dissabte, 18 d’abril de 2015

GONZALO DEL VAL TRIO (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)

Publicat a El 3 de Vuit

Marco Mezquida, piano

David Mengual, contrabaix

Gonzalo Del Val, bateria

IL.LUSIONISME MUSICAL

És just el que esperes. Acompassadament, sense esforç, tot va passant... i, de sobte, ets dins la música. Tan senzill i tan màgic és aquest trio de Gonzalo Del Val. Un grup que tres anys enrere presentava Three Generations i que ha tornat a Vilafranca, amb el seu segon disc en projecte. Tres músics de tres generacions que, si no s’haguessin trobat, algú els hauria d’haver forçat a fer-ho.

Gonzalo Del Val (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)

L'Auditori de Vinseum els obria les portes en un dels concerts estrella de la primavera del Jazz Club. L’objectiu era estrenar algunes peces del nou treball, i després deixar-se anar en funció del resultat. I el resultat va ser poc menys que immillorable, amb una connexió immediata amb l’audiència. La il·lusió musical que ens tenia captivats, no era casual. La participació de Marco Mezquida al piano i de David Mengual al contrabaix, no és un assumpte secundari en aquest grup. Com els mateixos components comentaven, no són els 6 anys de vida del trio, una durada força inusual en el món del Jazz, sinó el nivell quasi neuronal que els agermana davant la música. Com a prova d’aquesta cohesió, la primera peça del concert. Una composició recent de Marco Mezquida que el mateix pianista havia posat davant dels seus companys aquella mateixa tarda. Una balada exquisida, en rigorosa estrena, que van quadrar amb molta categoria. Des de la primera nota, la sala va respirar una tensa i admirada escolta. La compenetració quasi sobrenatural dels tres intèrprets els permet transitar, amb una dolçor extrema, des del pianíssim més silenciós fins a la intensitat provocadora. Una intensitat que allibera tensions però que es viu sense esquinçaments ni violències. Una facultat col·lectiva que només la trobem en els millors.

David Mengual (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)


Els quasi 90 minuts de concert es van viure bressolats en un vaivé entre els standards del cançoner i els arranjaments de Gonzalo Del Val. Una dansa plaent i atractiva que va passar per Gershwin, Monk o Jobim, intercalats amb peces ultra-emocionals com Balada para un amigo, en homenatge al pianista navarrès Mauro Urriza, desaparegut l’estiu passat, o Malena, un tango ja present en el disc Three Generations.


Marco Mezquida (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)


Musicalment, el que aquest grup proposa és una improvisació allunyada (però deutora) del bop, amb un ull posat en la tímbrica clàssica i l’altre, mirant de ben a prop els colors del pop-folk llatí i mediterrani. Un segell gens insòlit que, en aquestes mans, produeix un resultat únic. 


Gonzalo Del Val Trio (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-4-2015)


divendres, 10 d’abril de 2015

THE NELS CLINE SINGERS (Nova Jazz Cava, Terrassa, 19-3-2015)

Nels Cline, Nova Jazz Cava, Terrassa, 19-3-2015

Nels Cline, guitarra, veus i efectes

Trevor Dunn, baix elèctric, contrabaix, veus i efectes

Cyro Baptista, percussió, veu i efectes

Scott Amendola, bateria i veus

És molt probable que, fins ara, no m’hagi pres seriosament la improvisació des del pop-rock. Me n’he adonat després d’assistir al concert del grup que Nels Cline, guitarrista del grup d’indie-rock Wilco, lidera junt amb alguns representants de l’ala avantguardista del Jazz novaiorquès. Sempre havia escoltat amb més atenció la fusió entre  Jazz i Clàssica contemporània -batejada acadèmicament com a Third Stream (sí, sí, la tercera via)-, i confesso que m’agrada el rock progressiu, que el simfònic em transporta massa anys enrere, i que el metal s’allunya de la meva història particular. Però les coses poden canviar.  

