dimecres, 1 de juliol de 2015

TRES CONCERTS A L'ESTIVAL DE JAZZ

Julián Sánchez i Juliette Louste, Ingravita, Igualada, 19-6-2015

Per tercer any consecutiu, els inquiets components de l'Associació Tocats de Jazz han muntat a Igualada aquest Festival de Jazz, just quan l'estiu comença, amb un esperit alternatiu i valent que fa goig només de parlar-ne. A banda dels concerts, ha tingut cinema, fotografia, conferències, concerts pels més petits, i fins i tot un espai per a la gastronomia. El nostre pas per l'esdeveniment ha estat més breu del que hauríem volgut, però no és res d'estrany. Sempre ens passa el mateix i l'Estival de Jazz no ha estat una excepció.





FREE ART THREE: Julián Sánchez, Pol Padrós, Iván González, trompetes, Juliette Louste, dansa

[19-6-2015, Ingravita] La idea d'estrenar-se amb un concert de tres trompetistes i una ballarina, situat i ambientat en un rocòdrom, no es troba a totes les ments pensants. Afortunadament a Igualada en tenen algunes, i vet aquí que el primer dia ens van citar a Ingravita, un espai d'escaladors que va acabar assetjat per la música. Els tres trompetistes de la Free Art Ensemble van convertir el rocòdrom en un laboratori sònic, penjats amb arnesos i descendint lentament per la cúpula principal.

Julián Sánchez i Iván González (Ingravita, Igualada, 19-6-2015)


Després, un cop situats davant del públic, es van abandonar a la creació tímbrica ben agafats als extrems de la improvisació lliure, amb subtil protagonisme de la percussió d'esquelles i campanes diverses. Un cor final dirigit per l'Albert Cirera (que va saltar a escena, provinent de tasques organitzatives) va tancar una actuació densa i brillant.

Albert Cirera dirigint els Free Art Three (Ingravita, Igualada, 19-6-2015)


El conjunt va comptar amb les formes i equilibris de la ballarina Juliette Louste. La dansaire va exhibir una envergadura gestual de grans proporcions i va fer la sensació que envoltava el trio de bufadors amb el seu cos. Experiència extraordinària i magnífiques sensacions per començar l'Estival.

Pol Padrós i Juliette Louste (Ingravita, Igualada, 19-6-2015)


CARTA BLANCA A TONI VAQUER: Toni Vaquer, piano, David Mengual, contrabaix, Ramon Prats, bateria, Dani Pérez, guitarra elèctrica, Miguel "Pintxo" Villar, saxos tenor i soprano, Joan Mas, saxo alt

[26-6-2015, Teatre Municipal l'Ateneu] La segona sessió fou més convencional i esperable, tot i que no del tot. L'espai era el Teatre de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, una entitat nuclear pel que fa a l'associacionisme de la ciutat. Escenari ple de músics i públic, i platea buida, en un dels reptes que ha esdevingut tradició en l'Estival: la Carta Blanca. Aquest cop el beneficiari de tal honor era el jove pianista i compositor mallorquí Toni Vaquer, un músic que s'està formant als EUA i que ja compta amb una obra compositiva que ressona pels repertoris d'alguns grups, sobretot de la Free Spirits Big Band que comanda David Mengual. La particularitat del repte porta com a premi la gravació "in situ" del concert. Un enregistrament que tindrà forma de CD en els propers mesos, acollit i editat pel segell especialitzat Underpool

Toni Vaquer (Teatre de l'Ateneu, Igualada, 26-6-2015)


En qualsevol cas, la carta blanca de Toni Vaquer va comptar amb molts altres colors, que no pas el blanc, atès que es va traduir en una llista de 6 peces composades per a l'ocasió, la majoria de les quals dedicades als músics del propi sextet d'executants, amb protagonismes interessants de cadascun d'ells, en la peça assenyalada. La feina deu haver estar poc menys que complexa, tenint en compte les giragonses rítmiques i la densitat dels matisos que vam poder escoltar. L'ambient general va ser però baladístic, molt més suau del que ens podíem imaginar després de la lenitiva flaire roquera del primers minuts, cofada amb alguns desoris lliures prou engrescadors. Remarcable va semblar la composició dedicada al Ramon (Prats) que es va condensar en una mena de muntanya russa de ritmes, iniciada amb un solo en el que semblava voler que la bateria parlés. Nota alta per als instrumentistes i la seva capacitat per a treballar els pianos i els crescendos, amb menció especial en aquests afers per als dos saxofonistes i la guitarra camaleònica de Dani Pérez.

