FLY (Barcelona, 28-4-2012)

Mark Turner, saxo tenor
Larry Grenadier, contrabaix
Jeff Ballard, bateria

Desori d’alta volada. En una nova entrega de l’excel·lent programació que ha muntat la sala Jamboree per aquesta primavera, teníem pendent la visita d’aquest trio d’aventurers-exploradors. Una bona dosi de medecina per a les neurones, un bon àpat pels sentits. Tan sols començar ja es veu que no hi ha papers estàtics per ningú: Mark Turner fa de baix amb el seu tenor, Larry Grenadier tracta el seu contrabaix com una guitarra (o un piano) i Jeff Ballard, des de la bateria, canta. No hi ha lloc on agafar-se, el concert és a cel obert, com un salt al buit, en un vol juganer d’alta escola.

Després, si voleu, podem parlar del neguit incessant de Larry Grenadier, un cant a la pulsació clara. Ni tan sols un moment de descans (llevat del walking del bis “Come Rain or Come Shine”) en tot el concert, amb un discurs de vàlua prodigiosa: sempre excessiu en les notes i, a l’ensems, erigit en el gran recitador de la nit.

Tanmateix, al Jamboree hi havia també una referència als plats i als timbals. En Jeff Ballard, que sempre actua de presentador en les seves visites, per la seva història barcelonina anterior, no va deixar que cap dels seus companys li prengués la iniciativa, malgrat els intents desaforats. Quina lluita tan noble, quines mirades de complicitat, quin somriure sorneguer.

 

I el gran pensador. Mark Turner, un home fred, preocupat pel so brut, pel so terrenal, per explicar-ho tot amb el saxo, tot allò que li dicta la seva ànima de compositor. Quan les regnes tornen a ser això, terrenals, és Turner qui les agafa i les torna a embolcallar per a un altre vol, per a un altre joc d’intercanvis. I després a explorar un altre cop. A jugar.

Quan et passa això i estàs assegut (o dret) escoltant, no tens temps per a assimilar tot el que et ve a sobre. Només hi ha temps pels matisos, per a deixar-se portar. Importa poc si hem començat amb una peça de Mark o amb una de Larry. O si la primera és una oda al free que acaba en un cant de tenor alliberador. O si la següent es diu “Brother Sister” i ens porta ritmes llatinitzats, o si acabem amb una nova ocurrència de Turner “It’s not right with me”. Tant és. No hi ha més lloc a la nau. Puges o baixes, però decideix-te d’una vegada ... o s’acabarà el concert.

GONZALO DEL VAL TRIO (Vilafranca del Penedès, 21-4-2012) (i II)

Gonzalo del Val, bateria

Marco Mezquida, piano

David Mengual, contrabaix

Jazz obert i balsàmic. Un trio clàssic de Jazz té moltes oportunitats per a emmirallar-se en la història i en el present. La música improvisada, a banda de proveir de referències, fa que les imatges resultants siguin geniüdes i, com en el cas del Gonzalo del Val Trio, entretingudes i emocionants. Estic segur que aquest grup s’ha vist en molts miralls. Han begut de totes les fonts possibles i, a més, han estat capaços de connectar amb l’espectador. Deuen ser les passejades corals dels solistes, les posteriors trobades al bell mig de les peces, o els “crescendos” tan ben treballats... com si cada peça fos un acordió, ara ajuntant-se, ara allunyant-se, per a tornar-se a aplegar al final.

Davant d’un nombrós públic, la proposta d’aquest trio va traspuar singularitat i risc, dues conseqüències de les composicions d’aquest jove mirandès, establert a Catalunya que es diu Gonzalo del Val. No descobrim res si parlem de la pulsació hipersensible de Marco Mezquida, ni de les seves excursions persistents a la música clàssica, ni tampoc de les seves immersions en textures més contundents, ni si parlem del cant del contrabaix de David Mengual, quan li escoltes aquella lírica que més aviat et sembla que no li toca, per ser qui és, un contrabaix. Hi ha molta cosa ben posada en aquest trio. Molta feina cromàtica per a descriure sensacions, molt de talent per a lligar el conjunt: una capacitat compartida amb el grup, però que recau amb més pes sobre el líder, un baterista majúscul en plena etapa creativa, que ha publicat l’estiu passat “Three Generations”, el disc que presentaven a la Sala Julià del Casino de Vilafranca.