Cyro Baptista, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

I si més no, pot canviar l’apreciació del present, tal com ho ha fet darrerament el Festival de Jazz de Terrassa. El certamen, interpretant amb encert les tendències actuals, fa una aposta cada cop més decidida cap a projectes d’avantguarda, i sembla haver deixat més en segon pla altres aspectes com ara el mediàtic. Enguany ha programat concerts que a priori no asseguren una alta presència de públic, però compensen aquest risc amb l’interès indubtable que desperten. D’aquesta manera, el del Jazz Terrassa es manté com a certamen líder, i de passada fidelitza un bon nombre d’aficionats. Aquesta deu ser una de les raons per les que teníem, una nit d’aquestes, The Nels Cline Singers  davant nostre, presentant el seu darrer disc Macroscope (2014) 

Trevor Dunn, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

Posats a confessar, deixeu que em dilueixi en els primers 40 minuts del concert, executats sense pauses, en un viatge fabulós i extremat. Si algú, escoltant un concert, pot quedar totalment fora de combat, com un púgil a quin hagin tocat el punt feble, aquest era un servidor mentre transcorria la peça inicial. De fet, el primer set, que en total va sobrepassar amb escreix els 60 minuts, va ser un repàs de treballs anteriors del grup, sobre tot Draw Breath (2007). Però tornem al principi. The Angel of Angels va servir per arrancar, i de quina manera. Es va desenvolupar com si fos una mena de compendi (com una presentació de credencials, de fet), aixoplugat en ritmes simètrics, amb estones més enllaçades al rock progressiu, i intervencions gens submises de Trevor Dunn, tant al contrabaix com al baix elèctric. Percussió i bateria, es van anar erigint, de mica en mica, en els dos bastions on s’apuntalava l’actuació. Les estones de més tranquil·litat, es van connectar per mitjà del folk americà i el blues, mentre l’omnipresència dels efectes electrònics es destacava per sobre de tot. Després de l’èxtasi inicial, Canales Cabeza i Divining van canviar un xic el rumb. El primer des de la potència del metal, i el segon baixant els bioritmes, quasi bressolant la psicodèlia. Aquest parell de temes breus, ens van dur fins a l’obligada pausa ‘novajazzcavenca’.

Scott Amendola, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

A la segona part van sobresortir les individualitats. I, a banda d’uns primers minuts de melodies minimalistes, el primer que va treure el cap de forma quasi circense fou el multi-percussionista Cyro Baptista. El veterà músic brasiler, conegut abastament, però sobretot, per ser en els darrers temps un dels habituals de Tzadik, el segell discogràfic de John Zorn, es va constituir en autèntic home-orquestra, i domador de l’aparentment anàrquica gossada (de timbals i esquelles) que tenia al seu voltant. Amb elles va produir els sons selvàtics més superlatius. Entre aquests instruments hi hem de comptar també la veu -un scat de caire més o menys tribal- i els efectes electrònics que, com dèiem, són una de les baules importants d’aquest grup.  A la profusió autosuficient de Baptista s’hi va afegir tot seguit Scott Amendola, apujant la sacsejada fins a límits de consideració sísmica. 

The Nels Cline Singers, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

L’actuació va prendre un caire encara més electrònic després d’un solo de Nels Cline, en el que va desplegar tot el seu poder melòdic i una bona col·lecció de textures, sempre ben secundades des del baix. El noise va fer la seva aparició i, quan el terratrèmol semblava inevitable, tot va desembocar en un record, per a mi emotiu, del power trio. Sense gaire esforç, l’hauríem pogut identificar amb alguna reunió d’àngels (infernals) com Jimmy Hendrix o Jaco Pastorius. Va quedar clar que Macroscope és un disc que cerca fer alguns passos més cap a la contundència.

Nels Cline, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

The Nels Cline Singers (les veus de tots els components es van fer notar, però potser menys del que un nom així preconitza) deu tenir vora 15 anys d’existència i té tota la pinta de ser el grup que el seu líder sempre ha volgut tenir, més enllà segurament de les altres aventures que, paradoxalment, han estat les que l'han donat a conèixer al gran públic.