Miguel "Pintxo" Villar, Joan Mas i Dani Pérez (Teatre de l'Ateneu, Igualada, 26-6-2015)


Dani Álvarez, veu i percussions, Santi Careta, guitarra, ukelele i banjo, Marcel·lí Bayer, clarinet, clarinet baix i saxo alt.

[28-6-2015, Passatge Capità Galí] El comiat de l'Estival es va fer amb una estona de pau i bona música. Va ser un concert vermut a trio que s'emmarcava en l'exposició del fotògraf i cantant Dani Álvarez ("En què pensen els músics?" de molt recomanada visió fins el 31 de juliol) a la igualadina Sala Artèria, lloc on s'esdevenia el concert, per bé que en el corraló posterior. Un espai ideal per a tan llustrosa llista de boleros, sambes i estàndards de Jazz, trufats amb alguns temes propis, que va fer sort entre olives i escopinyes, en mans d'uns intèrprets de molta solvència.

Dani Álvarez, Marcel·lí Bayer i Santi Careta (Pgte. Capità Galí, Igualada, 28-6-2015)


Final, amb un punt d'idíl·lic, per a una festa del Jazz que arrela amb persistència i que, en aquest dia de tancament, es feia visible en la cara cansada però feliç dels organitzadors.

Dani Álvarez (Ptge. Capità Galí, Igualada, 28-6-2015)

dimarts, 30 de juny de 2015

VIJAZZ I CRITERI

Publicat a El 3 de Vuit

El que s’entreveu entre tanta bellugadissa és que, o bé no existeix una idea central sobre l’esdeveniment, o n'hi ha diverses i, a més, no s'entenen



Al Vijazz que tenim a punt d’encetar, del que se'n coneixen detalls de fa ben poc, se li ha d'atribuir un mèrit indubtable: no genera cap incertesa. Ja veig els titulars de l'endemà, on es destacaran els rècords que s'han batut, la gentada que ens ha visitat i l'efímer títol de capital del Jazz per a Vilafranca. Confesso que, amb el petit terratrèmol del "Cava sí/Cava no", vaig pensar que alguna cosa s'estava movent, i que el Vijazz se'n podria veure beneficiat. Vaja, que potser podríem fer un Vijazz nou. Però ja s'ha vist que la sacsejada no ha tombat res, i el 9è. Gran Maridatge serà una versió mimètica i augmentada dels anteriors.

Trompeta d'Arturo Sandoval, Vijazz 2008


Anem a pams. No sé si es tracta de la inèrcia habitual o d'una estratègia publicitària fallida, però tot ha tornat ha començar amb el despropòsit comunicatiu habitual. El retard en saber els artistes participants no comporta, a hores d'ara, cap benefici. Més aviat no s'entén. Potser cal recordar que, malgrat les incomoditats, molts venen al Festival per la segona part del seu nom, i no els calen titulars esportius com "El Vijazz es torna a superar", quan per fi s’anuncien els grups participants. En un món híper-connectat, ocultar durant mesos el cartell no sembla la millor estratègia publicitària.

Tanmateix, aquesta obsessió endèmica no és, ni de bon tros, essencial. Preocupa molt més la nul·la capacitat de sorpresa que té ara mateix l'esdeveniment. L'any passat vaig anomenar "ànima" a aquesta manca de discurs, en l'intent de mantenir una bona perspectiva sobre tot plegat. A la vista de la gens harmònica erupció d'actes que ens ofereixen un any més, permeteu-me que encengui definitivament la llum d'alarma. Si es pretén atraure a Vilafranca gent realment interessada en el Jazz i en el Vi, cosa de la qual en tinc seriosos dubtes, potser els ho hauríem de posar una mica més fàcil, començant per dissenyar una agenda més objectiva i no tan desorganitzada. El que s’entreveu entre tanta bellugadissa és que, o bé no existeix una idea central sobre l’esdeveniment, o n'hi ha diverses i, a més, no s'entenen. Hauríem de poder-li preguntar al director (algun mitjà li ha atribuït el càrrec al president dels Tastavins), però a banda de l’artístic, no en coneixem cap altre.

Col·lectiu Dixieland Maestro Demon, Vijazz 2007
Per a dir-ho amb totes les lletres, segons el meu parer, la marca Vijazz es troba davant d'un atzucac: o es repensa des d'un discurs sòlid i valent, o es deixa portar per la força endogàmica del "més mediàtic de la història" (un altre titular lamentable). Jo veig un festival musculat i vestit de gala però sense arrels, amb poc espai per a desenvolupar-se, i curt de calendari. Com un casalot damunt d'aiguamolls. Per acabar-ho d'adobar, és trist d'admetre la dependència ideològica del 2007, quan d'aquella estrena fulgurant ja només en queden les fotos. Es busca creatiu. És urgent.

