dilluns, 17 de juliol de 2017

VIJAZZ EN TRÀNSIT

“La meva capacitat per descriure la música va millorar gràcies a la immersió en la cultura i la crítica del vi.” Ted Gioia (compositor i crític de jazz)



El moment de transició que viu el Vijazz, sobretot pel canvi de director artístic, s'ha deixat sentir en tot el que s’ha vist sobre l'escenari de Jaume I. Hem tingut un programa en general més clàssic, amb dos grups que recuperaven velles arrels, Jazz–The Story i The JB's, i dues propostes de primer nivell, Dianne Reeves i Christian Scott. El fil entre uns i altres s’ha mantingut equilibrat però, si parlem de volum, el pes total ha estat francament lleuger. En el fons, els quatre concerts a plaça queden lluny dels sis de no fa gaires anys i, si tenim en compte l’antic escenari de la Rambla, que es va eliminar en fa dos, la diferència d’actuacions “en obert” és evident. Per acabar-ho d’adobar, els exclusius concerts del claustre de Sant Francesc s’han solapat amb els de la plaça, i encara no he trobat ningú que me’n sàpiga explicar el motiu. També han fet un gir les formes. Hem tingut una cara visible que ens ha parlat de tu a tu des de dalt l'escenari, sense gravacions. En Pere Pons, acostumat al seu Jamboree, ha presentat els concerts i ha aprofitat per a fer aparèixer el vi en diverses de les seves locucions. Sembla que hi ha algú que veu per on haurien d'anar els trets del Vijazz.

D’altra banda, el Vi també sembla en trànsit. Més enllà de copes i estands, gairebé em passa desapercebut. No he sabut concentra-m’hi, ho confesso. Deu ser allò que els arbres no et deixen veure el bosc, perquè he sentit a parlar més de tastos amb les menges més diverses, de pujar escales de campanars, de concursos culinaris, de relats eròtics i de clàssics cars, que no pas de Vi. Afectat pel deliri, més d’un dia he imaginat el Fèlix, en algun saló vilafranquí, amb les espelmes enceses, fitant la porta per sortir. 

Jazz – The Story "Celebrating 100 Years of Jazz Recording"

El concert sobre la història del Jazz que obria el festival, va deixar sensacions agredolces. Una banda d’onze músics de primeríssim ordre va protagonitzar l’homenatge als 100 anys de la primera gravació de Jazz. Un concert on es van sentir molt els solistes i poc la banda. Tot i així, vam tenir moments captivadors, com ara la versió del ‘Birdland’ de Weather Report, o el ‘So What’ de Miles Davis. Tanmateix, tot i la implicació dels solistes, no es va poder evitar la imatge d'uns músics tan reputats llegint partitures per a tocar estàndards dels més coneguts. El projecte estrenava gira europea a Vilafranca, per bé, i per mal.

Gianni Gagliardi i Octavi Coronado

El que s’ha mantingut amb molt d’esforç és el Vermut-Jazz, tot i la precarietat a la que es veuen sotmesos els músics participants. El saxofonista barceloní Gianni Gagliardi, de so dolç i vellutat, va oferir la seva actuació a Cal Figarot acompanyat del teclista Tomàs Fosch i el bateria Jordi Pallarès. Una estona plàcida i de molt de valor interpretatiu. Esforç també el que van fer Jazz i Swing Vilafranca per repetir la ballada de Lindy Hop de l’any passat, però concentrada en un dia sol, dissabte, i amb música en viu a càrrec de l’Octavi Coronado Swingtet, un vell conegut de l’afició vilafranquina. 

