diumenge, 22 de gener de 2017

EL SWING D’AVUI

Octavi Coronado, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14-1-2017
Octavi Coronado, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14-1-2017

Octavi Coronado Swingtet, 14/1/2017, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès

Octavi Coronado, veu
Guillem Jubany, guitarra
Gabriel Zenni, piano
Joan Martí, contrabaix
Carles Guberna, bateria

Tot i que aviat farà cent anys de la seva eclosió, de les mil cares que té el jazz, el swing és la més visible, encara avui. La forta empremta que el swing ha deixat històricament, dues generacions o tres enrere, l’han fet tan familiar com les crispetes o la coca-cola. Hi ha tingut molt a veure la seva condició de ballable, que l’ha mantingut sempre a primera línia d’interès, gràcies, entre d'altres, als multitudinaris balls de societat, molt habituals el segle passat. El Jazz Club Vilafranca ha fet una aposta per tot allò que deriva del Swing, inclosa la dansa que li és pròpia, el Lindy Hop. En aquesta aposta s’enquadrava el concert amb el cantant Octavi Coronado i el seu Quartet (Swingtet). El cartell d’aquesta temporada ens ha dut fins ara propostes prou distanciades l’una de l’altra, quelcom que, lluny de confondre el públic, ha ajudat molt a explicar l’abast extraordinari d’aquesta música, nascuda al tombant del segle XX a Nova Orleans.

Amb pràcticament hora i mitja, el grup va fer un ampli repàs del cançoner nord-americà, que ja se sap que va curull de peces bellíssimes, moltes de les quals part de grans musicals de Broadway. No va ser un concert abrandat ni va fer saltar el públic de la comoditat de les butaques, però sí que ens va envoltar amb un toc intimista i acaronador que deixà l’audiència entre inquieta i encisada. Res que no hagués passat abans, vull dir en aquests gairebé 100 anys d’història. El swing ha estat el rei absolut, i segueix vivint del seu encanteri, quasi màgic. El Swingtet no es va voler quedar estàtic en el swing, i oferí un parell de blues i algunes balades, quan als espectadors ja se’ns enduia el ritme, i el marcàvem amb qualsevol part del cos. En un d’aquests moments, va saltar a ballar Lindy Hop la parella formada per Xavi Fernández, president del Jazz Club, i la professora de ball Marta Cardús, mentre sonava On The Sunny Side of The Street. Una intervenció preparada i escaient que va fer delir més d’un. Si us enfolleix el desig d’aquesta dansa, sapigueu que la podeu incorporar a les vostres vides posant-vos en contacte amb Swing Vilafranca. Us asseguro que el swing en té per cent anys més!

dissabte, 24 de desembre de 2016

VIATGE SONOR

Miguel Fernández amb Masa Kamaguchi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-desembre-2016
Miguel Fernández amb Masa Kamaguchi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-desembre-2016
Miguel Fernández Quartet, 17-desembre-2016, Auditori de Vinseum


Miguel Fernández, saxos tenor i soprano
Pascal Morente, piano
Masa Kamaguchi, contrabaix
David Xirgu, bateria


No estem gens acostumats als concerts que proposen viatges. Als concerts, més aviat hi anem a acontentar l’oïda, a cercar ritmes sabuts i tonades familiars. I sovint ens perdem l’ingredient sensorial, que és el més interessant i, en el fons, el que més “alimenta”. I d’exemples n’hi ha una pila. Sense anar gaire lluny, es pot parlar en aquests termes del que va oferir, fa pocs dies, el compositor Àlex Cassanyes amb la seva Big Band, en una audició rica i de gran emotivitat. Precisament ell, junt amb alguns companys músics, i un públic respectuós i atent, va ser testimoni del que va oferir l’eloqüent saxofonista Miguel Fernández, que el passat dissabte omplia el Vinseum amb la finor del seu fraseig i les incursions sòniques del quartet que dirigeix. Fou el darrer dels concerts que han programat enguany els esforçats components del Jazz Club Vilafranca que, tot s’ha de dir, duen una trajectòria ben lloable i constant.

El concert, tot i la premonitòria presència de partitures, va circular per camins propers a la improvisació lliure, arrodonint una vetllada densa i de metratge alt. Dic camins propers perquè, sense abocar-s'hi del tot, el repertori (editat en el darrer disc del grup, “Ocean Blood”) es va mantenir dins d’una atmosfera definida, deixant sempre que el component d’improvisació fos el més independent possible. Tots quatre solistes van tenir espaiosos fragments per a expressar-se, segons el propi bagatge i tècnica, i van donar el millor d’ells mateixos. La prova fefaent va venir en la tercera peça, “Robot Skin”, que va passar per diversos estils, des del folk al blues passant pel free, i desembocant en una planura entre flamenca i llatina, després de diverses rondes de solos.

