diumenge, 30 d’abril de 2017

UN 'OUTSIDER' DELS 50

Enrique Heredia Quartet, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 22-abril-2017


Enrique Heredia Quartet, Auditori de Vinseum
Vilafranca del Penedès, 22-abril-2017

Fredrik Carlquist, saxo tenor i clarinet
Michele Faber, piano
Curro Gálvez, contrabaix
Enrique Heredia, bateria

Descobrir Robert L. Zieff ara, 60 anys després, no és normal. I tampoc no ho és el fet que la seva obra desperti un interès quasi científic, de tan avançada i singular que és per l’època en que va ser escrita. Que s’hagi arribat a “oblidar”, diu molt de la l’abast de la música afro-americana del S.XX, que és capaç d’arraconar amb tanta indiferència una part del seu llegat.
 
Amb un esperit proper al de l’arqueòleg, el bateria Enrique Heredia presentava el seu disc “Plays The Music of Bob Zieff”, al capdavant d'un quartet que, interpretació a banda, també és el responsable final d'una feina de transcripció, estudi i arranjaments, que ha durat més d’un any. Ens podem preguntar el per què de tan escrupolosa iniciativa, però no sé si hi acabarem trobant explicació més enllà del gust per la curiositat i la descoberta:  “...en el fons ho fan perquè els agrada”, comentava una persona propera als músics. Els deu agradar molt, perquè el resultat en escena fou d'una finor exquisida. Les primeres vuit peces, configurades com una suite i tocades en l'ordre que l'autor va suggerir en el seu dia, foren un mar d'onades menudes, de detalls en forma de solos que assolien colors singulars, influïts pel discurs flonjo i fronterer de Zieff. No s'hi trobava a faltar res, però érem conscients que el que sentíem no era bop, ni tampoc swing, ni ben bé blues. Però tots aquests ingredients hi eren, enllaçats segons la mà d'un compositor coherent i lliure, que, tot i seguir les tendències imperants dels 50, no es deixa arrossegar. Vet aquí potser la raó del seu ostracisme.

A destacar el fraseig viu, dins la discreció, de la pianista californiana Michele Faber, ànima de la formació en molts moments, i autora de les dues darreres peces de la vetllada. Curro Gálvez, anys enrere un habitual dels escenaris vilafranquins, i el líder Enrique Heredia, es van multiplicar per a mantenir el cromatisme que demanava la partitura, deixant les funcions de solista principal al suec Fred Carlquist, sempre eloqüent i disposat al diàleg. 

En acabar, alguns dels habituals manifestaven haver assistit a un dels millors concerts de la temporada. No podem dir pas el contrari.

dilluns, 24 d’abril de 2017

SA SUITE SALADA


Albert Cirera, saxos tenor i soprano, flauta i percussió
Marco Mezquida, piano i percussió
Marko Lohikari, contrabaix i percussió
Òscar Domènech, bateria i percussió

Jamboree Jazz Club, 14/4/2016


SUITE SALADA
Albert Cirera & Tres Tambors
Underpool 2016
1_S’AUBA
2_TANTRA
3_5 ANYS
4_JALEO
5_ES FOSQUET
6_TALIS


Aquest Mar Mediterrani que uneix, i que malauradament també separa, és el rerefons del viatge musical que proposa el dinàmic i amatent saxofonista igualadí Albert Cirera, amb els seus Tres Tambors, un grup que acumula més de 5 anys d’existència i que dóna senyals d’una vida encara jove i fecunda. La intermitència en el temps no sembla pas que hagi fet minvar l’empatia que mantenen amb la música experimental, ans al contrari, hi aprofundeixen i la tornen a vestir amb aquest nou treball, que traspua obra completa i que s’abraça en  molts moments als colors del jazz-rock dels 70. Això sí, des d’un timbre totalment acústic.