Christian Scott aTunde Adjuah

L’home que es dissenya les pròpies trompetes fins el punt de posar-les-hi nom. El que vol connectar fermament amb els seus orígens afroamericans i amerindis (té un avi gran cap de tribu), ens va submergir en un món poètic que viu alhora de sonoritats clàssiques i electròniques. La seva ‘Stretch Music’, representada per una trilogia de gravacions que també volen celebrar els 100 anys del primer disc de Jazz, va calar com la pluja fina. Els ritmes urbans que obrien l’actuació, van cedir part del protagonisme a la jove Elena Pinderhugues, que mostrà un discurs imaginatiu, net i sòlid alhora, gens comú entre els intèrprets de flauta travessera en el Jazz. La formació, que va tancar totalment connectada a l’espai i al públic, comptava amb el percussionista Weedie Braimah, el jove bateria Mike Mitchell (Vijazz 2015, amb la Stanley Clarke Band), el baixista Max Moran i el finíssim pianista Lawrence Fields.

The JB’s - James Brown Original Band

La banda del padrí del funk no va fer un concert perfecte, però sí que va tenir punts calents molt apreciats per l’audiència. Van ser dues hores d’una esbojarrada marxeta que va tenir en les veus de Martha High (una de les veus que duia Maceo Parker el 2007) i Cynthia Moore, les seves millors cartes.

Dianne Reeves

De comunió absoluta es pot qualificar el concert de cloenda. La versatilitat vocal de Dianne Reeves, i el bon gust a l'hora d'exterioritzar-la, va connectar des del primer minut. Amb un inici explosiu, i una empatia extraordinària, la cantant i el quartet que l’acompanyava (Romero Lumambo, guitarra; Peter Martin, piano i teclat; Reginald Veal, baix i contrabaix; Terreon Gully, bateria) van completar una actuació ondulant, contrapuntada amb diverses balades, on la sentor africana de l’scat i les infinites aventures vocals de la diva van seduir un públic disposat a escoltar, i a jugar amb tots els cors que l’artista proposava. Per qualificar el concert de perfecte, no ens podem oblidar del quartet: sincronia, modulació, serenor, clímax... per moments, una versió reduïda de Duke Ellington amb la seva big band.

dijous, 13 de juliol de 2017

JAZZALDIA 51 2016 (i IV)

DeJohnette/Coltrane/Garrison
Plaza de la Trinidad, 26/7/2016

Ravi Coltrane, saxo tenor, soprano i sopranino
Matt Garrison, baix i efectes
Jack DeJohnette, bateria i piano

Jack DeJohnette, Plaza de la Trinidad, Donostia, 26-jul-2016


D’un trio on hi ha els “fills de”, dirigits per un dels bateries que van tenir l’honor d’acompanyar John Coltrane, se’n pot esperar alguna cosa més que un homenatge? La resposta evidentment és sí. El projecte de Jack DeJohnette es deixa endur pel record, però s’apuntala en una exquisida interpretació. Les complexitats rítmiques i compositives que, en algun moment, van engorronir l’audiència, es van veure perfectament compensades pels pics d’èxtasi interpretativa. Mentre alguns dels riffs de l’obra A Love Supreme ens mantenien alerta, a la sala de màquines, Matt Garrison i els seus ginys electrònics s’erigien en centre neuràlgic. Va lluir especialment amb The Sidewinder, un èxit dels 60 (del trompetista Lee Morgan) que va posar la mel als llavis a molts dels assistents. Ravi Coltrane, centre de tots els solos, va deixar empremta amb el soprano i el sopranino.

Steve Coleman & Five Elements
Plaza de la Trinidad, 26/7/2016

Steve Coleman, saxo alt i veu
Jonathan Finlayson, trompeta i veu
Miles Osazaki, guitarra i veu
Anthony Tidd, baix i veu
Sean Rickman, bateria i veu
Steve Coleman, Plaza de la Trinidad, Donostia, 26-jul-2016


El maquinista va posar la locomotora en marxa, i les peces començaven però no tenien intenció d’acabar. El so hipnòtic i les estructures aparentment lliures del quintet de Steve Coleman, actuaven de catalitzador de les peces. Tant, que el set podria haver durat fins l’endemà. La connexió amb el rap i el hip hop sempre present, i les contínues interseccions entre instrumentistes (ara un duo, ara un solo, ara un trio), van configurar un viatge entre versions urbanes d’alguns estàndards, com la del 'Round Midnight o la del Begin The Beguine. Tot ben conegut, però realment inconegut. Acabar, ho va acabar Ravi Coltrane, que tornà a l’escenari que havia trepitjat una estona abans. Precedit per una ronda de solos, on l’scat i les veus dels intèrprets també hi van ser presents, es va integrar perfectament en el viatge, com a bon aventurer que és.