The Nels Cline Singers, Nova Jazz Cava, Terrassa 19-3-2015

dissabte, 21 de març de 2015

JEFF BALLARD ‘FAIRGROUNDS’ (Nova Jazz Cava, Terrassa, 7-3-2015)

Jeff Ballard, Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015
Lionel Loueke, guitarra, veu i efectes
Kevin Hays, piano, fender rhodes, veu i efectes
Reid Anderson, programació i efectes
Jeff Ballard, bateria i percussió
Bill McHenry, saxo tenor



Destacar la creació instantània mentre sona música improvisada, no deixa de ser una mena de reiteració, més aviat carregosa. Hi ha l’opció, tanmateix, de veure-ho com un reforç al concepte improvisació, que deu ser, segurament, el prisma ideal per on mirar-s’ho. Fa temps que l’aventurer baterista Jeff Ballard galopa per aquests paratges, i per sort no deixa de visitar habitualment Catalunya. El seu pura-sang passava pel 34è Festival de Jazz de Terrassa, i ho feia tibant del quartet Fairgrounds, un grup que pot ser de tot menys convencional i que no se m’acut altre escenari per a enquadrar-lo que fent servir l’hípica, o els cavalls, si voleu. Un element, si més no, molt americà. 

Jeff Ballard 'Fairgrounds' amb Bill McHenry, Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


Tal com és habitual a la Nova Jazz Cava, el concert va tenir dues parts. Tant diferents entre elles, i tant heterogènies cadascuna per sí sola. La primera es va desenvolupar amb tot d’instruments harmònics (piano, fender rhodes, guitarra i efectes digitals), sense res que mantingués aparentment els peus a terra, llevat dels tocs variables i intensius de la percussió.  La segona part, força més terrenal, va comptar amb la intervenció del saxofonista Bill McHenry, un músic eclèctic i estudiós que, en mig de la sorpresa general, es va erigir en el cinquè component, i solista destacat. 

Lionel Louke amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


En els primers moments, el grup va mostrar textures plenes de sons digitals, en mig de ritmes propers al funk i cadències urbanes amb certa vocació hipnòtica. Es feien notar els recursos digitals de Reid Anderson, l’actiu baixista del trio The Bad Plus, que en aquesta ocasió es vestia de DJ, pendent només del seu iBook i d’un parell de taulers digitals que hi tenia connectats. El viatge, que començava terrenal, es va anar enlairant no sense passar per moments boirosos, difícils de definir. La terra es veia ben menuda als seus peus fins que arribaren a mans del laboratori de Lionel Loueke. El seu univers digital, on la guitarra esdevé des d’un element de percussió més fins a gairebé una orquestra simfònica, es va veure enriquit per la veu que ell mateix va posar a una bellíssima tonada africana, una mena de dansa, a la que Kevin Hays va contestar també amb la veu.

Kevin Hays amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015


Cal no oblidar, però, que ens trobem en una fira, un indret on la sorpresa constant i de baix to és la clau del negoci. I com que res no vol sobresortir, i tot vol sorprendre, poc a poc la passejada s'estabilitza escorada lleugerament cap al rock. La sentor general als anys elèctrics de Miles Davis, i una voluntat escadussera de connexió amb el folk-country, acaba de completar l’entorn. Les pujades d’intensitat, on el to baladístic anava cedint terreny a l’intercanvi d’improvisacions, van ser espai abonat per a les bases electròniques de Reid Anderson, que s'alternava amb Lionel Loueke en el paper de baix. Un retorn al funk i al hip hop va tancar el primer set, en un moment en què molts vam pensar que, literalment, ens havien interromput, després d’haver passat una hora llarga a mercè dels corrents de la troposfera.

Reid Anderson amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015



En Valentí Grau, l’incombustible i a vegades críptic presentador terrassenc, advertia que els concerts a la Cava són llargs, i que el segon set no es faria esperar. La sorpresa, després d’una curta espera, tenia el nom de Bill
Bill McHenry amb Jeff Ballard 'Fairgrounds', Nova Jazz Cava, Terrassa 7-3-2015
McHenry, saxofonista i experimentador que viu a cavall de Nova York, Boston i Barcelona. Segurament, va ser coincidint amb la seva actual residència barcelonina que els ‘fairgrounds’ van connectar amb aquest vell conegut. No sabem com va anar però, tot i les primeres notes encara atmosfèriques d’aquest segon set -i que a algú li van recordar Wheater Report- la nau es va estabilitzar a la superfície terràqüia, aquell espai on els éssers vius podem respirar. Es va desfermar una successió de riffs guarnits des del rock, que van convertir la passejada en un galop trepidant. La sospita general era que, entre cavallets i nòries, havíem arribat a la muntanya russa del parc. Un fort vaivé ens va transportar cap al terreny on els espectadors podíem connectar, allà on tots ens sentíem interpel·lats. Vam passar per estones de pur geni, amb tots cinc solistes en primer pla mostrant una solvència coral absoluta. Malgrat el metratge, una estona més d’aquella delícia no l’hauria rebutjada cap dels presents.


