divendres, 17 de febrer de 2017

UNA ESTRANYA JOIA DE VIURE

Carme Canela amb Miguel "Pintxo" Villar i David Mengual, Auditori de Vinseum, 11-feb-2017
Carme Canela amb Miguel "Pintxo" Villar i David Mengual, Auditori de Vinseum, 11-feb-2017
David Mengual Slow Quartet & Carme Canela. Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11 de febrer de 2017

Carme Canela, veu
Miguel “Pintxo” Villar, saxo tenor
Dani Pérez, guitarra electro-acústica
David Mengual, conteabaix
Oriol Roca, bateria


David Mengual, que compta amb una àmplia i productiva carrera, sempre ha tingut una ànima compositiva indestructible. En aquest concert del Jazz Club Vilafranca, que ha omplert gairebé tot l’aforament de l’Auditori de Vinseum, el contrabaixista i líder ens ha descobert moltes de les emocions que el fan ser el músic que és, un enamorat dels detalls i de l’harmonia. Des del 2013 ha reunit l’Slow Quartet, una agrupació que fa presents totes aquestes sensibilitats i les porta al límit, en el sentit literal de la paraula. Quatre anys després del seu primer disc, el quartet reapareix ara amb un projecte, pendent encara de passar per l’estudi de gravació, basat en l’obra del poeta italià Sandro Penna (1906-1977), amb dues novetats destacades: el canvi d’instrument harmònic, amb la important inclusió del guitarrista Dani Pérez, i la incorporació de la veu, amb l’arribada de la coratjosa i experimentada Carme Canela.


Focalitzat en un bon gruix d’amalgames sonores, amb les mínimes estridències, el concert va deixar una mena de pulsió onírica on tots els executants lluïen i s’hi integraven de manera admirable. La veu, perfectament adaptada al timbre conjunt, va treballar com un instrument més, ajudant a construir interessants espais corals. L’obra, que quan aparegui en forma de compacte rebrà el nom de “Una estraña alegría de vivir” (Una strana gioia di vivere, un dels llibres de poemes de Sandro Penna), es va desenvolupar sense pauses, com una suite a l’estil de la música simfònica. L’estona va passar entre la tensió creada pel camp expressiu triat, ple de tonalitats baixes i silencis, i la concentració que requeria copsar la impertorbable desfilada de duos, solos i trios, mentre filtraven les seves textures en aquella atmosfera callada, boi clandestina.

dimecres, 25 de gener de 2017

UN BOCÍ D'HISTÒRIA

Scott Hamilton & Toni Solà, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 20-gener-2017
Scott Hamilton & Toni Solà, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 20-gener-2017


Scott Hamilton & Toni Solà Quartet, Sam-Cafè, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 20-gener-2017

Scott Hamilton, saxo tenor
Toni Solà, saxo tenor
Gerard Nieto, piano
Ignasi González, contrabaix
Xavi Hinojosa, bateria


Si Nova Orleans fou el bressol del jazz, la conca del Mississipí es convertí en la seva columna vertebral. Una mena d’autopista imaginària unia Louisiana amb Chicago, la capital de nord, un indret molt més amable pels músics afroamericans. Parlem dels anys 20 i 30, època inicial del swing, “una forma més sofisticada de jazz”, segons es deia aleshores. A mig camí entre sud i nord, Kansas City fou una de les ciutats on va arrelar aquest jazz tan enèrgic i llaminer. Noms com Lester Young, Ben Wester o Coleman Hawkins hi van fer llargues estades, popularitzant-hi jams que duraven dies sencers, amb les seves nits. Després de l’astracanada del bebop, el  jazz clàssic, el que molts consideren l’autèntic, va ressorgir primerament a final dels 50 amb una mena de moviment que van anomenar neoclassicisme i, més tard, a final dels 70, hi va tornar, en competència directa amb el jazz-rock. Scott Hamilton hi té reservat un petit espai en aquesta segona renaixença, sobretot per la manera de tocar el saxòfon, que connecta directament amb l’etapa anterior a Charlie Parker, el gran artífex del bebop, que era nascut –casualment- a Kansas City.

