dissabte, 21 març de 2015

JEFF BALLARD ‘FAIRGROUNDS’ (Nova Jazz Cava, Terrassa, 7-3-2015)

Jeff Ballard, Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015
Lionel Loueke, guitarra, veu i efectes
Kevin Hays, piano, fender rhodes, veu i efectes
Reid Anderson, programació i efectes
Jeff Ballard, bateria i percussió
Bill McHenry, saxo tenor



Destacar la creació instantània mentre sona música improvisada, no deixa de ser una mena de reiteració, més aviat carregosa. Hi ha l’opció, tanmateix, de veure-ho com un reforç al concepte improvisació, que deu ser, segurament, el prisma ideal per on mirar-s’ho. Fa temps que l’aventurer baterista Jeff Ballard galopa per aquests paratges, i per sort no deixa de visitar habitualment Catalunya. El seu pura-sang passava pel 34è Festival de Jazz de Terrassa, i ho feia tibant del quartet Fairgrounds, un grup que pot ser de tot menys convencional i que no se m’acut altre escenari per a enquadrar-lo que fent servir l’hípica, o els cavalls, si voleu. Un element, si més no, molt americà. 

Jeff Ballard 'Fairgrounds' amb Bill McHenry, Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


Tal com és habitual a la Nova Jazz Cava, el concert va tenir dues parts. Tant diferents entre elles, i tant heterogènies cadascuna per sí sola. La primera es va desenvolupar amb tot d’instruments harmònics (piano, fender rhodes, guitarra i efectes digitals), sense res que mantingués aparentment els peus a terra, llevat dels tocs variables i intensius de la percussió.  La segona part, força més terrenal, va comptar amb la intervenció del saxofonista Bill McHenry, un músic eclèctic i estudiós que, en mig de la sorpresa general, es va erigir en el cinquè component, i solista destacat. 

Lionel Louke amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


En els primers moments, el grup va mostrar textures plenes de sons digitals, en mig de ritmes propers al funk i cadències urbanes amb certa vocació hipnòtica. Es feien notar els recursos digitals de Reid Anderson, l’actiu baixista del trio The Bad Plus, que en aquesta ocasió es vestia de DJ, pendent només del seu iBook i d’un parell de taulers digitals que hi tenia connectats. El viatge, que començava terrenal, es va anar enlairant no sense passar per moments boirosos, difícils de definir. La terra es veia ben menuda als seus peus fins que arribaren a mans del laboratori de Lionel Loueke. El seu univers digital, on la guitarra esdevé des d’un element de percussió més fins a gairebé una orquestra simfònica, es va veure enriquit per la veu que ell mateix va posar a una bellíssima tonada africana, una mena de dansa, a la que Kevin Hays va contestar també amb la veu.

Kevin Hays amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


Cal no oblidar, però, que ens trobem en una fira, un indret on la sorpresa constant i de baix to és la clau del negoci. I com que res no vol sobresortir, i tot vol sorprendre, poc a poc la passejada s'estabilitza escorada lleugerament cap al rock. La sentor general als anys elèctrics de Miles Davis, i una voluntat escadussera de connexió amb el folk-country, acaba de completar l’entorn. Les pujades d’intensitat, on el to baladístic anava cedint terreny a l’intercanvi d’improvisacions, van ser espai abonat per a les bases electròniques de Reid Anderson, que s'alternava amb Lionel Loueke en el paper de baix. Un retorn al funk i al hip hop va tancar el primer set, en un moment en què molts vam pensar que, literalment, ens havien interromput, després d’haver passat una hora llarga a mercè dels corrents de la troposfera.

