diumenge, 23 novembre de 2014

DAVID MURRAY INFINITY QUARTET (Jamboree Jazz Club, Barcelona, 4-11-2014)


TRACTAT SOBRE TRADICIÓ FUTURA

Tu no ho saps, però esperes ocasions com aquesta per a retrobar la intensitat. Comproves que, un cop lliurat a la pirotècnia i al desgavell aparents, s’obre un terreny lluminós, on governen també el criteri, la tècnica i l’emoció. I no és només la digitació encesa de David Murray, que en el concert que ens ocupa va impartir un curs accelerat d’excessos sònics, amb lliçó magistral de respiració circular inclosa, sinó la força d’un quartet que, en poc més d’una hora, va tocar tots els límits de l’excel·lència. Als que hi érem ens va semblar poc temps, però el terreny recorregut va ser molt.



 David Murray, saxo tenor
Orrin Evans, piano
Nasheet Waits, bateria
Jaribu Shahid, contrabaix



L’ocasió s’ho valia i la cava del Jamboree presentava un gran aspecte, ja en el primer set. Entre els assistents, s’hi comptava una significativa representació de crítics i cronistes de la premsa especialitzada, junt amb una bona munió d’habituals apassionats del Jazz. Vaja, el que es diu una autèntica entrada de gala. Alguns tenien ganes de sentir el nostre bufador amb el clarinet baix, instrument del que també és un mestre consumat però, finalment en aquest set, només se’l va poder sentir amb el saxo tenor.


El Infinity Quartet és només un dels molts projectes de David Murray en la seva nodrida trajectòria. Diguem que és el grup que connecta més amb les arrels del Jazz, sempre molt presents a la història de Murray, i que s’expandeix directament al futur, passant de puntetes i ràpid pels darrers 50 anys. Després de Be My Monster Love, un disc vocal editat el 2013 amb participació de cantants com Gregory Porter o Macy Gray, l’Infinity Quartet incorpora ara el pianista Orrin Evans, en una jugada que ens atreviríem a qualificar d’expansió ideològica. No ens aturarem aquí a comentar la brillant trajectòria recent d’Orrin Evans com a pare de criatures com Tarbaby o la Captain Black’s Big Band.


Vestit amb un repertori arrapat a la tradició, he de dir que el concert no va decebre gens. Des del primer moment, en el que el swing i el blues es van deixar notar amb força, el tenorista es va desbocar de la manera més natural. Frases enceses, feridores, amb aquell so gairebé dramàtic que tant l’identifica. Va semblar que arrossegats per l’energia d’aquest solista tan implacable, els components del trio es posaven en marxa també a cent per hora. Potser no va ser el cas del pianista, Orrin Evans, però sí que es van sentir interpel·lats contrabaix i bateria. Això va fer que l’accent es posés en la lluita del ritme contra el so del tenor. Nasheet Waits va treure tots els seus recursos per posar-se a l’alçada. Va parlar amb decisió per mitjà d’un beat calculat i notablement agermanat amb Jaribu Shahid. Quan Evans va iniciar el seu protagonisme, el trio es va convertir en una màquina poderosa, que no podia amagar estructures semblants a Tarbaby, el grup que tant Evans com Waits comparteixen per viure amb més llibertat les fronteres del Jazz.


La cursa va continuar amb un tema decantat subtilment als ritmes llatins. Aquí descobriríem la volatilitat del so de Jaribu Shahid, una navegació que acompanya amb finals de frase punyents i profunds. Una virtut aquesta que va emprar fins a liquar-se religiosament amb Evans i Waits. Van ser molt més que tres germans en el decurs de l’actuació. Per la seva banda, David Murray va augmentar la llargària dels seus solos, i va aprofundir en la diversitat de textures i harmònics que sortien el seu tenor, molts d’ells a punt de caure de la partitura per la part de dalt. Embrancat en aquesta lluita extenuant, el saxo va acabar sonant com una afinadíssima trompeta de fira.