El Festival té enguany un programa amb propostes molt atractives, però podem dir que el de Fairgrounds deu haver estat un dels concerts memorables d’aquesta edició.

divendres, 6 de març de 2015

Gemma Abrié & Miquel Àngel Cordero "Double BasSing" (Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 28-2-2015)

Publicat a El 3 de Vuit

Gemma Abrié, contrabaix i veu

Miquel Àngel Cordero, contrabaix, veu i efectes


Gemma Abrié i Miquel Àngel Cordero, Auditori de Vinseum, Vilafranca 28-2-2015


SORPRESA DOBLE

Dintre del calendari cada cop més generós d’actuacions en directe, el component sorpresa és difícil de trobar. Tanmateix, músics i organitzadors malden per a fer-nos, de tant en tant, algun regal inesperat. No és que un duo de contrabaixos i veus no tingui, a priori, quelcom d’especial -la sola absència d’altres instruments ja trenca algunes convencions- si no que és la realitat la que trenca sovint amb les expectatives. Aquest ha estat el cas del concert que ens oferien Gemma Abrié i Miquel Àngel Cordero amb l’apel·latiu anglès “Double BasSing”, enginyós títol del disc que presentaven, i que van signar a cor què vols a la sortida.

Dos contrabaixos sobre l’escenari, encavalcats lateralment l’un sobre l’altre, era l’estampa que rebia els espectadors en entrar a l’Auditori de Vinseum. L’efecte visual ja ens avisava que no eren dos instruments germans. Destacava el contrabaix de Miquel Àngel Cordero amb una cinquena corda afegida i un pedal d’efectes electrònics connectat. Tampoc eren germans els dos protagonistes del projecte, ni les seves veus. Gemma Abrié és la veu principal, sedosa i reconfortant, i Miquel Àngel Cordero és un aventurer capaç i valent. El secret d’una unió tan ben trobada deu ser la trajectòria personal de tots dos, una llarga i eclèctica llista que sovint depassa l’etèria frontera del jazz.

El còctel musical es va anar desplegant de forma progressiva i, com la pluja fina, va calar fort entre la disposada audiència. La nuesa inicial es va esvair, per deixar pas a una exposició en molts moments emocionada. El repertori, que arrencava des del Jazz (Kurt Elling, Charles Mingus i l’estàndard Like someone in love), va anar-se escorant cap a la cançó (francesa, brasilera, cubana o argentina), i després cap al pop anglosaxó. L’obertura del concert amb la zamba argentina Oración del Remanso va ser l’inici d’aquest compta-gotes creixent que va capgirar l’ordre del disc, per acabar lligant Stevie Wonder amb una peça de la pròpia cantant, i el Message in a bottle de The Police. Pel mig, sensibles passatges vocals com Em dius que el nostre amor de Toti Soler i altres d’instrumentals, com el Bolívia de Cedar Walton. Tant va calar la pluja fina que, ja cap al final, la sala va esdevenir també part de l’escenari. Els espectadors vam entrar en el joc, aportant percussió i veus, mentre la parella solista es barrejava amb el conjunt. Un concert a priori íntim es va convertir en una festa, plena de tics a l’estil gòspel.

Gemma Abrié serà protagonista novament en el concert que tancarà la temporada del Jazz Club Vilafranca, un projecte de la Big Band de l’Escola de Música Dolors Calvet a celebrar el proper mes de juny. Si encara no us heu deixat captivar per aquesta veu, sapigueu doncs que en tindreu una nova oportunitat.

dissabte, 28 de febrer de 2015

JOAN VIDAL SEXTET + OCGr “Coleridge’s dream suite” (Auditori de Granollers, 15-2-2015)

Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015

Joan Vidal Sextet

Gabriel Amargant, saxo tenor i clarinet
Martí Serra, saxos tenor i soprano
Adrià Plana, guitarra i efectes
Marco Mezquida, piano
Miguel Serna, contrabaix
Joan Vidal, bateria i direcció

Orquestra de Cambra de Granollers, Corrado Bolsi, director


Amb el recent treball Revisiting Zarathustra encara fresc, ha arribat una nova aventura del compositor i baterista Joan Vidal anomenada Coleridge’s Dream Suite. S’estrenava a l’Auditori de Granollers, enquadrada dins del 25è Festival de Jazz de la capital del Vallès Oriental. Una magnífica ocasió per a gaudir de les acurades i intemporals composicions d’aquest jove músic.


