dimecres, 26 d’agost de 2015

JAZZALDIA 50 2015 (I)

Dee Dee Bridgewater, Plaza de la Trinidad, Donostia 25-7-2015)
Havíem arribat esperant una festa, o fins i tot una festa sorpresa, però hem tingut només un Festival. La 50ª, es pot dir que s'ha desenvolupat com una edició més, gairebé fora del focus de l'efemèride. No hi ha hagut muntatges ad hoc que ajudessin a visualitzar l'enorme fita assolida, ni s'ha aixecat gaire més la veu que en altres ocasions. Tanmateix, si hem de fer cas de les sensacions musicals viscudes, i d'algunes variables ultra-jazzístiques, la dels 50 anys no ha estat una edició qualsevol.


Podem dir fins i tot que ha estat un cinquantenari polèmic. Algunes decisions a darrera hora, com la d'afrontar sense cadires els 4 primers concerts a l'emblemàtica Plaza de la Trinidad, amb la penitència afegida de la meteorologia adversa, han fet brollar crítiques per part de diversos sectors, sobretot del que en podríem considerar l'habitual públic de Jazz. No cal dir que aquesta mesura tan impopular ha vingut incentivada, no per les característiques pròpies dels concerts en qüestió -la major part dels quals no justificaven estar a peu dret-, sinó per l'extraordinari èxit de vendes en alguns espectacles. Les raons d'una afluència d'espectadors tan gran ja no les tractarem aquí, però segurament obeeixen a una suma de factors, entre els que caldria comptar el gir, molt més significatiu que en altres anys, cap a la música Pop. Amb tots els matisos i qualitats que es puguin donar al terme, el més significatiu és que el Pop ha envaït el centre del Jazzaldia. I la resta de coses que es puguin dir, ja són secundàries.

Cantants

Abans de començar, el programa era força clar i entenedor: alguns grups d'alt nivell jazzístic (The Cookers, Charles McPherson, Azar Lawrence o Gregory Porter) quedaven fora de la Trinidad. Al mateix temps, aquest espai central queia en mans de les veus, no totes amb projecte proper al Jazz. La llista era llarga amb Sílvia Pérez Cruz, Isabelle Geffroy (Zaz), Jamie Cullum, Dee Dee Bridgewater, Andrea Motis i Melody Gardot. Tot això, en només 4 dies. Déu n'hi do.



Dee Dee Bridgewater amb Irvin Mayfield, Plaza de la Trinidad, Donostia, 25-7-2015




Però, anem a pams. Les veus han ostentat totes les preferències, i la primera que ens ve al cap és la volcànica Dee Dee Bridgewater que, amb el seu tarannà de devoradora d'homes, repetia al Festival després d'haver deixat l'any anterior una magnífica sensació. No sempre funcionen les segones parts, i potser per això la sorpresa va ser encara més agradable, tant per la qualitat del projecte (una visió prou àmplia sobre la música de New Orleans), com pel nivell artístic dels The New Orleans 7, on destacava el seu líder trompetista, i també cantant, Irvin Mayfield. Un espectacle molt treballat, amb els ingredients més significatius de la música negra.



Isabelle Geffroy (Zaz) amb el quartet vocal, el trombonista Denis Leloup i el trompetista Claude Egea, Plaza de la Trinidad, Donostia, 23-7-2015




La cantant francesa Zaz va desbordar literalment l'escenari. Amb quasi una big band i un pòquer de veus masculines, va oferir un concert explosiu a base de gypsy swing. Amb tres significatius canvis de vestuari, i una posada en escena efectista però allunyada de la desmesura, l'alt nivell vocal general ens va traslladar a un espai indefinit entre el music hall i la chanson, per acabar donant la sensació d'espectacle rodó. La Sílvia Pérez Cruz, que també repetia presència al Jazzaldia, s'estrenava a la Trini amb un projecte que es pot considerar de cambra. La capacitat tècnica de la cantant es va sobreposar a les dificultats de l'espai i, acompanyada per un quintet de corda (dos violins, viola, violoncel i contrabaix), va proposar un repertori eclèctic amb el que va arribar a moments molt emotius, destacant la versió de les "Corrandes d'Exili" de Lluís Llach/Pere Quart. Van ser dues actuacions valuoses, però obligades a lluitar contra una amplificació excessivament potent, i contra la pluja. Els espectadors, enfundats en els ja tradicionals pontxos verds, van aguantar el xàfec, i a peu dret. 