En sortir, algú comparava el que acabàvem de sentir amb un altre quartet de recent audició, i que també treballa en els confins del Jazz, com el de Wayne Shorter. La conclusió va ser que el nivell de gaudi va resultar molt semblant, tot i la important distància que separa les dues propostes. És la demostració que els límits de recerca en l’evolució del Jazz són molts, i poden ser molt diversos.

diumenge, 26 octubre de 2014

ROGER MAS QUINTET (Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès, 4-10-2014)

Publicat a El 3 de Vuit

Roger Mas (Vilafranca, 2014)

Roger Mas, piano i composició
Raynald Colom, trompeta
Santi De La Rubia, saxo tenor
Dee Jay Foster, contrabaix
Jo Krause, bateria



Roger Mas Quintet (Vilafranca, 2014)EL VALOR DELS ORIGINALS
Si alguna contribució positiva ha fet la pirateria a la xarxa, és la de donar valor als directes, tant per part dels músics, que s’hi miren més en les seves aparicions, com per part dels espectadors, que tenim molt més on triar gràcies a l’ampli ventall que ens proporciona Internet. En el món del pop-rock, temps ha que el canvi resulta evident però, pels amants del Jazz, aquest és un mur que costa d’enderrocar. Cal ser infidels, per una nit, a la música “enllaunada” i previsible de sempre, i venir als concerts.
Raynald Colom (Vilafranca, 2014)En deixar enrere el Vinseum, encara amb el regust d’un bon cava rosat al paladar, ens vam adonar que el segon dels concerts de la temporada del Jazz Club Vilafranca, que va ser gratificant i ben sembrat de música nova, ens havia fet adonar del valor dels originals.
Raynald Colom amb Santi De La Rubia (Vilafranca, 2014)El culpable de tot plegat va ser el pianista i compositor Roger Mas que, amb el seu quintet, va presentar un projecte ric i treballat que es diu Ameba. Sota el seu lideratge i des d’una base tímbrica hereva del hardbop, el grup va combinar la llum del món mediterrani amb els amplis paisatges del jazz europeu, tenyits en alguns moments d’acords llatins. Sense swing però amb un toc de fusió també molt subtil, el quintet va arribar amb franquesa al públic, oferint un ventall de figures amagades entre línies, i tota una munió de jocs encavalcats entre la polifonia i una brillant sèrie de duos, trios i solos.
Santi De La Rubia (Vilafranca, 2014)Un cop entrats en el joc, tota peça va semblar curta i, en algun moment, fins i tot escassa pel que fa a combinacions, tenint en compte el nivell no només del trio –una màquina magníficament greixada- sinó també dels dos bufadors, Raynald Colom a la trompeta –valenta recerca de textures la seva- i Santi De La Rubia al saxo tenor.
Dee Jay Foster (Vilafranca, 2014)El trio va ser arrel i guia de tot un entramat on va destacar el so pastós i confortable del contrabaixista Dee Jay Foster. Bona part de les juguesques les va lligar ell, treballant gairebé d’incògnit, tal com treballen els bons. La bateria, amb destacables aparicions a duo i trio va ser per a Jo Krause, company de moltes batalles amb Roger Mas, i pacient dominador del beat. Sempre des de la discreció, se li van poder escoltar bons detalls en un breu trio amb trompeta i saxo, i també en els seus intercanvis amb el piano.
Jo Krause (Vilafranca, 2014)

dijous, 9 octubre de 2014

SUSANA SHEIMAN QUINTET (Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès, 20-9-2014)

Publicat a El 3 de Vuit

Xavi Algans i Susana Sheiman, Vilafranca 2014 

Susana Sheiman, veu

Toni Solà, saxo tenor

Xavi Algans, piano

Ignasi González, contrabaix

Josep “Pinyu” Martí, bateria

 