Reid Anderson amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015



En Valentí Grau, l’incombustible i a vegades críptic presentador terrassenc, advertia que els concerts a la Cava són llargs, i que el segon set no es faria esperar. La sorpresa, després d’una curta espera, tenia el nom de Bill
Bill McHenry amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015
McHenry, saxofonista i experimentador que viu a cavall de Nova York, Boston i Barcelona. Segurament, va ser coincidint amb la seva actual residència barcelonina que els ‘fairgrounds’ van connectar amb aquest vell conegut. No sabem com va anar però, tot i les primeres notes encara atmosfèriques d’aquest segon set -i que a algú li van recordar Wheater Report- la nau es va estabilitzar a la superfície terràqüia, aquell espai on els éssers vius podem respirar. Es va desfermar una successió de riffs guarnits des del rock, que van convertir la passejada en un galop trepidant. La sospita general era que, entre cavallets i nòries, havíem arribat a la muntanya russa del parc. Un fort vaivé ens va transportar cap al terreny on els espectadors podíem connectar, allà on tots ens sentíem interpel·lats. Vam passar per estones de pur geni, amb tots cinc solistes en primer pla mostrant una solvència coral absoluta. Malgrat el metratge, una estona més d’aquella delícia no l’hauria rebutjada cap dels presents.


El Festival té enguany un programa amb propostes molt atractives, però podem dir que el de Fairgrounds deu haver estat un dels concerts memorables d’aquesta edició.

divendres, 6 març de 2015

Gemma Abrié & Miquel Àngel Cordero "Double BasSing" (Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 28-2-2015)

Publicat a El 3 de Vuit

Gemma Abrié, contrabaix i veu

Miquel Àngel Cordero, contrabaix, veu i efectes


Gemma Abrié i Miquel Àngel Cordero, Auditori de Vinseum, Vilafranca 28-2-2015


SORPRESA DOBLE

Dintre del calendari cada cop més generós d’actuacions en directe, el component sorpresa és difícil de trobar. Tanmateix, músics i organitzadors malden per a fer-nos, de tant en tant, algun regal inesperat. No és que un duo de contrabaixos i veus no tingui, a priori, quelcom d’especial -la sola absència d’altres instruments ja trenca algunes convencions- si no que és la realitat la que trenca sovint amb les expectatives. Aquest ha estat el cas del concert que ens oferien Gemma Abrié i Miquel Àngel Cordero amb l’apel·latiu anglès “Double BasSing”, enginyós títol del disc que presentaven, i que van signar a cor què vols a la sortida.

Dos contrabaixos sobre l’escenari, encavalcats lateralment l’un sobre l’altre, era l’estampa que rebia els espectadors en entrar a l’Auditori de Vinseum. L’efecte visual ja ens avisava que no eren dos instruments germans. Destacava el contrabaix de Miquel Àngel Cordero amb una cinquena corda afegida i un pedal d’efectes electrònics connectat. Tampoc eren germans els dos protagonistes del projecte, ni les seves veus. Gemma Abrié és la veu principal, sedosa i reconfortant, i Miquel Àngel Cordero és un aventurer capaç i valent. El secret d’una unió tan ben trobada deu ser la trajectòria personal de tots dos, una llarga i eclèctica llista que sovint depassa l’etèria frontera del jazz.

El còctel musical es va anar desplegant de forma progressiva i, com la pluja fina, va calar fort entre la disposada audiència. La nuesa inicial es va esvair, per deixar pas a una exposició en molts moments emocionada. El repertori, que arrencava des del Jazz (Kurt Elling, Charles Mingus i l’estàndard Like someone in love), va anar-se escorant cap a la cançó (francesa, brasilera, cubana o argentina), i després cap al pop anglosaxó. L’obertura del concert amb la zamba argentina Oración del Remanso va ser l’inici d’aquest compta-gotes creixent que va capgirar l’ordre del disc, per acabar lligant Stevie Wonder amb una peça de la pròpia cantant, i el Message in a bottle de The Police. Pel mig, sensibles passatges vocals com Em dius que el nostre amor de Toti Soler i altres d’instrumentals, com el Bolívia de Cedar Walton. Tant va calar la pluja fina que, ja cap al final, la sala va esdevenir també part de l’escenari. Els espectadors vam entrar en el joc, aportant percussió i veus, mentre la parella solista es barrejava amb el conjunt. Un concert a priori íntim es va convertir en una festa, plena de tics a l’estil gòspel.