Albert Cirera, Jamboree Jazz Club, 14-abril-2017


Hem tingut oportunitat de sentir en directe aquesta suite, al mateix temps que n’obteníem el disc, la prova del delicte, un delicte que et faria ser facinerós des d'ara i, parafrasejant Llach, fins el jorn dels miserables. No perquè sigui un viatge, aquesta Suite Salada, que parli d'opressions ni patiments, sinó perquè l'hem viscut com un tot que ha sortit del no res. Venim del no res (de la nit), però ho volem tot, sembla dir-nos l'Albert Cirera amb aquest relat immers en la natura mediterrània. Volen créixer amb el dia, fins que torni la nit.


N’estan molt contents de com ha quedat el disc (amb una nova i exitosa aportació tècnica del Jordi Matas), segons van assegurar en directe a la Cava del Jamboree, just abans d'enfilar el primer passi de la nit. I el directe fou d'execució mil·limètrica, tant que a un servidor se li feia estrany trobar dos músics, en concret Marco Mezquida i el mateix Albert Cirera, mesurant el seu discurs, ells que es defensen tan bé i tan sovint en el terreny de la improvisació lliure. Una nova demostració que la poesia no és excusa per a limitar cap sonoritat. De fet, entre l’esperit tàntric de la suite, s'hi aprecien uns quants desoris, també mesurats, però punyents, que connectarien fidelment amb aquesta llibertat de discurs.


La suite juga entre dues sonoritats, la fusta i el metall, i ambientalment amb tot el que té a  veure amb l'aigua i el sol. Les percussions acaben sent omnipresents i la postal ens convida a un jorn en una cala, que podria ser perfectament menorquina, justificant l’essencial participació del Marco Mezquida. Tant ens hi acosta la Suite a la postal, que fins l'adjectiu ‘salat’ pot adquirir un sentit doble, si el vinculem lingüísticament al català de Ses Illes.

La cirereta de tot plegat és, tanmateix, el tracte addictiu que el grup, de manera coral, dóna als crescendos, i al tobogan que desplega en cada joc d'intensitats. Són 56 minuts ininterromputs (tot i que en el disc s'ha posat noms als diferents “moviments”) de vol ras, on es passa de la sorra al núvol, de la barca al bosc, del sol a l'ombra, sense saber com.

Tant si us heu perdut els concerts de la recent gira catalana del grup, com si no, l’audició és obligada per a tots els que creieu que la música et transporta. 

divendres, 14 d’abril de 2017

ADÉU AMB JAZZ


HOMENATGE A FRANCESC DE PAULA VILA, Vilafranca del Penedès, 9 d'abril del 2017

Adrià Font, Xavier Carbó i Ignasi Terraza amb una diapositiva de Francesc Vila

Per a un músic, acomiadar-se amb un concert de jazz deu ser un dels somnis més dolços. No només perquè des de les cerimònies funeràries de Nova Orleans hi ha una connexió directa, sinó perquè la música sempre té paper a la vida, i perquè el jazz, a més, és fill del coratge i de l'optimisme. N'hi ha prou amb conèixer una mica la seva història.

Aldo Caviglia, Xavi Carbó i Marco Mezquida


Però, per si ens n’oblidem, hi ha humans que afortunadament ens ajuden a mantenir la perspectiva. La del jazz i la dels altres plaers d'aquesta vida. Un humà clarivident d’aquests fou Francesc de Paula Vila. Quan el passat mes de febrer li va tocar, no va voler marxar fredament ni a soles, i es va espavilar per a reunir-nos a tots en una jam. Un comiat amb l'escalfor del jazz, tal com l'entenia un amant confés com ell. Hi ha res més propi del jazz que una reunió?


