diumenge, 25 de febrer de 2018

UN NIU D’EMOCIONS


Gorka Benítez, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-feb-2018
Gorka Benítez, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-feb-2018


GORKA BENÍTEZ TRIO
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-febrer-2018

Gorka Benítez, saxo tenor i flauta travessera
Dani Pérez, guitarra elèctrica i efectes
David Xirgu, bateria

La inevitable presència del dol. Admetre’l, situar-lo i explicar-lo amb serenor. Tant recent com injusta, la pèrdua de la Lídia Bosch, una de les persones que més ha fet per la música en directe i pel Jazz en els darrers anys a Vilafranca, ha commogut tothom. Just després que Xavier Fernández, espòs de la Lídia i company de junta al Jazz Club, hagués dirigit unes breus paraules per a recordar-la, en Gorka Benítez enfilava, audaç i sencer, el seu solo de presentació. Amb els companys pràcticament immòbils a l’escenari, va saber recollir tota la serenor, i la sorpresa, en la que havia quedat la sala.

La primera visita del músic basc a l'Auditori del Vinseum era una mena de repte per a ell, i va constituir una prova més del poder d'atracció de la música popular. La cançó, la melodia en definitiva, va marcar un concert ple de tics rockers administrats amb la intensitat i la força justes. Camaleònics tots tres, els solistes van transitar per territoris familiars, enaltint aquest disc “Salalagua” que no ha vist encara la llum, però que alguns ja frisem per tenir a les mans. Tan personal fou tot plegat que costava identificar ritmes, fins i tot de tan universals com el vals (encara ric amb la broma sobre l’afició dels bascos per les ranxeres), o com el calypso, gairebé imperceptible entre les notes de la peça que dóna nom al disc, una de les dues on el líder va emprar la flauta travessera.

Dani Pérez, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-feb-2018
Dani Pérez, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-feb-2018


En Dani Pérez, tan aviat Hendrix com Satriani (gràcies, Jaume), però sempre ell mateix, ens va fer venir a la memòria la sonoritat dels power trios. La força expressiva del David Xirgu va lligar un recital d’històries que el Gorka Benítez, -el caràcter per davant de tot, tal com ha de ser-, ha fabricat amb sentiment i bones dosis d’humor. Saxofonista, flautista i compositor, Gorka Benítez fa anys que treballa el trio amb guitarra i, amb el temps, ha assolit una sonoritat singular. És el resultat d’una intensa feina cromàtica, que abasta des del so abrupte i aspre del seu tenor fins les textures electròniques de la guitarra, passant pels colors que dibuixa als cuiros i plats el seu soci de l'ànima, David Xirgu.

David Xirgu, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-feb-2018
David Xirgu, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 17-feb-2018

divendres, 19 de gener de 2018

EN ESTAT SÒLID

Elisabet Raspall i Benet Palet, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 13-gener-2018
Elisabet Raspall i Benet Palet, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 13-gener-2018

ELISABET RASPALL & BENET PALET DUET
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 13-gener-2018


Elisabet Raspall, piano
Benet Palet, trompeta i flauta travessera en Sol


Els qui hem pogut gaudir de l’Elisabet Raspall en formació de quintet, i ara la sentim en duo, ens adonem que no només som davant d’una síntesi del disc “Vital”, sinó que ens podríem trobar perfectament en el seu punt de partida. Com a la vida, dos intèrprets d’estils oposats poden arribar a complementar-se tant que acaben tocant com un de sol. Raspall & Palet són dues cares de la mateixa moneda. Formen un duo tan sòlid, respectuós i afinat que es fa difícil abstreure’s de tanta eficàcia. Mentre les cançons de la pianista vilanovina escampen la seva aroma innocent, gairebé infantil, a mig concert t’adones que has connectat amb un món sensible que fuig d’estereotips, fins i tot dels del Jazz. Ve’t aquí l’avís de la pròpia compositora: “No farem jazz, farem música...” va semblar dir mentre presentava les primeres cançons.