Sean Rickman, Plaza de la Trinidad, Donostia, 26-jul-2016

Josemi Carmona y Javier Colina
Patio de San Telmo, Donostia, 25/7/2016



Josemi Carmona, guitarra
Javier Colina, contrabaix i acordió
José Manuel Ruiz “Bandolero”, bateria i percussió


El bon gust va presidir el darrer dels concerts matinals, novetat en aquesta 51a edició del Jazzaldia. Josemi Carmona i Javier Colina, acompanyats pel percussionista Bandolero, van oferir un repertori de cançons populars, salpebrades amb algun estàndard, que, amb el pas de l’estona, va deixar entre l'audiència una mena de bellesa íntima. La passió del públic creixia i a més d’un periodista se li va escalfar el bolígraf, miraculosament i exaltada. Només va faltar que Colina desenfundés l’acordió per a fer “La Recoba”, una farruca flamenca del tot emotiva, a duo només amb Carmona. Detalls com aquest ens fan constatar, un cop i un altre, que el contrabaixista navarrès viu envoltat d’una aura que el fa excepcional.


Christian Scott aTunde Adjuah
Auditorio del Kursaal, 26/7/2017


Christian Scott, trompeta i efectes
Elena Pinderhughes, flauta
Braxton Cook, saxo alt
Lawrence Fields, piano i teclat
Chris Dunn, contrabaix 
Corey Fonville, bateria 
Christian Scott amb Elena Pinderhugues, Braxton Cook i Lawrence Fields al piano, Auditorio del Kursaal, Donostia, 26-jul-2016

Com a cloenda d’una substanciosa 51a edició, el Jazzaldia presentava, ben a prop de la mitjanit, un dels trompetistes que carreguen amb el títol d’haver nascut a la Nova Orleans de Louis Armstrong, pare i buc insígnia de tots els solistes de Jazz. Christian Scott, que és potser el més jove d'aquests “hereus”, presentava a Donostia el projecte Stretch Music, que en aquest concert va donar un resultat força difuminat. No només pel tarannà de la pròpia música, brillant però enrevessada, sinó també per les condicions en què el vam afrontar: 5 dies intensos de festival, amb més de 20 concerts a les oïdes i una darrera jornada també esgotadora. Tot i les condicions, la intensitat de les peces i les intervencions individuals ens van conduir a un estat d’atenció notable. Christian Scott, que ja sabeu que es dissenya les seves pròpies trompetes, usava dos micròfons, un amb el so natural, i l’altre en el que hi introduïa filtres electrònics. Sobre l’escenari, a banda de la ja coneguda capacitat d’adaptació del pianista Lawrence Fields, vam notar la presència de la jove flautista Elena Pinderhughes la qual, lluny de passar desapercebuda, va concebre uns solos creixents que la banda sabia administrar amb serenor i empatia. Des dels fons electrònics del hip hop, el repertori va incloure aproximacions al jazz-rock, però també a la música contemporània d’arrels clàssiques.



