dissabte, 2 de gener de 2016

TOWN AND COUNTRY – ÀRID (Bones Festes, 2015)

Ricard Parera
bateria i pocket piano
Jordi Mestres
baix elèctric, guitarra acústica, contrabaix i efectes
Guillem Callejón
guitarra elèctrica i acústica, pedal steel i efectes



A poques setmanes d’acabar l’any ha arribat el tercer disc dels Àrid, un trio captivat pels sons nets i el pop independent. Després del que   n destí que semblava escrit a equivocar-se que estem davant d' d’haver cuinat el magistral repertori de Thelonious Monk (Cookin’ Monk, 2013), i haver nascut oficialment amb el seu segon disc (Àrid, 2014), presenten aquest Town and country que sembla haver-los situat davant la dimensió que estaven cercant. Es tracta d’un recull de deu composicions confegides des de la calma, amb sonoritats nòrdiques empeltades de blues, que recorden el colorisme de Bill Frisell, o el country-folk de John Fahey. És per aquest darrer, destacat innovador de la guitarra acústica, que el disc em transporta al film Zabriskie Point, l’obra mestra que Antonioni va rodar a l’àrid desert de Mojave, i que va reunir una banda sonora mítica. Algunes sonoritats del rock simfònic, junt amb certes textures i ambientacions, combreguen perfectament amb la sensibilitat del treball que tenim al davant.

Però, passejades sensorials i evocacions oníriques a banda, el disc aporta un sentiment final de cordialitat, d’encaix vital i d’equilibri.  Town and country, la peça que dóna nom al disc i que es justifica pel model de guitarra Gibson homònim, obre el disc i  ens posa en l’òrbita ràpidament. La cançó, que és de Guillem Callejón, evoca melodies líquides i de caient fàcil. El guitarrista firma tres peces més que respecten aquesta aquositat, ben patent per exemple a Copenhagen. L’altre proveïdor del disc és el baixista Jordi Mestres, que col·labora amb cinc cançons molt connectades al pop experimental, entre les que destaca amb llum pròpia, Crit, una evolució creixent que emociona des del duo de pedal steel i guitarra acústica. La peça restant, “Tornada”, correspon al Ricard Parera i sembla contemporitzar amb les dues altres tendències.

Sobresurt amb llum pròpia la pulsació de Guillem Callejón, en tots els cordatges que se li posen al davant, però també són destacables l’equilibri que dóna Jordi Mestres a la guitarra acústica, amb el toc de folk necessari, i els efectes que introdueixen tots tres, inclòs el pocket piano de Ricard Parera.

Estem davant d’una gravació que es deixa estimar. La nitidesa en el tracte dels ginys electrònics, i la cura general que s’ha tingut amb el so, el fan indispensable per a orelles sensibles. No cal dir que el disc defuig tota virulència. Abrandats i addictes al swing, absteniu-vos.

1. Town and Country (Callejón), 2. Sa Cava (Mestres), 3. Velcoro (Callejón), 4. Firmland, 5. Crit, 6. 1964 (Mestres), 7. Copenhagen (Callejón), 8. Tornada (Parera), 9. Time off (1955) (Callejón), 10. Terrós (Mestres)

Disseny i portada: Joan Celorio
Gravat el 12 i 13 de setembre de 2015 a Cal Pau Recordings

Segell: Bones Festes International Local Label

dimarts, 29 de desembre de 2015

THREEJAY TRIO (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 21/11/2015)


D'esquerra a dreta, Joan Solana, Pep Colls i Joan Carles Marí (Auditori Vinseum, Vilafranca, 21-11-2015)



Joan Solana, piano
Josep Colls,  baix elèctric
Joan Carles Marí, bateria








TRIO DE JOTES
Més enllà de si el nom fa la cosa, o de si hi ha un excés d’anglicismes en el nostre dia a dia, és ben clar que Threejay no fa referència a una mà de pòquer, ni a cap dansa de les terres de l’Ebre. Confesso que més aviat pensava, quan ja fa algun temps vaig saber d’aquest trident musical, que associaven el seu nom al concepte DJ. Ni per una banda ni per l’altra, ni per la de més enllà. El trio de jotes cal entendre’l pels noms de pila i, sobretot, desvincular-lo de la música que fan, lligada de manera sòlida i ambiciosa al pop i al rock.


Joan Solana (Auditori Vinseum, Vilafranca, 21-11-2015)


Amb bona resposta de públic, que havia arribat just després de les quatre javelines blaugrana al Bernabéu, els Joan Solana, Joan Carles Marí i Josep Colls, van idear una actuació creixent, de menys a més, basada en un repertori de peces noves, preparades per a ser incloses en un proper disc. En elles s’endevinen les bones crítiques que va rebre en el seu moment la gravació fundacional, de títol homònim al del grup i publicada l'any passat. De ben segur que aquesta injecció de confiança ha incentivat l’interès compositiu del trio.