Sobre bases del blues o el swing, el trio va desgranar un repertori enfocat a les textures i els matisos, en el que va destacar amb llum pròpia una versió de la cançó tradicional andalusa “Los Cuatro Muleros”, que van transformar en un relat lluminós. Tampoc va passar desapercebut el conegut tango “Malena”, ni el tema de Cole Porter “My Heart Belongs to Daddy” que va obrir la vetllada, amb clara referència a les arrels del projecte “Three Generations”.

GONZALO DEL VAL TRIO (Vilafranca del Penedès, 21-4-2012) (I)

Gonzalo del Val, batería

Marco Mezquida, piano

David Mengual, contrabaix

Jazz balsàmic per a amants dels espais oberts, sense lligams ni portes tancades. Aquesta va ser la percepció que ens va deixar el concert del Jazz Club Vilafranca el passat dissabte, en una nit poc propícia, a causa de coincidències esportives televisades.

Davant d’un nombrós públic que, sortosament, ha anat acostumant-se a venir als concerts del Casino, la proposta d’aquest trio va traspuar singularitat i risc, dues conseqüències de les composicions d’aquest jove mirandès, establert a Catalunya que es diu Gonzalo del Val. Un baterista majúscul que ha fet una bona feina des del cromatisme, una feina que, acompanyada de talent, li ha fet lligar tot el conjunt. Del Val es troba en plena etapa creativa i l’estiu passat va publicar “Three Generations”, el disc que presentaven a la Sala Julià del Casino de Vilafranca. Completaven el trio la pulsació hipersensible de Marco Mezquida al piano, i el conegut contrabaixista, i també compositor, David Mengual.

Sobre bases del blues o el swing, el trio va desgranar un repertori enfocat a les textures i els matisos, en el que va destacar amb llum pròpia una versió de la cançó tradicional andalusa “Los Cuatro Muleros”, que van transformar en un relat lluminós. Tampoc va passar desapercebut el conegut tango “Malena”, ni el tema de Cole Porter “My Heart Belongs to Daddy” que va obrir la vetllada, una peça que marcava objectius i servia d’homenatge a les arrels del cançoner nord-americà.

El proper concert del Jazz Club el protagonitzarà el quartet del saxofonista Toni Solà amb un convidat de luxe, el trompetista Josep Maria Farràs (26 de maig, 23h). No deixeu de donar suport a la música en directe.

JEREMY PELT QUINTET (Terrassa, 17-3-2012)

Jeremy Pelt, trompeta

J.D. Allen, saxo tenor

Danny Grisset, piano

Dwayne Burno, contrabaix

Johnathan Barber, bateria

Valor en alça.

Les virtuts dels solistes solen ser sempre  motiu destacat per a què un concert mereixi, per si mateix, que algú compri l'entrada i s’assegui a escoltar. Sovint no ens passa pel cap pensar en qui són els músics acompanyants, ni tampoc quin és el projecte que ens presentarà el grup aquell dia.

No és cap ximpleria pensar que a l'actuació recent de Jeremy Pelt a Terrassa li passés una cosa semblant, i als espectadors ens donés aquesta sensació prèvia de manca d'informació. Sabíem d'un trompetista jove amb fama de consagrat i poc més.

No vam tenir gaires problemes per a situar-nos: Formació clàssica de quintet, amb un saxofonista de traces musculoses, secció rítmica vigorosa, i un gust clar per la ronda d'intervencions pròpia del bebop. A la trompeta, un artista de so més aviat vellutat i no gaire tallant, amb bagatge tècnic completíssim, i un projecte, 'Soul', que té més coses de la ingravidesa de l'ànima que no del ganxo propi de l’apassionant gènere de la música negra.

Hi va haver de tot en el concert.

Blues i swing van aparèixer certament poc en detriment de les balades, captivadores i generoses d'execució. Va destacar JD Allen amb meritòries intervencions i discurs potent, però també el delicat treball de Danny Grisset (acompanyant habitual de Tom Harrell) al piano i, per descomptat, la transcendental generositat del ventrut Dwayne Burno, atent i imprescindible tota la vetllada. Al jovenet Johnathan Barber li va tocar quedar-se a segona fila encara que va col·laborar amb encert en la seva tasca de substitució del bateria original, Gerald Cleaver, al qual va intentar emular amb tints més cromàtics que no pas musicals.

 

Una proposta generosa que va arribar amb naturalitat en  clau Mingus (gairebé tots els membres del grup han passat alguna vegada per les formacions que envolten la Mingus Big Band), en una nit agradable en la què ens hagués agradat poder subratllar alguna sorpresa.

