dijous, 21 de juliol de 2016

LEO TEJEDOR, guitarrista

Per Miquel Bricullé

De Django Reinhardt a B.B. King, passant per Jimmy Hendrix o Jaco Pastorius, el món de la música en va ple d’autodidactes. Autodidactes i els millors en el seu gènere. Sovint em pregunto si el talent és el culpable de tan heroic triomf, i sempre acabo pensant que la clau té més a veure amb la determinació i el propi instint.
Leo Tejedor, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 4 de juny de 2016
Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 4-juny-2016 (Imma Casanellas)

En el camí del Leo Tejedor (Benicarló, 1974) hi ha talent i molta determinació. Quan era un xiquet de 13 anys, agafava el bus cap a Castelló on l’esperava el Conservatori i les classes de guitarra. En aquella època li va anar just, segons diu, de caure en el desànim, però el devia salvar algun instint. Amb 17 anys, volia aprendre Jazz perquè un professor seu, que estudiava al Taller de Músics de Barcelona, li havia ensenyat els primers passos. L’avorriment del Conservatori el trencava amb aquesta petita llavor de Jazz. Quan havia après la petita part del Jazz que el seu mestre sabia, la mirada del Leo es va dirigir al Taller de Músics. Tot va coincidir: llicenciat en magisteri, i cercant plaça de docent, va descartar Barcelona per la dificultat en obtenir-ne, i va posar l’ull a Vilafranca. No sabem ben bé perquè, però segles d’història en van plens de parades a Vilafranca, com a porta de Barcelona. No deu ser per casualitat. La determinació del Leo el va fer aterrar al Penedès. Per això ell diu que té el cor dividit, meitat a Benicarló, meitat a Vilafranca.

Actualitat
L’activitat d’aquest guitarrista i mestre de música a primària és molta, però no crec que m’equivoqui si dic que el duo que té amb el saxofonista Gaby Ardèbol és un dels projectes preferits. No se n’està d’esmentar-lo i sempre en diu coses positives. “El punt de vista musical del Gaby, me'l sento proper”. El duo se’l pren també com una oportunitat i un aprenentatge. Admet que li ha fet prendre consciència de la funció del baix. En moltes ocasions s’ha trobat sol com a responsable harmònic i, com es diu vulgarment, quan ets dins la piscina has de seguir nedant.
"Quan la guitarra es troba sola ha de donar informació rellevant, sintetitzar i tenir solvència per a equilibrar la banda"
La Big Band de l’Àlex Cassanyes, és un dels altres projectes que el fan créixer, segons diu, pel món interior que desenvolupa el seu director. L’altre grup preferit és el que tenen muntat amb el Ricard Parera i el Xavi Carbó, una mena de trident per a "provar coses", “és un plaer mutu”, diu. “Som compatibles personalment, i tots hi aportem". A cops, oblidem que els músics també toquen per plaer, i una bona entesa amb els companys, és potser la cosa més important.

Aquesta reflexió ens fa aturar en la idiosincràsia dels grups. "Tenen moltes dificultats per a ser estables, perquè depenen en gran part dels bolos. Tot plegat demana molta energia: composar, muntar la banda, enregistrar, buscar actuacions. I, finalment, les oportunitats per a mostrar-ho en directe són escasses.
“Treus un disc, et gastes uns diners i no acabes fent més que un parell de “bolos”. I què fem?”
M’encurioseix el fet que el Leo guarda enregistraments que no han vist la llum, "per una cosa o per una altra no els he publicat". Ha gravat amb el Roger Martínez, amb els Threejay, la Big Acoustic Band de l’Alfons Carrascosa, i ha participat en projectes originals del compositor Juanjo Villarroya (El Museu del Temps, Anisotropies...). Finalment, també ha fet coses amb grups del pop com El Niño de la Hipoteca, els Pepet i Marieta i alguns més.

La música contemporània li va tocar fort amb Juanjo Villarroya, de qui no s’està de qualificar com una mena de “guru” musical, i que el 2014 va muntar a Benicarló l’espectacle “La Nit en Vetla”, que comptava amb la participació del músic d’avantguarda Carles Santos. No cal dir que el Leo se sent orgullós d’haver-ne format part. "En Carles Santos és de Vinaròs i som coneguts. És una persona que ha viscut la música de la segona meitat del S.XX en la seva pròpia pell".

