diumenge, 25 de setembre de 2016

MESTRES DE CERIMÒNIES

Ignasi Terraza amb Horacio Fumero, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-set-2016
Ignasi Terraza amb Horacio Fumero, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-set-2016



















Ignasi Terraza Trio, Auditori Vinseum, 17 de setembre de 2016

Ignasi Terraza, piano
Horacio Fumero, contrabaix
Esteve Pi, bateria


Parlaments, L'Hora del Jazz, nova temporada de concerts, la presentació d'un disc... Un ambient certament mogut es respirava dissabte, poc abans del retrobament amb l'Ignasi Terraza Trio. El concert, que va comptar amb una excel·lent resposta de públic, celebrava com a mínim dues coses: el desembarcament del 26è Festival L’Hora del Jazz i l’inici del nou curs del Jazz Club Vilafranca. L’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya mereix tot el reconeixement que se li pugui donar, després de tornar a la vila amb aquest certamen d'homenatge a Tete Montoliu, el seu primer president. I el Jazz Club, per la seva banda, emprèn una nova temporada consolidant la seva aposta per l'Auditori Vinseum, una sala que gaudeix, entre d’altres, de bona sonoritat acompanyada de bona sonorització. En el cas d’aquest concert inaugural, excel·lent.

Tot i l'abundància commemorativa, l'autèntic mestre de cerimònies va ser el pianista Ignasi Terraza, amb Horacio Fumero al contrabaix i Esteve Pi a la bateria. Presentaven una reedició del seu disc In a Sentimental Groove (2006), que va esdevenir el centre de tot el repertori, i ho va fer amb una actuació eclèctica i brillant. Tal com en el disc, el concert va començar amb una versió d' El Cant dels Ocells seguida de la bossa nova An Emotional Dance, per passar després a combinar peces pròpies i standards com This is Always

Hi ha la tendència a encasellar Terraza en el swing o el piano stride, però res més lluny del seu propòsit com a músic. Ell és un pianista que estima el risc i a qui les novetats atrauen amb força, a banda de ser un compositor i arranjador molt qualificat que sempre deixa empremta pròpia. Va quedar clar després de sentir, per exemple, la versió mestissa i lliure que va fer de la Cançó N.6 de Frederic Mompou, o els aires fins a cert punt dissonants de La Filadora (una  altra tradicional catalana). El trio es mostrà insubornable i fidel fins a l'extrem, seguint el líder fins al bis, un In a Sentimental Mood sol·licitat des del públic, que va servir també per a tancar el cercle i connectar amb Duke Ellington, un dels grans referents de Terraza, i del Jazz.

dimarts, 13 de setembre de 2016

35è. FESTIVAL DE JAZZ DE TERRASSA (i III)

Cécile McLorin-Salvant (Centre Cultural Terrassa, 19/3/2016)

Cécile McLorin-Salvant, veu
Renee Rosnes, piano
Rodney Whitaker, contrabaix
Lewis Nash, bateria

  Cécile McLorin-Salvant, Centre Cultural Terrassa, 19-març-2016

La jove cantant de Miami va tancar el Festival després d’exhibir tot el seu estoc d'habilitats tècniques, començant per les dissonàncies. Va impressionar amb una primera part de cançons pròpies, de complexitat evident, que van connectar gràcies a un domini escènic senzill però captivador.

El llarg final, que va acabar amb dos bisos, va comptar amb versions d’alguns standards popularitzats per dives com Sarah Vaughan o Billie Holiday, i va servir per a què Cécile McLorin, que semblava un xic emocionada per finalitzar gira aquella mateixa nit, arrodonís un èxit que es pot qualificar de memorable.

Brillant cloenda d’un 35è Festival de Jazz de Terrassa que, si l’hem de comparar amb darreres edicions, ha pujat el llistó de manera significativa. 


Gary Bartz Quartet (Nova Jazz Cava, 18/3/2016)

Gary Bartz, Nova Jazz Cava, Terrassa,18-març-2016


Gary Bartz, saxo alt, sopranino i veu
Barney McAll, piano
James King, contrabaix
Francisco Mela, bateria




En plena forma. Un dels saxofonistes que més cura han tingut del so, després de la gran sacsejada coltraniana dels 60, va oferir a Terrassa un concert desfermat i sensible alhora. Després d'un inici explosiu, on el hardbop assolia intensitats remarcables, van entrar en acció algunes balades, encara incisives i esparracades, que van calar fons entre els assistents, i en les que el músic de Baltimore va mostrar les seves acceptables dots de cantant/recitador.


En una segona part molt diferent, el grup va fer una evolució cap als ritmes urbans, conduit per la percussió de Paco Mela i reforçat amb la pianística seca i implacable de Barney McAll. Un concert amb sonoritats del free jazz i alguns aires inspirats en Charlie Mingus.