Adrià Font, Xavi Carbó, Joan Albert, Ignasi Terraza i Josep Maria Farràs

Els seus fills Elisenda i Oriol, i la seva neta Ainhoa, es van encarregar de fer realitat aquest llegat pòstum. Van aplegar amics i companys, tant d’escenari com de butaca, i gràcies a un bon grapat de col·laboradors, inclosa la junta del Jazz Club Vilafranca, van omplir la sala de plens de Can Freixedas (seu del Consell Comarcal de l'Alt Penedès), liderats per una colla de terrassencs entranyables que, boi sense voler, van protagonitzar una mena d'agermanament entre dues viles, Terrassa i Vilafranca, pioneres dins del jazz català. Amb la col·laboració dels representants de Jazz Terrassa, entitat que havia acollit actuacions del Francesc Vila com a contrabaixista, sobretot a la dècada dels 70, el concert de comiat va gaudir d'una alineació de músics envejable. El terrassenc Valentí Grau, en el paper de mestre de cerimònies, va tenir sota les seves ordres els pianistes Ignasi Terraza i Marco Mezquida, en Josep Maria Farràs a la trompeta, el Joan Albert al saxo alt i, al darrera, el vilafranquí Xavi Carbó, que va tocar amb l'antic contrabaix del Francesc Vila, i dos històrics de la bateria, Aldo Caviglia i Adrià Font. També hi va participar el pianista i professor capelladí Carles Sanz.

Aldo Caviglia, Xavi Carbó i Carles Sanz

Tardarem a oblidar l’esplèndid obsequi que, des d'on sigui, ens ha fet. Ara toca als vius aprendre lliçons i no malbaratar ni la música ni la vida. Dues coses que per al Francesc eren sagrades.

Valentí Grau presentant l'acte, amb una diapositiva de Francesc Vila

diumenge, 9 d’abril de 2017

JOAN SOLANA, pianista

Per Miquel Bricullé
Joan Solana, Sam-Cafè, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 30-12-2016
Sam-Cafè, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 30-desembre-2016

Si un bon dia us trobeu davant dels Threejay, dels Tak!, o dels grups que encapçalen el trompetista Pere Navarro o el saxofonista Roger Martínez, podeu estar segurs que tindreu de pianista aquest jove format al Taller de Músics. En Joan Solana, que enguany en fa 27, ens ha obert les portes de la seva trajectòria com a músic professional, una carrera que tot just despunta i per la qual ha apostat fort. Posseïdor d’un tarannà combatiu, i una seguretat que captiva, utilitza un llenguatge que traspua compromís amb l’ofici. No crec que l’erri gaire si dic que aquesta força és la mateixa que el fa viure abocat al seu art, un tresor al que no sembla disposat a renunciar. Això sí, veu l’actualitat dels músics amb desencís i certa impotència, tot i que també hi posa una bona dosi d’autocrítica. 


Des dels cinc anys sap que a casa hi ha piano. El seu pare n’és l’usuari habitual i el Joan reconeix que va ser conduit davant les tecles “sense esforç”. Va començar a l’Escola d’Arts Musicals de Vilafranca i, amb 12 anys, quan feia l’ESO, va participar per primer cop en un grup (“TetraEscaig”) amb companys de classe. Ja tocaven música que ells mateixos “inventaven” emmirallant-se en el seu germà més gran, el Víctor, i el seu grup, que feien coses semblants. En una mostra de sinceritat, ell mateix reconeix que li interessava més aquest grup que no pas assistir a les classes de l’escola de música. Als 14, el seu professor, Xavier Arnan, li va dir que podia millorar, que se n’anés al Taller de Músics, i a la primera classe del Taller ja li va dir al Carles Huguet, un dels professors, que volia aprendre a “tocar jazz”, sense tenir gaire idea de què era.



“Era molt jove. Hauria volgut fer més coses de piano clàssic, i no haver-ho deixat... després t’adones que has de saltar algunes barreres per posar-te al dia”
Un dia, el seu germà, que toca la bateria i en aquella època es preparava per entrar a l’ESMUC, el va convidar a tocar amb el seu grup, en la comunió d’un familiar. Aquell blues el va fer patir de valent, “però també en vaig aprendre i, el més important, em vaig enganxar”, diu. Fou un moment simbòlic però, si hem de parlar de fites determinants, el Joan Solana no dubta que el seu “moment” va ser el procés que va seguir per anar a fer el curs superior. Es va passar dos mesos preparant-se. “Amb 18 anys jo ja tocava jazz i, perquè m'admetessin, vaig pensar, faré combo”. El primer dia al Taller, per a saber el nivell, li van demanar que toqués una escala mixolídia, i no va saber relacionar el nom amb les notes. El resultat fou decebedor i el van col·locar al “preparatori 1”, el més baix de tots. Allà s’hi va estar tot un quatrimestre, fins que un dels professors, en avaluar les seves capacitats, li va dir “què fas aquí?” i el van pujar de nivell. Aleshores, es va preparar tot sol per a les proves del juny, i va entrar al superior. Això que sembla tan normal, per al Joan va ser quasi com si hagués guanyat un grammy. “Jo aleshores no em movia entre músics professionals, i va ser una autèntica fita per a mi i el meu entorn”.