En el decurs de l’actuació, el contrabaixista Masatoshi Kamaguchi i el bateria David Xirgu, l’un amb la profunditat del seu so, i dansant expressiu amb l’instrument, i l’altre amb la musicalitat per bandera, i un punt de mag prestidigitador (tocant amb tantes baquetes com li queien de les mans), enlluernaren amb un llenguatge profund, acoblat sense esforç amb el descobriment de la nit, el pianista Pascal Morente, sempre respectuós i amb brillants iniciatives en les seves intervencions. Finalitzades les excursions particulars de cadascú, els magistrals retorns a l’atmosfera comuna van esdevenir l’altre tret fonamental del concert. Uns aterratges esponjosos, amb la delicadesa del cotó-fluix.

dimecres, 30 de novembre de 2016

VEUS AMB PRESTIGI

Gemma Abrié, Laia Fortià i Clara Luna, WoM Trio, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 26-nov-2016
WOM TRIO, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 26/11/2016


Clara Luna, veu i teclat
Gemma Abrié, veu i contrabaix
Laia Fortià, bateria i veu


Contràriament al que pot semblar, el Jazz ha comptat sempre, a banda de les cantants, amb instrumentistes i compositores capdavanteres. Mary Lou Williams, Melba Liston o Carla Bley connecten perfectament amb les més actuals Terry Lyne Carrington, Ingrid Jensen o Regina Carter, i naturalment també amb la Gemma Abrié i la Clara Luna, dues veus de prestigi que s’han embarcat en un coratjós viatge sense separar-se dels seus instruments. A l’aventura hi han convidant la Laia Fortià, una baterista de toc sensible i respectuós, per a presentar una proposta llaminera i complexa alhora, que el Jazz Club ha tingut l’encert de dur-nos, tot i haver passat pel Vijazz l’estiu passat.

El concert, que va haver de remuntar un inici fred, en el seu conjunt va deixar una alta recompensa. Va obrir amb un estàndard de Jazz (“Afro Blue”), però el repertori es va centrar totalment en el Pop, amb adaptacions i arranjaments que van anar des de Sting a Lenny Kravitz, passant pel “Dos Gardenias” popularitzat per Machín, o “These Boots Are Made for Walking” de Nancy Sinatra.

Amb tot, el repte més important que va afrontar el grup fou combinar amb encert les dues veus principals. Abrié i Luna, amb molt de caràcter, van lluitar en escena contra un inconvenient afegit: se situaven a banda i banda de la bateria, que es convertia així en el centre de gravetat, sense ser-ho a la pràctica. Malgrat la distància, les veus van assolir un resultat excel·lent, que diu molt a favor del nivell vocal de les protagonistes. El trio, que desprèn saber estar i valentia, no només es limita a la posada en escena, sinó que també ha hagut de treballar el repertori, per adaptar-lo a una visió determinada, no necessàriament propera al Jazz, però també força allunyada dels vicis del Pop. Els duos (i trios), que foren d’una brillantor considerable, van arribar a tessitures del Soul del tot identificables, erigint-se en els moments emocionants de la nit.

diumenge, 27 de novembre de 2016

TORNA’T A DESPERTAR, SAM!


Jim Rotondi, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016
Jim Rotondi, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016
JIM ROTONDI QUARTET, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016

Jim Rotondi, trompeta i fliscorn
Fabio Miano, piano
Ignasi González, contrabaix
Jo Krause, bateria


Ho han tornat a fer. El Sam-Cafè del Casino ha muntat una altra de les seves actuacions caçades al vol. Aquest cop ha sigut el trompetista Jim Rotondi, home de carrera prolífica, i generosa activitat a l’escena novaiorquesa, qui ha aterrat (per no dir que ha caigut del cel) al club de la Rambla Sant Francesc, deixant la tècnica i l’habilitat escènica que s’espera d’un solista americà. Alternant el seu instrument amb el fliscorn (flugelhorn o fiscorn contralt) ha fet un repàs a les seves composicions i arranjaments, donant una autèntica lliçó de com es modula la bufera sense que no s'escapi ni un bri d’aire més del que pretén.