Kenny Barron Trio (Nova Jazz Cava, 11/3/16)

Kenny Barron, piano
Kiyoshi Kitagawa, contrabaix
Johnathan Blake, bateria

Kenny Barron, Nova Jazz Cava, Terrassa, 11-març-2016

Festa Major. La Nova Jazz Cava va fer festa amb la presència d’aquest clàssic del Jazz contemporani, un pianista que porta el bop escrit a l’ADN i que té la facultat de conquerir, quasi sense lluita, els cors dels oients. Aquest dia, la lírica i el toc delicat van ser les seves armes, contrapuntades pel seu trio habitual que, amb una actitud més rebel,  l’ajuda a catalitzar emocions, afavorint i salpebrant una cohesió quasi perfecta.

Amb una llista de standards encetada amb el Shuffle Boil de Monk, el concert va produir una satisfacció generalitzada. Kenny Barron, que sap disfressar el bop amb una certa dissonància, va dissenyar-lo amb poques variacions d’intensitat, amb predomini d’unes balades i pianíssims que van fer aparèixer el Johnathan Blake més tendre, assistit pel Kiyoshi Kitagawa, que es retorçava impetuós sobre el batedor de l’instrument. Una nit completa i un triomf inqüestionable.






diumenge, 28 d’agost de 2016

JAZZALDIA 51 2016 (I)

Gloria Gaynor, La Zurriola, Donostia-San Sebastián, 21-jul-2016


ELS “12 POINTS” I ALTRES CASUALITATS

La platja, la ciutat i la música, o llegit a l’inrevés, el Jazz, Lo Viejo i la Zurriola no han donat treva, un any més. Hem buscat entre notes i fotografies un tros de desassossec, un bri de decepció, un mal moment però, deixant a banda un fosc episodi que volem deslligar de l’organització, i que intentarem explicar en properes entregues, ens ha quedat un Jazzaldia dels que es recorden. Ja se sap que les casualitats no existeixen però, demanar per demanar, si la 51a hagués estat la 50a, estic segur que hauríem tingut unes noces d’or quasi inoblidables. 

No deu ser una casualitat que el 51è hagi coincidit amb la Capitalitat Cultural Europea 2016, i que els concerts, fins a 134 segons l'organització, hagin tingut no només una altíssima assistència, sinó que l’interès de les propostes hagi pujat clarament per sobre de la mitjana.

Hem tingut pocs moments de descans. Els concerts a l’espai San Telmo, a l’hora del vermut, han posat al límit els horaris, igual que ho ha fet una de les altres casualitats: El 12Points Festival, aquest esdeveniment europeu itinerant dedicat a la descoberta de nous talents, ha permès obrir finestres i que retornessin antics espais del Festival que el Jazzaldia faria bé de re-capitalitzar, com ara les jam sessions nocturnes.

Globalment ha estat un Festival complet, amb un estoc de bones propostes certament llaminer: Jan Garbarek & Trilok Gurtu, Branford Marsalis & Kurt Elling, Coltrane/DeJohnette/Garrison, Steve Coleman & Five Elements, Jose James, Jerry Bergonzi & Perico Sambeat o Josemi Carmona & Javier Colina, per a dir-ne només alguns.

Marco Mezquida, Teatro Victoria Eugenia, Donostia-San Sebastián, 20-jul-2016



Tanmateix, abans que el Jazz Band Ball obrís el foc amb vuit concerts, entre els quals el d’una més que supervivent Gloria Gaynor, el Jazzaldia ja havia recorregut un bon tros. Els 12points s’havien avançat la nit de dimecres amb 3 de les 12 actuacions que nodrien un cartell integrat al Jazzaldia, però desenvolupat amb tota la independència. Aquesta primera nit ens va portar, en una altra d’aquelles casualitats, un piano sol del brillantíssim Marco Mezquida. Fou una actuació en format workshop (50 minuts únicament), amb moltes cançons –tal com a ell li agrada- just al mig dels dos altres concerts: The Embla, un sorprenent duo de veu i percussió amb arrels ètniques africanes i europees, i l’Eva Kleesse Quartet, que duia una interessant proposta de fusió entre música simfònica i jazz llatí. Ve’t aquí doncs que, quasi sense voler, el degà dels festivals peninsulars havia pogut comptabilitzar el primer concert d’aquest pianista apassionat, nascut a Maó. Els més toca-tardans, els que no donen per iniciat el Jazzaldia fins al Jazz Band Ball, es van perdre aquesta “première”, que si no té una rèplica ben aviat en aquest Festival, es farà difícil d’entendre.