AMBROSE AKINMUSIRE (Terrassa, 15-03-2012)

Ambrose Akinmusire, trompeta
Walter Smith III, saxo tenor
Sam Harris, piano
Harish Raghavan, contrabaix
Justin Brown, bateria

El "Young Lion" del segle XXI. Entre els 80 i 90 del passat segle va sobresortir als EUA un grup d'intèrprets joves que van injectar saba nova al Jazz. Recordem a Joshua Redman, Nicholas Payton, o els germans Marsalis, tots ells convertits avui dia en puntals més o menys díscols, més o menys clàssics del Jazz actual. Per bé o per mal, Ambrose Akinmusire suggereix amb la seva presència, aquesta frescor que justifica el present i, en la seva justa mesura, també el passat. El futur ja el té assegurat.

El jove lleó es presentava a Terrassa havent rebut tracte de "superestrella", just quan encara ens estàvem recuperant del tros de concert que havien fet els Bandwagon de Jason Moran el dia anterior i, per acabar-ho d’adobar, amb gairebé tot el paper venut. Molts ulls mirant i moltes orelles ben obertes de bat a bat. Bon xicot com pocs, aquest californià apadrinat per factòtums de l'escena d'avantguarda com Vijay Iyer o el mateix Jason Moran, va voler començar amb un solo en el que ja va destapar un grapat d’habilitats. L’espectador mitjà va començar a aplaudir… al minut dos ja l’aplaudien. Es poden tenir tantes coses en contra?

Aquest solo de dos minuts no era simplement una valenta targeta de  presentació, també marcaria fidelment el que ens havia de deparar el concert: una successiva, i a cops repetitiva, cadena d'intervencions tècniques i floritures d'altíssim nivell que van quallar a la perfecció ..... , calculo que en un de cada cinc espectadors. Per sobre, hi havia els que esperaven un canvi de ritme més líric i, per sota, els que ja baixaven persianes, pensant en el matí següent. Per això, els aplaudiments van ser en precari, acompanyats d'algun crit tallat dels que se solen produir (èxtasi, dolor, alliberament?) en els concerts. Una fredor que va arribar fins a l'espectador que, amb aquest reguitzell de focs artificials, mai no va sentir que li arribés el missatge. Algun dia haurem de parlar de la tortura que produeixen de vegades els aplaudiments en els solos de Jazz.

L’abassegadora demostració de trompeta vorejant els límits va ser una constant en el decurs del concert. A la banda, en canvi, li va tocar una altre paper. Des d’una suavitat gairebé divina, van semblar contradir (o gairebé contrapuntar) el líder. Del grup, destacar Sam Harris, un altre jove lleó que va mostrar un tacte privilegiat en la pulsació, secundant amb perícia els finals silenciosos d'una gran part de les peces interpretades. Un altre moment calamitós per a l'espectador Quan he de començar a aplaudir? ¿S'acaba o no la peça? Valga’m Déu!

 

Pel que fa al repertori, va ser molt destacable l'exposició del disc "When The Heart Emerges Glistening", motiu comercial del concert. Un treball de gran consistència i amb voluntats trencadores, sobretot pel que fa a ritmes. Atenció també al fraseig lleuger de Walter Smith III, un “partenaire” sòlid però a les antípodes del seu company trompetista. Bones sensacions i tasca d'equip excel·lent per a contrabaix i bateria, gaudint d’un espai de lluïment minso però importantíssim, ja que van mantenir el fons de coto-fluix que es perseguia durant tota la vetllada. En concret, Harish Raghavan ja havia deixat a Terrassa un bon record en el concert de Kurt Elling de la passada edició del Festival.

A Terrassa, com sempre, han demostrat tenir molt bon ull pels intèrprets joves, i Ambrose Akinmusire, a més de jove i lleó, va ara mateix amb els primers de la classe.

JASON MORAN AND THE BANDWAGON (Terrassa, 14-3-2012)

Jason Moran, piano i gravacions

Tarus Mateen, baix acústic

Nasheet Waits, bateria

Connexió amb l'altre món. Amb un trio sense fissures com Bandwagon no ens podem distreure ni mig segon. Exigeix ​​tant i retorna tant que no hi ha excuses ni romanços: has de recollir primer les sensacions i després, amb més calma, podràs descobrir els detalls que les fan possibles.

Aquesta ha estat la nostra estrena en l'edició 2012 d'aquest heroic festival que, malgrat les dificultats, s'entesta a sortir a la palestra, any rere any. El que vam escoltar en la nostra estrena va ser el que tot amant de la música en directe, i del jazz en particular, pot desitjar sobre un escenari. Potser n’estic fent un gra massa ..... però permeteu-me que em deixi anar una mica, si us plau.

