dimecres, 21 de juny de 2017

CUINANT EL ROCK

Lluís Coloma, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-juny-2017
Lluís Coloma, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-juny-2017















Lluís Coloma Trio, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17/6/2017

Lluís Coloma, piano
Manolo Germán, contrabaix
Marc Ruiz, bateria


El timbre inconfusible del piano percudit, stride en el vocabulari nadiu, és un dels pilars del jazz, sobretot en els primers anys. El ragtime li reservava el paper central, però no va ser fins els anys 20, a Harlem, que es posà de moda gràcies, entre d’altres, al boogie-woogie.  Tal com ha passat amb tots els estils en el decurs de la història, l’stride ha tingut brillants mentors, com seria el cas de McCoy Tyner, un músic del món del bop que ha creat escola fins els nostres dies. El boogie-woogie ocupa l’espai fronterer entre el blues i el swing, i és per a molts l’avantsala del rock & roll, l’autèntic tsunami musical de la segona meitat del segle passat.

El pianista barceloní Lluís Coloma, que és mestre en tots els sentits de la paraula, fa una feina de recuperació única. En un moment social i polític que promet tants canvis, no va protagonitzar cap revolució en el seu concert a Vinseum, malgrat que amb la peça "Flamenco Boogie" va deixar una mostra llunyana del que podria ser-ne una. Coloma és mestre perquè ha assolit un altíssim rendiment en la separació dels dos hemisferis, tant mentals com físics. La seva mà esquerra sap ben poca cosa de la dreta, més enllà que son veïnes, i això és quelcom indispensable per a un pianista de boogie-woogie. També és mestre de piano i ho va exterioritzar gràcies a la presència a la sala d’un dels seus alumnes. Amb ell va fer una mica de barrila, en una mostra més del que eren antigament les sessions (i tot sovint competicions) de piano stride a Harlem, tan teatrals i properes al públic. De Fats Waller n’ha agafat les dots còmiques, i d’Art Tatum la velocitat-punta dels dits, interessats durant tot el concert a sortir del teclat per la banda dreta.

El trio, que ja té 15 anys d’història, fou una autèntica piconadora. Contundent i ràpid, també va demostrar una notable sensibilitat davant del blues i les balades. La versió de l’"In My Life" dels Beatles en fou una bona mostra. El repertori es va centrar bàsicament en el disc que presentaven, “Boogie Wins Again”, un títol entre sobreexcitat i autèntic acollit amb grans elogis per part del públic, que omplia quasi fins a dalt les 170 places de l’Auditori. A banda de l’esmentada fusió amb el flamenc que, tot sigui dit, va deixar unes sensacions força més jazzístiques de les esperades, el concert, amb un metratge més llarg de l’habitual, va gaudir de diverses peces del propi pianista contrapuntades amb versions d’altres figures no necessàriament del jazz, com ara Bob Dylan, Ray Charles o Michael Jackson. El toc d’autenticitat el van donar les peces d’un dels pianistes emblemàtics del boogie-woogie, Meade Lux Lewis, i també l’esbojarrada cançó de Big Maceo Merriweather, “Chicago Breakdown”.

dilluns, 29 de maig de 2017

ELISABET RASPALL QUINTET “Vital” (Auditori Eduard Toldrà, Vilanova i La Geltrú, 26-maig-2017)

Elisabet Raspall, Auditori Eduard Toldrà, Vilanova i La Geltrú, 26-maig-2017 (Mercè Resino "Tinta")

Elisabet Raspall, piano
Benet Palet, trompeta
Chris Cheek, saxos tenor i soprano
Pep Pérez Cucurella, baix elèctric
Marc Miralta, bateria i percussió


Retrobar-se després de vint anys no deu ser tan fàcil. Vull dir per a fer un disc com Vital, que connecta nítidament amb l'iniciàtic Triangles. Ja sabem que n'hi ha de tots colors, i que la vida sovint és una tómbola, però els lligams de joventut demostren ser profunds. Ens deia Marc Miralta que era la música la que els havia tornat a reunir. De ben segur que l’Elisabet Raspall té una vareta màgica que activa a voluntat, i els resultats ja es veu que són d’una coherència rotunda. 

