dissabte, 30 d’abril de 2016

ÀLEX CASSANYES, compositor i director de big band

Per Miquel Bricullé

Escola Municipal de Música Dolors Calvet, Vilafranca del Penedès, 8-abril-2016 (Fotografia: Imma Casanellas)


La música es pot entendre des de moltes òptiques, però quan te l’explica aquest jove apassionat, recordes que estàs parlant d'art. L'Àlex veu la música com un espai per a crear, com un mètode d’expressió complet. I no la mira mai des dels racons. La contempla des de dalt, des d'una perspectiva zenital.

Amb la seva aparença de metge distret, no sembla que ara, quan n'ha fet trenta-quatre i rep reconeixements pel seu talent, aquest artista nascut a Capellades tingui pressa per assolir fites elevades. Si ha d’arribar, ja arribarà. Ell continua escrivint i dirigint, que són les coses que el fan feliç.

Trombonista de formació i intèrpret ocasional d’aquest instrument, és professor de llenguatge musical i harmonia a l’Escola Municipal de Música Dolors Calvet, d’on també en dirigeix la Big Band principal i la de joves. Ho explica sense escarafalls, però ja es veu que l'il·lusiona la direcció dels grups. Quan parlem de posar d'acord persones que han de tocar conjuntament, li dic que jo he tingut una etapa d'entrenador... i de paral·lelismes ens en surten una pila.
"Escric música perquè em fa feliç. És una sensació espiritual"
El camí
No sé si el pare (Francesc Xavier Cassanyes, compositor de sardanes i director de diverses formacions) es va adonar de quines tendències fomentava, però l'escena familiar que imagino, entre partitures, deu haver estat poc menys que embrionària. La seva tia, que junt amb l'oncle porten l'Escola de Música de Capellades, li va donar les primeres nocions de piano. Temps després, per casa, va topar amb un trombó de vares que el va seduir immediatament. Va buscar mestre i el va trobar en un dels savis d'aquest instrument, l'Eduard Mañé. Quan formava part de la Banda de l'Escola de Música de Capellades, un seu convilatà, i ara company de professió, en Carles Sanz, li va donar les primeres classes de piano-jazz. Diu que va ser aleshores, entre trombó i piano, que va decidir ser músic. Tenia 17 anys.

Com si se li despertés un petit “orfeu” interior, i en una altra troballa domèstica, va descobrir el Jazz. Va ser escoltant A Foggy Day, de Gershwin, una de les peces de l'àlbum de Hank Jones, Compassion. "L'escoltava dia sí, dia també". Empès per aquesta mena d'ànsia musical, va arribar fins al món de la cobla i en va tastar el seu so colpidor. De jove, jo també vaig admirar les sonoritats de la cobla, i sempre he pensat que justifiquen per si soles l'expressió que tant li agrada al nostre entrevistat: "pell de gallina". Deu anys vinculat a aquesta formació l'han portat a fer dues sardanes, però em costa de veure l'Àlex escrivint sota els cànons de la cobla.

