dijous, 21 de setembre de 2017

LA VEU DEL SUD

D'esquerra a dreta: Jurandir Santana, Carola Ortiz i Bartolomeo Barenghi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-set-2017
D'esquerra a dreta: Jurandir Santana, Carola Ortiz i Bartolomeo Barenghi, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-set-2017
ORTIZ, BARENGHI & SANTANA TRIO
Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-setembre-2017

Carola Ortiz, veu i clarinet contralt
Bartolomeo Barenghi, guitarres, efectes i veu
Jurandir Santana, guitarres


Poc després de publicar Sirin (2016), el seu primer disc com a líder, la Carola Ortiz va demanar al guitarrista brasiler Jurandir Santana que s’unís al duo que ella ja formava amb l'italià Bartolomeo Barenghi. El trio resultant, marcat fortament per les dues guitarres (acústica i elèctrica), fou el marc amb què la cantant i clarinetista terrassenca va obrir la temporada del Jazz Club Vilafranca. El concert, que figurava dins la programació del festival L’Hora del Jazz – Memorial Tete Montoliu, ens va conduir fins al continent sud-americà, centrant-se sobretot en el Brasil. El racó de l’imaginari que vincula jazz i bossa nova es feu present des d’un bon principi, gràcies a sonoritats dolces, quasi cremoses, tocades amb la dosi justa d’enginy. Amb la màquina del temps marxa enrere, i forçant molt l'imaginari, Jobim i Stan Getz s’haurien aliat amb João Gilberto i Charlie Christian

L'actuació, que va agafar alçada després d’un magnífic fado en català (“El meu amor mariner”), va alternar cançons tant de la pròpia cantant com de Bartolomeo Barenghi, i versions de cançó brasilera (Djavan, Veloso, Gilberto,...) per a aterrar finalment a la plana colombiana amb la corprenedora “Tonada de luna llena” del veneçolà Simón Díaz. En general, peces encara tendres però d’una factura sòlida i emotiva. Es pot dir que la “saudade” va conquerir fàcilment l'audiència, gairebé com si l’haguéssim esperat tot l’estiu.

De tots els secrets dels cantants, n’hi ha un que no és musical. Cantar cançons tot explicant històries demana una certa relació teatral amb l'audiència. La Carola Ortiz té aquesta habilitat, i la va mantenir malgrat el constant intercanvi d'instrument dels seus companys guitarristes, que engegaven una desconcertant desfilada entre cançó i cançó. Ens trobem davant d’una veu que no només gaudeix d’una bona modulació, sinó que es contrapunta sense esforç amb el clarinet, amb el que demostra un alt nivell interpretatiu. Peça cabdal dels primers anys del jazz, el clarinet ha deixat de ser protagonista si no s’utilitza en estils concrets, com ara el dixieland o el swing. La fornada d'intèrprets que practiquen la improvisació lliure l’ha fet reviscolar, herència segurament del free jazz, un estil que sempre ha apreciat el so vibrant i vellutat del clarinet baix.

dimecres, 9 d’agost de 2017

JAZZALDIA 52 2017 (I)

(Del 20 al 25 de juliol del 2017)


UN FESTIVAL MÉS VIU DEL QUE SEMBLA


Els festivals vius es mouen, i el Jazzaldia, que ha viscut una mena de resurrecció després del 50è aniversari, ha acomplert un segon any de canvis, instal·lat gairebé en una nova dimensió. No es veuen daltabaixos ni revolucions, o això sembla. No. El que es percep és una nova vitalitat, una nova sensació. No tot el que ha canviat funciona. Però ha canviat.


