dimecres, 13 de desembre de 2017

LES 75 PRIMAVERES DEL “JOVE DJANGO”

D'esquerra a dreta, Maxime Moyaerts, Philippe Aerts, Philip Catherine i Antoine Pierre, Sounds Jazz Club, Brusel·les, 7-desembre-2017
Philip Catherine amb Maxime Moyaerts, Philippe Aerts i Antoine Pierre, Sounds Jazz Club, Brusel·les, 7-desembre-2017
PHILIP CATHERINE TRIO
Sounds Jazz Club
Brussel·les, 7-desembre-2017


Philip Catherine, guitarra elèctrica i efectes
Philippe Aerts, contrabaix
Antoine Pierre, bateria

Convidat: Maxime Moyaerts, piano


Se’ns havia girat feina a Bèlgica aquells dies, i volíem fer tantes coses a banda del formidable “Wake Up Europe!”, que ens fèiem creus de poder sentir Philip Catherine, aquella nit mateixa. 
El “young Django”, tal com l’anomenà Mingus un dia, passa per ser un d’aquells músics de tècnica exquisida i arrels profundes, tot i ser gairebé autodidacte. Vull dir que no parlem només d’un guitarrista extraordinari, sinó que som davant d’una connexió autèntica amb la tradició del Gypsy Swing, un estil que, conreat per Reinhardt i Grappelli, esdevingué una de les aportacions al Jazz provinents directament d’Europa.
El guitarrista nascut a Londres de mare anglesa i pare belga, en feia setanta-cinc el passat 27 d’octubre, el mateix dia que el President Carles Puigdemont proclamava a Barcelona la República Catalana. De ben jove fou seguidor de Django Reinhardt, belga com ell. No van coincidir mai dalt d’un escenari, però Philip Catherine té dos discos enregistrats amb Stéphane Grappelli, company de Django al Quintette du Hot Club de France. La seva carrera és una autèntica enciclopèdia d’estils i companys de viatge, molt sovint més propers al so progressiu i fins i tot psicodèlic, que no pas al manouche.

Philippe Aerts i Philip Catherine, Sounds Jazz Club, Brussel·les, 7-desembre-2017
Philip Catherine amb Philippe Aerts, Sounds Jazz Club, Brussel·les, 7-desembre-2017

Aquell dijous fred i plujós, a Brussel·les, vam retrobar el fraseig imaginatiu i la pulsació camaleònica, trets que li han donat fama després d'una carrera àmplia i oberta. Els va posar en escena en format de trio, amb els companys habituals i la presentació del jove pianista brussel·lès Maxime Moyaerts, una de les recents coneixences del mestre, esdevinguda justament en aquest petit Club del barri d’Ixelles. Un cop va pujar dalt l’escenari, a la segona peça, el jove Moyaerts ja no en va baixar.

Philip Catherine amb Philippe Aerts i Antoine Pierre, Sounds Jazz Club, Brussel·les, 7-desembre-2017

Van ser dos sets d’una finesse extraordinària. El primer, treballat des de la barreja de ritmes i una molt acurada feina del trio, i el segon, més intens, més ple de ritmes simètrics i connectats amb la fusió, on va jugar amb els efectes electrònics i mostrà un so més proper al rock. Hi va haver peces del propi cordista, com les pletòriques December 26 o Francis’ Delight, concebudes gairebé com una suite, sobretot la primera. Una nit ben gaudida en companyia d’una colla de lluitadors amatents.

dissabte, 2 de desembre de 2017

EN PLENA EFERVESCÈNCIA

Joan Solana, Pep Colls i Joan Carles Marí, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 25-nov-2017
Foto-muntatge amb Joan Solana, Pep Colls i Joan Carles Marí, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 25-nov-2017
THREEJAY
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 25-11-2017

Joan Solana, piano i efectes
Pep Colls, baix elèctric i efectes
Joan Carles Marí, bateria i percussió 


Que els Threejay es consideren un grup, i no tres músics, això ja ho sabíem. El que no esperàvem és que, en aquest afany d’avançar tots a l’hora, ens plantessin la cuina allà al davant, amb tota la cassolada traient fum. Els hem de donar gràcies per fer-nos partícips d’aquesta intimitat, una aposta sincera que s’acosta molt al que ha de ser la música en viu i en directe. És bo recordar allò dels instants irrepetibles quan pensem en concerts com aquest. No només des del punt de vista artístic, sinó per a fer-nos una idea del moment pel que passen aquests tres cossos inquiets, personificat d’alguna manera en l’impàs entre l’etapa “Our Voint of Piew”, el disc que presentaven i que els ha permès destacar entre tanta música naixent, i les noves inclinacions creatives que els assetgen.