De nouvingut a habitual
Amb el temps, va acabar portant les jams del JazzSí, el club del Taller de Músics, i aquí van començar les associacions, amb resultats com el Joan Solana Trio, amb Manel Fortià i Andreu Pitarch, o l’LNM Jazz Collective, un projecte que no va arribar mai al públic, però que era força ambiciós i on tots els participants aportaven.

Threejay és ara mateix la proposta més visible de les que duu al sarró. Hi ha posat molt d’esforç junt amb Josep Colls i Joan Carles Marí, no endebades van pel segon disc “... i ja tinc coses al cap pel tercer, coses noves!”. També s’ha implicat a fons amb els Tak!, però no tant a nivell compositiu. Amb Tak! ha pogut aprofundir en el free, que de moment es pren com un recurs més. “Em tiba molt la improvisació lliure, però la veig molt difícil. Potser soc massa reflexiu i prefereixo un free amb normes, no tan obert. Amb els Tak! hi ha una simbiosi interessant en aquest aspecte”. Amb el Roger Martínez i el seu Electric Lab, el Joan es va endinsant en l’electrònica, una via que també segueix explorant amb un grup de hip hop, que troba molt interessant “...hem gravat un EP per a descobrir-nos a nosaltres mateixos i valorar”.

Una mica de filosofia
Quan parlem de lideratges, ja veig que l’assumpte va de debò. Li dic que als noms dels grups on toca no hi ha el seu al davant. “M’agraden les bandes i defujo tant com puc els personalismes”. Jo, que vinc d’una generació anterior, no he pogut fer-hi més, i amb la màquina del temps en marxa, la que tots tenim a la meva edat, he anat a parar al jazz-rock dels 70. M’han començat a aparèixer noms com els Weather Report de Wayne Shorter o la Mahavishnu Orchestra de John McLaughlin. 
“No vull que el meu nom surti al cap davant d’un grup, m’agrada reivindicar la feina conjunta, encara que jo exerceixi de líder o en sigui el compositor”
Al Joan compositor no li agrada fer valer la seva música perquè sí, “m’agrada que em diguin què els sembla, tant si la veuen bé com si hi troben pegues. Aquesta és una de les gràcies dels grups”. Sorprèn que un músic jove defugi els personalismes, però l’entenc. Tots, com a espectadors, hem viscut actuacions decebedores. No directament per culpa del músic que “cedeix” el nom, sinó per l’ús que se’n fa d’aquest nom i, naturalment pel contingut final del producte, que sovint és massa superficial. Això passa sobretot en els festivals, habitualment molt comercialitzats. No vull dir que el rebuig del nostre convidat sigui per això, però sí que fa pensar molt en quin tipus de lideratges són els que calen. Segons ell, la música ha de dir coses, i no pot ser que el missatge final sigui només el nom de l’artista. Tanmateix, la personalitat del músic compta, i molt. “Jo me’n faig un fart. Potser hi ha gent virtuosa que no treballa tant, però jo necessito practicar molt”. El talent no ho és tot i la història en va plena “...Bill Evans va ser un cas d’aquests, li va caldre treballar molt”.