A més, té en marxa altres projectes com el del pianista de Deltebre Tomàs Fosch, que està preparant un trio amb orgue hammond, i la col·laboració amb un recital de poesia que s'ha de fer a Benicarló, del que n'ha composat la música.
"Em sento tant d’aquí com d’allà, per això faig coses tant d’una banda com de l’altra"
A l'horitzó també hi ha un altre projecte amb el Gaby Ardèbol, que està reunint músics del Penedès i del Garraf amb l'objectiu de muntar una Big Band. La formació comptaria amb solistes de la talla d'Elisabet Raspall, la pianista i compositora vilanovina.

Arrels
Sense voler-ne fer cap titular, es pot dir que el Leo va arribar a Vilafranca pel Jazz. Tot i els anys d’aprenentatge, la guitarra clàssica no es va convertir mai en la seva aproximació a la música. En arribar, el primer objectiu va ser prendre lliçons de José Luís Gámez a Barcelona, un guitarrista majúscul que sempre li havia servit de referència.

Però si anem més enrere, el Leo veu en la seva família la llavor de tot plegat. Els seus pares escoltaven molta música, “cantaven per Falles i moltes vegades assajaven a casa, i els fills escoltàvem. Sovint ens ajuntàvem amb les meves germanes i el meu germà i cantàvem el repertori”.

Al Conservatori de Castelló eren molt exigents i el Leo no ho va passar bé. Tanmateix, tot va anar amb prou naturalitat. “Una dia passejant amb els meus pares per Penyíscola”, i ho diu amb com si li hagués passat ahir mateix, “ens vam quedar parats escoltant un guitarrista que tocava música sud-americana, però amb un toc diferent. En acabar em va dir: para tocar esto tienes que estudiar Jazz; i allò em va quedar”. Ell diu que no ha tingut moments determinants però comprendran que, pel que escriu, aquest n’ha de ser un. Després de coses així, s’entén la fal·lera del Leo per acabar la guitarra clàssica i “anar cap a fer lo del Jazz”.


Leo Tejedor, El Taronger, Vilafranca del Penedès, 13 de juliol de 2016
El Taronger, Vilafranca del Penedès, 13-juliol-2016 (Imma Casanellas)

El camí que et porta fins aquí
Vivint ja a Vilafranca, amb 22 anys, el Leo va començar a anar a Barcelona, i es va trobar amb gent com el Rai Ferrer, l’Alfons Carrascosa o el Jon Robles, amb els que va fer els primers passos en el Jazz, “tots em van ajudar, van ser com petites empentes”.
“Després del meu pas pel Taller de Músics, em vaig presentar a la convocatòria per a músics en actiu que va fer l’ESMUC”
Entre els projectes que li han anat sortint amb els anys, hi ha The Blow Quintet, una aposta de les fortes. El grup va ser concebut junt amb el saxofonista Marcos Serrano. Hi participaven músics com Gonzalo del Val, Oriol Roca, David Gonzalez o Santi Colomer. Eren temes de Tejedor i Serrano que els van portar a girar fins i tot per Europa. De l’època, en conserva composicions que va traient de tant en tant. Com és el cas del projecte que té (un més) amb la cantant Laia Boixadós. The Blow Quintet va ser tot un aprenentatge. Haver de liderar un grup et fa conèixer persones diferents, i quin tractament has de tenir amb cadascuna”. Una persona és un món i cal tenir-hi el tracte adequat, una gran veritat que fins que no et veus involucrat no te n’adones. En un moment determinat, el Marcos no va seguir i la continuïtat del grup es va complicar.
“La formació i manteniment d’un grup no és un tema tècnic, sinó una qüestió d’interacció amb els altres músics. La relació humana i emocional és molt important”
A l’hivern 2005/2006, va fer una estada de tres mesos a Nova York que va ser un gran regal. El Leo va gaudir d’una beca i la va aprofitar junt amb els músics Jordi Berni i Xavi Hinojosa, amb els que va compartir pis a Harlem. Va tenir mestres com Peter Bernstein, Jonathan Kreisberg, Steve Cardenas o Bill McHenry, i es va adonar de l’autèntic bany d’informació que significa viure en aquesta ciutat de ciutats. En un segon viatge, al cap d’un any, s’hi va estar un mes junt amb el baterista Ricard Parera, i hi va conèixer Lage Lund, un dels seus referents actuals.