La cocció començava ja des de les primeres peces, i confirmava quin era l’escenari preferit: l’experimentació amb el so. O més ben dit, amb les sonoritats. Des del tobogan dels crescendos, més llargs, més fins, les cançons del disc van sonar una rere l’altra. Només dues, una estrena encara sense nom i amb vocació de ser enregistrada en un proper treball, i “Avi Melchor”, una cançó del primer disc publicat el 2014. Totes, velles i nova, foren rellegides i augmentades, reconstruïdes fins i tot. A la ja clàssica vocació de modificar el so electrònicament, que es va notar sobretot al piano, hi afegiren tot de solos i duos amb intenció de trencar ritmes i tensar una mica l’audiència. Algú, amb esportivitat, d’això en podria dir provocació. Si més no, els canvis de compàs i l’emmascarat d’algunes melodies, inclosos uns xiulets emprats amb massa brevetat, van ajudar a construir una atmosfera que semblava incompleta, però que conduïa per entorns oberts i transitables, molt propers al pop-rock. Res que no coneguéssim d’aquest elenc jovenívol i convençut de la seva força. Tota aquesta cuina sorprenent, que mantenia tres cassoles alhora, guisant plats diferents i altament complementaris, va comportar un durada poc habitual, gairebé dues hores. Això i el fet que el grup jugava a casa, foren segurament els culpables de l’efervescència viscuda.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

DESPERT I VIBRANT

Roger Mas i Nadia Basurto, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14-oct-2017
Foto-muntatge amb Roger Mas i Nadia Basurto, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14-oct-2017

NADIA BASURTO AND TRIO
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14/10/2017

Nadia Basurto, veu
Roger Mas, piano
Bori Albero, contrabaix
Carlos Falanga, bateria


Si per atzar un dia et preguntes, seriosament, com és que t’ha agradat un concert, pots acabar fent-te un embolic. T’omples de raons superficials de l'estil “tocava molt bé...” o “quines peces més interessants...”, mentre les causes de la plaent audició, en són unes altres, i sovint difícils d'esbrinar. El concert que ens ocupa, absolutament amable a l'oïda i, en molts moments, emotiu, estic segur que pertany a aquesta categoria.

La cantant barcelonina Nadia Basurto, des de la seva condició de contralt, va exhibir capacitat tècnica i inventiva, a més de d'una habilitat especial per a l’scat. Una sòlida identitat que explica l'èxit de la seva carrera actual als Països Baixos. El disc que presentava, “For All We Know”, fou el camí per on va transitar l’actuació, reblada de manera subtil amb la cançó que li dóna el nom, un standard de 1934 que obria ella mateixa amb la veu i, després d’alguns compassos en solitari, s'hi afegia el contrabaix, en un duo dels que fan empassar saliva.

En acabar, cap dels presents no recordava el retard en començar, ni que el grup havia arribat amb pressa, després d'una avaria a la carretera. La solvència del trio, amb el Roger Mas accelerant i alentint magistral, i la tenaç voluntat de la cantant, van convertir la mitja hora d’espera en pura anècdota. Carlos Falanga, que substituïa el bateria titular Ramon Prats, es comportà amb una empatia quasi fraternal, a redós de la sonoritat ampla i contundent del contrabaixista Bori Albero, amo d’una pulsació profunda i ràpida alhora. Tots, en un esforç de sincronia i connexió, van fer curta una vetllada aplaudida llargament.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

EL FESTIVAL MASSIU

Com més va, més gros es fa. Al de Barcelona li passa com a tots els festivals de Jazz amb vocació d’arribar al gran públic: a més d’agradar als exigents, ha de quadrar la caixa. Fora d’algun com el Vijazz Penedès, que sembla jugar a una altra lliga, fa anys que s’ha consolidat la tendència: més concerts. En una furibunda fugida endavant, la consigna és fer més actuacions diversificant-ne els estils, i traspassant si cal l’àmbit que ens ocupa, el Jazz. No és poc, ni res que es pugui censurar però, és més aviat una necessitat de supervivència econòmica que no pas una voluntat artística? És producte d’un públic massa estereotipat en els gustos? En tot cas, les propostes musicalment avançades aprofiten bé l'oportunitat de veure’s programades en un gran festival. Mentre la gran massa de públic continuï pagant per veure concerts repetits, on el més important és l’artista i no el seu discurs, el fràgil equilibri estarà garantit. Malauradament som lluny de l'escena desitjada, un espai on la música avançada tindria capacitat per viure sola, sense que l’hagin de socórrer.

Ara que ha de començar el gruix de concerts del 49è, fem un recordatori del nostre breu pas pel 48è. Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Hem triat alguns moments que entrarien en la categoria dels avançats. Aquells que probablement van sortir poc o gens rendibles en el balanç econòmic que tant condiciona aquest, i la majoria de festivals.

DHAFER YOUSSEF

El llaütista i cantant tunisià presentava nova música amb el disc Diwan of Beauty & Odd, i la seva fusió d’arrel aràb, aquest cop amb força pinzellades llatines.