El tarannà lluitador no permet al Joan Solana deixar de banda ni l’entorn ni el context social. “La vida del músic és molt precària. Jo he de donar classes per poder viure. Dedicar molt de temps als projectes em fa perdre molta qualitat de vida, però ja fa temps que he pres aquesta decisió: tenir temps i viure amb pocs recursos”. Una declaració de vida, i una conclusió que ens interpel·la a tots, i més en els temps que ens toca viure. Li veig un rictus de tristesa, més sincer del que podeu pensar. “Hi ha gent que pot aportar coses al món i no ho podrà fer perquè no es pot dedicar a la música. Aquest és el meu obstacle”.
“Un dels objectius de les escoles de música hauria de ser crear afició entre els alumnes, i no perseguir l’èxit immediat i absolut, el tot o res. L’objectiu seria afavorir el creixement del públic”
Entrem encara més endins i el Joan es descalça amb assumptes que depassen clarament la música. ”Jo noto que la societat veu la cultura en general com una despesa. La cultura necessita inversió... i només es busca que sigui rendible. La cultura es veu com un projecte empresarial i sembla que no es puguin fer concerts si no són rendibles”.

Els músics, el públic i la crítica
Quan parlem de l’actualitat de la música i dels músics que la fan, de seguida arribem a situacions compromeses: “Trobo que falta una mica aquella cosa de tirar-se a la piscina, fer propostes agosarades que agradin a un públic més jove. Grups com Ibrahim Malouff o Snarky Puppy, que a banda del Vijazz també han tocat al Cruïlla, donen noves vies a la música de Jazz”.

El Joan creu que els músics sovint tenen una personalitat autodestructiva, sobretot els que cerquen la innovació i no se’n surten. “Molts es queixen que la gent no va als seus concerts, i el que haurien de fer és pensar que si no et venen a veure és que has fet alguna cosa malament. Has de fer autocrítica i treballar més, o canviar alguna cosa”. Per contra, pensa que els grups més populars solen ser criticats, i no es té en compte tot el que han treballat per assolir aquest èxit. I la conclusió és taxativa: “Res és perquè sí. Qui no treballa no toca”.
“Si vols presentar un projecte a Barcelona, boi es pot dir que has de pagar. Hi ha poques sales en condicions” 
Com que un servidor, de tant en tant, es dedica a la crítica de discos i concerts, em veig directament interpel·lat pel que segueix ...és necessari que hi hagi crítica, i cal que sigui sincera”. I confesso que no vaig ser jo qui va treure el tema! Només per què veieu la visió integral del Joan Solana de tot allò que té a veure amb l’art que l’ocupa. Ell creu que “no n’hi ha prou amb ressaltar les bondats d’un concert, també s’ha de parlar del que no agrada”. Jo, amb certa basarda per la franquesa, no li vaig poder rebatre cap argument. Ans al contrari. I, sinó, per què faig crítica, si no critico? ... Au! Ja tinc feina, vaig pensar. I tant si en tinc!

Joan Solana, Jamboree Jazz Club, Barcelona, 7-2-2017
Jamboree Jazz Club, Barcelona, 7-febrer-2017

El músic i el compositor
Quan escriu, el Joan diu que fa cançons. “M’agraden des de conceptes com la inferioritat de l'ésser humà davant l‘univers (l’estrella més propera és a més de 4 anys llum!!), fins a coses més concretes, com ara una peça de Chopin”. Les referències abstractes, musicals o de qualsevol altre tipus, són les que principalment l’influeixen, “algú fent una botifarra... real o figurada?” (riures i cleques). “Sovint penso en conceptes. Escoltar electrònica ha fet que em fixés més en els conceptes, amb l’ús que se’n pot fer”.

Amb la quantitat d’informació que tots rebem diàriament, és difícil abstreure’s de la influència d’altres músics. El Joan parla amb reverència del malaguanyat Esbjörn Svensson i del seu famós trio, també dels The Bad Plus, i amb total veneració del seu pianista, l’Ethan Iverson, de qui esmenta els discos que va gravar pel segell Fresh Sound, amb Chris Cheek i Jordi Rossy, alguns dels quals en viu des del Jamboree de la Plaça Reial de Barcelona. “Aquest Iverson fa molta por...”, diu com si el pianista nord-americà no fos d’aquest món. Confessa que també escolta Bach i un bon grapat de música electrònica.
“Les vivències són necessàries en la composició. Si no t’enamores, si no llegeixes, si no vius, no composes”
"Passo hores tocant amb idees preconcebudes. Em gravo i torno a escoltar-me...”. Quan parla del procés compositiu, és com si el Joan passés el corró: vol fer cançons que expliquin històries, mentre pensa com pot funcionar un solo, o un determinat passatge, quins instruments serien els que hi funcionarien... Es planteja escenaris i es pregunta, pot funcionar? Veu els projectes, com ja s’ha dit, de manera integral, com un tot associat al motiu principal. “En un concert, vull comunicar, i si pot ser, més enllà de la pròpia música”.