La Marmite Infernale
Teatro Victoria Eugenia, 25/7/2016

Jean Aussanaire, saxos alt i soprano
Jean-Paul Autin, saxo sopranino i flauta
Michel Boiton, bateria i percussió
Jean Bolcato, baix
Olivier Bost, trombó i guitarra 
Eric Brochard, baix 
Jean Marc François, corneta 
Xavier Garcia, sampler, laptop i leap motion 
Clément Gibert, clarinet 
Guillaume Grenard, trompeta, tuba, flauta 
Christian Rollet, bateria i percussió 
Alfred Spirli, bateria i objectes 
Guy Villerd, saxo tenor, veu i electrònica 
Jean-Paul Delore, direcció 

El sainet, barreja de música i teatre, que representa en totes les seves actuacions el grup de Lió La Marmite Infernale, no deixa de ser una experiència colpidora. En l’obra que representaven en aquesta ocasió, Les homes... maintenant!!, l’escenografia entre medieval i post-apocalíptica, va donar com a resultat un concert de ritme creixent on es va vindicar en diverses ocasions la música en directe –excepcional el número de les paelles-, deixant força malparat tot el que es pugui associar a la música “enllaunada”. Execució eloqüent i expressiva, que sempre va comptar amb un fons de metal rock enginyós i, fins a cert punt, bèl·lic.


Bobo Stenson Trio
Plaza de la Trinidad, 25/7/2016


Bobo Stenson, piano
Anders Jormin, contrabaix
Jon Fält, bateria 

La capacitat tècnica i compositiva del pianista suec Bobo Stenson va quedar palesa en el breu concert que va oferir just abans de donar pas a la diva Diana Krall. En una hora encara no, va tenir temps per a desconstruir cançons llatines, una constant en la seva carrera, volent-ne mostrar sempre la part emotiva. Bellesa continguda, en podríem dir. Després, en la part central, deixà que els seus músics es perdessin pels camins de la improvisació, no sense haver-se conjurat per a retrobar-se i tancar. Finalment visità, amb la mateixa dèria desconstructiva, el rock i la fusió. Una bellesa massa fràgil per a ser tractada en públic.

diumenge, 9 de juliol de 2017

JAZZALDIA 51 2016 (III)

Jan Garbarek Group + Trilok Gurtu

Auditorio del Kursaal, Donostia 24-jul-2016


Jan Garbarek, saxos tenor i soprano, flauta nòrdica i efectes
Reiner Brüninghaus, piano i teclats
Yuri Daniel, baix
Trilok Gurtu, bateria, percussió i veu



Yuri Daniel amb Jan Garbarek, Auditorio del Kursaal, Donostia, 24-jul-2016



Amb aurores boreals presidint l’escena, i aires de cerimònia ancestral, es reunien en horari de tarda, l’intèrpret de culte Jan Garbarek i el no menys qualificat vocalista-percussionista hindú Trilok Gurtu. El quartet oferí un recorregut llarg (2 hores) per tot un ventall de músiques del món, acomboiades des dels grans espais del folklore escandinau, sempre èpics i alimentats de màgia. La litúrgia nòrdica es va permetre diverses parades geogràfiques. Entre elles una, naturalment, a l’Índia, i una altra al con sud americà. En una zona central del concert també vam viatjar en el temps, i el viatge ens va portar al pop-rock dels 80. Potser en descàrrec dels aires excessivament cerimoniosos, van tancar amb una tonificant menció al funk que, pel fet d’arribar al bis, va suposar un cert toc d’humor. Una actitud que, tot i ser tímida, va presidir tota la vetllada.


Trilok Gurtu, Auditorio del Kursaal, Donostia, 24-jul-2016



José James

Plaza de la Trinidad, Donostia 24-jul-2016


José James, veu i guitarra
Takeshi Ohbayashi, teclats
John Hari, baix
Nate Smith, bateria



José James, Plaza de la Trinidad, Donostia, 24-jul-2016


Molta expectació per sentir aquest vocalista, hereu de la llarga tradició de cantants del blues i el soul. Les bones perspectives prèvies, tanmateix, es van veure disminuïdes. En primer lloc per l’hàndicap que representa sempre l’haver d’obrir el torn d’actuacions, i en segon, per haver de convidar a escena el seu “bro” Christian Scott, que tocava l’endemà i li rendia familiar visita. Coses dels festivals. Malgrat els inconvenients, amb una bona disposició artística, el cantant de Minneàpolis va tenir temps de repassar alguns èxits del blues, i d’oferir dos emotius homenatges. Un al seu gran referent, Al Jarreau –que aleshores ja havia anunciat la seva retirada, i moriria de fatiga, als 76 anys, el febrer del 2017-, i l’altre al cantant i innovador del rock David Bowie, que ens havia deixat el gener del 2016. Més tard, amb generosa profunditat de registre, José James va deixar bona mostra de les seves capacitats recitatives i rítmiques, i de com domina el rap i l’spoken word.