I en aquesta tessitura estem, provocant tamborinades amb la primera part del nom, i covant un problema de lideratge que augmenta cada edició que passa. L'Any Vuit ja va sembrar dubtes en altres aspectes que malauradament segueixen presents, com ara les condicions insuficients dels concerts, la participació secundària de la majoria de cellers, o la minsa presència del Festival al territori Penedès. És clar que sempre ens ho podem mirar des del punt de vista dels números, dels visitants, de les pernoctacions, de les fotografies a vista d'ocell, de les volgudes aglomeracions a la Fira, o de l'èxit d'uns artistes top que cedeixen el nom per a mantenir la categoria internacional del Festival de Jazz. Si hem de parlar d'això, i del que es veu a la superfície, no tinc cap dubte que, el Novè Vijazz tornarà a omplir i tornarà a (con)vèncer.

diumenge, 28 de juny de 2015

TUI HIGGINS & XAVIER MONGE JAZZ PROJECT (Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 13-6-2015)

Publicat a El 3 de Vuit
Tui Higgins & Xavier Monge Jazz Project (Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 13-6-2015)
Tui Higgins, veu
Xavier Monge, piano
Ignasi González, contrabaix
Jo Krause, bateria

EL CANÇONER DE HAROLD ARLEN
Sense sortir dels cànons del swing i del blues, el Sam-Cafè ha tornat a programar un concert a la seva seu de la Rambla, la porta per on, un dia, va entrar el Jazz a Vilafranca. Si mai us cal un retorn terapèutic a la tradició musical americana, feu-vos un favor i deixeu-vos caure pel Casino.

La societat que formen la cantant Tui Higgins i el pianista Xavier Monge va fer els honors a la zona de cadires del Sam-Cafè, oferint un projecte triat acuradament, i ben armat, sobre el compositor nord-americà Harold Arlen (1905-1986), conegut per la seva prolífica obra associada generalment a musicals de Broadway i a produccions de Hollywood. A tots ens venen al cap melodies com "Stormy Weather", "It's Only a Paper Moon" o l'estol de cançons que figuren en la producció cinematogràfica "The Wizard of Oz"(1939), inclosa l'oscaritzada i sobreexposada "Over the Rainbow". Cal parlar doncs d'un repertori realment ampli que vol una implicació absoluta per part dels executants. En escena sobresurt la veu de Tui Higgins, que treballa a fons per a explicar sensacions que arriben des d'un parell de generacions ençà. Explicar aquest projecte vol dir parlar de vocació gairebé arqueològica a l'hora de fer la tria, i d'enginy després per a vestir amb essència pròpia la tant coneguda cançó nord-americana. A favor hi juga que tot ens resulta familiar, gràcies segurament a uns mitjans de comunicació que, durant la segona meitat del passat segle, han estat profundament ianquis.

Tot i les limitacions tècniques de l'espai, el quartet, que es completava amb el contrabaixista Ignasi González i Jo Krause a la bateria, va començar amb empenta i es va anar greixant, poc a poc, fins a assolir un punt d'empatia molt intens amb la partitura de Harold Arlen. La capacitat de Tui Higgins per a governar l'escena es va fer present en un local que converteix cada peça en un espectacle coral, entre músics i públic. Alguns van pensar que, arribat el breu entreacte, ja en tenien prou i van marxar. Errada greu, perquè el rush final va ser dels que fan afició, amb el Sam content com un gínjol per la fluïda connexió musical i per haver tornat, durant un parell d'hores, al primer pla del Jazz vilafranquí.

dimecres, 24 de juny de 2015

BIG BAND DE L'ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA DOLORS CALVET (Auditori de Vilafranca del Penedès, 21-6-2015)

Publicat a El 3 de Vuit
UNA BIG BAND (I UNA ESCOLA) QUE FUNCIONEN
Big Band de l'Escola Municipal de Música Dolors Calvet (arxiu jazzdeprimera.cat)

La temporada del Jazz Club Vilafranca es va tancar diumenge 21 de juny a l'Auditori amb un concert de final de curs, que gairebé va semblar a càrrec de músics professionals. De fet, de professionals n'hi va haver, ben triats i donant el plus a un conjunt que va destacar amb llum pròpia. Ja fa quatre anys que l'Àlex Cassanyes, professor de l'Escola Municipal de Música Dolors Calvet, i compositor i arranjador d'ofici, i el baterista i també professor Ricard Parera van agafar la responsabilitat de tirar endavant una big band d'alumnes. L'obra en construcció, que ha pres cos decisivament en els dos darrers cursos, no s'endevina senzilla però concerts com aquest fan pensar que hi ha bons manobres al darrera, i que la paret puja ben dreta.