ARRENCADA AMB FORÇA
Abans i tot del Jazz Band Ball, l'organització va voler encetar els concerts a migdia, al pati del Museo San Telmo, i ho va fer amb el trio de la cantant Ainara OrtegaIñaki Salvador (piano), Javier Mayor (contrabaix) i Hasier Oleaga (bateria), ben emparats per dues col·laboracions de categoria: Mikel Andueza als saxos i Baptiste Bécher al trombó. Swing, scat, una mica de folklore euskaldun i molt bon humor.

Dave Douglas, La Zurriola, Donostia-San Sebastián, 21-jul-2016


Al vespre s’encetava oficialment el 51è amb l'efervescència habitual a la zona de la Zurriola, entre els cubs de Moneo a la zona del Kursaal. Allà, Dave Douglas brandava les seves textures sempre connectades amb el blues, aquest cop amb el projecte High Risk, un trio jove de concepció i fets electrònics (Shigeto (beat box i efectes), Jonathan Maron (baix elèctric i baix sintetitzat) i Ian Chang (bateria)). Envoltat de ginys electrònics i caixes de ritmes, va tornar a posar la seva trompeta, sempre acústica i sense cap altre efecte que no fos boca i pulmons, en mans de terrenys aparentment inhòspits, vinculats aquest cop a la fusió urbana i a la fredor del techno i el rap.

UNA FESTA DELS 70

Marc Ribot amb Jamaaladeen Tacuma, La Zurriola, Donostia-San Sebastián, 21-jul-2016Sense deixar de lamentar les coincidències que ens van fer perdre Terje Rypdal + Elephant9 i el trident format pels Cyrus Chesnut, Buster Williams i Lenny White, la nostra nit va continuar amb una visita a la festa que s’havien muntat Marc Ribot & The Young Philadelphians, en una altra de les terrasses del Kursaal. Mary Halvorson a l’altra guitarra, junt amb Jamaaladeen Tacuma (baix) i Calvin Weston (bateria), una de les primeres seccions rítmiques del Prime Time d’Ornette Coleman, i ambdós nascuts a Philadelphia, sumats al trio de corda format per Nathan Bontrager (cello), Max Haft (violí) i Sabine Akiko Ahrendt (violí), feien moure la concurrència amb un èxit considerable. Els autoanomenats Young Philadelphians, amb un repertori farcit de cançons del soul rock dels 70, l’anomenat so Philadelphia, van protagonitzar moments de gran intensitat, en els que el trio de corda va mantenir amb enteresa el seu paper, producte tant de l’acurada proposta com d’una sonorització ben portada. La fusió de rock i soul, junt amb alguna peça propera al noise, aquest apèndix del free que tant agrada al guitarrista de Newark, van triomfar entre la nodrida assistència. Una mena de pols amb aires ornettians, instal·lat entre la irreverència i la genialitat.

Per acabar aquesta primera (o segona) jornada, ens vam traslladar al Kutxa Kultur Kluba, situat al rehabilitat edifici de Tabakalera, on s’hi celebrava la 12Points Jam. Excel·lents sensacions en aquest espai, ben preparat per acollir els joves talents instal·lats aquests dies a la capital de Gipuzkoa.

diumenge, 7 d’agost de 2016

ELS ANYS FOSCOS DE MILES DAVIS (MILES AHEAD)

MILES AHEAD
EUA. 2015. 100 min.
Director: Don Cheadle
Guió: Don Cheadle, Steven Baigelman

Intèrprets: Don Cheadle, Ewan McGregor, Emayatzy Corinealdi, Lakeith Lee Stanfield, Michael Stuhlbarg



Quan hom parla de Miles Davis, cal fer una pausa en el nostre ritme vital. No perquè el ritme vital d'aquest músic innovador i incoformista no fos, en els seus dies, trepidant. Sinó perquè sense desmarcar-nos del nostre dia a dia, cada cop més intens, ens pot costar d'entendre com n'era precisament d'infernal el ritme en el que vivia.


Tot això ve perquè recentment hem pogut visualitzar, amb una absoluta tranquil·litat, el primer film de l'actor Don Cheadle com a director, "Miles Ahead". La pel·lícula porta ara mateix quinze dies en cartellera, i es programa a ben poques sales de Catalunya. A tot estirar cinc, de les quals, quatre són a Barcelona Ciutat.

No direm on l'hem vista però sí que em sembla adequat deixar algunes dades del local: 28 sales independents; sala amb menys de 30 butaques, de les quals només se'n van omplir 4. Les dues nostres i una parella més. Tan absolutament minoritari és el Jazz.