Sílvia Pérez Cruz amb Elena Rey, Carlos Montfort, Anna Aldomà, Miquel Àngel Cordero i Joan Antoni Pich, Plaza de la Trinidad, Donostia 23-7-2015



Jamie Cullum, que va aparèixer lliurant un ram a la Sílvia Pérez Cruz, i després posant-se al piano en el concert de Zaz, va ser el convidat del Festival tres dies seguits. Aquest paper central del cantant anglès va ser l'únic senyal del cartell (a banda de l'exposició retrospectiva Round Midnight 50 Jazzaldia) que ens feia pensar en una edició extraordinària. Jamie estava pletòric i molt content pel ceptre quasi reial que li atorgava el Jazzaldia. Confesso que, de les tres actuacions en vam veure una i mitja, i ens vam centrar bàsicament en l'actuació en solitari, un format del que n'esperàvem alguna sorpresa. Tanmateix, les sorpreses van acabar sent constatacions i certeses. En aquest cas, de la qualitat i afinació de la seva veu, i de la capacitat innata de l'artista per a dominar l'escena. La resta, tot molt bé, gràcies. Els riscos que va prendre van ser bàsicament tècnics, que no és poc, però el més proper al Jazz van ser alguns estàndards, entre els quals l'homenatge a Sinatra amb "I've Got You Under My Skin".



Jamie Cullum, Auditorio del Kursaal, Donostia, 23-7-2015



No podem dir res de Gregory Porter perquè ens el vam saltar per motius de calendari, però de la resta de vocalistes, hem de donar fe del suau registre de Carla Cook en un dels escenaris públics de la platja de la Zurriola, acomboiada per un trio on destacava amb llum pròpia el pianista Albert Bover, i fer referència també a dos concerts amb poc calat: el de la diva Melody Gardot, que es va voler enfundar una disfressa roquera que li dóna recorregut, però que no li acaba d'escaure, i el de la jove Andrea Motis que, no sabem si massa responsabilitzada per actuar a la Plaza de la Trinidad, no va encertar el repertori, ni el to, ni l'instrument. Un altre dia serà.


Carla Cook, Terrazas del Kursaal, Donostia 23-7-2015


Continuarem aviat amb la 2a part.

dissabte, 8 d’agost de 2015

MARCO MEZQUIDA (Palau de la Música Catalana, Barcelona, 4-8-2015)


Marco Mezquida (Palau de la Música Catalana, Barcelona, 4-8-2015)

Oferir un concert en solitari al Palau de la Música és una fita que molts pianistes deuen haver somiat alguna vegada. Fer-la realitat, en canvi, és cosa d'uns pocs. Si heu seguit una mica la trajectòria de Marco Mezquida, segur que li coneixeu unes quantes aparicions en aquest format. Segons el crític Martí Farré, aquesta és "una de les formacions amb les quals llueix més", i aquesta afirmació no és cap artefacte periodístic. Simplement, és la constatació del personatge, d'un músic que ha practicat el piano sol des de que va començar, de ben menut. De qui té el piano com a refugi, i de qui n'ha fet el seu company de viatge.

Però seure a la banqueta davant del gran piano del Palau no és només cosa de talent. També cal una aposta artística al darrera com la que ha perpetrat el Festival Mas i Mas, per qui ara mateix només se m'acudeixen adjectius de valent en amunt. 

Marco Mezquida (Palau de la Música Catalana, Barcelona, 4-8-2015)


El Palau presentava un aspecte magnífic, amb la platea pràcticament plena i alguns espectadors instal·lats en els pisos superiors. D'això se'n pot dir un èxit amb majúscules, si tenim en compte la competència directa que sempre hi ha a Barcelona on, el propi Festival, aquell dia, programava en el mateix horari l'insigne duo Dave Holland & Kenny Barron. 

Marco Mezquida (Palau de la Música Catalana, Barcelona, 4-8-2015)

El discurs de Marco Mezquida damunt les tecles va estar en aquesta ocasió molt vinculat a les composicions del seu propi repertori, de les que en va remarcar els himnes i els moments emotius. Podem dir que va mostrar una tendència, a cops melangiosa, cap a la lírica. Un concert "molt preparat", segons les seves pròpies paraules, que l'espectador va metabolitzar amb delit. Una actuació sense viatges extrems, molt pensada per a donar una mesura el més real possible. Així és la personalitat d'aquest artista. Musicalment pot tenir moltes cares, però aquest dia va voler donar la que ara més s'estima.