El demà
Si hi ha una cosa segura quan entrevistes un artista, jove o no, és que hi ha projectes i desitjos a la vista.
“Jo crec que tinc la responsabilitat d’aportar, dir coses noves. Si algun dia em puc dedicar a la producció, sobre tot de bandes o grups grans, aquesta seria una feina que m’ompliria segur”
De fet, al Joan tot li va de cara i, com ja s'ha vist, mesura el temps i l'espai en anys llum. Ara, si he de ser sincer, jo el veig vivint el present intensament, i amb molt d'orgull. “Estic content de l’any que he fet, perquè poc a poc la cosa va millor. Vaig fent gravacions i l’activitat és molt bona”

Fins aviat, pianista!

dissabte, 18 de març de 2017

CANTAR EL BLUES

Hernan Senra "Chino", Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-març-2017
Hernán Senra "Chino", Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-març-2017
Chino & The Big Bet, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11 de març de 2017

Hernán Senra “Chino”, guitarra i veu
Rod Deville, contrabaix
Jake Klamburg, bateria

Fets com estem a la copa i les catànies de després dels concerts, la vetllada de blues que el Jazz Club insereix periòdicament en la programació, ens pot agafar desprevinguts. Per això tanta sorpresa en molts dels habituals, davant l’excel·lent estona gaudida. Paga la pena aprofitar una ocasió com aquesta per a fer un brindis pel blues, una música cabdal en el gestació del jazz. L’ocasió aquest cop la protagonitzava Chino & The Big Bet, un grup hereu directe del blues-rock, i connectat amb intèrprets-compositors de la talla de Louis Jordan, Muddy Waters o Willie Dixon.

Més enllà de l’estètica del guitarrista i cantant Hernán Senra (Chino), l’actuació va tenir altres al·licients extra-musicals. Van ser molt d’agrair, per exemple, les presentacions: totes molt didàctiques, i amb una narrativa realista i contundent. No cal dir que la majoria de cançons duien associada una trama conflictiva i, sovint, dramàtica. Res d’estrany, perquè això és el que el blues ha fet sempre: ser altaveu de vivències socials i personals. El missatge, o la història que s’explica, són vitals per transmetre el blues.

Sempre carregada de sentiment, batedor amunt, batedor avall, l’eloqüència de la guitarra slide es va convertir en la gran protagonista. A mig concert, el blues va esdevenir rock, la seva evolució natural, i l’acceleració es va imposar fins a les darreres cançons, moment en que el grup va voler baixar a la zona de butaques i oferir el final en rigorós acústic, refiats, van dir, de la bona sonoritat de la sala. L’experiència va ser, no només reeixida, sinó que es va tenyir fins i tot de certa tendresa, en alterar algunes textures sobretot de la guitarra, instrument que Chino va bescanviar per una “dobro” amb ressonador, totalment metàl·lica. Rod Deville amb el seu contrabaix i Jake Klamburg, només amb la caixa de la seva bateria, van acompanyar a peu de platea, i amb dolcesa: “Gypsy Woman”, “What a Difference a Day Makes” i “The Sheik of Araby”, peces que tancaven una vetllada aprofitada fins la darrera nota.

En la prèvia del concert, els membres actuals de la junta, encapçalats per Xavier Fernández, van aprofitar per dirigir unes paraules d’homenatge a Francesc de Paula Vila, traspassat recentment, i que fou el primer president del Jazz Club Vilafranca, recuperat el 2006. Que en blues descansi.