A casa, davant del seu públic, l'encanteri de Vital es va activar serenament i amb lucidesa, dues qualitats que la pianista ha mantingut i manté en el decurs de la seva carrera. Va dir que havia pensat les cançons com si fossin fotografies. Una fantasia a càmera lenta, amb un sol que ho inunda tot.

Com si l’objectiu no fos només pujar al cim, sinó saber-ne baixar, l’eix Raspall-Cucurella-Miralta va ordir un concert alpinista. La cordada va ser tan consistent que els ariets escaladors van gaudir gairebé d’un passeig. Benet Palet, amb el seu discurs fluid i imperfecte fou un dels beneficiats. Va pujar tant com va voler, recorrent la pista junt amb les sonoritats granítiques del seu company Chris Cheek, a primera fila. Ells dos, tant en solitari com a duo, van aprofitar aquest fons tan ben resolt pel trio, i van donar els millors al·licients de la nit.


Quan a meitat del concert, el grup es trobava en plenitud, els al·licients es van ampliar a la zona de la bateria. Marc Miralta, quan va veure que la cordada era un èxit, va deixar que les seves extremitats executessin com a mínim dos discursos diferents, el que mantenia el grup dins la peça i el que ell inventava per a major gaudi propi i dels oïdors presents. De protagonista, gens, però cal agrair que hi hagi músics disposats sempre a deixar regals d’aquest nivell.

Elisabet Raspall amb (esq-dreta) Pep Pérez Cucurella, Benet Palet, Marc Miralta i Chris Cheek
Auditori Eduard Toldrà, Vilanova i La Geltrú, 26-maig-2017
(Mercè Resino "Tinta")

El repertori, que va seguir gairebé el mateix ordre del disc, va tenir moments destacats. El primer, amb el Blues gamarús, que va trencar la fredor inicial. Amb Blind composition vam gaudir del primer crescendo, llarg i intens. I quan ja ens havíem instal·lat còmodament, va venir Epíleg (amb dedicatòria a Pere Tapias), una peça de les que entren a fons. I finalment, Sorra i escuma del disc inicial Triangles, tancant una estrena que deixa pòsit com els reserves, i també la justa mesura d'acidesa, com el vi novell.

PD: Ah! I un brindis pel Ferran Latorre, i un altre pel Kilian Jornet, que diu que ha fet doblet. 

diumenge, 30 d’abril de 2017

UN 'OUTSIDER' DELS 50

Enrique Heredia Quartet, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 22-abril-2017


Enrique Heredia Quartet, Auditori de Vinseum
Vilafranca del Penedès, 22-abril-2017

Fredrik Carlquist, saxo tenor i clarinet
Michele Faber, piano
Curro Gálvez, contrabaix
Enrique Heredia, bateria

Descobrir Robert L. Zieff ara, 60 anys després, no és normal. I tampoc no ho és el fet que la seva obra desperti un interès quasi científic, de tan avançada i singular que és per l’època en que va ser escrita. Que s’hagi arribat a “oblidar”, diu molt de la l’abast de la música afro-americana del S.XX, que és capaç d’arraconar amb tanta indiferència una part del seu llegat.
 