Marco Mezquida (Palau de la Música Catalana, Barcelona, 4-8-2015)

La personalitat diversa i refinada del músic menorquí va escampar dels del primer moment el seu món ultra-pianístic. El so de "tot" l'instrument, amb preferència per l'interior, amb les cordes com a protagonistes, va ser la tònica dominant i, en alguns moments, un autèntic regal per a l'oïda. Amb la participació d'estris de percussió, tots ells acústics, desproveït de ginys electrònics, i amb una amplificació respectuosa, va projectar amb ells un ventall cromàtic tan potent com el propi discurs pianístic. Peces que comencen amb una dansa, i acaben bullint de notes, peces amb aires orientals en què el piano sona com un clavicèmbal, una versió del "Cant dels Ocells" acabada en un blues trepidant, una peça molt lírica dedicada a l'àvia protectora, ... Tot ben lligat sota un prisma en molts moments vertiginós, que quasi ens obliga a caure en la temptació de posar etiquetes. Unes etiquetes que mai no posarem a Marco Mezquida, perquè ell sempre et sorprendrà.

Marco Mezquida (Palau de la Música Catalana, Barcelona, 4-8-2015)



  

dijous, 30 de juliol de 2015

AGUSTÍ FERNÁNDEZ CELEBRATION ENSEMBLE (Mercat de les Flors, Sala Ovidi Montllor, Barcelona 20-7-2015)

Agustí Fernández, Mercat de les Flors, Sala Ovidi Montllor, Barcelona 20-7-2015






Agustí Fernández, piano
Mats Gustafsson, saxo baríton
Pablo Ledesma, saxo alt
Nate Wooley, trompeta
Frances-Marie Uitti, violoncel
Joe Morris, guitarra i efectes
Ingar Zach, percussió
Núria Andorrà, percussió
Sònia Sánchez, dansa i taconeo







Els 60 anys van ser només l'excusa. De fet, els aniversaris són això, un motiu per a reunir els amics. Ho va explicar el propi Agustí Fernández en una presentació austera, pronunciada en un to entre solemne i emotiu. Però va ser breu. Ell no espera res més que començar a tocar i que tothom, músics inclosos, frueixi d'aquest joc de sensibilitats que és la improvisació lliure.

Sobre l'escenari, un octet acústic format per músics provinents de diverses parts del globus, en una agrupació de primeríssim nivell artístic i tècnic. A la meitat de l'actuació, es va afegir a l'Ensemble la ballarina Sònia Sánchez, que va brindar una actuació coratjosa i intensa, inspirada en el diàleg amb els músics.

Agustí Fernández Celebration Ensemble amb Sònia Sánchez, Mercat de les Flors, Sala Ovidi Montllor, Barcelona 20-7-2015


Al Festival Grec li devem la rica estona passada una nit de dilluns d’un juliol climàticament aclaparador. Parlo de riquesa perquè l’espectacle va ser únic i irrepetible, tal com sempre ha de ser. “Música és el que es fa a l’escenari, en directe” va dir l’Agustí Fernández en un altre fragment al principi. I no en tinc cap dubte. Per això és tan important ser-hi.

La formació amb dos percussionistes i sense baix, amb predomini dels metalls, va donar com a resultat un ambient de timbre encès, i a estones més ensordit gràcies a la intervenció del violoncel, el saxo baríton i la guitarra, que s'integrava sovint també en les tasques de fons. Plàcidament, les textures van anar sorgint des de la pausa minimalista, per part de cadascun dels solistes. El primer crescendo va ser quasi etern, llaurat des de la proliferació de duos i trios fins arribar a un conjunt coral que tant podia semblar la naixença d’una tempesta, com un bosc salvatge farcit de fauna cridanera. La despesa sònica dels coures es combinava amb les adaptacions de Joe Morris, camaleòniques, i els artificis extrapianístics del celebrat Agustí Fernández. Cas a part va ser el violoncel de Frances-Marie Uitti que, després d’unes intervencions generalment corals, va acabar oferint diversos passatges amb dos arcs, esbudellant-los pràcticament tots dos.