En aquest terreny el Leo també parla de Gilad Hekselman i Rotem Sivam, que són dos estils que se sent propers i, dels guitarristes de casa, no es vol deixar Jordi Bonell ni Dani Pérez. Tanmateix, sempre hi ha una referència que sobresurt, i és que Jim Hall és un músic molt creatiu. És complicat de transcriure i de seguir, però té una de les gràcies que jo sempre espero d’un músic: no deixa de sorprendre, tant harmònicament com en solo”.

Educar i pensar en la música
El Leo té la vida dedicada a la música, també quan fa de mestre. Intenta que els alumnes s’hi aproximin i la vegin com un món d'emocions. Que aprenguin a gaudir-ne, vaja. “Tenim un sistema educatiu amb massa exigències curriculars, i els nens estan perdent valors artesanals com la música”. Per a donar valor a l’art, el Leo és ben conscient que un mestre pot fer el possible en una hora o dues a la setmana, però l’infant, en el seu dia a dia, rep tanta informació sobre música que pot perdre el punt de vista que aprèn a l’escola.
“Jo parlo als alumnes de viure-la, però el dia a dia els proposa visions supeficials on el més important no és la música”
Estirant el fil, hi ha una conseqüència força evident que jo també comparteixo amb el Leo: l’assistència als concerts. L’educació musical és important, no només per a incentivar la via artística i la naixença de nous músics, sinó també per a formar persones amants de la música, amb els valors que això comporta. En poques paraules, també és molt important fer persones capaces de gaudir-ne. Fer bons espectadors.
“A l’escola s’incrementen les hores d’anglès i en canvi es redueixen les dedicades a l’art”
Saber apreciar l’art, en totes les seves formes, dóna moments feliços a les nostres vides. En canvi, tenir molts coneixements tècnics a costa de no conèixer l’art, a quina societat ens porta? “Amb els alumnes anem a fer so, intentem organitzar-lo. És important que la música es visqui, que es faci també des d'una vessant pràctica. Aquest és un exercici mental i emocional molt gran, i no es valora”.

Tot està relacionat. La formació dels joves, la manca de públic als concerts, la manca de locals en condicions. Assenteixo sense rèplica en aquesta reflexió.

El proper pas endavant
Si li pregunto per la improvisació lliure, el Leo no la defuig i la declara un dels desitjos futurs. Però altres vies el tenen més pendent, com per exemple, escriure per a grups grans, per a Big Band. També li agradaria dominar les eines de producció, que li permetrien millorar l'intercanvi amb altres companys de viatge, com ara s’ha trobat amb el Javier Martín, un músic procedent del flamenc que viu a Vilafranca.
“Gravar un disc amb composicions meves, i amb els músics amb qui m’entenc millor, seria el meu projecte de futur”
El Leo sempre ha pensat en la música com un espai obert. La contemporània, inclosa la improvisació, és la que pot trobar a la propera cantonada. Per això valora tant els modes híbrids de Juanjo Villarroya i, si s’hi pot acostar, no ho dubtarà ni mig segon.

Ai, les intencions futures! Viure per la música i somiar. Sembla massa simple, però així de senzilla i plena és la vida que li desitjo a aquest artista vocacional. Que la música et faci feliç!