Joan Carles Marí (Auditori Vinseum, Vilafranca, 21-11-2015)

Les primeres peces, molt sòbries i amb una bona dosi de pop, van despertar expectació. Un perfum de jazz nòrdic es van apoderar de la sala, mentre l'embranzida inicial esdevenia tacte i profunditat. Entre el glaç i la llum septentrional ens vam ensopir una mica, tot i les continues referències al rock, procedents bàsicament del toc punyent de la bateria. Però a poc a poc, el baix elèctric de Josep Colls va agafar protagonisme deixant algunes textures enginyoses, i fent que la nau s'anés aixecant. El caràcter que va imprimir el pianista vilafranquí Joan Solana va ajudar a veure el final del concert com si fos una suite, una mena de relat més propi de la música simfònica, empeltat amb encert de riffs cada cop més rockers. El final ens va atrapar força enlairats, entre versions de metal-rock i composicions acabades de sortir del forn, encara amb títols provisionals. En el torn del bis, una de les peces del primer disc, que va posar de relleu una distensió palpable dels propis executants, ara sí, més relaxats per l'excel·lent acollida.

No hi ha dubte que, un dia o altre, en voldrem més.


Pep Colls (Auditori Vinseum, Vilafranca, 21-11-2015)




diumenge, 20 de desembre de 2015

dissabte, 19 de desembre de 2015

MARIA SCHNEIDER ORQUESTRA – THE THOMPSON FIELDS (Auditori de Barcelona, 12-11-2015)

Maria Schneider, direcció; Steve Wilson, saxo alt i soprano, clarinet, flautes; Dave Pietro, saxo alt i soprano, clarinet, flautes; Rich Perry, saxo tenor; Scott Robinson, saxo baríton, clarinet baix, clarinet i clarinet alt; Greg Gisbert, trompeta i flugel; Frank Greene, trompeta i flugel; Augie Haas, trompeta i flugel; Mike Rodriguez, trompeta i flugel; Keith O'Quinn, trombó; Ryan Keberle, trombó; Marshall Gilkes, trombó; George Flynn, trombó baix; Ron Oswanski, acordió; Lage Lund, guitarra; Frank Kimbrough, piano; Jay Anderson, contrabaix; Johnathan Blake, bateria

ELS HIVERNS A MINNESOTA
Si alguna pega li trobava a la música de la Maria Schneider era la seva fredor. Una suposada "baixa temperatura" que jo mateix m’argumentava imaginant les seves creacions des del cru hivern de Minnesota. Aquest conte, tan simple com tendenciós, es va esvair el passat 12 de novembre a la sala Pau Casals de l'Auditori, dins de la programació del 47è Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, quan la compositora nord-americana va presentar, al capdavant de la seva orquestra, The Thompson Fields, un elogi a la natura confegit des del seu territori de naixença. Valls i turons del comtat de Cottonwood semblen haver deixat la neu i la boira gebradora per a mostrar camps ufanosos, inundats de llum estiuenca. Una feina que li ha costat vuit anys de posar en escena, com explica en la interessant entrevista de Marta Ramón a allaboutjazz.com, i que al meu entendre situa Maria Schneider i la seva orquestra, novament, en el cim de les grans bandes de Jazz o, si se'm permet, del Jazz simfònic.

Precisament, és l'orquestra la que aporta alguns canvis significatius. La inclusió del bateria Johnathan Blake val el seu pes en or. Blake és el tipus de percussionista que pot carregar sense immutar-se amb tota classe de beat, des del més potent i extrem, fins a les carícies més subtils. A més, gaudeix d'un autèntic metrònom intern que li permet fer pujar la brillantor d'una gran orquestra com aquesta. D'altra banda, hi ha el guitarrista noruec Lage Lund substituint Ben Monder en l'infreqüent trio d'instruments harmònics d’aquesta agrupació, on destaca també el canvi de Gary Versace per Ron Oswanski a l'acordió. Finalment, és significativa la inclusió del trompetista Mike Rodríguez, bregat en formacions de Latin Jazz com la d'Eddie Palmieri.

SOLISTES QUE CONFUEIXEN
Inicialment, el concert no va sorprendre. Concebudes com un relat, totes les peces es feien acompanyar per l'habitual lírica imaginativa, plena de solos i duos escaients al mil·límetre. Amb el pas de l'estona es van deixar caure algunes aventures amb la dissonància, junt amb certes modulacions arriscades en els tuttis de la big band. Però si d'alguna cosa hem de parlar amb especial admiració és de la concepció dels solos, la gran majoria dels quals van gaudir de l’acompanyament solista de tota la big band. Un frec a frec molt virtuós que obligava a tots els components a confluir en una mena de desori organitzat, i altament descriptiu.

