dijous, 9 octubre de 2014

SUSANA SHEIMAN QUINTET (Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès, 20-9-2014)

Publicat a El 3 de Vuit

Xavi Algans i Susana Sheiman, Vilafranca 2014 

Susana Sheiman, veu

Toni Solà, saxo tenor

Xavi Algans, piano

Ignasi González, contrabaix

Josep “Pinyu” Martí, bateria

 

NIT D’ESTRENES AL VINSEUM

Hi ha poques artistes que es moguin per l’escenari amb la comoditat que ho fa Susana Sheiman. I no és només un elogi, sinó la constatació que els espectacles resulten millors en funció de la comunicació que ens arriba des d’allà dalt. Algú pot pensar que m’invento la sopa d’all però, en aquests temps on brollen quantitats ingents de propostes musicals, em sembla molt terapèutic recordar la recepta d’una bona sopa, o dit d’una altra manera, quin és l’ingredient que la gent cerca quan va a escoltar música. I s’ha demostrat que la gent vol, bàsicament i en tots els graus d’apassionament i intel·ligència que se us acudeixin, passar-ho bé.

Susana Sheiman, Vilafranca del Penedès 2014Susana Sheiman ha visitat Vilafranca en diverses ocasions i, si és cert que la cantant i el seu quartet van sorprendre poc els assistents, sí que cal remarcar l’habilitat d’aquesta artista per transitar, amb tot el coratge del que és capaç, per la majoria dels cançoners terraqüis.

Dissabte passat al Vinseum va Susana Sheiman i Xavi Algans, Vilafranca 2014liderar una formació amb vells coneguts com Toni Solà al tenor i Ignasi González al contrabaix, junt amb les novetats del pianista Xavi Algans i el bateria penedesenc “Pinyu” Martí. A banda de la sobrietat del baterista, fill de músic i membre entre d’altres de la Vella Dixieland, cal destacar l’aportació refrescant del piano en tots els estils pels que va anar desfilant. El seu gust pel contratemps i els silencis va mantenir en tot moment l’atmosfera tensada i expectant. Una intranquil·litat en l’escolta que sempre és d’agrair, sobre tot si el repertori es desplaça per camins tan coneguts com els del swing, la bossa nova, el soul o el blues.

Josep -Pinyu- Martí, Vilafranca 2014Tampoc es pot ignorar la potència i intensitat que va demostrar el trio en les poques ocasions en què es va quedar sol. La resta ho van posar el so musculós de Toni Solà i la veu àmplia de la pròpia cantant, tossudament acompanyada d’una bona col·lecció de scats.

Toni Solà amb Susana Sheiman i Xavi Algans, Vilafranca 2014Tot plegat va constituir una esplèndida posada de llarg del nou curs del Jazz Club Vilafranca, que també presenta novetats a la junta directiva. Així doncs, parlem de triple estrena per les novetats de la Sheiman, la presentació d’aquest nou cicle que ens portarà un concert mensual a l’Auditori del Vinseum, i els nous aires dirigents a l’organització. Molta sort, i bon Jazz a tots!

Susana Sheiman Quintet, Vilafranca 2014

dijous, 25 setembre de 2014

JAZZALDIA 49 2014 (II)

René Marie, Donostia-San Sebastián 2014

23-Jul-2014

En un capvespre amb sol encara viu i enlluernador, s’ha donat el tret de sortida al Jazz Band Ball. És la presentació del Festival, amb quatre escenaris en marxa. Tot es mou en l’espai que agrupa els edificis del Kursaal i la platja de la Zurriola. Tres empostissats són pel Jazz i el més gran de tots, que presideix la pròpia platja, està dedicat a altres músiques. Enguany hi han convidat antigues figures del pop i el funk.

Bruce Barth, Donostia-San Sebastián 2014Entre tots els concerts, destaquen amb llum pròpia la cantant René Marie i la darrera sensació vinguda dels EUA, l’aclamat nonet Snarky Puppy. La primera en encetar el nostre recorregut –com sol passar, no haurem pogut ser a tot arreu- és la dolcíssima cantant René Marie, que sorprèn amb un trio encapçalat pel pianista Bruce Barth, un autèntic mestre de mestres. Segurament, el pilar bàsic que sustenta una vocalista són els seus acompanyants, i amb aquests, René Marie l’ha encertada de ple. Actuació meritòria la seva, no solament per la qualitat global, amb cert regust d’antigor tot recordant Billie Holiday, sinó pels condicionants ambientals, amb el sol directament a la vista, i tècnics, havent de mantenir un autèntic litigi contra la taula de so.

Jordi Gaspar amb Víctor De Diego, Donostia-San Sebastián 2014 (2)A l’escenari més petit hi tenim el saxofonista Víctor De Diego en format de trio sense piano, amb Jordi Gaspar al contrabaix, i la mà sedosa de Gonzalo Del Val a la bateria. Ens inunda d’estàndards ben cofats de solos encesos, superant sovint en intensitat el seu fraseig habitual. Al saxofonista basc, que treballa a Barcelona des de fa una eternitat, sempre se li endevina alguna alenada d’aire fresc. D’això se’n diu talent i dignitat. Avançada l’actuació, i en una poètica coincidència -el concert simultaniejava amb el de René Marie-, mentre De Diego finalitzava la seva versió del Begin The Beguine, la cantant encetava la mateixa peça de Cole Porter des de la seva terrassa, alleugerida finalment pel llebeig del crepuscle.

Gonzalo Del Val, Donostia-San Sebastián 2014Més tard, i mentre el groove intens i més aviat escadusser -molt hammond i pocs matisos- dels Ibrahim Electric rellevava Marie a l’escenari, el grup Snarky Puppy feia la seva aparició a la plaça gran del Kursaal. Allà mateix havia deixat anar el seu swing feia ben poc la Columbia Jazz Band, una reunió de músics que funcionen de manera semblant a la Locomotora Negra, la veterana big band catalana, encara força activa.

Chris Bullock, Mike Maher i Justin Stanton dels Snarky Puppy, Donostia-San Sebastián 2014Ja havíem sentit els Snarky Puppy en una altra ocasió aquest mateix estiu, i veníem força preparats per a la seva descàrrega. Es tracta d’una banda molt treballada, amb diversos punts forts pel que fa als solistes i un background molt potent, amb la percussió com a estrella. A Donostia, el grup va començar en tromba amb una activa participació dels vents, un dels actius més importants de la formació, però va semblar com si amb el transitar del concert anessin perdent gas. No deu ser gens fàcil, tampoc per a gent jove i plena d’energia, afrontar una gira d’un mes, amb actuacions cada dos o tres dies. En tot cas, el seu final va ser digne però sense la potència que els recordàvem. Potser és que esperaven amb més delit que nosaltres l’aparició de l’inefable George Clinton i el seu Parliament/Funkadelic a l’escenari de la platja.

Ricardo Rouse i Michael Hampton, Parliament-Funkadelic, Donostia-San Sebastián 2014El veterà cantant tancava la nit, amb una desfilada de personatges carnavalescos, i la seva música enfervorida i estupefaent. L’havia precedit sobre les mateixes fustes Ray Davies, exlíder de The Kinks...

Tonysha Nelson i Lashonda Clinton, Parliament-Funkadelic, Donostia-San Sebastián 2014