"La cobla, fora del llenguatge sardanístic, es fa difícil d'escoltar. Sents Joaquim Serra i dius, això sí. Però va morir el 57"
Amb la poca remuneració que li arribava de la cobla va iniciar els cursos superiors, i es va apuntar a piano-jazz i trombó clàssic, tot a l'hora. Després es va agafar a la composició, inicialment no focalitzada en el Jazz. Ha passat per l'Aula del Liceu, pel Taller de Músics i per l'ESMUC, les tres universitats de la música a Barcelona. Ha tingut mestres com Joan Monné, Joan Díaz o Manel Camp i diu que ha estat mal estudiant, perquè ha fet moltes cabrioles amb els cursos i les classes, "però el superior de l’ESMUC me l’he tret bé, eh?", sentencia sorneguer.
"Quan penso en música per a Big Band, no penso en Jazz"
Confessa que el seu professor de composició a l’ESMUC, l’Arnau Bataller, li feia fer coses poc convencionals. Es va posar amb les bandes sonores perquè l’Arnau n'és compositor, i el primer any va ser dur, però el segon va poder participar en un concurs a Copenhagen, seleccionat pel propi ESMUC. "...vaig pensar que, en Jazz, no hi tenia res a fer", però va guanyar aquest i dos certàmens més, un a Granada i l’altre a Barga (Itàlia). Amb tants honors, es va preguntar "¿i ara, què faig?" Guanyar concursos l'ha catapultat però també el responsabilitza, i sovint pensa que no se'ls mereix, els premis. 
"No sabia com agafar-m’ho, això dels premis, però m'han ajudat a decidir-me per la composició"
Diversos factors el van conduir cap a la composició per a grups grans, i la C-15 Jazz Band devia ser-ne un de clau. “És un octet on participo i pel que he escrit les meves primeres peces. M’ha permès perdre la por". L'empenta definitiva va arribar amb una master-class de la compositora i líder de Big Band, Maria Schneider, a l’ESMUC. Aquella jornada li va fer descobrir l'obra de Bob Brookmeyer, de qui va pensar "no entenc res!”, però s’hi va quedar enganxat.  "Brookmeyer va canviar les Big Bands". Explica que cada peça de la New Art Orchestra, la formació de Brookmeyer en els seus darrers anys, li deia coses noves, i el va captivar tant que va pensar "tant de bo pogués tenir una Big Band on expressar-me".
"La història no fa justícia a Bob Brookmeyer. Només se'n parla com a arranjador o trombonista"
Després d’escoltar Maria Schneider i Bob Brookmeyer, un dia va sentir el nom de John Hollenbeck. En veure la música del compositor i baterista nord-americà "vaig quedar parat, per què també canvia coses i, a més, amb una gran radicalitat". John Hollenbeck, que fou el bateria de la New Art Orchestra, s'ha convertit en una de les referències de l'Àlex, fins el punt que li ha fet classe en diverses ocasions.
"A Hollenbeck li van agradar els meus papers per a big band, però li va cridar més l’atenció un concert per a gralla i orgue"
Teatre La Lliga, Capellades, 28-febrer-2016 (Fotografia: Imma Casanellas)
Actualitat
La seva gran passió és composar. "Ara estic escrivint un concert per a trombó, cobla i marimba", però el seu objectiu principal és l'Àlex Cassanyes Big Band Project. En el concert d'aquesta formació al Teatre La Lliga de Capellades, el passat 28 de febrer, vam tenir ocasió de gaudir d’un repertori eclèctic i lliure de swing, amb subtils flaires mediterrànies. Hi destacava la riquesa expressiva dels tuttis, més propers a una orquestra simfònica que a una big band de Jazz. Va ser la constatació d'un segell personal. De com fer sonar la lírica simfònica amb les textures d'una big band de Jazz.
"De moment, encara no he fet swing. Em considero una persona amb poc swing, però els meus instruments són la Big Band i l'Orquestra"
La docència també li omple la vida. "M’agrada molt. És un repte intentar fer veure a alumnes adolescents que la música serveix per alguna cosa". Diu, fins i tot, que prefereix fer pocs concerts i donar moltes classes. 

Però si hem de parlar de dirigir, li agraden més els assaigs que les actuacions. El dia del concert escolta i gaudeix de la música. "No he de fer res... animar, algunes entrades, ..." però la feina important, la que el fa feliç, és la de l’assaig. Aquí recordo altre cop el meu passat d'entrenador de bàsquet, i aquella frase tan irrebatible que diu: “jugues tan bé com entrenes” o, traduït, "toques tan bé com assages".

El futur i altres coses
Tot i que un dia el pianista i compositor Guillermo Klein li va deixar anar vas a llegar muy lejos, ja he dit que l'Àlex no té pressa. Per al futur només demana seguir donant classes, escriure amb la mateixa empenta i, si pot ser, tenir veu pròpia com a compositor.
"Si no m'hagués dedicat a la música, segur que hauria fet alguna altra activitat artística"
Escriu musica perquè en coneix la fórmula, i potser si conegués altres coses també les faria. "Aquest curs he començat la carrera d’Història de l’Art", em deixa anar sense immutar-se. Quan era més jove, va voler anar a una exposició de Kandinski i en va quedar impressionat. Els museus, i sobretot la pintura, l’inspiren. "Veig els colors i les formes del tot interpretables. Les obres d'art em donen informació de com posar les notes. Els museus són un lloc que em fa feliç".
"Si tinc pau, puc ser més crític amb la música. A l'hora d'escoltar, m'importa més la musicalitat que les demostracions tècniques"
Em diu que es vol dedicar a pintar, i em tranquil·litza "Home! és per a reposar de la composició!". Quan acaba una obra està esgotat i vol allunyar-se tant com pugui de les partitures. Tocar el trombó o el piano no el fan descansar, per això prova altres coses. "Ja he comprovat que la pintura m'ajuda a tenir pau".