Hi ha qui l’escassetat de jazz (de swing, de blues, de bop...) li fa perdre referències. Però quina gràcia tindria la música en directe sense el factor sorpresa? o més ben dit, sense el factor descoberta? Un exemple ben palpable fou la segona peça de la nit, el “Blues gamarús”, que fragmenta literalment un blues i l’accelera per a trobar alternatives, amb un tempo atípic. Així fou, amb aquestes subtileses, que va transcórrer un concert basat essencialment en el disc “Vital”, “un conjunt de fotografies”, segons com el definia la pròpia autora. El repertori també va incloure peces dels 90, de les que els dos amics havien enregistrat quan es van trobar per primer cop. Dels onze discos que porta editats la pianista, el Benet Palet ha intervingut en quatre. Una antiga i prolífica amistat que es va traduir de manera extraordinària a l’escenari. Allà dalt, el trompetista d’Ullastrell oferí el seu so més atenuat, de cotó-fluix, i en un parell de cançons va agafar la flauta en Sol, instrument de timbre greu i allunyat també d’estridències. Una actuació en estat pur que el so acurat de la sala va acabar d’arrodonir, i on el capteniment respectuós del bufador va evidenciar la compenetració de la parella, que sembla tocar gairebé per intuïció.

dimecres, 27 de desembre de 2017

ELLS TENEN GROOVE


Leo Tejedor i Ivó Oller, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-des-2017
Leo Tejedor i Ivó Oller, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-des-2017

IVÓ OLLER GROUP
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 16-desembre-2017

Ivó Oller, trompeta i flugel
Martí Ventura, piano i teclats
Bernat Guàrdia, baix elèctric
Pere Foved, bateria

Convidat: Leo Tejedor, guitarra electro-acústica



Si de les conegudes cançons del jazz clàssic en diem que tenen swing, de les que provenen del blues i el soul, hom en diu que tenen groove. N'hi ha que parlen fins i tot d’un estil amb aquest nom, i és que ens hi hem acostumat: quan timbre i sincronia es posen d’acord, la modernitat diu que allò té groove. Molts relacionen l'expressió amb el blues que practiquen formacions que incorporen les addictives textures de l'orgue hammond, el mateix que va poblar moltes esglésies d'Amèrica del Nord, emulant un orgue de tubs econòmicament inviable.

És el cas de l’Ivó Oller Group, una formació en quartet que vol agermanar-se amb aquest estil, defensant un blues molt personal, sense estridències, connectat amb les arrels i una certa passió per la balada. Al concert del Jazz Club no hi havia orgue hammond, i un teclat electrònic es va encarregar de suplir-lo. L’efecte es va preservar i enriquir, gràcies també al piano acústic, sempre apunt a l'Auditori Vinseum.

El repertori, centrat en el disc “Way” que presentaven, va tenir només un gir cap al cançoner: la molt estètica “Beatrice”, un dels estàndards favorits de Chet Baker. Venint d'un trompetista, l'homenatge subtil no ens va deixar dubtes. Destacables també altres cançons, com ara "Akram", un conglomerat de diferents procedències musicals, on els ritmes creixents i la inventiva tant de Martí Ventura com del líder Ivó Oller, van conformar una peça brillant i sòlida.

La sorpresa d'aquest darrer concert del 2017 va venir de la mà de Leo Tejedor. El guitarrista de Benicarló, vilafranquí des de fa anys, va participar en diverses de les peces, convidat per l’Ivó Oller. Amb ell, el grup va donar encara més de sí, confirmant la capacitat de creixement artístic, tant del cordista com de tota la formació que, posats a filar prim, té en el bateria Pere Foved i el baixista Bernat Guàrdia una ànima rítmica incansable. La dels que tenen groove.

dimecres, 13 de desembre de 2017

LES 75 PRIMAVERES DEL “JOVE DJANGO”

D'esquerra a dreta, Maxime Moyaerts, Philippe Aerts, Philip Catherine i Antoine Pierre, Sounds Jazz Club, Brusel·les, 7-desembre-2017
Philip Catherine amb Maxime Moyaerts, Philippe Aerts i Antoine Pierre, Sounds Jazz Club, Brussel·les, 7-desembre-2017
PHILIP CATHERINE TRIO
Sounds Jazz Club
Brussel·les, 7-desembre-2017


Philip Catherine, guitarra elèctrica i efectes
Philippe Aerts, contrabaix
Antoine Pierre, bateria

Convidat: Maxime Moyaerts, piano



Se’ns havia girat feina a Bèlgica aquells dies, i volíem fer tantes coses a banda del formidable “Wake Up Europe!”, que ens fèiem creus de poder sentir Philip Catherine, aquella nit mateixa. 
El “young Django”, tal com l’anomenà Mingus un dia, passa per ser un d’aquells músics de tècnica exquisida i arrels profundes, tot i ser gairebé autodidacte. Vull dir que no parlem només d’un guitarrista extraordinari, sinó que som davant d’una connexió autèntica amb la tradició del Gypsy Swing, un estil que, conreat per Reinhardt i Grappelli, esdevingué una de les aportacions al Jazz provinents directament d’Europa.
El guitarrista nascut a Londres de mare anglesa i pare belga, en feia setanta-cinc el passat 27 d’octubre, el mateix dia que el President Carles Puigdemont proclamava a Barcelona la República Catalana. De ben jove fou seguidor de Django Reinhardt, belga com ell. No van coincidir mai dalt d’un escenari, però Philip Catherine té dos discos enregistrats amb Stéphane Grappelli, company de Django al Quintette du Hot Club de France. La seva carrera és una autèntica enciclopèdia d’estils i companys de viatge, molt sovint més propers al so progressiu i fins i tot psicodèlic, que no pas al manouche.