Dos instants, un moment. Dena DeRose i Houston Person, La Zurriola, Donostia, 21-jul-2017
Dos instants, un moment. Dena DeRose i Houston Person, La Zurriola, Donostia, 21-jul-2017

Per començar, el festival té ganes d'apropiar-se de tu, del teu temps com a públic seguidor. És molt ambiciós, això. En segon lloc, ha conquerit una gran part dels espais de la ciutat. Ja en tenia, i ara en té més, molts. I finalment, cuida el cartell d'artistes des d'un punt de vista amplíssim. Després podrem estar d'acord o no amb els escenaris de les propostes, si son més adients o no, i amb el nivell de cadascuna, però al cartell hi trobem des de músics consagrats fins a novetats de molts pals diferents i, a més, es reserva un espai molt important al públic infantil i, en general, a les actuacions gratuïtes. No parlo de cap perfecció, enteneu-me bé. Dic que ha canviat el concepte, i que per les venes del Jazzaldia hi corre alguna cosa més que inèrcia i nostàlgia. No conec interioritats de com es va gestant aquesta transformació. Miguel Martín continua al capdavant com sempre, i desconec si s'han produït canvis de directrius que permetin obrir noves vies. Tanmateix, després d’haver viscut aquesta 52a edició, puc dir que la tendència sembla apostar fort per una renovació.


L’increment de concerts en la curta distància pot ser un exemple dels símptomes de millora. Club Victoria Eugenia, Tabakalera, San Telmo i una bona colla d'espais més, han permès gaudir dels concerts amb certa intimitat. Que un festival es plantegi qüestions com la proximitat, encara que sigui a costa de fer coincidir horaris, mereix, com a mínim, l’enhorabona.


‘Poem of a Cell: Tryptich of Love and Ecstasy’, la performance audiovisual del polifacètic artista Stefan Winter, que la nit anterior al Jazz Band Ball es va representar a la platja de la Zurriola, ha estat  un altre bon símptoma. La triple projecció sobre el gran escenari, unida en rigorós directe a una orquestra de 60 músics, incloses veus, va admirar i cansar a parts iguals. Molt probablement, mantenir l’atenció en una obra de concepció abstracta, de més de dues hores de durada, i sense poder seure si no era a la sorra, així, en fred, no ha estat la millor manera de començar un festival de jazz, però cal premiar-ne la gosadia. Resultat poc satisfactori en el seu conjunt, però d’una potència conceptual fora de dubtes. Algú comentava que allò no era la prèvia d’un festival de jazz. I qui diu com han de ser les prèvies? Pregunta sense resposta. En tot cas, i fugint del propi ‘Poem...’, eren prou poètiques les 38 fotografies de gran format que Sebastião Salgado exposava al mateix Paseo de la Zurriola, i que contribuïen a fer més solemne la vigília del degà dels festivals de jazz peninsulars.

Musicalment, d’altra banda, hem viscut un Jazzaldia intrèpid i popular alhora, farcit d’extrems que han volatilitzat fronteres, si n’hi havia. Amb 52 edicions a l’esquena costa de dir que aquesta és ‘la millor’, però enguany s’han viscut concerts que entrarien en el qualificatiu de memorables, sobretot els primers dies, amb la concatenació de Wayne Shorter, Charles Lloyd, Donny McCaslin i Kamasi Washington. Dos veterans i dos joves que, salvant totes les distàncies i discursos artístics, va semblar que s’agafessin mútuament el relleu.


Gregory Porter finalment ha cantat a la Trini, Abdullah Ibrahim ha tornat amb tota la puresa, i veterans com Ernie Watts, absolutament entranyable, o Houston Person han fet 3 concerts cadascun als escenaris gratuïts. Herbie Hancock va semblar despertar dels seus records (quasi com el propi Jazzaldia) i completà una actuació prometedora amb la banda habitual, i algun canvi significatiu. El jazz europeu ha tingut al Teatro Victoria Eugenia el seu espai, i els vermuts ens els han subministrat els professors de Musikene, que s’han associat per a oferir diversos homenatges a llegendes del Jazz, cada migdia al pati de San Telmo.

N’hi ha hagut més i, si tot va bé, ho anirem comentant en propers articles, germans del que teniu al davant.