Crec que altres vegades hem parlat d'això: si un grup arriba, mitjançant la tècnica, la inspiració i el diàleg, a exposar amb nitidesa una partitura complexa, estem davant d’un grup líder, estem davant l'avantguarda.

A la Nova Jazz Cava es van trobar tots aquests ingredients en un set doble, en què hi va haver moltíssims detalls. Els Bandwagon, molt endollats des del primer segon del concert, van repassar les peces que formen el disc "Ten", editat el 2010 i amb el que van celebrar 10 anys de feliç unió. Ho van fer amb una exposició formidable en cadascuna d'elles, atès que les van vestir, una a una, amb una introducció gravada, ara abraçant la tradició (Billie Holliday, Thelonious Monk), ara connectant amb el ragtime, el swing o el bop (Roy Haynes), i d’altres en què es va respirar hip-hop o electrònica sense cap complex. Tot amb un gran encert. Com si un autèntic trencaclosques encaixés davant les nostres oïdes, el grup s'anava incorporant a cada enregistrament amb tranquil·litat, amb perícia, fins que la gravació s'esvaïa.

El rendiment dels solistes va ser, si més no, l'al·licient principal. Totalment desinhibits, es van deixar anar per combinar crescendos vertiginosos amb pianíssims pertorbadors, sota patrons del blues, del swing o del free. Van jugar sense barreres, pujant i baixant, corrent i navegant, traient a la llum un gran treball previ a la sala d'assaig. Deu anys, tota una vida. Nasheet Waits va posar literalment música a plats i timbals, en una demostració de com pot cantar una bateria; sempre present, sempre respectuosa, sempre liderant i escoltant als seus “partenaires”. Al seu costat un metrònom humà anomenat Tarus Mateen, un baixista singular no tan sols pel seu instrument,-un baix acústic amb cos de guitarra, que toca amb la tècnica del contrabaix-, sinó també pel seu perfil de compositor. I al davant de tot, Jason, un pianista eclèctic i camaleònic, un músic audaç que sap que va per davant, però que no se li nota.

Tot va ser tan natural com una connexió amb l'altre món, el món del que venim i també cap al que anem. El meu món i l'altre món, deu pensar Jason.

CHRIS POTTER QUARTET (Barcelona, 10-3-2012)

Chris Potter, saxo tenor i soprano

David Virelles, piano

Joe Martin, contrabaix

Gerald Cleaver, bateria

Maquinària ben greixada. De les catacumbes de l'avantguarda novaiorquesa torna a la càrrega Chris Potter. i ho fa amb un retorn als orígens, acompanyat d’un grup profund i infal·lible, deutor declarat del quartet de John Coltrane.

Saxofonista experimentat, Chris Potter va mostrar un estat de forma envejable. Va treure a la llum un amplíssim sentit de la lírica per a oferir una vetllada emocionant que va arribar amb sinceritat al públic, cosa que no li succeeix amb tanta freqüència en d’altres projectes.

Al Jamboree de les millors vetllades i un ple de gom a gom, el saxofonista va desenvolupar un segon set de llibre, on el ritme i la intensitat, tal com manen els cànons, van anar de menys a més, el públic va acabar entregat i els músics pletòrics.

Va ser una actuació rodona, alimentada des d’un repertori de nova creació amb tints bopers, i amb força més blues, i fins i tot swing, del que imaginava. Chris Potter es va sentir còmode des dels dos extrems del pentagrama, va descarregar un so ampli, ple de sortilegis tècnics i un fraseig vertiginós. Els passatges a saxo sol van ser dels que gairebé ningú pot presumir, a banda del mestre Rollins. Amplis, rics, contundents, no troben a faltar cap altre instrument al seu costat. Admirable.

 

El concert es va accelerar després de la primera peça coincidint amb la presentació en societat del pianista David Virelles.  Ràpid i incisiu va començar amb els matisos i va acabar demostrant una gran riquesa lírica. Un home a l'altura d'altres monstres de l’arpegi, com ara Dave Kikoski, per anomenar-ne algun. Gerald Cleaver va despertar l'últim i va reclamar el temps perdut amb un parell de fines intervencions, també amb molts matisos, igual que Joe Martin al contrabaix.

Sense cap dubte, un dels millors concerts que li he sentit a Chris Potter, recolzat en un desenvolupament individual formidable i una proposta musical molt digerible, a l'abast de tothom.