dissabte, 18 de març de 2017

CANTAR EL BLUES

Hernan Senra "Chino", Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-març-2017
Hernán Senra "Chino", Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11-març-2017
Chino & The Big Bet, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11 de març de 2017

Hernán Senra “Chino”, guitarra i veu
Rod Deville, contrabaix
Jake Klamburg, bateria

Fets com estem a la copa i les catànies de després dels concerts, la vetllada de blues que el Jazz Club insereix periòdicament en la programació, ens pot agafar desprevinguts. Per això tanta sorpresa en molts dels habituals, davant l’excel·lent estona gaudida. Paga la pena aprofitar una ocasió com aquesta per a fer un brindis pel blues, una música cabdal en el gestació del jazz. L’ocasió aquest cop la protagonitzava Chino & The Big Bet, un grup hereu directe del blues-rock, i connectat amb intèrprets-compositors de la talla de Louis Jordan, Muddy Waters o Willie Dixon.

Més enllà de l’estètica del guitarrista i cantant Hernán Senra (Chino), l’actuació va tenir altres al·licients extra-musicals. Van ser molt d’agrair, per exemple, les presentacions: totes molt didàctiques, i amb una narrativa realista i contundent. No cal dir que la majoria de cançons duien associada una trama conflictiva i, sovint, dramàtica. Res d’estrany, perquè això és el que el blues ha fet sempre: ser altaveu de vivències socials i personals. El missatge, o la història que s’explica, són vitals per transmetre el blues.

Sempre carregada de sentiment, batedor amunt, batedor avall, l’eloqüència de la guitarra slide es va convertir en la gran protagonista. A mig concert, el blues va esdevenir rock, la seva evolució natural, i l’acceleració es va imposar fins a les darreres cançons, moment en que el grup va voler baixar a la zona de butaques i oferir el final en rigorós acústic, refiats, van dir, de la bona sonoritat de la sala. L’experiència va ser, no només reeixida, sinó que es va tenyir fins i tot de certa tendresa, en alterar algunes textures sobretot de la guitarra, instrument que Chino va bescanviar per una “dobro” amb ressonador, totalment metàl·lica. Rod Deville amb el seu contrabaix i Jake Klamburg, només amb la caixa de la seva bateria, van acompanyar a peu de platea, i amb dolcesa: “Gypsy Woman”, “What a Difference a Day Makes” i “The Sheik of Araby”, peces que tancaven una vetllada aprofitada fins la darrera nota.

En la prèvia del concert, els membres actuals de la junta, encapçalats per Xavier Fernández, van aprofitar per dirigir unes paraules d’homenatge a Francesc de Paula Vila, traspassat recentment, i que fou el primer president del Jazz Club Vilafranca, recuperat el 2006. Que en blues descansi.

dissabte, 11 de març de 2017

CONNEXIONS SECULARS

Marco Mezquida, Chicuelo i Paco de Mode, Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5-març-2017
Marco Mezquida, Chicuelo i Paco de Mode, Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5-març-2017


Chicuelo & Marco Mezquida
Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5 de març de 2017
Juan Gómez "Chicuelo", Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5-març-2017
Juan Gómez "Chicuelo", Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5-març-2017


Juan Gómez “Chicuelo”, guitarra
Marco Mezquida, piano i percussions
Paco de Mode, percussió i cajon

Diu Ted Gioia en la seva imprescindible “Història del Jazz”, que la primera fusió entre música europea i africana no va ser a Nova Orleans, sinó que es va produir fa més de mil anys a la Península Ibèrica. Segles després de l’ocupació àrab, una prova ben tangible d’aquella fusió és el Flamenc. El Jazz, nascut fa poc més d’un segle, és fill d’una segona fusió, enriquida igual que la primera amb el pas del temps. Tots dos, Jazz i Flamenc, fa dècades que es donen la mà en projectes diversos. Des que Miles Davis i Bill Evans van incloure “Flamenco Sketches” en l’àlbum de referència “Kind of Blue”(1959), molts han estat els que s’han atorgat el títol de pioners. Entre els quals el saxofonista navarrès Pedro Iturralde, que pot presumir d’haver enregistrat, a meitat dels 60, el seu àlbum “Flamenco-Jazz” amb Paco de Lucía.