NIT D’ESTRENES AL VINSEUM

Hi ha poques artistes que es moguin per l’escenari amb la comoditat que ho fa Susana Sheiman. I no és només un elogi, sinó la constatació que els espectacles resulten millors en funció de la comunicació que ens arriba des d’allà dalt. Algú pot pensar que m’invento la sopa d’all però, en aquests temps on brollen quantitats ingents de propostes musicals, em sembla molt terapèutic recordar la recepta d’una bona sopa, o dit d’una altra manera, quin és l’ingredient que la gent cerca quan va a escoltar música. I s’ha demostrat que la gent vol, bàsicament i en tots els graus d’apassionament i intel·ligència que se us acudeixin, passar-ho bé.

Susana Sheiman, Vilafranca del Penedès 2014Susana Sheiman ha visitat Vilafranca en diverses ocasions i, si és cert que la cantant i el seu quartet van sorprendre poc els assistents, sí que cal remarcar l’habilitat d’aquesta artista per transitar, amb tot el coratge del que és capaç, per la majoria dels cançoners terraqüis.

Dissabte passat al Vinseum va Susana Sheiman i Xavi Algans, Vilafranca 2014liderar una formació amb vells coneguts com Toni Solà al tenor i Ignasi González al contrabaix, junt amb les novetats del pianista Xavi Algans i el bateria penedesenc “Pinyu” Martí. A banda de la sobrietat del baterista, fill de músic i membre entre d’altres de la Vella Dixieland, cal destacar l’aportació refrescant del piano en tots els estils pels que va anar desfilant. El seu gust pel contratemps i els silencis va mantenir en tot moment l’atmosfera tensada i expectant. Una intranquil·litat en l’escolta que sempre és d’agrair, sobre tot si el repertori es desplaça per camins tan coneguts com els del swing, la bossa nova, el soul o el blues.

Josep -Pinyu- Martí, Vilafranca 2014Tampoc es pot ignorar la potència i intensitat que va demostrar el trio en les poques ocasions en què es va quedar sol. La resta ho van posar el so musculós de Toni Solà i la veu àmplia de la pròpia cantant, tossudament acompanyada d’una bona col·lecció de scats.

Toni Solà amb Susana Sheiman i Xavi Algans, Vilafranca 2014Tot plegat va constituir una esplèndida posada de llarg del nou curs del Jazz Club Vilafranca, que també presenta novetats a la junta directiva. Així doncs, parlem de triple estrena per les novetats de la Sheiman, la presentació d’aquest nou cicle que ens portarà un concert mensual a l’Auditori del Vinseum, i els nous aires dirigents a l’organització. Molta sort, i bon Jazz a tots!

Susana Sheiman Quintet, Vilafranca 2014

dijous, 25 setembre de 2014

JAZZALDIA 49 2014 (II)

René Marie, Donostia-San Sebastián 2014

23-Jul-2014

En un capvespre amb sol encara viu i enlluernador, s’ha donat el tret de sortida al Jazz Band Ball. És la presentació del Festival, amb quatre escenaris en marxa. Tot es mou en l’espai que agrupa els edificis del Kursaal i la platja de la Zurriola. Tres empostissats són pel Jazz i el més gran de tots, que presideix la pròpia platja, està dedicat a altres músiques. Enguany hi han convidat antigues figures del pop i el funk.

Bruce Barth, Donostia-San Sebastián 2014Entre tots els concerts, destaquen amb llum pròpia la cantant René Marie i la darrera sensació vinguda dels EUA, l’aclamat nonet Snarky Puppy. La primera en encetar el nostre recorregut –com sol passar, no haurem pogut ser a tot arreu- és la dolcíssima cantant René Marie, que sorprèn amb un trio encapçalat pel pianista Bruce Barth, un autèntic mestre de mestres. Segurament, el pilar bàsic que sustenta una vocalista són els seus acompanyants, i amb aquests, René Marie l’ha encertada de ple. Actuació meritòria la seva, no solament per la qualitat global, amb cert regust d’antigor tot recordant Billie Holiday, sinó pels condicionants ambientals, amb el sol directament a la vista, i tècnics, havent de mantenir un autèntic litigi contra la taula de so.