dissabte, 9 de juliol de 2016

CRÒNICA BREU DEL VIJAZZ 10, Vilafranca del Penedès, 1, 2 i 3 de juliol de 2016


Dee Dee Bridgewater, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 27/7/14
Dee Dee Bridgewater, Trinitate Enparantza, Donostia, 27-Jul-2014 
ELS NÚMEROS RODONS
No és per preocupar-se. Altres festivals han viscut episodis semblants. Quan arriben els aniversaris rodons, als organitzadors se'ls desperten les ganes de fer quelcom diferent. No sé si ha estat aquest el cas, ni si n’hem de culpar altres raons que no les artístiques, però el canvi de registre es veia ben clar des del moment que es va conèixer tot el cartell. Confesso que quan, de manera sorprenent, i molt abans del que ens tenien acostumats, els Tastavins anunciaven dos dels artistes participants, vaig pensar que aquells no eren els caps de cartell. Que un festival que ha portat Chick Corea, Branford Marsalis o Charlie Haden, ens tenia reservats els autèntics trumfos per a l’habitual anunci a Barcelona. Però havent donat tota la confiança prèvia als noms publicats i, després de baixar la persiana al Vijazz més europeu de tots, he acabat acceptant que les meves  esperances tenien més de falses que d’esperances.

Si exceptuem l’extraordinària Dee Dee Bridgewater, la resta d'artistes han passat amb suficiència però sense emocionar. La diva, en plena forma als 66, va brindar divendres una actuació memorable. Més emotiva que efervescent, va completar una segona meitat magistral, després d’oferir uns equilibris vocals a l’abast de ben poques cantants. Acompanyada d’una banda jove, capitanejada pel trompetista Theo Crocker, va tancar absolutament radiant, abraçada al blues, i homenatjant l’enyorada Abbey Lincoln. Pura emoció.

Dels concerts en obert que s'han pogut sentir, cal parlar d'Ibrahim Maalouf. Home de melodies majestuoses i amant d'experimentacions sòniques, ha estat el representant més clar del gir estilístic d’enguany. Tot i gaudir d’una excel·lent connexió, i del mestissatge ben cuinat que comporta la seva música, l'actuació va abusar en excés del volum i del rock. Manu Katché d'una banda, i Richard Bona de l'altra van ser propostes càlides, però superficials. El baterista francès va oferir una actuació quasi inofensiva, sembrada de balades, que van capitanejar dos bons solistes com Luca Aquino al flugel i Raffaele Catalano als saxos. El baixista camerunès es va posar el públic a la butxaca amb la seva innata simpatia, i la clàssica combinació de veu i baix que l’ha fet famós. El sextet Mandekan Cubano, amb Luisito i Roberto Quintero a les percussions, i un vell conegut com Dennis Hernández a la trompeta, va donar una lliçó de sincronia i ritme.

Els més joves, i aposta directa de la direcció artística del Festival, els anglesos GoGo Penguin, van sortir a escena amb gest preocupat. No se'ls veia tranquils i m'inclino a pensar que, o no esperaven un espai tan ampli i a cel obert, o no confiaven gaire en la sonorització. El resultat va ser un concert excessivament pla, força diferent del que s'esperava. Tot i la presència d'una bona legió d'admiradors, el concert no va passar d'una llarga reiteració de tonades, alterades artificialment amb sobtats augments de volum. Aquest trio, totalment acústic, segurament demanava un entorn més íntim i tancat.

Amb nota va exhibir el saxofonista Roger Martínez el seu Elèctric Lab en el concert-vermut de dissabte a Cal Figarot. Amb el Toni Mesa a la guitarra elèctrica, i autor de gran part de les composicions, el Joan Solana als teclats i el Ricard Parera a la bateria, l'encara tendra proposta, passada per filtres electrònics, va connectar amb solvència gràcies sobretot a les familiars sonoritats del jazz-rock.

DUES VELOCITATS
La sensació de les dues velocitats se m’ha fet enguany molt present. Una cosa és el que s'aprecia a dalt l'escenari de la Plaça de Jaume I, i l’altra, el que es veu i se sent a fora d’ell. A dalt, continua sent tot d'una excel·lència evident, i en canvi a la resta sembla que hi hagi una mena de desconcert. Una frisança que no ajuda a gaudir d’aquest certamen amb la pau necessària. Ha estat difícil assistir a totes les actuacions. Uns cops pel solapament horari, i d'altres per la limitació de places. Una llàstima, tenint en compte que és un festival petit on, si exceptuem la Brass Band i els grups que actuaven als bars, s'hi han programat només 9 concerts.

divendres, 24 de juny de 2016

GABRIEL AMARGANT QUINTET "PLAYS GERSHWIN" (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 18-juny-2016)