Gemma Abrié serà protagonista novament en el concert que tancarà la temporada del Jazz Club Vilafranca, un projecte de la Big Band de l’Escola de Música Dolors Calvet a celebrar el proper mes de juny. Si encara no us heu deixat captivar per aquesta veu, sapigueu doncs que en tindreu una nova oportunitat.

dissabte, 28 febrer de 2015

JOAN VIDAL SEXTET + OCGr “Coleridge’s dream suite” (Auditori de Granollers, 15-2-2015)

Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015

Joan Vidal Sextet

Gabriel Amargant, saxo tenor i clarinet
Martí Serra, saxos tenor i soprano
Adrià Plana, guitarra i efectes
Marco Mezquida, piano
Miguel Serna, contrabaix
Joan Vidal, bateria i direcció

Orquestra de Cambra de Granollers, Corrado Bolsi, director


Amb el recent treball Revisiting Zarathustra encara fresc, ha arribat una nova aventura del compositor i baterista Joan Vidal anomenada Coleridge’s Dream Suite. S’estrenava a l’Auditori de Granollers, enquadrada dins del 25è Festival de Jazz de la capital del Vallès Oriental. Una magnífica ocasió per a gaudir de les acurades i intemporals composicions d’aquest jove músic.


Joan Vidal Sextet, Auditori de Granollers, 15-2-2015



El sextet, un grup on es fa difícil destacar algú, obria el foc en solitari. Solvència contrastada entre els solistes i generositat per part de tots. Aquest podria ser perfectament l’eslògan per parlar del seu tarannà. Destaca la presència de dos bufadors dominants. Martí Serra i Gabriel Amargant tiben fort i són punta de llança, però la part rítmica, reforçada per quatre components -com no podia ser d’altra manera venint d’un bateria- és l’autèntic nucli de tot plegat. Podríem destacar les excel·lències del toc de Marco Mezquida, o el beat cromàtic del mateix Joan Vidal, però la més reveladora és la d’Adrià Plana a la guitarra. Sent l'únic instrument elèctric del conjunt, trenca amb l’olor de nou, i representa la connexió tímbrica amb el blues. El quartet rítmic es completa amb el so clar i contundent (excel·lent sonorització) del contrabaixista Miguel Serna.


Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015


Per a obrir el concert, el sextet va fer una passejada per les obres anteriors de Joan Vidal, Deptford Suite, Illusionary Rhythms i Revisiting Zarathustra. Les primeres flaires que ens van arribar provenien d’una successió d’ambients pop-rock, molt més delicats del que seria previsible, junt amb abrandats solos d’Amargant i Serra. Podríem dir que, el tram inicial d’aquesta primera part, ens va portar pels amplis espais del rock simfònic, la part central ens va alimentar de folk nord-americà (Adrià i la seva guitarra), i el final va transcórrer per subtils patrons llatins. Si a tot plegat hi afegim una bona capacitat per a dibuixar crescendos fins arribar a altes cotes d’intensitat, estem parlant d’un primer plat suculent i refrescant a la vegada.

Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015

Per a la Suite motiu de l’estrena s’hi afegia, a la segona part, l’Orquestra de Cambra de Granollers. La interpretació de El Sueño de Coleridge, un assaig/conte de Jorge Luís Borges sobre un poema de Samuel Taylor Coleridge -que el propi Joan Vidal es va encarregar de comentar prèviament al públic-, va ser una mena de muntanya russa en el millor sentit de l'expressió. És, com totes les obres de qualitat, necessària una segona escolta, però deixeu-me descarregar la meva primera experiència.



Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015


Al minimalisme inicial li van seguir amplis trams d’ambient neoclàssic (alguns aquí en dirien estil BSO), plens de tics manllevats dels grans musicals nord-americans, amb crescendos i diminuendos aromatitzats també de pop-rock i fusió. Mentrestant molts detalls: el camaleònic Marco Mezquida, ajustant-se admirablement tant al Sextet com a l’Orquestra; espai per a un duo ben significatiu de bateria i percussió, amb el músic de l’OCGr Marc Clos de coprotagonista; i l’Orquestra sonant sempre molt integrada, fins en els moments més intensos. En el tram final, hi va haver temps pel free jazz, representat per un desori que l’OCGr va assumir amb valentia. El terrabastall va desembocar en una pujada de decibels que, en comptes de fer saltar la teulada pels aires, ens va dirigir, per mitjà d’un final quasi fred, a un merescut repòs després de l’aventura..., Kublai Kan, els palaus de Xanadú...


Joan Vidal Sextet, Auditori de Granollers, 15-2-2015

Al final de la sessió hi va haver un homenatge a Josep Maria Ruera, compositor molt vinculat a Granollers i amb una reconeguda producció de caire tradicional. El seu Toc de Festa arranjat amb el segell -ara ja més identificable per part nostra- de Joan Vidal, va servir per a cloure un vespre de carnaval magníficament aprofitat.

divendres, 13 febrer de 2015

YVES BROUQUI QUARTET (Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 7-2-2015)

Publicat a El 3 de Vuit

Yves Brouqui, guitarra

Gerard Nieto, piano

Ignasi González, contrabaix

Xavi Hinojosa, bateria


Yves Brouqui. Sam-Cafè, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 7-2-2015

‘MAINSTREAM’ AL CASINO

Mentre la Rambla acull les primeres disfresses de l’any, avançant-se una setmana al desori carnavalesc, el Sam-Cafè ha rebut un nou concert amb el segell del Casino. I ho ha fet per mitjà del ‘mainstream’, aquell estil que ens porta còmodament pel carril del mig i que gaudeix d’un ampli consens entre el públic. El corrent principal, que és com caldria traduir el mot, el portava dissabte passat Yves Brouqui a l’interior de la seva guitarra. Ser músic francès i tenir bones referències, fa que el nivell d'exigència pugi. Ho sabíem i amb aquest ànim hi anàvem, però cal dir que el protagonista se'n va fer creditor des de la primera nota. Emparat en una pulsació acadèmica i l’ús hàbil dels acords, va oferir un repertori d’estàndards prou variat. Damunt les cordes no va forçar mai la maquinària rítmica, tot i mostrar-se’n molt capaç. En canvi, quan va voler va pitjar l’accelerador amb gran solvència. No va ser poc, la veritat. Sempre dintre dels cànons, va passar per diversos ritmes hereus del swing i el blues, assolint la plena complicitat dels fidels aficionats presents. 
La recepta va ser completa gràcies al trio català que acompanyava el guitarrista. Hi destacaven les incisives intervencions de Gerard Nieto al piano i el contrabaix d’Ignasi González, tots dos vells coneguts del públic vilafranquí, acompanyats aquest cop del flegmàtic bateria Xavi Hinojosa, que va desplegar un toc moderat, molt d’acord amb l’ocasió.

Que el veterà piano de paret del Casino segueixi actiu no deixa de ser una gran notícia, i que l’espai del Sam-Cafè es torni a omplir regularment, encara ho és més. Els amants de la tradició estan com un gínjol de contents. Tots hi hauríem d’estar. Fins ben aviat, Sam.

dimecres, 4 febrer de 2015

LA VELLA DIXIELAND + ELS VERNETS (Auditori de Vilafranca del Penedès, 18-1-2015)

Publicat a El 3 de Vuit

La Vella Dixieland i Els Vernets, Auditori de Vilafranca del Penedès, 18-1-2015


La Vella Dixieland
Pep Goltrompeta
Pau Casaressaxo tenor, clarinet i percussió
Benoit Poinsot, saxo alt
Xavi Manau, trombó
Gerard Nieto, piano i trompeta
Josemi Moraleda, contrabaix
"Pinyu" Martí, bateria

Els Vernets

Xavier Bayer, gralla baixa
Miquel Benito, gralla
Joan Reyes, gralla
Lluís Giménez, timbal i guitarra elèctrica