Dhafer Youssef amb Ben Williams, Sala Barts, Barcelona, 16 de novembre de 2016
Dhafer Youssef amb Ben Williams, Sala Barts, Barcelona, 16 de novembre de 2016

SFJAZZ COLLECTIVE

Nou treball també d'aquest conglomerat cooperatiu californià, ara sobre la música de Miles Davis. Actuació circular, començant i acabant amb el jazz modal de Kind of Blue, després de recórrer la senda de la fusió on, com és costum a la banda, cada instrumentista va presentar una de les composicions del repertori. 

San Francisco Jazz Collective, Conservatori del Liceu, Barcelona 2 de novembre de 2016
Ed Simon (piano), Warren Wolf (vibràfon), Robin Eubanks (trombó), Matt Penman (contrabaix), Sean Jones (trompeta), David Sánchez (saxo tenor), Obed Calvaire (bateria), Miguel Zenón (saxo alt)  -  Auditori del Conservatori del Liceu, Barcelona 2 de novembre de 2016


També vam assistir a la unió del magne pianista FRED HERSCH (i la seva música) amb l’ORQUESTRA JAZZ DE MATOSINHOS, un projecte que duia el nom de Days Gone By.

UNA SALA DIFÍCIL

Dels tres concerts, dos han tingut com a escenari l’Auditori del Conservatori del Liceu. Tinc l’esperança que pels intèrprets sigui un espai més amable, atès que pels espectadors resulta francament incòmode. La reverberació que constantment assetja la sonoritat afecta molt el resultat dels concerts. Si ho dic amb aquesta franquesa és perquè és un inconvenient que ve de lluny. Paradoxalment es tracta d'un espai que no fa justícia a les bones propostes que s’hi poden sentir. A la 48a. edició, si no vaig errat, s'hi van programar 22 concerts. No parlem doncs d’un espai secundari ni ocasional. També tinc l'esperança que algú se n'hagi adonat i que per a la 49a s'hi hagin pogut fer els canvis adequats.



dijous, 21 de setembre de 2017

LA VEU DEL SUD

D'esquerra a dreta: Jurandir Santana, Carola Ortiz i Bartolomeo Barenghi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-set-2017
D'esquerra a dreta: Jurandir Santana, Carola Ortiz i Bartolomeo Barenghi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-set-2017
ORTIZ, BARENGHI & SANTANA TRIO
Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-setembre-2017

Carola Ortiz, veu i clarinet contralt
Bartolomeo Barenghi, guitarres, efectes i veu
Jurandir Santana, guitarres


Poc després de publicar Sirin (2016), el seu primer disc com a líder, la Carola Ortiz va demanar al guitarrista brasiler Jurandir Santana que s’unís al duo que ella ja formava amb l'italià Bartolomeo Barenghi. El trio resultant, marcat fortament per les dues guitarres (acústica i elèctrica), fou el marc amb què la cantant i clarinetista terrassenca va obrir la temporada del Jazz Club Vilafranca. El concert, que figurava dins la programació del festival L’Hora del Jazz – Memorial Tete Montoliu, ens va conduir fins al continent sud-americà, centrant-se sobretot en el Brasil. El racó de l’imaginari que vincula jazz i bossa nova es feu present des d’un bon principi, gràcies a sonoritats dolces, quasi cremoses, tocades amb la dosi justa d’enginy. Amb la màquina del temps marxa enrere, i forçant molt l'imaginari, Jobim i Stan Getz s’haurien aliat amb João Gilberto i Charlie Christian

L'actuació, que va agafar alçada després d’un magnífic fado en català (“El meu amor mariner”), va alternar cançons tant de la pròpia cantant com de Bartolomeo Barenghi, i versions de cançó brasilera (Djavan, Veloso, Gilberto,...) per a aterrar finalment a la plana colombiana amb la corprenedora “Tonada de luna llena” del veneçolà Simón Díaz. En general, peces encara tendres però d’una factura sòlida i emotiva. Es pot dir que la “saudade” va conquerir fàcilment l'audiència, gairebé com si l’haguéssim esperat tot l’estiu.

De tots els secrets dels cantants, n’hi ha un que no és musical. Cantar cançons tot explicant històries demana una certa relació teatral amb l'audiència. La Carola Ortiz té aquesta habilitat, i la va mantenir malgrat el constant intercanvi d'instrument dels seus companys guitarristes, que engegaven una desconcertant desfilada entre cançó i cançó. Ens trobem davant d’una veu que no només gaudeix d’una bona modulació, sinó que es contrapunta sense esforç amb el clarinet, amb el que demostra un alt nivell interpretatiu. Peça cabdal dels primers anys del jazz, el clarinet ha deixat de ser protagonista si no s’utilitza en estils concrets, com ara el dixieland o el swing. La fornada d'intèrprets que practiquen la improvisació lliure l’ha fet reviscolar, herència segurament del free jazz, un estil que sempre ha apreciat el so vibrant i vellutat del clarinet baix.