Scott Hamilton recull amb una absoluta serietat tot aquest camí del neoclassicisme, i representa el ressorgiment dels grans solistes del swing. La seva tècnica amarada de blues, amb tics que recorden Lester Young, es va fer sentir al Sam-Cafè, en mig de gran expectació, envoltat pel Quartet del Toni Solà, un dels músics que més ha defensat a casa nostra aquest nou classicisme, amb un èxit considerable. El concert va ser esclatant, entre solos abrandats i duos dels dos saxofonistes tenors. Al trio d’acompanyants hi va destacar, com altres cops, el pianista Gerard Nieto, sempre despert i cercant la sorpresa en les seves intervencions. Les balades en solitari -Skylark (Hamilton) i Isphahan (Solà)- van acabar de reblar una actuació efervescent, en aquest espai tan proper i quasi familiar que és el Sam-Cafè del Casino. 

diumenge, 22 de gener de 2017

EL SWING D’AVUI

Octavi Coronado, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14-1-2017
Octavi Coronado, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 14-1-2017

Octavi Coronado Swingtet, 14/1/2017, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès

Octavi Coronado, veu
Guillem Jubany, guitarra
Gabriel Zenni, piano
Joan Martí, contrabaix
Carles Guberna, bateria

Tot i que aviat farà cent anys de la seva eclosió, de les mil cares que té el jazz, el swing és la més visible, encara avui. La forta empremta que el swing ha deixat històricament, dues generacions o tres enrere, l’han fet tan familiar com les crispetes o la coca-cola. Hi ha tingut molt a veure la seva condició de ballable, que l’ha mantingut sempre a primera línia d’interès, gràcies, entre d'altres, als multitudinaris balls de societat, molt habituals el segle passat. El Jazz Club Vilafranca ha fet una aposta per tot allò que deriva del Swing, inclosa la dansa que li és pròpia, el Lindy Hop. En aquesta aposta s’enquadrava el concert amb el cantant Octavi Coronado i el seu Quartet (Swingtet). El cartell d’aquesta temporada ens ha dut fins ara propostes prou distanciades l’una de l’altra, quelcom que, lluny de confondre el públic, ha ajudat molt a explicar l’abast extraordinari d’aquesta música, nascuda al tombant del segle XX a Nova Orleans.

Amb pràcticament hora i mitja, el grup va fer un ampli repàs del cançoner nord-americà, que ja se sap que va curull de peces bellíssimes, moltes de les quals part de grans musicals de Broadway. No va ser un concert abrandat ni va fer saltar el públic de la comoditat de les butaques, però sí que ens va envoltar amb un toc intimista i acaronador que deixà l’audiència entre inquieta i encisada. Res que no hagués passat abans, vull dir en aquests gairebé 100 anys d’història. El swing ha estat el rei absolut, i segueix vivint del seu encanteri, quasi màgic. El Swingtet no es va voler quedar estàtic en el swing, i oferí un parell de blues i algunes balades, quan als espectadors ja se’ns enduia el ritme, i el marcàvem amb qualsevol part del cos. En un d’aquests moments, va saltar a ballar Lindy Hop la parella formada per Xavi Fernández, president del Jazz Club, i la professora de ball Marta Cardús, mentre sonava On The Sunny Side of The Street. Una intervenció preparada i escaient que va fer delir més d’un. Si us enfolleix el desig d’aquesta dansa, sapigueu que la podeu incorporar a les vostres vides posant-vos en contacte amb Swing Vilafranca. Us asseguro que el swing en té per cent anys més!

dissabte, 24 de desembre de 2016

VIATGE SONOR

Miguel Fernández amb Masa Kamaguchi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-desembre-2016
Miguel Fernández amb Masa Kamaguchi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-desembre-2016
Miguel Fernández Quartet, 17-desembre-2016, Auditori de Vinseum


Miguel Fernández, saxos tenor i soprano
Pascal Morente, piano
Masa Kamaguchi, contrabaix
David Xirgu, bateria


No estem gens acostumats als concerts que proposen viatges. Als concerts, més aviat hi anem a acontentar l’oïda, a cercar ritmes sabuts i tonades familiars. I sovint ens perdem l’ingredient sensorial, que és el més interessant i, en el fons, el que més “alimenta”. I d’exemples n’hi ha una pila. Sense anar gaire lluny, es pot parlar en aquests termes del que va oferir, fa pocs dies, el compositor Àlex Cassanyes amb la seva Big Band, en una audició rica i de gran emotivitat. Precisament ell, junt amb alguns companys músics, i un públic respectuós i atent, va ser testimoni del que va oferir l’eloqüent saxofonista Miguel Fernández, que el passat dissabte omplia el Vinseum amb la finor del seu fraseig i les incursions sòniques del quartet que dirigeix. Fou el darrer dels concerts que han programat enguany els esforçats components del Jazz Club Vilafranca que, tot s’ha de dir, duen una trajectòria ben lloable i constant.