CHARMIN MICHELLE QUINTET AL SAM-CAFÈ

Charmin Michelle i Toni Solà, 29/4/2016
(Fotografia tractada amb mòbil: Miquel Bricullé)
La cantant de Minnesota, que manté una mena d'idil·li amb Vilafranca, i més concretament amb el Club de Jazz del Casino, va tornar ahir divendres a donar una lliçó de modulació vocal i de control de l'escena. La nombrosa parròquia que sempre apareix en aquestes ocasions es va rendir des de les primeres cançons.

Agafada magistralment al blues, va desplegar el seu particular homenatge a Billie Holiday, centrada en un repertori molt ben triat. Charmin Michelle va tenir una nit rodona, molt ben acompanyada pel seu partenaire en escena, el saxofonista Toni Solà, i per una sòlida secció rítmica liderada pel pianista Marc Martín que, exercint de solista, va mostrar les figures més suggestives de la nit.

Un cop més el Casino Unió Comercial, dóna mostres del seu compromís amb la música en directe, i fa honor a la seva tradició pionera amb el Jazz a Vilafranca.

Sam-Cafè. Casino Unió Comercial. Vilafranca del Penedès, divendres 29 d'abril de 2016

Charmin Michelle (veu), Toni Solà (saxo tenor), Marc Martín (piano), Ignasi González (contrabaix), Xavi Hinojosa (bateria)

diumenge, 17 d’abril de 2016

MATHILDE TOUSSAINT QUARTET, Auditori de Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9/4/2016

Mathilde Toussaint (Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 9-4-2016)

Mathilde Toussaint, veu
Sergi Sirvent, piano i arranjaments
Jordi Mestres, contrabaix
Ramiro Rosa, bateria


UNA VEU A SEGUIR

La bona acollida que tenen sempre les cantants es va repetir el passat dissabte a Vinseum amb la presentació de la jove Mathilde Toussaint. Una veu amb arrels a l'illa de La Reunió que va deixar entreveure un futur esperançador.

I el motiu d’aquesta esperança és doble: qualitat vocal que no ofereix dubtes i segell personal incorporat. Per a la presentació a Vilafranca, venia amb el trio que lidera l’eclèctic pianista i compositor Sergi Sirvent, un músic que sempre és sinònim d’aventura. Segons el que vam sentir el passat dissabte el duo desprèn bona connexió, i ho dic amb la mateixa naturalitat amb la que ells interpreten.

Diguem que, a una vocalització innata, la cantant hi afegeix capacitat per a la dissonància. No en debades va versionar una peça com “I’m A Fool To Want You”, amb la cadència imprudent que usaven mites com Chet Baker, i a la que també hi va posar dramatisme. Canta i interpreta, dues virtuts que més que sumar, multipliquen, sobretot quan es fan sense impostures.

Com és habitual a les sessions del Jazz Club a Vinseum, el concert va ser breu, sense dilacions i directe al gra. Després d'un inici tímid, culminat amb un ensurt de la sonorització, el grup es va enlairar amb l’empenta de la seva diva, i va deixar algunes peces tan sorprenents com emotives, començant pel “Time After Time” de Jules Styne a duo amb Sirvent, i continuant amb l’atreviment que va suposar “Naima”, arranjada com una cançó creixent, i tancada de manera molt coltraniana. Més tard, també va impactar la tristesa d'un lapidari “Saint James Infirmary”, la joia arqueològica del blues. El repertori feia un passeig per diverses cantants de la història del Jazz, però sobretot pel cançoner de Billie Holiday, en el focus de l'actualitat després d'haver-se celebrat el seu centenari l'any passat. El grup es completava amb el baterista argentí Ramiro Rosa i el contrabaixista de Vilanova Jordi Mestres, encarregat d’introduir, amb sonoritat colpidora, algunes de les cançons.

La pujada final, amb "What A Little Moonlight Can Do" en el torn del bis, va deixar una sala somrient i satisfeta, preparada pel ressopó que, en forma de catànies i cava, esperava puntual a la sortida. Podem dir, després d’aquesta sessió, que l’efecte “futbol televisat” va quedar en pura anècdota, vist el bon aspecte que oferia l’Auditori. Cada dia, una mica millor.

dimecres, 6 d’abril de 2016

35è FESTIVAL DE JAZZ DE TERRASSA (I)

Valentí Grau, Nova Jazz Cava, Terrassa, 5/3/2016Benvinguts novament a la Nova Jazz Cava, ens trobem en el 35è Festival de Jazz de Terrassa Paraules que, en boca del Valentí Grau, sonen familiars i un punt cinematogràfiques. Coses amb les que et trobes si vas a qualsevol dels concerts d'aquest Festival de Club, no sé si únic, però sí del tot singular. De tant veterà (35 anys són molts, encara que no ho sembli), forma part del nostre transitar pel calendari del Jazz: al març, toca Jazz a Terrassa.