Gabriel Amargant Quintet "Plays Gershwin", Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 18-juny-2016

Gabriel Amargant, saxos tenor i soprano, clarinet
Adrià Plana, guitarra elèctrica
Roger Mas, piano
Martín Léiton, contrabaix
Gonzalo Del Val, bateria

REJOVENINT GERSHWIN 
Intèrpret exquisit i abrandat alhora, Gabriel Amargant va creixent amb el seu quintet. I entre els seus plans, no sembla que hi hagi el d'abandonar el clarinet, un instrument dolç que el connecta, entre d'altres, amb els feliços anys 20. Un moment que les produccions de Broadway ja destacaven a Nova York, i on George Gershwin (i el seu germà lletrista Ira) marcarien tota una època.

L’esperit de Gershwin es va fer present al Vinseum, invocat per un grup de talent que, a banda del conegut i reconegut baterista Gonzalo Del Val, i d’Adrià Plana a la guitarra, comportava la inclusió del pianista Roger Mas i la novetat a Vilafranca del Martín Léiton, un contrabaixista amb fusta de líder que va destacar pel seu so musculat i personal.

Plays Gershwin es va nodrir principalment de l’obra Porgy & Bess (1935), coneguda abastament, i de la que se’n van reinterpretar quatre de les seves principals cançons. La feina que ha fet Gabriel Amargant ha estat incentivada per l’encàrrec que en el seu moment li va fer l’Auditori de Barcelona, i es presentava tot just per segona vegada davant del públic.

Pels que pensaven trobar-se una versió kitsch més, el concert l'encetava la cançó The Man I Love, quirúrgicament desconstruïda i embellida amb aires flamencs. Després d'aquest preàmbul ja es va veure que res no seria, musicalment, com una obra de Gershwin. I la prova la vam tenir amb el Summertime ple d'excursions cromàtiques que, amb el clarinet per referència, ens van oferir tot seguit. La resta de la vetllada fou una llaminera passejada per aquesta obra i els seus autors, que no va desprendre cap sentor de naftalina. Amb la passió dels creadors, el mateix líder va introduir cadascuna de les peces amb un bocí de cultura gershwiniana, "proteïna vital" per a qualsevol amant de la història del Jazz.

Pels qui us el vau perdre, i pels que en voldríeu més, el proper 30 de juliol al Festival de Música a les Vinyes, podreu tornar a escoltar Gabriel Amargant, acompanyant la cantant Thaïs Morell i amb el background envejable de l’Ignasi Terraza Trio.

CLOENDA
El Jazz Club Vilafranca tanca una temporada rica i interessant, ben guarnida amb les sessions de Swing i Lindy Hop que s’han celebrat amb certa periodicitat, i que van tenir una digna cloenda el mateix dissabte, abans del concert que ens ocupa.

diumenge, 29 de maig de 2016

JOAN CORTÈS, fotògraf

Per Miquel Bricullé
Placeta del Mont-Rodon, Vic, 8-maig-2016 (Imma Casanellas)
Una de les imatges que conservo dels concerts és la dels fotògrafs. No faig cap esforç, els recordo, sobretot si són coneguts. Entre aquests records hi apareix sovint el Joan Cortès, un reporter experimentat i prolífic, dels que són capaços de retratar i passar desapercebuts. Proveït alhora de l'olfacte del caçador i de l'enginy del poeta, és molt popular entre el col·lectiu de músics, tant per les fotografies com per la seva fidelitat a la música en directe. Imagino casa seva amb un arxiu d'imatges immens, el producte d’una carrera fecunda i plenament activa. Nascut al nucli de Corró d'Avall, a Les Franqueses del Vallès, aquest professor d'institut, extravertit i gens turmentat, s'acosta silenciosament a la seixantena. Li endevino un rellotge interior que no para, amb un motoret sempre en marxa, com un dia sense nit.

En Joan Cortès creu en les imatges. Diu que posades en seqüència han d’explicar o suggerir alguna cosa, i no para de fer comparacions amb el cinema, agafat al codi principal de tot foto-periodista: una imatge ha de contenir, com a mínim, un petita narració "i, si en conté dues, molt millor", hi afegeix. Deu tenir més habilitats que no hem descobert, però la que ens ocupa és del tot singular: a la fotografia hi uneix la passió per la música. Si a la fotografia li demana que mostri coses, de la música n’espera capacitat per alterar l'estat d’ànim. “La música que m’agrada és la que em colpeix. La que em transporta, la que em fa viatjar”.