Amb un esperit proper al de l’arqueòleg, el bateria Enrique Heredia presentava el seu disc “Plays The Music of Bob Zieff”, al capdavant d'un quartet que, interpretació a banda, també és el responsable final d'una feina de transcripció, estudi i arranjaments, que ha durat més d’un any. Ens podem preguntar el per què de tan escrupolosa iniciativa, però no sé si hi acabarem trobant explicació més enllà del gust per la curiositat i la descoberta:  “...en el fons ho fan perquè els agrada”, comentava una persona propera als músics. Els deu agradar molt, perquè el resultat en escena fou d'una finor exquisida. Les primeres vuit peces, configurades com una suite i tocades en l'ordre que l'autor va suggerir en el seu dia, foren un mar d'onades menudes, de detalls en forma de solos que assolien colors singulars, influïts pel discurs flonjo i fronterer de Zieff. No s'hi trobava a faltar res, però érem conscients que el que sentíem no era bop, ni tampoc swing, ni ben bé blues. Però tots aquests ingredients hi eren, enllaçats segons la mà d'un compositor coherent i lliure, que, tot i seguir les tendències imperants dels 50, no es deixa arrossegar. Vet aquí potser la raó del seu ostracisme.

A destacar el fraseig viu, dins la discreció, de la pianista californiana Michele Faber, ànima de la formació en molts moments, i autora de les dues darreres peces de la vetllada. Curro Gálvez, anys enrere un habitual dels escenaris vilafranquins, i el líder Enrique Heredia, es van multiplicar per a mantenir el cromatisme que demanava la partitura, deixant les funcions de solista principal al suec Fred Carlquist, sempre eloqüent i disposat al diàleg. 

En acabar, alguns dels habituals manifestaven haver assistit a un dels millors concerts de la temporada. No podem dir pas el contrari.

dilluns, 24 d’abril de 2017

SA SUITE SALADA


Albert Cirera, saxos tenor i soprano, flauta i percussió
Marco Mezquida, piano i percussió
Marko Lohikari, contrabaix i percussió
Òscar Domènech, bateria i percussió

Jamboree Jazz Club, 14/4/2016


SUITE SALADA
Albert Cirera & Tres Tambors
Underpool 2016
1_S’AUBA
2_TANTRA
3_5 ANYS
4_JALEO
5_ES FOSQUET
6_TALIS


Aquest Mar Mediterrani que uneix, i que malauradament també separa, és el rerefons del viatge musical que proposa el dinàmic i amatent saxofonista igualadí Albert Cirera, amb els seus Tres Tambors, un grup que acumula més de 5 anys d’existència i que dóna senyals d’una vida encara jove i fecunda. La intermitència en el temps no sembla pas que hagi fet minvar l’empatia que mantenen amb la música experimental, ans al contrari, hi aprofundeixen i la tornen a vestir amb aquest nou treball, que traspua obra completa i que s’abraça en  molts moments als colors del jazz-rock dels 70. Això sí, des d’un timbre totalment acústic.


Albert Cirera, Jamboree Jazz Club, 14-abril-2017


Hem tingut oportunitat de sentir en directe aquesta suite, al mateix temps que n’obteníem el disc, la prova del delicte, un delicte que et faria ser facinerós des d'ara i, parafrasejant Llach, fins el jorn dels miserables. No perquè sigui un viatge, aquesta Suite Salada, que parli d'opressions ni patiments, sinó perquè l'hem viscut com un tot que ha sortit del no res. Venim del no res (de la nit), però ho volem tot, sembla dir-nos l'Albert Cirera amb aquest relat immers en la natura mediterrània. Volen créixer amb el dia, fins que torni la nit.


N’estan molt contents de com ha quedat el disc (amb una nova i exitosa aportació tècnica del Jordi Matas), segons van assegurar en directe a la Cava del Jamboree, just abans d'enfilar el primer passi de la nit. I el directe fou d'execució mil·limètrica, tant que a un servidor se li feia estrany trobar dos músics, en concret Marco Mezquida i el mateix Albert Cirera, mesurant el seu discurs, ells que es defensen tan bé i tan sovint en el terreny de la improvisació lliure. Una nova demostració que la poesia no és excusa per a limitar cap sonoritat. De fet, entre l’esperit tàntric de la suite, s'hi aprecien uns quants desoris, també mesurats, però punyents, que connectarien fidelment amb aquesta llibertat de discurs.