El 35è, que deu ser més o menys el 20è en la comptabilitat nostra, ha tingut cinc concerts que no ens hem volgut perdre, i dels que en descrivim aquí uns quants flaixos: Dave Holland va tocar de ple els subconscients, fent-nos navegar per terrenys immensos, des del jazz-rock fins al minimalisme, acompanyat pel guitarrista Kevin Eubanks, i amb la presentació d'Obed Calvaire a la bateria. Cecil McLorin-Salvant, que exercia de cap de cartell, ens va oferir un concert amb molt d'aplom i admirablement construït, deixant ben clavada una magnífica llança que podrem trencar al seu favor, en el futur. Els Five in Orbit van actuar després del molt celebrat i extens concert de Jorge Pardo i Sylvain Luc, cosa que va tapar una mica les textures juganeres de Ramon Fossati i companyia. Gary Bartz va meravellar amb un primer set descosit i molt coltranià, i el trio del gran Kenny Barron va lliscar ufanosament per les balades que tanta fama li han donat, abraçat a dos partenaires exquisits: Kiyoshi Kitagawa al contrabaix i el superlatiu Johnathan Blake a la bateria.

JORGE PARDO & SYLVAIN LUC (5/3/2016, Nova Jazz Cava)

Jorge Pardo, Israel Suárez "Piraña" i Sylvain Luc, Nova Jazz Cava, Terrassa, 5/3/2016

Jorge Pardo, flauta travessera i saxos tenor i soprano
Sylvain Luc, guitarra

Convidat: 
Israel Suárez "Piraña", percussió i cajón


Si li hem de buscar casa a Jorge Pardo, faríem bé d'oferir-n'hi una a Terrassa. No crec que hi hagi escenari ni club a Catalunya que li atorgui al músic madrileny, el tracte de fill adoptiu que li donen Jazz Terrassa i la Nova Jazz Cava. Ja al 2004, va ser investit 'Jazzterrasman', tot just en la segona edició del guardó. A més, el flautista i saxofonista sempre té un moment per passar unes hores en aquesta mena d'oracle del Jazz, que és el local del Passatge Tete Montoliu.

Deu ser aquesta proximitat emocional la que ha intercedit per a què el duo amb el guitarrista Sylvain Luc, i la participació gens superficial del percussionista Israel Suárez "Piraña", s'estrenés precisament aquí. El concert va tenir lloc amb una sala plena fins dalt, on el públic assistent es va veure recompensat amb escreix per l'exercici de tècnica i virtuosisme que va presenciar.

De fet, vam tenir al davant dos prodigis, un de sensibilitat i l'altre de tècnica, que van demostrar una sintonia excel·lent, malgrat els rigors de l'estrena. Ja se sap que un espectacle pot ser molt diferent si està degudament rodat. La successió d'estàndards amb la que ens van obsequiar es va veure tenyida amb la sentor flamenca esperada. I l'empenta de Sylvain Luc va fer-se més present a cada nova peça, fins a esclatar el bluesman que el cordista francès porta dintre. La versió del Begin The Beguine de Cole Porter, va merèixer tots els adjectius, de bo en amunt.

FIVE IN ORBIT (5/3/2016, Nova Jazz Cava)

Ramon Fossati, Nova Jazz Cava, Terrassa, 5/3/2016

Ramon Fossati, trombó i cargols de mar
Olivier Brandily, saxo alt, flauta i cargols de mar
Laurent Bronner, piano preparat
Nicolas Rageau, contrabaix
Luc Isenmann, bateria


Magnífica oportunitat per a tornar a sentir aquest quintet parisenc que co-lidera el trombonista barceloní Ramon Fossati, i que presentava el seu tercer disc, 'Tribulus Terrestris'. Es tracta d'una obra que vol ser enquadrada en la natura, i molt especialment en el món animal. Hi ha una cura especial en la posada en escena, perquè fins i tot l'escenari de la Nova Jazz Cava es va veure embellit amb un mural al·legòric, obra de l'artista plàstic Marcel·lí Antúnez, que s'ha fet càrrec també del disseny i la imatge del CD.


Fent honor al nom del grup, ens van proposar un viatge per ritmes i estils agafats des de l'òrbita terrestre, combinats amb la profunditat i les textures dels vents. Un treball eclèctic i suggeridor, que requereix atenció especial i que, de ben segur, mereix una reconfortant segona audició.