Primers clics
Degut a la seva relativa facilitat per a les manualitats, fill de fuster/ebenista i teixidora, no donava molta importància a la fotografia. Ell mateix es considerava un “anti-foto". Però arran d'un viatge Escòcia es va comprar una càmera i va tirar diapositives. Quan les va veure, va pensar que estaven prou bé, i s’hi va començar a fixar.
“No sóc un autodidacta. Vaig estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, poc abans del pas de l’analògic al digital”
Es va apuntar a l’IEFC i sembla que el pas per aquesta escola li va refrescar l'enginy artesanal. "En aquell moment, tu et podies fer tot el procés de revelat i positivat en blanc-i-negre a casa”. Curiosament, va fer el treball de fi d’estudis sobre el revelat de pel·lícula amb diversos tipus de químics, sota la tutoria d'Hugo Rodríguez. Té un gran record dels professors que va tenir, entre ells, a més de l’esmentat, dos mestres del laboratori, José Antonio Osés i Carles Costa, així com Manel Esclusa, un gran pedagog, metòdic i exigent que “sempre era capaç de trobar un punt de vista positiu a l'hora de valorar els treballs acadèmics”.

Fotografia, fotoperiodisme i preferències
El Joan parla de les seves fotografies com ho deu fer un luthier dels seus instruments. Se li nota l'instint paternal i et fa sentir la convicció de l'artesà. Ell no creu que la fotografia sigui un art. Diu que és un procés tècnic artesanal, que produeix "petites o grans mentides", visions de la realitat, en diu. Ens amolla que, encara ara, molts fotògrafs que tiren amb pel·lícula pensen que les imatges són seves al 100%, i no tenen en compte la feina del positivador. En aquest terreny, li agrada destacar el treball dels “lectors/intèrprets del negatiu” -així els defineix- del calibre de  Juan Manuel Castro Prieto. "El laboratori és vital en el resultat final i no és just que el mèrit se l'endugui només el que fa el clic". Pel que diu, els sectors que defensen el blanc-i-negre analògic, utilitzen el fet d'intervenir en la còpia i dominar el procés de creació, com un dels seus arguments principals.
"Amb la tècnica digital, el fotògraf pot dominar el tractament del color, com ho fa l’analògic amb el blanc-i-negre"
El nostre fotògraf prefereix treballar en color però, de tant en tant, també deixa anar algunes imatges en blanc-i-negre, com les que publica al grup Jazz Photographers. Una modalitat que entoma com una anècdota. Una eina més. 
“Amb la digitalització, la fotografia, més que democratitzar-se, s'ha massificat
Creu que molta gent que actualment fa blanc-i-negre es mou sense els coneixements de l'antiga escola, que ell veu bàsics, “un bon exemple d’aquesta herència l’hem pogut gaudir a Barcelona amb la recent i suculenta exposició d’Hirosi Sugimoto". Segons diu, no s’aprofiten les possibilitats dels dispositius digitals i es tira en automàtic, obtenint resultats d'il·luminació  deficients. Una paradoxa si tenim en compte la important millora d'aquests equips en situacions de poca llum. "Abans treballaves al límit, havies de jugar-te-la molt, la resposta no era immediata", diu pensant en el triangle fotogràfic (sensibilitat, diafragma, obturador). 
“Fotografiar grans artistes no garanteix una “gran” foto. Una altra cosa és com la vegin els fans i els mitòmans”
El Joan no té preferència per l'obra d'un fotògraf en concret, però sí que l’han impressionat alguns treballs puntuals, on el relat hi té un paper preponderant. El primer que anomena és el foto-periodista James Nachtwey i el treball que va fer el 1990 sobre els hospitals psiquiàtrics infantils de Romania. També destaca les figuracions amb cadàvers de Joel-Peter Witkin, i les composicions de Guy Le Querrec, de qui n’admira la capacitat per a treballar els plans generals. 
"No em voldria carregar la teoria del moment decisiu de Cartier-Bresson, però m’interessen més les seqüències, fotoperiodístiques o no,  que una sola foto."
És un assidu de Les Recontres Arles Photographie i de Visa pour l’Image de Perpinyà, on l'any passat hi va veure l'exposició de Nancy Borowick sobre el procés de càncer simultani que van patir els pares de la fotògrafa nord-americana. Tot un exemple de seqüència. "El primer dia vaig haver de sortir a respirar” pel que transmetien les imatges, muntades amb una cinematografia valenta i molt explícita, i un blanc-i-negre demolidor. En altres edicions, el reportatge sobre la Torre David de Caracas, del foto-periodista Jorge Silva, o el del fotògraf alacantí Sebastián Liste, sobre una antiga fàbrica de xocolata ocupada (Urban Quilombo) a Salvador de Bahia, són dues “narracions” que li van agradar especialment.