Frances-Marie Uitti i Mats Gustafsson, Mercat de les Flors, Sala Ovidi Montllor, Barcelona 20-7-2015


L’entrada respectuosa i subtil de Sònia Sánchez va causar impacte. Va ser una descàrrega de tensió per al concert, i un color més per a incorporar al llenç que s'anava dibuixant. Primer descalça, el seu ball va parlar amb els instruments, destacant la histriònica "conversa" amb el saxo baríton, que va acabar en un silenci espès, trencat només pel panteix quasi dramàtic de la ballarina. Després, i amb sabates, va aportar al conjunt el taconeo flamenc, arribant a eloqüents passatges amb els dos percussionistes presents.


Agustí Fernández Celebration Ensemble amb Sònia Sánchez, Mercat de les Flors, Sala Ovidi Montllor, Barcelona 20-7-2015


La curta estona, una hora i poc, es va tancar amb una cursa final plena de dissonàncies que emulaven una orquestra simfònica. Un bis més virulent, prou oposat al cos central del concert, va servir per agrair els aplaudiments.

Una nit de gran bellesa que, sense por d'excedir-me en l'adjectiu, cal considerar irrepetible.

dissabte, 11 de juliol de 2015

LA BANDA DEL JAZZ (Crònica del Vijazz 2015)

Publicat a El 3 de Vuit

En aquest article 
hem renunciat a penjar fotografies dels concerts
 ateses les dificultats que  l'organització
 ens ha posat per a fer aquesta feina.


Stanley Clarke, Donostia-San Sebastián, 2010
Stanley Clarke (arxiu jazzdeprimera.cat)

El Vijazz, com cada any, ha batut rècords. Així ho diu una nota de premsa i així ho repeteixen tots els mitjans. Ara és qüestió de tancar carpeta i fins l'any que ve, que en celebrarem deu. Res de nou... Tot és tan vell, que el Jazz i el Vi continuen separats per un mur mental, que nou anys de maridatge no han sabut enderrocar. L’un, amb la seva invariable proposta asèptica, i l'altre entestat a fusionar tot el que es presenti, llevat que sigui música. Tots dos mots, Vi i Jazz, semblen haver traçat línies paral·leles fins a l’infinit. 

Els de la banda del Jazz, sort en tenim que el nostre mot sempre se'n surt. Amb coherència i encert, el mimetisme i la repetició que tants cops denunciem fan, paradoxalment, que es conservin coses excel·lents. I una d'elles és la gestió dels artistes. És ben cert que en el decurs d'aquests nou anys s'han produït algunes relliscades considerables, però es poden comptar amb els dits de mitja mà. Enguany no s'han vist taques dignes d'esment i, en canvi, sí que hi ha hagut episodis molt positius, sobretot dalt l'escenari.

En el concert d'obertura (el d'inauguració ens l'hem hagut de menjar amb canapès 'alto standing'), el pioner del baix elèctric Stanley Clarke va desplegar el seu groove, elegant i enèrgic, encebat pels joves cadells que l'acompanyaven. La nova versió de la banda, que tampoc s'oblida de Return to Forever, inclou el pianista georgià de 19 anys Beka Gochiashvili i un altre jove valor, el texà baterista Mike Mitchell. En aquesta ocasió, Beka va quedar en un segon pla, absorbit per la hiperactivitat del baterista, que va ser el preferit del líder a l'hora d'interactuar. 
Kurt Elling, Terrassa 2011
Kurt Elling (arxiu jazzdeprimera.cat)

L'altre buc insígnia eren els The Bad Plus amb Joshua Redman però, ves per on, en el concert anterior va aparèixer la veu de Kurt Elling, el crooner, una figura que molts consideren passada de rosca. Kurt Elling, que és un model gairebé únic d'herència sinatriana, és un cantant extraordinari que explica vivències. El crooner genuí amb una veu que no sembla resistent, però que ho aguanta tot. Va ser un plaer veure com aquest home filtrava les cançons amb un irrenunciable prisma creador. Des del domini absolut de l'escena, i el seu registre volgudament sec i poc profund, va homenatjar el centenari de Frank Sinatra, i el talent del "millor baixista del món", l'enyorat Jaco Pastorius. El repertori, tanmateix, va patir alguns alts i baixos, i el concert potser no va a arribar a la perfecció a la que, just començar, aspirava.