Joan Vidal Sextet, Auditori de Granollers, 15-2-2015



El sextet, un grup on es fa difícil destacar algú, obria el foc en solitari. Solvència contrastada entre els solistes i generositat per part de tots. Aquest podria ser perfectament l’eslògan per parlar del seu tarannà. Destaca la presència de dos bufadors dominants. Martí Serra i Gabriel Amargant tiben fort i són punta de llança, però la part rítmica, reforçada per quatre components -com no podia ser d’altra manera venint d’un bateria- és l’autèntic nucli de tot plegat. Podríem destacar les excel·lències del toc de Marco Mezquida, o el beat cromàtic del mateix Joan Vidal, però la més reveladora és la d’Adrià Plana a la guitarra. Sent l'únic instrument elèctric del conjunt, trenca amb l’olor de nou, i representa la connexió tímbrica amb el blues. El quartet rítmic es completa amb el so clar i contundent (excel·lent sonorització) del contrabaixista Miguel Serna.


Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015


Per a obrir el concert, el sextet va fer una passejada per les obres anteriors de Joan Vidal, Deptford Suite, Illusionary Rhythms i Revisiting Zarathustra. Les primeres flaires que ens van arribar provenien d’una successió d’ambients pop-rock, molt més delicats del que seria previsible, junt amb abrandats solos d’Amargant i Serra. Podríem dir que, el tram inicial d’aquesta primera part, ens va portar pels amplis espais del rock simfònic, la part central ens va alimentar de folk nord-americà (Adrià i la seva guitarra), i el final va transcórrer per subtils patrons llatins. Si a tot plegat hi afegim una bona capacitat per a dibuixar crescendos fins arribar a altes cotes d’intensitat, estem parlant d’un primer plat suculent i refrescant a la vegada.

Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015

Per a la Suite motiu de l’estrena s’hi afegia, a la segona part, l’Orquestra de Cambra de Granollers. La interpretació de El Sueño de Coleridge, un assaig/conte de Jorge Luís Borges sobre un poema de Samuel Taylor Coleridge -que el propi Joan Vidal es va encarregar de comentar prèviament al públic-, va ser una mena de muntanya russa en el millor sentit de l'expressió. És, com totes les obres de qualitat, necessària una segona escolta, però deixeu-me descarregar la meva primera experiència.



Joan Vidal Sextet + OCGr, Auditori de Granollers, 15-2-2015


Al minimalisme inicial li van seguir amplis trams d’ambient neoclàssic (alguns aquí en dirien estil BSO), plens de tics manllevats dels grans musicals nord-americans, amb crescendos i diminuendos aromatitzats també de pop-rock i fusió. Mentrestant molts detalls: el camaleònic Marco Mezquida, ajustant-se admirablement tant al Sextet com a l’Orquestra; espai per a un duo ben significatiu de bateria i percussió, amb el músic de l’OCGr Marc Clos de coprotagonista; i l’Orquestra sonant sempre molt integrada, fins en els moments més intensos. En el tram final, hi va haver temps pel free jazz, representat per un desori que l’OCGr va assumir amb valentia. El terrabastall va desembocar en una pujada de decibels que, en comptes de fer saltar la teulada pels aires, ens va dirigir, per mitjà d’un final quasi fred, a un merescut repòs després de l’aventura..., Kublai Kan, els palaus de Xanadú...


Joan Vidal Sextet, Auditori de Granollers, 15-2-2015

Al final de la sessió hi va haver un homenatge a Josep Maria Ruera, compositor molt vinculat a Granollers i amb una reconeguda producció de caire tradicional. El seu Toc de Festa arranjat amb el segell -ara ja més identificable per part nostra- de Joan Vidal, va servir per a cloure un vespre de carnaval magníficament aprofitat.