I ara, què fas?
En els darrers temps, en Joan Cortès s'ha convertit en un dels més prolífics col·laboradors de la coneguda revista digital, Tomajazz. Hi publica dos reculls fotogràfics per setmana i, de tant en tant, algun comentari sobre concerts. Diu que no se sent prou preparat per a fer crítica i que, en els seus escrits, és el text que acompanya les fotografies. 
"Les imatges són les que tenen la iniciativa. És la dominant. No pretenc ser periodista"
Li demano com viu això d'escoltar el concert i tirar alhora, “amb el temps ja no tinc tants conflictes amb l'audició, ho copso millor però, si em distancio de l’escenari, em costa més centrar-me”. La proximitat li és vida, l’ajuda a fixar-se en els detalls i, si els músics són coneguts, les facilitats encara són més grans, “hi ha una mena de simbiosi”. El Joan diu que no busca imatges, que no va als concerts per a caçar “la foto”. El que intenta és captar el que hi troba, i fer-ne un micro-relat. Per experiència sabem que l'ideal és fer les fotografies a la meitat dels concerts, o al final. Però en molts escenaris deixen tirar només els primers minuts, quan els músics encara no estan en plenitud. Aquesta circumstància li ha fet prendre una mica de distància amb els grans esdeveniments. Una opció que comprenem i compartim des d'aquest bloc.
“Tirar en un concert que m’avorreix, em costa. Si em passa, intento buscar una altra cosa que em motivi a fotografiar”
La conversa ens porta, naturalment, a parlar de la Fotografia de Jazz. El Joan no creu que existeixi un gènere com a tal. Diu que hi ha fotògrafs de concerts, com ell, però no li sembla que n’hi hagi prou per a qualificar la tendència com a gènere o subgènere. Un altre mite que vol fer caure és el del blanc-i-negre en el Jazz. "No crec que la fotografia dels concerts, especialment la de Jazz, hagi de ser, específicament, en blanc-i-negre".

Diu que no té temps per a dedicar-se a altres tipus de fotografia. Quan va de viatge utilitza una compacta molt còmoda que li permet fer coses amb bona qualitat. Fa altres fotos que són petits divertimentos, “intento fer muntatges que expliquin bé l’ambient”. És una manera de jugar amb la petita part de mentida que comporta la fotografia.

No té exposicions a la vista.  Amb la visibilitat que li dóna Tomajazz, diu que ja en té prou per a donar a conèixer la seva feina. Però quan n’ha fet, “busco un cert diàleg entre les fotos, que tinguin un fil conductor”. Ell sempre pensa en les imatges com si fossin frases. El foto-periodista, sempre present.
“L’element narratiu i cinematogràfic és clau. Hi ha uns curts de Buster Keaton, per exemple, que són autèntiques joies” 

Li pregunto per algun moment crucial en la seva vida de fotògraf i no en sap detectar cap. Creu que ha arribat fins aquí a força d’anar "sedimentant capes", copsant i assimilant coses de la música i de la fotografia, però també de la literatura i sobretot del cinema. “Quan les capes sedimentades fan prou força, surt una nova direcció, un nou camí”.