Philippe Aerts i Philip Catherine, Sounds Jazz Club, Brussel·les, 7-desembre-2017
Philip Catherine amb Philippe Aerts, Sounds Jazz Club, Brussel·les, 7-desembre-2017


Aquell dijous fred i plujós, a Brussel·les, vam retrobar el fraseig imaginatiu i la pulsació camaleònica, trets que li han donat fama després d'una carrera àmplia i oberta. Els va posar en escena en format de trio, amb els companys habituals i la presentació del jove pianista brussel·lès Maxime Moyaerts, una de les recents coneixences del mestre, esdevinguda justament en aquest petit Club del barri d’Ixelles. Un cop va pujar dalt l’escenari, a la segona peça, el jove Moyaerts ja no en va baixar.


Philip Catherine amb Philippe Aerts i Antoine Pierre, Sounds Jazz Club, Brussel·les, 7-desembre-2017


Van ser dos sets d’una finesse extraordinària. El primer, treballat des de la barreja de ritmes i una molt acurada feina del trio, i el segon, més intens, més ple de ritmes simètrics i connectats amb la fusió, on va jugar amb els efectes electrònics i mostrà un so més proper al rock. Hi va haver peces del propi cordista, com les pletòriques December 26 o Francis’ Delight, concebudes gairebé com una suite, sobretot la primera. Una nit ben gaudida en companyia d’una colla de lluitadors amatents.

dissabte, 2 de desembre de 2017

EN PLENA EFERVESCÈNCIA

Joan Solana, Pep Colls i Joan Carles Marí, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 25-nov-2017
Foto-muntatge amb Joan Solana, Pep Colls i Joan Carles Marí, Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 25-nov-2017
THREEJAY
Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 25-11-2017

Joan Solana, piano i efectes
Pep Colls, baix elèctric i efectes
Joan Carles Marí, bateria i percussió 


Que els Threejay es consideren un grup, i no tres músics, això ja ho sabíem. El que no esperàvem és que, en aquest afany d’avançar tots a l’hora, ens plantessin la cuina allà al davant, amb tota la cassolada traient fum. Els hem de donar gràcies per fer-nos partícips d’aquesta intimitat, una aposta sincera que s’acosta molt al que ha de ser la música en viu i en directe. És bo recordar allò dels instants irrepetibles quan pensem en concerts com aquest. No només des del punt de vista artístic, sinó per a fer-nos una idea del moment pel que passen aquests tres cossos inquiets, personificat d’alguna manera en l’impàs entre l’etapa “Our Voint of Piew”, el disc que presentaven i que els ha permès destacar entre tanta música naixent, i les noves inclinacions creatives que els assetgen.

La cocció començava ja des de les primeres peces, i confirmava quin era l’escenari preferit: l’experimentació amb el so. O més ben dit, amb les sonoritats. Des del tobogan dels crescendos, més llargs, més fins, les cançons del disc van sonar una rere l’altra. Només dues, una estrena encara sense nom i amb vocació de ser enregistrada en un proper treball, i “Avi Melchor”, una cançó del primer disc publicat el 2014. Totes, velles i nova, foren rellegides i augmentades, reconstruïdes fins i tot. A la ja clàssica vocació de modificar el so electrònicament, que es va notar sobretot al piano, hi afegiren tot de solos i duos amb intenció de trencar ritmes i tensar una mica l’audiència. Algú, amb esportivitat, d’això en podria dir provocació. Si més no, els canvis de compàs i l’emmascarat d’algunes melodies, inclosos uns xiulets emprats amb massa brevetat, van ajudar a construir una atmosfera que semblava incompleta, però que conduïa per entorns oberts i transitables, molt propers al pop-rock. Res que no coneguéssim d’aquest elenc jovenívol i convençut de la seva força. Tota aquesta cuina sorprenent, que mantenia tres cassoles alhora, guisant plats diferents i altament complementaris, va comportar un durada poc habitual, gairebé dues hores. Això i el fet que el grup jugava a casa, foren segurament els culpables de l’efervescència viscuda.