Gràcies per ser aquí. 

divendres, 4 d’agost de 2017

L'ART PERFECTE


Joan Crosas amb Manel Camp, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017

Horacio Fumero, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017

MANEL CAMP QUARTET + JOAN CROSAS
Torre-Ramona, Subirats, 29-juliol-2017

15è Festival de Música a les Vinyes

Manel Camp, piano
Xavier Figuerola, saxo tenor

Horacio Fumero, contrabaix
Lluís Ribalta, bateria
Joan Crosas, rapsoda


Als anys 20, les big bands ja van demostrar que es podia interpretar qualsevol composició en clau de jazz. Fou un moment decisiu de la història perquè, més enllà del nombre de components, els grups van començar a adoptar l’ampli cançoner popular com a repertori. Passats tants anys, el jazz ha après a expressar-se de mil maneres, fins i tot sota el prisma d'un filòsof medieval com Ramon Llull.


Fidel a aquesta línia, l'espectacle “ART Ramon Llull” que ha confegit Manel Camp no denota ni patiment ni angoixa de cap mena. Ens trobem davant d'unes composicions d’aire pop-folk que es mouen amb ritmes bàsicament simètrics, guarnits amb solos i duos de gran correcció. I com hi entra Ramon Llull en tot això? Doncs més enllà de la partitura, per mitjà de les breus però significatives intervencions d’una de les veus més impressionants de l'escena catalana: la de l’actor Joan Crosas.

Xavier Figuerola amb Horacio Fumero, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017


Cadascuna de les peces, que s'ordenen a l'espectacle tal com han estat incloses en el disc homònim, volen retratar l’evolució del pensament lul·lià. Descriuen els “valors eterns” de l'Art, una mena de sistema filosòfic que l'escriptor nascut a Palma va divulgar mitjançant les gairebé 300 obres que va escriure, la gran majoria amb l’objectiu de convertir infidels al cristianisme per mitjà de la raó i la seducció. Filòsofs i literats ja faran un judici ferm sobre què s'hi diu, però deixeu-me a mi explicar que el text i la veu pregona, i fins a cert punt rústica, encaixen a la perfecció, arrodonint de manera intemporal l'aventura jazzística-medieval.

Lluís Ribalta, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017

L'alta qualificació dels solistes participants, d'altra banda, va deixar moments enginyosos, com ara el tête-à-tête entre Lluís Ribalta i Horacio Fumero, en un sofisticat duel de percussions. La generosa aportació del saxofonista Xavier Figuerola, en substitució del titular, el trompetista Matthew Simon, va protagonitzar els moments més intensos, fent duo generalment amb el discurs obert de Manel Camp.

El conjunt de l'obra, que va deixar un pòsit de bellesa excepcional, i només va patir una certa continència a l'hora de jugar amb els timbres i les intensitats, transcorregué amb fluïdesa i arribà al final sense impostures, gairebé per sorpresa.

Manel Camp i Joan Crosas, Torre-Ramona (Subirats), 29-jul-2017

El Festival de Música a les Vinyes manté una interessant dinàmica d'idees. Ho demostren les dues propostes d’enguany, dos regals amb ànima pròpia i rendiment fora de dubtes. La resta ho fan l'espai de la Torre-Ramona i el tractament acurat del so i l'escenografia, un dels pilars d'aquests concerts, que ja son un clàssic dels estius al Penedès.

dilluns, 17 de juliol de 2017

VIJAZZ EN TRÀNSIT

“La meva capacitat per descriure la música va millorar gràcies a la immersió en la cultura i la crítica del vi.” Ted Gioia (compositor i crític de jazz)



El moment de transició que viu el Vijazz, sobretot pel canvi de director artístic, s'ha deixat sentir en tot el que s’ha vist sobre l'escenari de Jaume I. Hem tingut un programa en general més clàssic, amb dos grups que recuperaven velles arrels, Jazz–The Story i The JB's, i dues propostes de primer nivell, Dianne Reeves i Christian Scott. El fil entre uns i altres s’ha mantingut equilibrat però, si parlem de volum, el pes total ha estat francament lleuger. En el fons, els quatre concerts a plaça queden lluny dels sis de no fa gaires anys i, si tenim en compte l’antic escenari de la Rambla, que es va eliminar en fa dos, la diferència d’actuacions “en obert” és evident. Per acabar-ho d’adobar, els exclusius concerts del claustre de Sant Francesc s’han solapat amb els de la plaça, i encara no he trobat ningú que me’n sàpiga explicar el motiu. També han fet un gir les formes. Hem tingut una cara visible que ens ha parlat de tu a tu des de dalt l'escenari, sense gravacions. En Pere Pons, acostumat al seu Jamboree, ha presentat els concerts i ha aprofitat per a fer aparèixer el vi en diverses de les seves locucions. Sembla que hi ha algú que veu per on haurien d'anar els trets del Vijazz.