La Jazz Cava, Vic, 8-maig-2016 (Imma Casanellas)

De música, proximitat i emocions
Quan parlem de música, l’element emocional es multiplica. “M'atreu la música que té elements improvisadors, i un punt de vista ampli”. Diu que no es casa amb cap capella, ni amb la lliure improvisació, ni amb el Jazz, ni amb  les herències del Rock progressiu, “em quedo amb el que em fa reaccionar, amb el que m'emociona”
"El Jazz és un gran paraigua, en el sentit més divers. D’alguna manera, podria dir que el Jazz, com a concepte estricte i tancat, no m’agrada"
Les seves preferències actuals són ben clares: el Jazz que es fa actualment a Europa, on hi pot intervenir el Rock, el Flamenc o la Música Tradicional. “Conec, relativament, el cas de França, on hi ha una escena de músics joves, i no tant joves, realment important i colpidora, igual que hi és a segurament a Itàlia, a Anglaterra o als Països Escandinaus, per citar-ne només tres”La música sempre té una herència, tant la improvisació lliure com la més connectada al Rock. Totes neixen d’alguna cosa i s’organitzen a partir d’ella. Diu que, a finals de gener, en dies consecutius, hi va haver a Barcelona dos concerts d'estètiques ben diferenciades: Enrico Rava New Quartet, i els Free Radicals amb Peter Evans, Agustí Fernández i Barry Guy. "La música t’ha de sorprendre i emocionar, i aquests dos concerts, tan diferents i de tanta qualitat, ho van aconseguir".

De privacitat i desitjos
Les xarxes socials són una porta oberta per a donar-se a conèixer, i el Joan diu que ho aprofita bé. Rep propostes gràcies a la xarxa però també n'hi ha passat alguna de poc galdosa, degut a l'aparent anonimat que proporciona. Hi ha molt poc respecte per la propietat intel·lectual. “Quan algú vol utilitzar una fotografia teva, ha de demanar autorització. Les fotografies són a Internet per a ser visualitzades, no per a copiar-les i apropiar-te'n”. Aquest assumpte donaria per un article sencer, i potser ens n'ocuparem un altre dia però, en general, s'ha estès la falsa apreciació que el que és a la xarxa és públic i se'n pot disposar. Si ho extrapolem, per exemple, a una exposició, "oi que si despengem una pintura i la prenem cap casa, estem cometent un robatori?" En alguns països europeus hi ha molta més consciència dels drets d'autor i, en aquests casos, funcionen diferent. "M'han arribat a demanar permís des de Polònia per a utilitzar fotografies meves...".
“Poder viure del que faig fotogràficament, ja m’agradaria. Però sóc conscient que ni els més posats en el fotoperiodisme musical, i ja no diguem del Jazz, ho aconsegueixen”
Viure i conviure, dos verbs compatibles amb la Fotografia i el Jazz, un espai que ens apassiona, gràcies a gent com el Joan. 

divendres, 27 de maig de 2016

DIÀLEG PLAENT

Sergi Sirvent, 20/5/2016
 (Fotografia tractada amb mòbil: Miquel Bricullé)
SERGI SIRVENT TRIO
Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 20/5/2016


Sergi Sirvent, piano
Horacio Fumero, contrabaix
David Xirgu, bateria


El pianista i compositor Sergi Sirvent destaca també com a arranjador, una pràctica que ha donat a conèixer en molts dels projectes on participa. Divendres passat, en un nou concert a Vilafranca en menys d’un any, aquest cop al Sam-Cafè, i armat amb el seu poderós trio, ens va deixar anar un recull d'estàndards tractats des d'un prisma entre romàntic i juganer. Les peces s'agrupen en el projecte "You and the night and the music", que properament ha de veure la llum en forma de CD.


Com els bons vins servits en bona taula, no se sap mai quin és el seu secret, però m'atreveixo a dir que el rendiment d'aquest trio, amb Horacio Fumero al contrabaix i David Xirgu a la bateria, és el resultat de molts detalls, i la ploma i el pentagrama només en són un més. Diàlegs vius i complaents entre piano i bateria, sota la mirada de Fumero. Un confort a l'abast de pocs solistes, i de poques orelles. En una nit llarga i ben apreciada, entre amics i músics, alguna cadira plena més hauria fet justícia a l'interès que desperten reunions d'aquest calibre.