La suite juga entre dues sonoritats, la fusta i el metall, i ambientalment amb tot el que té a  veure amb l'aigua i el sol. Les percussions acaben sent omnipresents i la postal ens convida a un jorn en una cala, que podria ser perfectament menorquina, justificant l’essencial participació del Marco Mezquida. Tant ens hi acosta la Suite a la postal, que fins l'adjectiu ‘salat’ pot adquirir un sentit doble, si el vinculem lingüísticament al català de Ses Illes.

La cirereta de tot plegat és, tanmateix, el tracte addictiu que el grup, de manera coral, dóna als crescendos, i al tobogan que desplega en cada joc d'intensitats. Són 56 minuts ininterromputs (tot i que en el disc s'ha posat noms als diferents “moviments”) de vol ras, on es passa de la sorra al núvol, de la barca al bosc, del sol a l'ombra, sense saber com.

Tant si us heu perdut els concerts de la recent gira catalana del grup, com si no, l’audició és obligada per a tots els que creieu que la música et transporta. 

divendres, 14 d’abril de 2017

ADÉU AMB JAZZ


HOMENATGE A FRANCESC DE PAULA VILA, Vilafranca del Penedès, 9 d'abril del 2017

Adrià Font, Xavier Carbó i Ignasi Terraza amb una diapositiva de Francesc Vila

Per a un músic, acomiadar-se amb un concert de jazz deu ser un dels somnis més dolços. No només perquè des de les cerimònies funeràries de Nova Orleans hi ha una connexió directa, sinó perquè la música sempre té paper a la vida, i perquè el jazz, a més, és fill del coratge i de l'optimisme. N'hi ha prou amb conèixer una mica la seva història.

Aldo Caviglia, Xavi Carbó i Marco Mezquida


Però, per si ens n’oblidem, hi ha humans que afortunadament ens ajuden a mantenir la perspectiva. La del jazz i la dels altres plaers d'aquesta vida. Un humà clarivident d’aquests fou Francesc de Paula Vila. Quan el passat mes de febrer li va tocar, no va voler marxar fredament ni a soles, i es va espavilar per a reunir-nos a tots en una jam. Un comiat amb l'escalfor del jazz, tal com l'entenia un amant confés com ell. Hi ha res més propi del jazz que una reunió?


Adrià Font, Xavi Carbó, Joan Albert, Ignasi Terraza i Josep Maria Farràs

Els seus fills Elisenda i Oriol, i la seva neta Ainhoa, es van encarregar de fer realitat aquest llegat pòstum. Van aplegar amics i companys, tant d’escenari com de butaca, i gràcies a un bon grapat de col·laboradors, inclosa la junta del Jazz Club Vilafranca, van omplir la sala de plens de Can Freixedas (seu del Consell Comarcal de l'Alt Penedès), liderats per una colla de terrassencs entranyables que, boi sense voler, van protagonitzar una mena d'agermanament entre dues viles, Terrassa i Vilafranca, pioneres dins del jazz català. Amb la col·laboració dels representants de Jazz Terrassa, entitat que havia acollit actuacions del Francesc Vila com a contrabaixista, sobretot a la dècada dels 70, el concert de comiat va gaudir d'una alineació de músics envejable. El terrassenc Valentí Grau, en el paper de mestre de cerimònies, va tenir sota les seves ordres els pianistes Ignasi Terraza i Marco Mezquida, en Josep Maria Farràs a la trompeta, el Joan Albert al saxo alt i, al darrera, el vilafranquí Xavi Carbó, que va tocar amb l'antic contrabaix del Francesc Vila, i dos històrics de la bateria, Aldo Caviglia i Adrià Font. També hi va participar el pianista i professor capelladí Carles Sanz.

Aldo Caviglia, Xavi Carbó i Carles Sanz

Tardarem a oblidar l’esplèndid obsequi que, des d'on sigui, ens ha fet. Ara toca als vius aprendre lliçons i no malbaratar ni la música ni la vida. Dues coses que per al Francesc eren sagrades.

Valentí Grau presentant l'acte, amb una diapositiva de Francesc Vila