D’altra banda, el Vi també sembla en trànsit. Més enllà de copes i estands, gairebé em passa desapercebut. No he sabut concentra-m’hi, ho confesso. Deu ser allò que els arbres no et deixen veure el bosc, perquè he sentit a parlar més de tastos amb les menges més diverses, de pujar escales de campanars, de concursos culinaris, de relats eròtics i de clàssics cars, que no pas de Vi. Afectat pel deliri, més d’un dia he imaginat el Fèlix, en algun saló vilafranquí, amb les espelmes enceses, fitant la porta per sortir. 

Jazz – The Story "Celebrating 100 Years of Jazz Recording"

El concert sobre la història del Jazz que obria el festival, va deixar sensacions agredolces. Una banda d’onze músics de primeríssim ordre va protagonitzar l’homenatge als 100 anys de la primera gravació de Jazz. Un concert on es van sentir molt els solistes i poc la banda. Tot i així, vam tenir moments captivadors, com ara la versió del ‘Birdland’ de Weather Report, o el ‘So What’ de Miles Davis. Tanmateix, tot i la implicació dels solistes, no es va poder evitar la imatge d'uns músics tan reputats llegint partitures per a tocar estàndards dels més coneguts. El projecte estrenava gira europea a Vilafranca, per bé, i per mal.

Gianni Gagliardi i Octavi Coronado

El que s’ha mantingut amb molt d’esforç és el Vermut-Jazz, tot i la precarietat a la que es veuen sotmesos els músics participants. El saxofonista barceloní Gianni Gagliardi, de so dolç i vellutat, va oferir la seva actuació a Cal Figarot acompanyat del teclista Tomàs Fosch i el bateria Jordi Pallarès. Una estona plàcida i de molt de valor interpretatiu. Esforç també el que van fer Jazz i Swing Vilafranca per repetir la ballada de Lindy Hop de l’any passat, però concentrada en un dia sol, dissabte, i amb música en viu a càrrec de l’Octavi Coronado Swingtet, un vell conegut de l’afició vilafranquina. 

Christian Scott aTunde Adjuah

L’home que es dissenya les pròpies trompetes fins el punt de posar-les-hi nom. El que vol connectar fermament amb els seus orígens afroamericans i amerindis (té un avi gran cap de tribu), ens va submergir en un món poètic que viu alhora de sonoritats clàssiques i electròniques. La seva ‘Stretch Music’, representada per una trilogia de gravacions que també volen celebrar els 100 anys del primer disc de Jazz, va calar com la pluja fina. Els ritmes urbans que obrien l’actuació, van cedir part del protagonisme a la jove Elena Pinderhugues, que mostrà un discurs imaginatiu, net i sòlid alhora, gens comú entre els intèrprets de flauta travessera en el Jazz. La formació, que va tancar totalment connectada a l’espai i al públic, comptava amb el percussionista Weedie Braimah, el jove bateria Mike Mitchell (Vijazz 2015, amb la Stanley Clarke Band), el baixista Max Moran i el finíssim pianista Lawrence Fields.

The JB’s - James Brown Original Band

La banda del padrí del funk no va fer un concert perfecte, però sí que va tenir punts calents molt apreciats per l’audiència. Van ser dues hores d’una esbojarrada marxeta que va tenir en les veus de Martha High (una de les veus que duia Maceo Parker el 2007) i Cynthia Moore, les seves millors cartes.