Convidat: David Miret, saxo baríton


JAZZTELL CARREGAT

Els Vernets amb Pau Casares i Josep "Pinyu" Martí, Auditori de Vilafranca, 18-1-2015

Tarda futbolera de diumenge i l’Auditori fregant el ple absolut. La fita era possible gràcies a la reunió de dos vells mons, els Castells i el Jazz, en un esdeveniment que no sé si té precedents a Vilafranca. Molts arriben a qualificar aquestes reunions de “con-fusió” i de pèrdua d’identitat. Però si fem un bon escandall entre pros i contres, la fusió de músiques acaba sempre amb guanys. De fet, el Jazz va néixer de la fusió d’identitats musicals diverses. I, pel que es va veure i sentir a la sessió que ens ocupa, el superàvit es confirma novament amb el treball d’aquests dos excel·lents grups: La Vella Dixieland i Els Vernets. Ara ja sabem que el Jazz i la Música dels Castells competeixen perfectament amb la pilota.
La Vella Dixieland i Els Vernets a l'inici de la seva actuació, Auditori de Vilafranca, 18-1-2015

Amb l’”Entrada a plaça” inicial, farcida de swing per la Vella Dixieland, l’espectacle semblava escenificar musicalment la unió dels dos mons. El que va seguir després va tenir un gran interès, reservant-nos fins i tot alguns moments francament notables. Comptem-hi per exemple l’admirable “Toc de castell”, ja ben bé a la segona meitat del concert, i la coratjosa “Moixiganga d’Algemesí”, on Els Vernets van lluir unes segones veus magistrals, posant la pell de gallina a més d’un. Molt destacable també el “Toc de vermut” que, després d’una breu cercavila, donava pas a l’”All Blues” de Miles Davis, executat a quintet pels components de la Vella Dixieland en solitari. Una prova de que el Jazz de Nova Orleans no era aquell dia cap faixa repressora.
Els Vernets amb Pau Casares i el convidat David Miret, Auditori de Vilafranca, 18-1-2015

Molts detalls van propiciar una vetllada entretinguda, divertida, i fins i tot festiva. El que més va sobresortir, però, va ser l’espectacle en el seu conjunt. Confegit amb talent, els protagonistes no es conformen amb un repertori de tonades castelleres, sinó que les arrangen amb criteri, n’estrenen de noves i les combinen per a produir un resultat coherent i atractiu. Quan hom parla de bona producció es deu referir a això, una suma de pesos i contrapesos, com si de la construcció d’una torre humana es tractés. Parlem de la voluntat d’obertura de la Vella Dixieland, amb el seu coneixement de les arrels del Jazz, del tractament finíssim per part dels Vernets de tot el que feia olor de Jazz, solos de gralla i timbal inclosos, i de l’equilibri tècnic de la sala pel que fa al so. Tot plegat va desembocar en un concert plaent, on els jazzferits es van sentir emparats pel swing i el blues, i els amants de les inxes van poder connectar amb gran empatia.
La Vella Dixieland al complet, amb l'habitual tancament d'actuació a peu d'escenari, Auditori de Vilafranca, 18-1-2015

Per al record quedaran els culpables de la reunió, amb els capdavanters, el trompetista Pep Gol i el graller Xavier Bayer. El convidat “sorpresa” David Miret, que va sortir amb el saxo baríton per a col·laborar en la peça “Força Titans”, dedicada l’Ignasi Trullàs. El timbaler-guitarrista Lluís Giménez dels Vernets que va tenir una aportació destacada amb la guitarra de rock, oferint uns colors que no són habituals ni en el Jazz clàssic, ni en la música de gralles. Els dos Vernets restants, Miquel Benito i Joan Reyes. I la gent de la Vella Dixieland, amb Xavi Manau al trombó de vares, Benoit Poinsot al saxo alt, Pau Casares al clarinet i al saxo tenor, Gerard Nieto al piano i la trompeta, Josemi Moraleda al contrabaix i Josep “Pinyu” Martí a la bateria.