Steps Ahead

Plaza de la Trinidad, Donostia, 24/7/2016


Mike Mainieri, vibràfon
Eliane Elias, piano
Donny McCaslin, saxo tenor
Marc Johnson, contrabaix
Billy Kikson, bateria

Mike Mainieri, Plaza de la Trinidad, Donostia, 24-jul-2016


El veterà grup de fusió del vibrafonista Mike Mainieri, molt ben aposentat a partir de la parella Elias-Johnson, i sobretot per l'esperit lluitador del saxofonista Donny McCaslin, va oferir una actuació atractiva tot i les intermitències derivades, tal com és costum, de l'excés de protagonisme de la pianista brasilera Eliane Elias. Frivolitats a banda, el grup va funcionar gràcies al mestratge del trio, que per mitjà d'un elegant background llatí, va enaltir amb solvència el duel interpretatiu entre Mainieri i McCaslin.

dimecres, 21 de juny de 2017

CUINANT EL ROCK

Lluís Coloma, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-juny-2017
Lluís Coloma, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-juny-2017















Lluís Coloma Trio, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17/6/2017

Lluís Coloma, piano
Manolo Germán, contrabaix
Marc Ruiz, bateria


El timbre inconfusible del piano percudit, stride en el vocabulari nadiu, és un dels pilars del jazz, sobretot en els primers anys. El ragtime li reservava el paper central, però no va ser fins els anys 20, a Harlem, que es posà de moda gràcies, entre d’altres, al boogie-woogie.  Tal com ha passat amb tots els estils en el decurs de la història, l’stride ha tingut brillants mentors, com seria el cas de McCoy Tyner, un músic del món del bop que ha creat escola fins els nostres dies. El boogie-woogie ocupa l’espai fronterer entre el blues i el swing, i és per a molts l’avantsala del rock & roll, l’autèntic tsunami musical de la segona meitat del segle passat.

El pianista barceloní Lluís Coloma, que és mestre en tots els sentits de la paraula, fa una feina de recuperació única. En un moment social i polític que promet tants canvis, no va protagonitzar cap revolució en el seu concert a Vinseum, malgrat que amb la peça "Flamenco Boogie" va deixar una mostra llunyana del que podria ser-ne una. Coloma és mestre perquè ha assolit un altíssim rendiment en la separació dels dos hemisferis, tant mentals com físics. La seva mà esquerra sap ben poca cosa de la dreta, més enllà que son veïnes, i això és quelcom indispensable per a un pianista de boogie-woogie. També és mestre de piano i ho va exterioritzar gràcies a la presència a la sala d’un dels seus alumnes. Amb ell va fer una mica de barrila, en una mostra més del que eren antigament les sessions (i tot sovint competicions) de piano stride a Harlem, tan teatrals i properes al públic. De Fats Waller n’ha agafat les dots còmiques, i d’Art Tatum la velocitat-punta dels dits, interessats durant tot el concert a sortir del teclat per la banda dreta.