El concert, tot i la premonitòria presència de partitures, va circular per camins propers a la improvisació lliure, arrodonint una vetllada densa i de metratge alt. Dic camins propers perquè, sense abocar-s'hi del tot, el repertori (editat en el darrer disc del grup, “Ocean Blood”) es va mantenir dins d’una atmosfera definida, deixant sempre que el component d’improvisació fos el més independent possible. Tots quatre solistes van tenir espaiosos fragments per a expressar-se, segons el propi bagatge i tècnica, i van donar el millor d’ells mateixos. La prova fefaent va venir en la tercera peça, “Robot Skin”, que va passar per diversos estils, des del folk al blues passant pel free, i desembocant en una planura entre flamenca i llatina, després de diverses rondes de solos.

En el decurs de l’actuació, el contrabaixista Masatoshi Kamaguchi i el bateria David Xirgu, l’un amb la profunditat del seu so, i dansant expressiu amb l’instrument, i l’altre amb la musicalitat per bandera, i un punt de mag prestidigitador (tocant amb tantes baquetes com li queien de les mans), enlluernaren amb un llenguatge profund, acoblat sense esforç amb el descobriment de la nit, el pianista Pascal Morente, sempre respectuós i amb brillants iniciatives en les seves intervencions. Finalitzades les excursions particulars de cadascú, els magistrals retorns a l’atmosfera comuna van esdevenir l’altre tret fonamental del concert. Uns aterratges esponjosos, amb la delicadesa del cotó-fluix.

dimecres, 30 de novembre de 2016

VEUS AMB PRESTIGI

Gemma Abrié, Laia Fortià i Clara Luna, WoM Trio, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 26-nov-2016
WOM TRIO, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 26/11/2016


Clara Luna, veu i teclat
Gemma Abrié, veu i contrabaix
Laia Fortià, bateria i veu


Contràriament al que pot semblar, el Jazz ha comptat sempre, a banda de les cantants, amb instrumentistes i compositores capdavanteres. Mary Lou Williams, Melba Liston o Carla Bley connecten perfectament amb les més actuals Terry Lyne Carrington, Ingrid Jensen o Regina Carter, i naturalment també amb la Gemma Abrié i la Clara Luna, dues veus de prestigi que s’han embarcat en un coratjós viatge sense separar-se dels seus instruments. A l’aventura hi han convidant la Laia Fortià, una baterista de toc sensible i respectuós, per a presentar una proposta llaminera i complexa alhora, que el Jazz Club ha tingut l’encert de dur-nos, tot i haver passat pel Vijazz l’estiu passat.

El concert, que va haver de remuntar un inici fred, en el seu conjunt va deixar una alta recompensa. Va obrir amb un estàndard de Jazz (“Afro Blue”), però el repertori es va centrar totalment en el Pop, amb adaptacions i arranjaments que van anar des de Sting a Lenny Kravitz, passant pel “Dos Gardenias” popularitzat per Machín, o “These Boots Are Made for Walking” de Nancy Sinatra.

Amb tot, el repte més important que va afrontar el grup fou combinar amb encert les dues veus principals. Abrié i Luna, amb molt de caràcter, van lluitar en escena contra un inconvenient afegit: se situaven a banda i banda de la bateria, que es convertia així en el centre de gravetat, sense ser-ho a la pràctica. Malgrat la distància, les veus van assolir un resultat excel·lent, que diu molt a favor del nivell vocal de les protagonistes. El trio, que desprèn saber estar i valentia, no només es limita a la posada en escena, sinó que també ha hagut de treballar el repertori, per adaptar-lo a una visió determinada, no necessàriament propera al Jazz, però també força allunyada dels vicis del Pop. Els duos (i trios), que foren d’una brillantor considerable, van arribar a tessitures del Soul del tot identificables, erigint-se en els moments emocionants de la nit.