Manca la fe però no el vi
A la mateixa vetllada ens arribava el món també controlat, però lliure de partitures, del sempre suggeridor trio The Bad Plus, acompanyat pel tenorista Joshua Redman. Anant de menys a més, el concert va oferir un viatge per ritmes i sonoritats a cavall del rock i el blues, amb les sempre presents incursions en la música clàssica. La incorporació estel·lar de Joshua Redman sembla que dóna ales a un grup que ha abandonat les versions per a centrar-se en les composicions pròpies i, de passada, es multiplica en la cerca de més cromatismes, precisament per la presència del saxofonista. Ens podem fixar en una peça extraordinària, i francament adient, com Lack the faith but not the wine ("Manca la fe però no el vi" o, el que se'n podria interpretar, “Tenen vi però els manca fe”) de Joshua Redman; en els solos del propi saxofonista, tan dolços com feridors; en la connexió sempre impregnada d'humor de Reid Anderson i les experimentacions rítmiques de Dave King, o en les mans absolutament autònomes d'Ethan Iverson, però el més lloable segurament va ser la sòlida compenetració del grup, en un concert magistralment concebut de principi a fi. Un aspecte que ens fa pensar que aquesta aventura només acaba de començar. Que duri!

The Bad Plus, Terrassa 2014
The Bad Plus (arxiu jazzdeprimera.cat)
Molts pensaven que els Ibrahim Electric podrien ser una revelació. De fet, era l'aposta sorpresa que el Festival ens reserva cada any. El resultat no va passar d'una estona agradable, amb una forta sentor de pop-rock dels 60, i una colla de riffs molt ben treballats, que van encendre un públic predisposat. Va ser un aperitiu de l'allau que vindria després, amb Hiromi i els seus dibuixos animats. La pianista japonesa sembla un personatge de ficció, tan menuda, tan amable, tan expressiva i seductora, i tan volcànica. No cal dir que va deixar empremta, més per la seva capacitat tècnica i les seves curses damunt les tecles, que no pel resultat final. Va pesar més el com que no pas el què. El seu missatge va ser clar, cordeu-vos els cinturons que ens enlairem... I així va anar saltant entre el rock (simfònic) i el blues, i va tenir temps també per a una balada de tints clàssics, l'emotiva Place to Be que va afrontar en solitari. Poc abans d'acabar, es va tornar a cordar fort, tibant de piano stride, i de swing en el bis, per a tancar un Festival de Jazz que ha deixat un magnífic gust de boca.

Hiromi, Donostia-San Sebastián 2013
Hiromi (arxiu jazzdeprimera.cat)

I mentre tot això passava, a les dues Rambles, el Vi anava fent camí, marida que maridaràs. Trepitjar l'antiga carretera general ha estat un assumpte ben emocionant. Els que l’hem vista bruta i pudent, plena de camions de gran tonatge, sabem el que diem. L'altre moviment positiu ha estat el canvi de la zona VIP als concerts, i cal dir que mereix un fort aplaudiment. La reubicació d'aquest espai ha permès que molta gent pogués acostar-se a l'escenari sense haver de pertànyer a cap col·lectiu de privilegiats. Els espectadors ho agraïm i segurament els artistes també. Aprendre dels errors és el primer pas per a millorar.

dimecres, 1 de juliol de 2015

TRES CONCERTS A L'ESTIVAL DE JAZZ

Julián Sánchez i Juliette Louste, Ingravita, Igualada, 19-6-2015

Per tercer any consecutiu, els inquiets components de l'Associació Tocats de Jazz han muntat a Igualada aquest Festival de Jazz, just quan l'estiu comença, amb un esperit alternatiu i valent que fa goig només de parlar-ne. A banda dels concerts, ha tingut cinema, fotografia, conferències, concerts pels més petits, i fins i tot un espai per a la gastronomia. El nostre pas per l'esdeveniment ha estat més breu del que hauríem volgut, però no és res d'estrany. Sempre ens passa el mateix i l'Estival de Jazz no ha estat una excepció.





FREE ART THREE: Julián Sánchez, Pol Padrós, Iván González, trompetes, Juliette Louste, dansa

[19-6-2015, Ingravita] La idea d'estrenar-se amb un concert de tres trompetistes i una ballarina, situat i ambientat en un rocòdrom, no es troba a totes les ments pensants. Afortunadament a Igualada en tenen algunes, i vet aquí que el primer dia ens van citar a Ingravita, un espai d'escaladors que va acabar assetjat per la música. Els tres trompetistes de la Free Art Ensemble van convertir el rocòdrom en un laboratori sònic, penjats amb arnesos i descendint lentament per la cúpula principal.