Dianne Reeves

De comunió absoluta es pot qualificar el concert de cloenda. La versatilitat vocal de Dianne Reeves, i el bon gust a l'hora d'exterioritzar-la, va connectar des del primer minut. Amb un inici explosiu, i una empatia extraordinària, la cantant i el quartet que l’acompanyava (Romero Lumambo, guitarra; Peter Martin, piano i teclat; Reginald Veal, baix i contrabaix; Terreon Gully, bateria) van completar una actuació ondulant, contrapuntada amb diverses balades, on la sentor africana de l’scat i les infinites aventures vocals de la diva van seduir un públic disposat a escoltar, i a jugar amb tots els cors que l’artista proposava. Per qualificar el concert de perfecte, no ens podem oblidar del quartet: sincronia, modulació, serenor, clímax... per moments, una versió reduïda de Duke Ellington amb la seva big band.

dijous, 13 de juliol de 2017

JAZZALDIA 51 2016 (i IV)

DeJohnette/Coltrane/Garrison
Plaza de la Trinidad, 26/7/2016

Ravi Coltrane, saxo tenor, soprano i sopranino
Matt Garrison, baix i efectes
Jack DeJohnette, bateria i piano

Jack DeJohnette, Plaza de la Trinidad, Donostia, 26-jul-2016


D’un trio on hi ha els “fills de”, dirigits per un dels bateries que van tenir l’honor d’acompanyar John Coltrane, se’n pot esperar alguna cosa més que un homenatge? La resposta evidentment és sí. El projecte de Jack DeJohnette es deixa endur pel record, però s’apuntala en una exquisida interpretació. Les complexitats rítmiques i compositives que, en algun moment, van engorronir l’audiència, es van veure perfectament compensades pels pics d’èxtasi interpretativa. Mentre alguns dels riffs de l’obra A Love Supreme ens mantenien alerta, a la sala de màquines, Matt Garrison i els seus ginys electrònics s’erigien en centre neuràlgic. Va lluir especialment amb The Sidewinder, un èxit dels 60 (del trompetista Lee Morgan) que va posar la mel als llavis a molts dels assistents. Ravi Coltrane, centre de tots els solos, va deixar empremta amb el soprano i el sopranino.

Steve Coleman & Five Elements
Plaza de la Trinidad, 26/7/2016

Steve Coleman, saxo alt i veu
Jonathan Finlayson, trompeta i veu
Miles Osazaki, guitarra i veu
Anthony Tidd, baix i veu
Sean Rickman, bateria i veu
Steve Coleman, Plaza de la Trinidad, Donostia, 26-jul-2016


El maquinista va posar la locomotora en marxa, i les peces començaven però no tenien intenció d’acabar. El so hipnòtic i les estructures aparentment lliures del quintet de Steve Coleman, actuaven de catalitzador de les peces. Tant, que el set podria haver durat fins l’endemà. La connexió amb el rap i el hip hop sempre present, i les contínues interseccions entre instrumentistes (ara un duo, ara un solo, ara un trio), van configurar un viatge entre versions urbanes d’alguns estàndards, com la del 'Round Midnight o la del Begin The Beguine. Tot ben conegut, però realment inconegut. Acabar, ho va acabar Ravi Coltrane, que tornà a l’escenari que havia trepitjat una estona abans. Precedit per una ronda de solos, on l’scat i les veus dels intèrprets també hi van ser presents, es va integrar perfectament en el viatge, com a bon aventurer que és.

Sean Rickman, Plaza de la Trinidad, Donostia, 26-jul-2016

Josemi Carmona y Javier Colina
Patio de San Telmo, Donostia, 25/7/2016



Josemi Carmona, guitarra
Javier Colina, contrabaix i acordió
José Manuel Ruiz “Bandolero”, bateria i percussió


El bon gust va presidir el darrer dels concerts matinals, novetat en aquesta 51a edició del Jazzaldia. Josemi Carmona i Javier Colina, acompanyats pel percussionista Bandolero, van oferir un repertori de cançons populars, salpebrades amb algun estàndard, que, amb el pas de l’estona, va deixar entre l'audiència una mena de bellesa íntima. La passió del públic creixia i a més d’un periodista se li va escalfar el bolígraf, miraculosament i exaltada. Només va faltar que Colina desenfundés l’acordió per a fer “La Recoba”, una farruca flamenca del tot emotiva, a duo només amb Carmona. Detalls com aquest ens fan constatar, un cop i un altre, que el contrabaixista navarrès viu envoltat d’una aura que el fa excepcional.