Fabio Miano, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016
Fabio Miano, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 25-11-2016
Emparat en aquest control i un fraseig molt emotiu, el trompetista ha ofert una vetllada de hardbop de les que fan afició, i ho ha fet associat a un trio encapçalat per l’exquisit Fabio Miano, enginyer de les tecles que ha mantingut el pols amb el líder gràcies a una inventiva brillant i al blues que li surt de l’ànima. El trio ha treballat amb una empatia absoluta i, quan ha calgut, amb la deguda discreció. D’aquelles nits curtes i premudes, que passen en un instant.

dimarts, 22 de novembre de 2016

JAZZALDIA 51 2016 (II)

(22/7/2016) LA NEW ORLEANS DEL CANTÀBRIC

Mikel Andueza, amb Gonzalo Tejada i Chris Kase, Pati del Museo San Telmo, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016

El pati del Museo San Telmo, un espai segurament massa reduït per a absorbir la important resposta de públic, encetava aquesta segona jornada amb el saxofonista navarrès Mikel Andueza (saxos alt i soprano) que presentava, per mitjà d’un sòlid sextet, amb Chris Kase (trompeta i flugel), Dani Pérez (guitarra electro-acústica), Iñaki Salvador (piano), Gonzalo Tejada (contrabaix i baix elèctric) i Gonzalo del Val (bateria), el seu darrer disc Cada 5 Segundos. Un repertori servit amb naturalitat entre el bop i la fusió, que va connectar des del primer minut gràcies a l'excel·lent dicció dels solistes, entre ells la del propi líder, dotat d'una sonoritat pulcra i sedosa, del tot identificable.

Gonzalo Tejada, Iñaki Salvador, Mikel Andueza, Chris Kase, Gonzalo del Val i Dani Pérez, Pati del Museo San Telmo, Donostia- San Sebastián, 22-jul-2016


EL KURSAAL, LA SALA NOBLE

El trio Scofield/Mehldau/Giuliana, que arribava amb grans expectatives, estrenava els concerts d'aquest auditori, un dels emblemes del Festival amb les seves 1.800 localitats. 
La potent formació, que en molts moments va sonar com els vells power trios de Hendrix o McLaughlin, va ratllar la monotonia fins ben entrada la recta final. La proposta electrònica del teclista Brad Mehldau (piano, fender rhodes, teclats i electrònica), carregada de reverberacions, no va semblar que acabés d’agermanar-se del tot amb la guitarra, mentre els ritmes es perdien sovint simetria enllà. Abans d’acabar, una sèrie de crescendos d’arrel rockera, junt amb un duo de John Scofield (guitarra elèctrica i efectes) i les percussions, van fer que el concert agafés una volada extraordinària. Mark Giuliana (bateria, percussions i efectes), gràcies a un solo magistral, va fer que els espectadors sortíssim amb una recompensa més que tangible.
Tal com es pot veure, hem hagut de deixar aquest concert  sense fotografia, novament. Per desig de qui? Feu les vostres apostes.

ELS MARSALIS A LA TRINI

Travessar novament l’Urumea per a dirigir-nos al bell mig de la Parte Vieja, i fer-ho per primer cop en aquesta edició, ens va produir una agradable fal·lera. Una combinació del vell i el nou. I més si t’espera una sessió amb bona part de la família Marsalis.

Ellis Marsalis, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016

Amb 81 anys, Ellis Marsalis, pianista, pare de tota una nissaga, i mestre de molts músics nascuts a Nova Orleans, obria els concerts a la Plaza de la Trinidad. L’envoltaven tres intèrprets més (Jesse Davis, saxo alt i un dels antics alumnes del patriarca; Darryl Hall, contrabaix i Mario Gonzi, bateria) que van saber navegar pel repertori d’aires monkians del veterà teclista. Just abans de tancar, el seu fill Branford va aparèixer a l’escenari, per a entregar-li el Premi Jazzaldia d’aquesta 51a. edició. El gest va comportar un bell obsequi a l’audiència, que es va trobar amb un duo pare-fill (Do You Know What It Means to Miss New Orleans), amb Branford al saxo soprano.

Ellis Marsalis amb Jesse Davis, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016


La segona part de la vetllada, que comptava amb la sorprenent associació de Branford Marsalis (saxos tenor i soprano) i el crooner Kurt Elling, va començar com un tro. El (super)trio que acompanya el saxofonista, i que comanda al piano el sovint histriònic Joey Calderazzo, amb Eric Revis al contrabaix i Justin Faulkner als timbals, va pitjar fort l’accelerador des de la primera nota, amb l’absoluta complicitat d’ambdós solistes. Una arrencada que el cantant practica habitualment en les seves actuacions i que no va semblar neguitejar Marsalis, tot al contrari. El concert, globalment complex, va tenir temps per al blues, deixant algunes balades memorables. La fina selecció del repertori, reblada amb una mil·limètrica combinació dels espais escènics entre els dos socis, va tenir un fidel colofó amb els bisos finals: “I’m a Fool to Want You” i una versió esborronadora de “Saint James Infirmary”. 


A prop del mar, i amb vistes a New Orleans.


Kurt Elling, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016
Branford Marsalis, Plaza de la Trinidad, Donostia-San Sebastián, 22-jul-2016