Des d’aleshores, molts projectes han sorgit en aquesta línia, alguns d’una categoria tan alta que hi ha qui voldria anar més enllà de la fusió, i parla d’un nou estil. Per això, entre tanta proposta i tan bona, encara té més valor aquest intent de dos joves talentosos com el “tocaor” Juan Gómez “Chicuelo”, i el prolífic pianista menorquí Marco Mezquida. El seu concert va donar tot el que prometia i més, davant d’un públic que no omplia l’Auditori però que va mostrar una entrega absoluta des de la primera peça, amb aplaudiments que semblaven no tenir fi. L’ocasió va servir com a homenatge a Francesc de Paula Vila, músic i gran amant del Jazz, que ens deixava el passat febrer, i de qui ja n’enyorem les converses sobre música, sempre fonamentades i enriquidores. El propi Marco Mezquida es va encarregar de brindar-li l’actuació, en un detall que l’honora, més enllà de l’amistat que li proferia en haver assistit des de feia anys a totes les actuacions que el jove pianista feia pel Penedès. Segons va dir amb tot el sentiment, li guardava un seient per a aquest concert.

Marco Mezquida, Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5-març-2017
Marco Mezquida, Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5-març-2017


El trio va tenyir l’actuació amb la síncope flamenca. Utilitzant  el símil dels colors, he de dir que hi van ser tots, des del més apagat fins al més brillant. Per pintar-los van usar pinzells fins, -de brotxes, ni una-, passant del sentiment a la bravura amb una agilitat gairebé animal. El toc de Mezquida enfrontat a la rítmica frenètica, i la rauxa de Chicuelo batallant amb una musicalitat gairebé lírica, tots dos cercant el seu lloc entre les percussions de Paco de Mode. Els passatges absolutament calculats que semblaven desbordar, acabaven sempre amb una trobada triomfal, i en el clàssic acord final flamenc.
El repertori, que ja està enregistrat i sortirà properament al mercat, és original amb composicions de tots dos protagonistes. 

Un cop més, no era dia per quedar-se a casa.


Paco de Mode, Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5-març-2017, Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5-març-2017
Paco de Mode, Auditori Municipal, Vilafranca del Penedès, 5-març-2017


dissabte, 25 de febrer de 2017

EL VIJAZZ, DAVANT DEL MIRALL

Arxiu Vijazz 2007
Com si el silenci administratiu fos la norma, s’ha dit ben poca cosa dels recents moviments al voltant del Vijazz. De fet, del Vijazz se’n parla poc fora de l’àmbit “oficial”. Mirat des d'aquesta fredor, el sorprenent relleu del director artístic pot semblar fins i tot protocol·lari. A certa distància en canvi, és lògic pensar que la renúncia d’en Carles Ocaña ha estat un cop dur per a l’organització i, a més, deixa el festival sense cap dels seus fundadors. Des d’aquí, el meu reconeixement a la feina feta, tant pel Carles com pel seu equip, que sempre ha tingut un alt nivell de seriositat i professionalitat.

Segons va publicar a principi de desembre el Setmanari “El 3 de Vuit”, el Carles no es veu amb suport suficient per a tirar endavant els canvis que ha defensat des de fa algunes edicions. Amb aquesta renúncia una cosa és segura: els canvis arribaran. Potser no els que ell proposava, ni tan d’hora com es podria esperar, però arribaran.


Els Tastavins, després d'un mes i mig llarg, van fer publica la contractació de tot un veterà del món del jazz, el periodista Pere Pons, militant quasi històric d’aquesta música i director de l’emblemàtic Jamboree Jazz Club de Barcelona. No cal dir que l’aposta és una garantia de fiabilitat i coneixements sobre la matèria, tal com queda palès en una recent, i molt recomanable, entrevista a Penedès Televisió. Per aquesta banda, no patirem. N’estic segur.


On s’espera més incertesa és amb el missatge, atrapat encara en l’atractiu format del 2007. Molts es prenen el Vijazz com si fos una festa major. Mecànicament. Una inèrcia que ha provocat que el discurs de les darreres edicions soni artificial i excessivament sofisticat. L’esdeveniment necessita tornar a il·lusionar, i no n’hi ha prou amb un rentat de cara. 

Més enllà de la foguerada inicial, el Vijazz no ha donat un gran i únic missatge i, en canvi, en dóna dos amb la boca exageradament grossa. Per tornar al capdavant, cal una nova perspectiva enfocada des dels punts forts, com ara el poder de convocatòria i, naturalment, des de l’impuls que pot generar la nova orientació artística. Un cop de timó que pot ajudar a obrir finestres i a posar el binomi Vi-Jazz davant del mirall. Serà una prova de foc per a la tan reafirmada, i encara poc visible, consolidació. De moment hi ha feina: no sabem boi res i coincidim amb el Cruïlla, del qual ja ho sabem tot.

divendres, 17 de febrer de 2017

UNA ESTRANYA JOIA DE VIURE

Carme Canela amb Miguel "Pintxo" Villar i David Mengual, Auditori de Vinseum, 11-feb-2017
Carme Canela amb Miguel "Pintxo" Villar i David Mengual, Auditori de Vinseum, 11-feb-2017
David Mengual Slow Quartet & Carme Canela. Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 11 de febrer de 2017