Del conjunt de l'obra cal parlar de la capacitat infinita de Maria Schneider per a construir paisatges,  en aquest cas, arrelats a la natura. És una mena d'història que hom podria confondre amb la banda sonora d'algun film d'aventures. Són composicions confegides des de la simfonia, agombolades per uns solistes absolutament magistrals.

Musicalment, entre climes càlids i ritmes que fugien cap a l'Amèrica del Sud, el repertori va incloure Nimbus amb solo de Steve Wilson al saxo soprano, The Monarch & The Milkweed, A Potter's Song (en homenatge a Laurie Frink, trompetista desapareguda el 2013, i ex-component de l'orquestra), l'homònima The Thompson Fields (que va deixar estampes impressionants com la que separava, entre dues melodies solistes, el trio d'instruments harmònics, més contrabaix i bateria, dels vents de l'orquestra), l'esclatant Arbiters Of Evolution (amb solos extrems i dissonants de Donny McCaslin -tenor- i Scott Robinson -baríton-), i acabant amb el bis Walking By Flashlight, que justament és la peça que obre el disc. 

Sense cap dubte, un dels concerts que recordarem amb el temps.

diumenge, 13 de desembre de 2015

TOBIAS MEINHART QUINTET featuring INGRID JENSEN (Jamboree Jazz Club Festival, Barcelona, 7-11-2015)

Ingrid Jensen amb Tobias Meinhart, Jamborre Jazz Club, Barcelona 7-11-2015


Tobias Meinhart
saxo tenor i EWI
Ingrid Jensen
trompeta i efectes
Yago Vázquez
piano i Fender Rhodes
Phil Donkin
contrabaix
Jesse Simpson
bateria





Una vetllada impecable
La visita del saxofonista alemany Tobias Meinhart, amb el seu darrer disc “Natural Perception” sota el braç, es va saldar amb una clara victòria del hardbop. Va ser un triomf treballat, dels que s’hi arriba després d’un esforç notable. Haver construït un segell propi tan identificable, ha ajudat aquest jove valor a no passar desapercebut, gairebé des dels seus inicis (guanyador del concurs de grups al Festival de Getxo 2012). La bona premsa se l’ha guanyada amb altes dosis d’autoexigència, una qualitat que l’ha portat a obrir botiga a la pobladíssima avinguda dels hereus del bop.


Tobias Meinhart, Jamboree Jazz Club, Barcelona, 7-11-2015



Assistíem al segon passi d’aquesta nova vetllada del Jamboree Jazz Club Festival, un set força més elèctric que el primer, segons ens apunten al final, degut sobretot a l’ús generós tant dels efectes per part de la trompetista canadenca Ingrid Jensen, com de l’EWI (Electric Wind Instrument) per part del protagonista.


Ingrid Jensen, Jamboree Jazz Club, Barcelona, 7-11-2015

L'actuació del quintet va ser la demostració palpable que, amb bons companys de viatge, es fa molt suportable la defensa del mainstream. Haver-lo adaptat, sobretot en el fraseig -més avantguardista-, i amb la inserció d’algunes dissonàncies, va fer que tot plegat donés un resultat final prou substanciós. Amb les alquímies electròniques d’Ingrid Jensen, que disposava de doble amplificació segons si actuava o no amb el filtre electrònic, el quintet va evolucionar cap a colors imaginatius i intensos, marcant amb ells l’autèntica identitat del grup.

Yago Vázquez, Jamboree Jazz Club, Barcelona, 7-11-2015


Jesse Simpson, Jamboree Jazz Club, Barcelona 7-11-2015
En aquestes mans, melodies tan ben construïdes, quasi familiars, ens mantenien en guàrdia, tot esperant alguna sorpresa escadussera. La tímida incursió en les dissonàncies va fer pensar en una fugida avantguardista més enllà del fraseig, però tota transgressió va quedar a mans de l'electrònica. Entre tanta i tan bona mostra de composicions del saxofonista, cap al final va emergir “Throughout”, de Bill Frisell, per a banyar-nos en aigua fresca. Com un xàfec d’estiu.














Tobias Meinhart, que és un saxofonista de so clar i punyent –a l’estil Michael Brecker-, sembla mantenir en aquest quintet una relació equidistant i equilibrada amb la seva brillant partenaire. Ingrid Jensen, malgrat la seva condició d’acompanyant, va centrar moltes mirades en aquest concert. No és endebades, que porta l’etiqueta d’intèrpret de culte, més reconeguda segurament pels seus companys d’ofici, que no pas pel conjunt del públic de Jazz.

Phil Donkin, Jamboree Jazz Club, Barcelona 7-11-2015