perícia de Marc Miralta a la bateria. Entre aquell projecte i aquest, la diferència en realitat és el pianista, és el Güito. Motiu suficient per a fer una parada i escoltar com n’és d’important l’ànima dels projectes.

Sílvia Pérez Cruz, Igualada 2014Javier Colina, Igualada 2014

Galiana té la semblança d’home planer, enjogassat i extremadament emocional. Es veu en el seu tarannà i la seva posta en escena: l’emoció el guia, i la seva pianística li dóna la raó. El seu és un fraseig ple de notes tòniques, amb alguns silencis significatius, i una gran capacitat per passar del toc flamenc als acords més coloristes.

Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina, Igualada 2014És la bellesa que es palpa en peces com El Güito, Cuánto me duele el arte, Mi Chita o Dime que sí. Però no oblidem que aquest concert era també una estrena i no tot està tant rodat. Al principi va semblar que Galiana estava un xic desconnectat de la part rítmica, però va ser cosa de poca estona. Javier Colina va mostrar en molts moments la sonoritat profunda i el tempo incontestable que l’han fet famós, i Miralta amb intervencions a duo amb Sílvia Pérez Cruz, sobre tot a Choro, va deixar ben clar perquè és una autoritat en el seu instrument, trepitgem el terreny que trepitgem.

Marc Miralta, Igualada 2014I pel que fa a la veu, no es pot més que certificar el que tots ja sabem, i que sovint oblidem (sic Raimon). Que la Sílvia és una dona versàtil, amb una capacitat empàtica infinita, i una tendència a l’emoció igualment inacabable. La resta ho fa el talent i la preparació tècnica. Només ella és capaç d’afinar amb els acords del piano mentre interactua amb la bateria, només ella té sempre el to al cap, i espera que a la següent cantonada la reculli la nota de Javier Colina. Cal reconèixer que va tenir moments impagables com en El paseo de los tristes, o el duo de veu amb Colina en el primer bis Las penas que me maltratan son tantas..., tot i no gaudir del timbre que semblaria més adequat. Però, què vol dir el timbre més adequat? …la mateixa Aretha Franklin té un timbre “adequat”?

Això són excuses per a buscar alguna llacuna en una veu que, a hores d’ara, juga per guanyar a qualsevol terreny, i juga en molts, i a qualsevol alçada del pentagrama.

Javier Galiana, Sílvia Pérez Cruz, Javier Colina i Marc Miralta, Igualada 2014