El trio, que ja té 15 anys d’història, fou una autèntica piconadora. Contundent i ràpid, també va demostrar una notable sensibilitat davant del blues i les balades. La versió de l’"In My Life" dels Beatles en fou una bona mostra. El repertori es va centrar bàsicament en el disc que presentaven, “Boogie Wins Again”, un títol entre sobreexcitat i autèntic acollit amb grans elogis per part del públic, que omplia quasi fins a dalt les 170 places de l’Auditori. A banda de l’esmentada fusió amb el flamenc que, tot sigui dit, va deixar unes sensacions força més jazzístiques de les esperades, el concert, amb un metratge més llarg de l’habitual, va gaudir de diverses peces del propi pianista contrapuntades amb versions d’altres figures no necessàriament del jazz, com ara Bob Dylan, Ray Charles o Michael Jackson. El toc d’autenticitat el van donar les peces d’un dels pianistes emblemàtics del boogie-woogie, Meade Lux Lewis, i també l’esbojarrada cançó de Big Maceo Merriweather, “Chicago Breakdown”.

dilluns, 29 de maig de 2017

ELISABET RASPALL QUINTET “Vital” (Auditori Eduard Toldrà, Vilanova i La Geltrú, 26-maig-2017)

Elisabet Raspall, Auditori Eduard Toldrà, Vilanova i La Geltrú, 26-maig-2017 (Mercè Resino "Tinta")

Elisabet Raspall, piano
Benet Palet, trompeta
Chris Cheek, saxos tenor i soprano
Pep Pérez Cucurella, baix elèctric
Marc Miralta, bateria i percussió


Retrobar-se després de vint anys no deu ser tan fàcil. Vull dir per a fer un disc com Vital, que connecta nítidament amb l'iniciàtic Triangles. Ja sabem que n'hi ha de tots colors, i que la vida sovint és una tómbola, però els lligams de joventut demostren ser profunds. Ens deia Marc Miralta que era la música la que els havia tornat a reunir. De ben segur que l’Elisabet Raspall té una vareta màgica que activa a voluntat, i els resultats ja es veu que són d’una coherència rotunda. 

A casa, davant del seu públic, l'encanteri de Vital es va activar serenament i amb lucidesa, dues qualitats que la pianista ha mantingut i manté en el decurs de la seva carrera. Va dir que havia pensat les cançons com si fossin fotografies. Una fantasia a càmera lenta, amb un sol que ho inunda tot.

Com si l’objectiu no fos només pujar al cim, sinó saber-ne baixar, l’eix Raspall-Cucurella-Miralta va ordir un concert alpinista. La cordada va ser tan consistent que els ariets escaladors van gaudir gairebé d’un passeig. Benet Palet, amb el seu discurs fluid i imperfecte fou un dels beneficiats. Va pujar tant com va voler, recorrent la pista junt amb les sonoritats granítiques del seu company Chris Cheek, a primera fila. Ells dos, tant en solitari com a duo, van aprofitar aquest fons tan ben resolt pel trio, i van donar els millors al·licients de la nit.


Quan a meitat del concert, el grup es trobava en plenitud, els al·licients es van ampliar a la zona de la bateria. Marc Miralta, quan va veure que la cordada era un èxit, va deixar que les seves extremitats executessin com a mínim dos discursos diferents, el que mantenia el grup dins la peça i el que ell inventava per a major gaudi propi i dels oïdors presents. De protagonista, gens, però cal agrair que hi hagi músics disposats sempre a deixar regals d’aquest nivell.

Elisabet Raspall amb (esq-dreta) Pep Pérez Cucurella, Benet Palet, Marc Miralta i Chris Cheek
Auditori Eduard Toldrà, Vilanova i La Geltrú, 26-maig-2017
(Mercè Resino "Tinta")

El repertori, que va seguir gairebé el mateix ordre del disc, va tenir moments destacats. El primer, amb el Blues gamarús, que va trencar la fredor inicial. Amb Blind composition vam gaudir del primer crescendo, llarg i intens. I quan ja ens havíem instal·lat còmodament, va venir Epíleg (amb dedicatòria a Pere Tapias), una peça de les que entren a fons. I finalment, Sorra i escuma del disc inicial Triangles, tancant una estrena que deixa pòsit com els reserves, i també la justa mesura d'acidesa, com el vi novell.

PD: Ah! I un brindis pel Ferran Latorre, i un altre pel Kilian Jornet, que diu que ha fet doblet.