Julián Sánchez i Iván González (Ingravita, Igualada, 19-6-2015)


Després, un cop situats davant del públic, es van abandonar a la creació tímbrica ben agafats als extrems de la improvisació lliure, amb subtil protagonisme de la percussió d'esquelles i campanes diverses. Un cor final dirigit per l'Albert Cirera (que va saltar a escena, provinent de tasques organitzatives) va tancar una actuació densa i brillant.

Albert Cirera dirigint els Free Art Three (Ingravita, Igualada, 19-6-2015)


El conjunt va comptar amb les formes i equilibris de la ballarina Juliette Louste. La dansaire va exhibir una envergadura gestual de grans proporcions i va fer la sensació que envoltava el trio de bufadors amb el seu cos. Experiència extraordinària i magnífiques sensacions per començar l'Estival.

Pol Padrós i Juliette Louste (Ingravita, Igualada, 19-6-2015)


CARTA BLANCA A TONI VAQUER: Toni Vaquer, piano, David Mengual, contrabaix, Ramon Prats, bateria, Dani Pérez, guitarra elèctrica, Miguel "Pintxo" Villar, saxos tenor i soprano, Joan Mas, saxo alt

[26-6-2015, Teatre Municipal l'Ateneu] La segona sessió fou més convencional i esperable, tot i que no del tot. L'espai era el Teatre de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, una entitat nuclear pel que fa a l'associacionisme de la ciutat. Escenari ple de músics i públic, i platea buida, en un dels reptes que ha esdevingut tradició en l'Estival: la Carta Blanca. Aquest cop el beneficiari de tal honor era el jove pianista i compositor mallorquí Toni Vaquer, un músic que s'està formant als EUA i que ja compta amb una obra compositiva que ressona pels repertoris d'alguns grups, sobretot de la Free Spirits Big Band que comanda David Mengual. La particularitat del repte porta com a premi la gravació "in situ" del concert. Un enregistrament que tindrà forma de CD en els propers mesos, acollit i editat pel segell especialitzat Underpool

Toni Vaquer (Teatre de l'Ateneu, Igualada, 26-6-2015)


En qualsevol cas, la carta blanca de Toni Vaquer va comptar amb molts altres colors, que no pas el blanc, atès que es va traduir en una llista de 6 peces composades per a l'ocasió, la majoria de les quals dedicades als músics del propi sextet d'executants, amb protagonismes interessants de cadascun d'ells, en la peça assenyalada. La feina deu haver estar poc menys que complexa, tenint en compte les giragonses rítmiques i la densitat dels matisos que vam poder escoltar. L'ambient general va ser però baladístic, molt més suau del que ens podíem imaginar després de la lenitiva flaire roquera del primers minuts, cofada amb alguns desoris lliures prou engrescadors. Remarcable va semblar la composició dedicada al Ramon (Prats) que es va condensar en una mena de muntanya russa de ritmes, iniciada amb un solo en el que semblava voler que la bateria parlés. Nota alta per als instrumentistes i la seva capacitat per a treballar els pianos i els crescendos, amb menció especial en aquests afers per als dos saxofonistes i la guitarra camaleònica de Dani Pérez.

Miguel "Pintxo" Villar, Joan Mas i Dani Pérez (Teatre de l'Ateneu, Igualada, 26-6-2015)


Dani Álvarez, veu i percussions, Santi Careta, guitarra, ukelele i banjo, Marcel·lí Bayer, clarinet, clarinet baix i saxo alt.

[28-6-2015, Passatge Capità Galí] El comiat de l'Estival es va fer amb una estona de pau i bona música. Va ser un concert vermut a trio que s'emmarcava en l'exposició del fotògraf i cantant Dani Álvarez ("En què pensen els músics?" de molt recomanada visió fins el 31 de juliol) a la igualadina Sala Artèria, lloc on s'esdevenia el concert, per bé que en el corraló posterior. Un espai ideal per a tan llustrosa llista de boleros, sambes i estàndards de Jazz, trufats amb alguns temes propis, que va fer sort entre olives i escopinyes, en mans d'uns intèrprets de molta solvència.

Dani Álvarez, Marcel·lí Bayer i Santi Careta (Pgte. Capità Galí, Igualada, 28-6-2015)


Final, amb un punt d'idíl·lic, per a una festa del Jazz que arrela amb persistència i que, en aquest dia de tancament, es feia visible en la cara cansada però feliç dels organitzadors.

Dani Álvarez (Ptge. Capità Galí, Igualada, 28-6-2015)