Christian Scott aTunde Adjuah
Auditorio del Kursaal, 26/7/2017


Christian Scott, trompeta i efectes
Elena Pinderhughes, flauta
Braxton Cook, saxo alt
Lawrence Fields, piano i teclat
Chris Dunn, contrabaix 
Corey Fonville, bateria 
Christian Scott amb Elena Pinderhugues, Braxton Cook i Lawrence Fields al piano, Auditorio del Kursaal, Donostia, 26-jul-2016

Com a cloenda d’una substanciosa 51a edició, el Jazzaldia presentava, ben a prop de la mitjanit, un dels trompetistes que carreguen amb el títol d’haver nascut a la Nova Orleans de Louis Armstrong, pare i buc insígnia de tots els solistes de Jazz. Christian Scott, que és potser el més jove d'aquests “hereus”, presentava a Donostia el projecte Stretch Music, que en aquest concert va donar un resultat força difuminat. No només pel tarannà de la pròpia música, brillant però enrevessada, sinó també per les condicions en què el vam afrontar: 5 dies intensos de festival, amb més de 20 concerts a les oïdes i una darrera jornada també esgotadora. Tot i les condicions, la intensitat de les peces i les intervencions individuals ens van conduir a un estat d’atenció notable. Christian Scott, que ja sabeu que es dissenya les seves pròpies trompetes, usava dos micròfons, un amb el so natural, i l’altre en el que hi introduïa filtres electrònics. Sobre l’escenari, a banda de la ja coneguda capacitat d’adaptació del pianista Lawrence Fields, vam notar la presència de la jove flautista Elena Pinderhughes la qual, lluny de passar desapercebuda, va concebre uns solos creixents que la banda sabia administrar amb serenor i empatia. Des dels fons electrònics del hip hop, el repertori va incloure aproximacions al jazz-rock, però també a la música contemporània d’arrels clàssiques.



La Marmite Infernale
Teatro Victoria Eugenia, 25/7/2016

Jean Aussanaire, saxos alt i soprano
Jean-Paul Autin, saxo sopranino i flauta
Michel Boiton, bateria i percussió
Jean Bolcato, baix
Olivier Bost, trombó i guitarra 
Eric Brochard, baix 
Jean Marc François, corneta 
Xavier Garcia, sampler, laptop i leap motion 
Clément Gibert, clarinet 
Guillaume Grenard, trompeta, tuba, flauta 
Christian Rollet, bateria i percussió 
Alfred Spirli, bateria i objectes 
Guy Villerd, saxo tenor, veu i electrònica 
Jean-Paul Delore, direcció 

El sainet, barreja de música i teatre, que representa en totes les seves actuacions el grup de Lió La Marmite Infernale, no deixa de ser una experiència colpidora. En l’obra que representaven en aquesta ocasió, Les homes... maintenant!!, l’escenografia entre medieval i post-apocalíptica, va donar com a resultat un concert de ritme creixent on es va vindicar en diverses ocasions la música en directe –excepcional el número de les paelles-, deixant força malparat tot el que es pugui associar a la música “enllaunada”. Execució eloqüent i expressiva, que sempre va comptar amb un fons de metal rock enginyós i, fins a cert punt, bèl·lic.


Bobo Stenson Trio
Plaza de la Trinidad, 25/7/2016


Bobo Stenson, piano
Anders Jormin, contrabaix
Jon Fält, bateria 

La capacitat tècnica i compositiva del pianista suec Bobo Stenson va quedar palesa en el breu concert que va oferir just abans de donar pas a la diva Diana Krall. En una hora encara no, va tenir temps per a desconstruir cançons llatines, una constant en la seva carrera, volent-ne mostrar sempre la part emotiva. Bellesa continguda, en podríem dir. Després, en la part central, deixà que els seus músics es perdessin pels camins de la improvisació, no sense haver-se conjurat per a retrobar-se i tancar. Finalment visità, amb la mateixa dèria desconstructiva, el rock i la fusió. Una bellesa massa fràgil per a ser tractada en públic.