La vetllada va comptar amb la veu de la Gemma Abrié, angelical i potent alhora, i el saxo tenor del mestre Xavier Figuerola, que sempre disposa d'un discurs enginyós i solidari. Dues col·laboracions estel·lars que, juntament amb l'Àlex Ricart a la trompeta i el Xavi Díaz a la guitarra, van acabar donant un punt qualitatiu francament interessant.

El concert va comptar amb un repertori habitual de big bands, incloent Neal Hefti, Gershwin, Quincy Jones, Oliver Nelson o Billy Strayhorn, i brindant també un al·licient amb tres arranjaments del propi director Àlex Cassanyes: So What de Miles Davis, Watermelon Man de Herbie Hancock i Lamento de Tom Jobim. Executats amb valentia, van deixar entreveure un bon treball en els matisos, emparats per un conjunt que sempre es va mostrar cohesionat.

A banda dels anteriorment citats, la Big Band va comptar amb Martí Roig, Eva Sans, Pep Martí, Imma Casanellas i Lluís Montaner als saxos, Magda Rovira, Pepe Campoy i Maica Castillo a les trompetes, Joan Cuscó, John G. Williams, Adrià Roig i Jordi Rovira als trombons, Martí Giralt al piano, Xavi Montaner al baix elèctric i Òscar Carrasco a la bateria.


diumenge, 14 de juny de 2015

LLUNÀTICS. Celeste Alías & Marco Mezquida (Temps Record, 2015)

Amb la lluna de mitjancera i una febril sensibilitat, ens arriba una nova gravació d'aquest duo, després de l'autoeditat Two Lonely People de 2011. Celeste Alías ostenta una personalitat musical àmplia i, amb ella, una connexió especial amb la cançó espanyola i sud-americana. Ho va demostrar abastament en aquest disc anterior, i també com a veu solista del projecte Jazz Machín. És una cantant de caràcter que sap controlar la visceralitat i transformar-la en acció. Marco Mezquida, en una nova mostra de capacitat i intuïció, és en aquest disc una mena de follet trapella que, no només l'encerta quan pren la iniciativa, sinó que troba l'equilibri perfecte entre aportació personal i compenetració.
    
En el fons, Llunàtics és pura emoció. És el sentiment de dos mons que es realimenten i acaben quallant en intimisme inquiet. En tot el conjunt hi viu una mena de magma turbulent que esclata en petits volcans, entre poesia, rauxa i episodis bellíssims de desconstrucció.  Perquè, no ens trobem només davant d'un recull estricte de cançons. Una tela en blanc ens envolta, i en ella s'hi dibuixa, pista per pista, la veritable obra, quasi impressionista, que transmet aquest disc. I és aquí on rau el veritable tret diferenciador. Mentre les cançons es desmunten per a ser muntades novament, els colors que desprenen van esquitxant el llenç, entre la visió ultra-pianística de Marco Mezquida i les abundoses referències a l'scat i la improvisació vocal de Celeste Alías.

El disc ens ofereix gairebé la lluna en un cove, amb tot el seu compendi de referències a l'astre satèl·lit i els seus màgics efectes. Llunes que prenen forma de poema, amb el llibre Cau de llunes de Maria Mercè Marçal com a un dels emblemes del disc. Es representa per mitjà del poema Cançons de paper fi, que és l’única composició de la pròpia cantant que trobem al compacte. Li segueix, sense pausa, la peça de Marco Mezquida, Apolo 11, que es mostra com una pinzellada afegida de gran valor, tant pel disc en sí mateix com pels dos executants. Per sobre de tot, hi ha llunes americanes, sortides de standards com el premonitori Moonlight Serenade, que obre el compacte, o Moonlight in Vermont, Moon RiverOld Devil Moon i la que tanca el cercle i el disc, Fly me to the moon. Una altra cosa és la versió abrandada de Hijo de la Luna dels Mecano, que en podríem dir l'autèntica estrella de la gravació, si no fos perquè no seria just desmerèixer cap altre dels talls del disc. També destaquen cançons com l'enriquida versió de Tonada de luna llena de Simón Díaz, Eclipse de Ernesto Lecuona o el Mar e Lua de Chico Buarque, que connecten altre cop amb la  tan familiar cançó sud-americana. 
Marco Mezquida i Celeste Alías a la presentació de Llunàtics a Caves Mas Tinell, Vilafranca del Penedès, 7-6-2015)

El disc, igual que la carrera dels dos protagonistes, traspua una maduresa insultant. No hi ha dubte que, per aquest duo de talents, es tracta d'un nou graó en direcció als cims. No se m'acut cap excusa per a no tenir a punt aquest Llunàtics quan, vint-i-nou dies i escaig després, l'astre es torni a mostrar. Estic segur que el disc us el farà observar amb tota la seva plenitud.