Olivier Brandily, Nova Jazz Cava, Terrassa, 5/3/2016


Ramon Fossati i Olivier Brandily, compositors de la majoria de les peces junt amb Laurent Bronner, van liderar la part solista amb un ús intensiu de les "coquillages". L'un afegint-hi el trombó de vares, i l'altre amb el saxo alt i la flauta, molt tocats pel bop. El trio va gaudir de dos estilets a banda i banda, començant pel pianista Laurent Bronner i seguint amb el baterista Luc Isenmann, veritable instigador de la cataracta de ritmes de la que va gaudir l'actuació. Una vetllada amb una música francament saborosa que uns quants van decidir no acabar d'escoltar, empesos segurament pel llarg metratge de les dues actuacions, i possiblement també per l'acusat contrast entre l'una i l'altra. 

dissabte, 2 d’abril de 2016

KOINÉ - Gonzalo del Val Trio (Fresh Sound New Talent, 2016)



Marco Mezquida, piano
David Mengual, contrabaix
Gonzalo del Val, bateria




01 Cantabile (Marco Mezquida)
02 I Got Plenty O’Nuttin’ (George Gershwin)
03 Paradox (Keith Jarrett)
04 Balada para Mauro (Gonzalo del Val)
05 Koiné (del Val, Mezquida, Mengual)
06 Inutil Paisagem (Antonio Carlos Jobim)
07 A Garraf (Gonzalo del Val)
08 Com Que Voz (Luiz de Camões, Alain Oulman)
09 Kaixo Polita (David Mengual)

Gravació: 30 i 31 de maig de 2015, per Fredi Peláez a Pottoko Studio






Segona incursió del baterista Gonzalo del Val amb el seu trio, després del Three Generations de 2011. Les tres generacions continuen però aquest cop més unides, si cal, per aquest vocable del grec antic (Koiné) que vol dir precisament llenguatge comú, força comú, sinònim de cultura de concentració. Hi ha un munt de comparacions que ens portarien a cercar quina és la pedra sobre la que s’edifica aquest trio, compost per músics distanciats en edats, però tan propers en tota la resta. Fa poc, en un dels programes radiofònics més recomanats en llengua castellana, El Club de Jazz que dirigeix Carlos Pérez Cruz, Gonzalo del Val comentava que no podria dir exactament quines coses tenen en comú els tres músics. Crec que el va vèncer la modèstia, perquè sense coses en comú no es pot fer un treball tan empàtic i, al mateix temps, tan eclèctic com aquest Koiné. Esmentar la sensibilitat quan es parla de músics sembla una obvietat, quelcom innecessari. Però en aquest comentari no la podem deixar de banda perquè s’adiu amb el toc esponjós de Gonzalo del Val, amb el puntejar volàtil del David Mengual, i no cal dir que amb l'esperit líric de Marco Mezquida. 

També deia Gonzalo a El Club de Jazz, que el líder és ell però que el treball és de tots. És ben cert que al disc hi ha composicions dels tres, i que la feina de construcció deu haver estat conjunta, però per les mans del baterista ha passat la producció, i aquest no és un detall menor. La música gentil, harmonitzada amb un llenguatge comú, agermanant partitures tan diverses com les de Gershwin o Jobim amb les pròpies dels tres protagonistes, és conseqüència directa de l’encert amb què s’ha fet aquesta feina.

Com a peça central, hem de comptar amb l’emocionant “Balada para Mauro”, dedicada al desaparegut pianista navarrès Mauro Urriza, company musical del baterista. S'afegeixen a aquest cos central les mostres apassionades de “Paradox”, inspirada en els trios de Keith Jarrett, i la incursió en la música portuguesa amb el “Com que voz” de Luiz de Camôes i Alain Oulman.

La composició conjunta “Koiné”, que colocada al bell mig de la lista actua de frontissa, retrata una mena de perfecció antiga, amb textures de fusta i pols, basada en la percussió i no exempta de lírica. És la peça que defineix el disc. Amb "A Garraf", Del Val proposa una partitura que tendeix a la dissonància, i Mezquida l’entoma amb eloqüència. David Mengual tanca el compacte amb "Kaixo Polita" (Hola Bonica), una cançó que fa que el compacte s’esvaeixi tendrament, en un silenci final que costa de trencar. I com que som davant d’una obra circular, tal com diu Óscar G. San Luís en les excel•lents notes del CD, el final ens acosta al principi, i allà hi trobem "Cantabile" de Marco Mezquida, obertura d’un romanticisme modern que diu molt de quina pasta estan fets aquests tres. La cançó i el relat, dues vertents impossibles de separar.