Jordi Gaspar amb Víctor De Diego, Donostia-San Sebastián 2014 (2)A l’escenari més petit hi tenim el saxofonista Víctor De Diego en format de trio sense piano, amb Jordi Gaspar al contrabaix, i la mà sedosa de Gonzalo Del Val a la bateria. Ens inunda d’estàndards ben cofats de solos encesos, superant sovint en intensitat el seu fraseig habitual. Al saxofonista basc, que treballa a Barcelona des de fa una eternitat, sempre se li endevina alguna alenada d’aire fresc. D’això se’n diu talent i dignitat. Avançada l’actuació, i en una poètica coincidència -el concert simultaniejava amb el de René Marie-, mentre De Diego finalitzava la seva versió del Begin The Beguine, la cantant encetava la mateixa peça de Cole Porter des de la seva terrassa, alleugerida finalment pel llebeig del crepuscle.

Gonzalo Del Val, Donostia-San Sebastián 2014Més tard, i mentre el groove intens i més aviat escadusser -molt hammond i pocs matisos- dels Ibrahim Electric rellevava Marie a l’escenari, el grup Snarky Puppy feia la seva aparició a la plaça gran del Kursaal. Allà mateix havia deixat anar el seu swing feia ben poc la Columbia Jazz Band, una reunió de músics que funcionen de manera semblant a la Locomotora Negra, la veterana big band catalana, encara força activa.

Chris Bullock, Mike Maher i Justin Stanton dels Snarky Puppy, Donostia-San Sebastián 2014Ja havíem sentit els Snarky Puppy en una altra ocasió aquest mateix estiu, i veníem força preparats per a la seva descàrrega. Es tracta d’una banda molt treballada, amb diversos punts forts pel que fa als solistes i un background molt potent, amb la percussió com a estrella. A Donostia, el grup va començar en tromba amb una activa participació dels vents, un dels actius més importants de la formació, però va semblar com si amb el transitar del concert anessin perdent gas. No deu ser gens fàcil, tampoc per a gent jove i plena d’energia, afrontar una gira d’un mes, amb actuacions cada dos o tres dies. En tot cas, el seu final va ser digne però sense la potència que els recordàvem. Potser és que esperaven amb més delit que nosaltres l’aparició de l’inefable George Clinton i el seu Parliament/Funkadelic a l’escenari de la platja.

Ricardo Rouse i Michael Hampton, Parliament-Funkadelic, Donostia-San Sebastián 2014El veterà cantant tancava la nit, amb una desfilada de personatges carnavalescos, i la seva música enfervorida i estupefaent. L’havia precedit sobre les mateixes fustes Ray Davies, exlíder de The Kinks...

Tonysha Nelson i Lashonda Clinton, Parliament-Funkadelic, Donostia-San Sebastián 2014

dimecres, 3 setembre de 2014

FREE ART ENSEMBLE & AGUSTÍ FERNÁNDEZ (Jamboree Jazz Club, Barcelona, 26-08-2014)

Free Art Ensemble & Agustí Fernández, Barcelona 26-8-2014

Agustí Fernández, piano i direcció

Julián Sánchez, trompeta i percussió

Pol Padrós, trompeta

Iván González, trompeta i direcció

Albert Cirera, saxo tenor

Oriol Fontclara, saxo alt

J. Manuel Leal “Tete”, saxo alt i flauta

Marc Cuevas, contrabaix

Alejandro “Wassylli” Granados, contrabaix

Sergio Díaz, bateria

Ivó Sans, bateria

Agustí Fernández, Barcelona 26-8-2014Resistint els embats del temps, cosa que poques formacions i projectes poden dir en l’actualitat, la Free Art Ensemble s’entesta a seguir alimentant les ànimes adormides del personal. Recentment, ha tornat a aixecar el cap amb una vetllada dintre del Mas i Mas Festival d’enguany, on han repassat les seves composicions recents. I a fe que han retrobat sensacions. Per mitjà d’aquest free jazz de tint colorista que empelten amb elements provinents del rock, la psicodèlia i la música tradicional, amb lleugers tocs de clàssica, van emocionar en el primer set de la vetllada del Jamboree.