Carme Canela, veu
Miguel “Pintxo” Villar, saxo tenor
Dani Pérez, guitarra electro-acústica
David Mengual, conteabaix
Oriol Roca, bateria


David Mengual, que compta amb una àmplia i productiva carrera, sempre ha tingut una ànima compositiva indestructible. En aquest concert del Jazz Club Vilafranca, que ha omplert gairebé tot l’aforament de l’Auditori de Vinseum, el contrabaixista i líder ens ha descobert moltes de les emocions que el fan ser el músic que és, un enamorat dels detalls i de l’harmonia. Des del 2013 ha reunit l’Slow Quartet, una agrupació que fa presents totes aquestes sensibilitats i les porta al límit, en el sentit literal de la paraula. Quatre anys després del seu primer disc, el quartet reapareix ara amb un projecte, pendent encara de passar per l’estudi de gravació, basat en l’obra del poeta italià Sandro Penna (1906-1977), amb dues novetats destacades: el canvi d’instrument harmònic, amb la important inclusió del guitarrista Dani Pérez, i la incorporació de la veu, amb l’arribada de la coratjosa i experimentada Carme Canela.


Focalitzat en un bon gruix d’amalgames sonores, amb les mínimes estridències, el concert va deixar una mena de pulsió onírica on tots els executants lluïen i s’hi integraven de manera admirable. La veu, perfectament adaptada al timbre conjunt, va treballar com un instrument més, ajudant a construir interessants espais corals. L’obra, que quan aparegui en forma de compacte rebrà el nom de “Una estraña alegría de vivir” (Una strana gioia di vivere, un dels llibres de poemes de Sandro Penna), es va desenvolupar sense pauses, com una suite a l’estil de la música simfònica. L’estona va passar entre la tensió creada pel camp expressiu triat, ple de tonalitats baixes i silencis, i la concentració que requeria copsar la impertorbable desfilada de duos, solos i trios, mentre filtraven les seves textures en aquella atmosfera callada, boi clandestina.

dimecres, 25 de gener de 2017

UN BOCÍ D'HISTÒRIA

Scott Hamilton & Toni Solà, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 20-gener-2017
Scott Hamilton & Toni Solà, Sam-Cafè, Vilafranca del Penedès, 20-gener-2017


Scott Hamilton & Toni Solà Quartet, Sam-Cafè, Casino Unió Comercial, Vilafranca del Penedès, 20-gener-2017

Scott Hamilton, saxo tenor
Toni Solà, saxo tenor
Gerard Nieto, piano
Ignasi González, contrabaix
Xavi Hinojosa, bateria


Si Nova Orleans fou el bressol del jazz, la conca del Mississipí es convertí en la seva columna vertebral. Una mena d’autopista imaginària unia Louisiana amb Chicago, la capital de nord, un indret molt més amable pels músics afroamericans. Parlem dels anys 20 i 30, època inicial del swing, “una forma més sofisticada de jazz”, segons es deia aleshores. A mig camí entre sud i nord, Kansas City fou una de les ciutats on va arrelar aquest jazz tan enèrgic i llaminer. Noms com Lester Young, Ben Wester o Coleman Hawkins hi van fer llargues estades, popularitzant-hi jams que duraven dies sencers, amb les seves nits. Després de l’astracanada del bebop, el  jazz clàssic, el que molts consideren l’autèntic, va ressorgir primerament a final dels 50 amb una mena de moviment que van anomenar neoclassicisme i, més tard, a final dels 70, hi va tornar, en competència directa amb el jazz-rock. Scott Hamilton hi té reservat un petit espai en aquesta segona renaixença, sobretot per la manera de tocar el saxòfon, que connecta directament amb l’etapa anterior a Charlie Parker, el gran artífex del bebop, que era nascut –casualment- a Kansas City.

Scott Hamilton recull amb una absoluta serietat tot aquest camí del neoclassicisme, i representa el ressorgiment dels grans solistes del swing. La seva tècnica amarada de blues, amb tics que recorden Lester Young, es va fer sentir al Sam-Cafè, en mig de gran expectació, envoltat pel Quartet del Toni Solà, un dels músics que més ha defensat a casa nostra aquest nou classicisme, amb un èxit considerable. El concert va ser esclatant, entre solos abrandats i duos dels dos saxofonistes tenors. Al trio d’acompanyants hi va destacar, com altres cops, el pianista Gerard Nieto, sempre despert i cercant la sorpresa en les seves intervencions. Les balades en solitari -Skylark (Hamilton) i Isphahan (Solà)- van acabar de reblar una actuació efervescent, en aquest espai tan proper i quasi familiar que és el Sam-Cafè del Casino.