Tanmateix, la pel·lícula no s'adiu amb aquest panorama tan descoratjador. Allunyat de la inòpia musical imperant, el film està concebut amb una trama "trampa" que la fa prou amena i digerible, atès que, segons com s'agafi, explicar la vida del geni pot ser d'un avorriment gran que ens duria a un llargmetratge soporífer. M'explicaré. El parany consisteix en que no és veritat tot el que s'hi explica. Així de fàcil. La trama està construïda damunt de fets, una part dels quals veritables, que es troben anacrònicament situats en el temps. Podríem dir que se'n fa un ús a conveniència: un robatori que, fins a on expliquen els llibres, no va existir; un periodista (sospitosament escocès com Ian Carr, un dels biògrafs de Miles) que surt pel mig i és el gran confident; una mena de magnat/mànager de músics, més mafiós que Al Capone; un arrest del protagonista que es produeix a l'exterior del Village Vanguard, quan en realitat va passar al Birdland; la presència descontrolada d'armes de foc, de tabac, i d'altres substàncies... Una rècula d'artificis que ja són sabuts, i reconeguts pel propi Don Cheadle. El que importa, crec jo, del relat és que es viu un ambient que, aquest sí, podria ser el que vivia Miles Davis en aquella època, entre el 1976 i el 1980, en el que va desaparèixer dels escenaris.

Com a curiositat més jazzística, no deixa de ser notòria la presència de diverses peces originals del pianista Robert Glasper, i el bon gust general a l'hora de punxar la música en el desenvolupament del film. Tampoc passarà desapercebuda la jam session en els crèdits finals, on s'hi pot veure figures de la talla de Wayne Shorter i Herbie Hancock, a banda d'alguns "young lions" de l'escena actual.

En definitiva, pels apassionats i, sobretot, pels grans coneixedors de l'obra i vida de Miles Davis, el film no deixarà de ser una història dramàtica amb poc impacte i, segurament, nul·la repercussió a les seves existències. Tanmateix, per aquells que coneixen el nom i algunes de les fites de geni, pot ser un bon motiu per a endisar-se en la descoberta d'un músic irrepetible. Per la majoria, el gran dinamitzador del Jazz.


dissabte, 6 d’agost de 2016

JAZZ SAMBA A LES VINYES


Gabriel Amargant i Thaïs Morell, Torre Ramona, Subirats, 30 de juliol de 2016
Gabriel Amargant i Thaïs Morell, Torre Ramona, Subirats, 30-jul-2016

THAÏS MORELL & IGNASI TERRAZA TRIO + GABRIEL AMARGANT
Torre Ramona, Subirats, 30/7/2016

Thaïs Morell, veu i guitarra
Gabriel Amargant, saxo tenor i clarinet
Ignasi Terraza, piano
Horacio Fumero, contrabaix
Esteve Pi, bateria




Molts estimen la Bossa Nova només com a entreteniment. És un estil fàcil amb interès limitat, pensen. N’hi ha però que la veuen com la cosina noble de la Samba, i l’excusa perfecta per a connectar amb el Jazz, sobretot des que figures com Stan Getz s’hi van acostar als anys 60. Segur que aquests últims no es van perdre les gairebé dues hores de música gratificant, amb el pati de la Torre Ramona ple a vessar, en un concert dels que captiven des de la primera nota. La veu de la brasilera Thaïs Morell va ser el focus central de l’acte, amb permís de l’Ignasi Terraza Trio i de la cada cop més madura dicció del saxofonista i clarinetista Gabriel Amargant.

Amb el repertori centrat en Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim, el quintet va ordir una actuació amena i variada. L’inici va ser a trio, només amb la base rítmica que completaven Horacio Fumero al contrabaix i Esteve Pi a la bateria per, tot seguit, donar entrada als dos solistes. Els trios, quintets, duos i quartets es van succeir per a oferir un àpat musical de molt bon gust i immillorable digestió. La veu dolça i potent de la Thaïs Morell, que també es va lluir amb la guitarra, i l’actuació detallista, i fins a cert punt camaleònica, de Gabriel Amargant, van acaparar gran part del protagonisme. En els moments en què el trio es quedava sol, la potència del piano percudit de l’Ignasi Terraza centrava totes les orelles i, de bracet amb les bondats del blues i el swing, als presents ens feia la impressió que podríem passar la nit davant d’aquella façana renaixentista.

Un cop més queda demostrat que la música en directe, en espais relativament petits, es gaudeix d’una manera intensa, i es garanteix amb fidelitat la connexió amb els artistes. Els organitzadors del Festival de Música a Les Vinyes treballen incansables tot l’any per a oferir aquests concerts de final de juliol, que deixen sempre una marca de sensibilitat i bon gust. 

Com se sol dir, per molts anys, concretament catorze, i que en vinguin molts més!