Alejandro -Wassylli- Granados i Marc Cuevas, Barcelona, 26-8-2014El mestratge i l’esperit cooperatiu d’Agustí Fernández semblen garantir d’entrada la continuïtat del projecte. Tanmateix, el repartiment de responsabilitats ha fet sort entre els components d’aquest grup. Vull dir que, tot i l’argamassa integradora que aporta el pianista, la música que vam poder sentir s’endevina prou consistent per a mantenir-se i, fins i tot, créixer per sí sola. Aquesta circumstància es va veure reflectida en la conducció de les peces. El trompetista Iván González va dirigir bona part del set en el que vam ser presents, combinant-se amb el propi Agustí Fernández.

Free Art Ensemble & Agustí Fernandez, Barcelona, 26-8-2014Estem d’acord que, per a l’espectador, obrir la porta del Free resulti una activitat no exempta de riscos. Cal un canvi de xip i preparar l’aterratge en espais incerts, on tot sembla possible. Tanmateix, també podem dir que es tracta d’una activitat gratificant, on el present es gaudeix amb fruïció i, com els bons caldos, el post-concert deixa un regust aromàtic, molt persistent.

Agustí Fernández i José Manuel Leal, Barcelona, 26-8-2014El set va consistir en un sol tema d’uns 40 minuts de durada, acompanyat d’un bis que es va allargar fins gairebé els 15. El que vam sentir prioritza diverses coses, segons el moment. Normalment, la tendència és començar oferint combinacions de textures, tant és de quina banda provenen, si de la percussió, dels vents o del contrabaix. Tot seguit, hi ha entrades a base de duos o trios, que finalment acaben en un esclat, en un tutti. El component melòdic va ser minso però va existir. Sovint hi va tenir cabuda, però sempre a base de riffs breus. La tensió es va veure reflectida en tots els passatges, i la intensitat es va repartir calculadament. En aquesta primera peça de 40 minuts, saxos i trompetes van anar incorporant-se lentament i amb molta cura, fins a construir un crescendo on es va poder apreciar la potència d’una secció rítmica amb dos contrabaixos i dues bateries. Una senya d’identitat que, no per molt coneguda en el món del free, deixa de ser un actiu de gran valor per aquest grup.

Alejandro Granados i Marc Cuevas (contrabaix) amb Julián Sánchez i Pol Padrós (trompeta) i Oriol Fontclara (saxo alt), Barcelona 26-8-2014En el camí, vam topar amb un espai per al blues, un blues iniciat amb molta tensió i estovat després gràcies a un solo de flauta travessera. La flauta va començar a escampar harmònics mentre les trompetes irrompien amb sordina, i van aflorar les textures altre cop. El passatge va continuar amb un trio dels dos contrabaixos i el tenor, on s’afegien després els saxos alts, aterrant tot seguit en un món de sensibilitat extrema. És aquí on es desemboca en les flaires quasi religioses d’una setmana santa andalusa i, si em permeteu (Gil Evans que estàs en el cel), milesdavisiana.

Alejandro Granados, Marc Cuevas i Sergio Díaz, Barcelona 26-8-2014El bis, després d’una bona dosi d’insistència per part del públic, ens va deparar una estructura semblant, tot i que molt més enèrgica i rockera. En primer lloc van ser un cop més les textures, ara des de la trompeta, per passar després a un seguit d’esclats ben treballats, en els que la percussió, com en tota la vetllada, hi va tenir un paper preponderant.

Free Art Ensemble, Barcelona, 26-8-2014