dijous, 24 abril de 2014

RST Romano – Sclavis – Texier (15-3-2014) 33è Festival de Jazz de Terrassa

 

Henri Texier, Nova Jazz Cava, Terrassa 2014

Louis Sclavis, clarinet baix, clarinet i saxo soprano
Henri Texier, contrabaix
Aldo Romano, bateria

 

ÉS MÚSICA SENSIBLE, NOI!

Nits com aquestes no n’hi ha tantes, Jep. De tan estimulants no n’he vist gaires.  

Que per què insisteixo en això de “veure”? Home, t’ho hauré de dir cantant? La música s’ha de sentir sense distàncies, amb l’esperit del moment... Després tot se’n va. Se’n va la sensibilitat, els intèrprets, l’ambient...

Louis Sclavis, Nova Jazz Cava, Terrassa 2014Si vols podem aprofundir una mica, eh? Et pots preguntar perquè un trio íntegrament acústic porta un quart component, que és el tècnic de so. Això sí que et donaria informació autèntica de l’alçada en la que ens movem, Jep. Pregunta-t’ho i et vindran al cap més preguntes... i no hi tornis amb això dels ECM, i que si se’ls ha enganxat una mena de mania persecutòria amb el so. No vagis per aquí.

No t’encenguis que no n’hi ha per tant. Ves i remulla’t la cara, noi!

També et pots preguntar com és que aquesta gent de RST encara giren amb un disc de fa gairebé 10 anys, i sobre experiències d’en fa més de 20. Aquesta sí que és una bona pregunta....

Potser et penses que la música que surt de l’experiència vital és com la que surt d’un laboratori... Dels laboratoris en surten vestits a mida.... i el present és irrepetible, carallot!

La vida del Jazz no es repeteix. S’assembla, però no es repeteix. Aldo Romano, Nova Jazz Cava, Terrassa 2014

Ah! i una altra cosa, llest: el Jazz evoluciona! .... i no m’escarneixis que ja t’ho he dit del dret i del revés: no estic per bromes en això de la creació.

Veure solistes tan bregats repassar vivències amb aquest discurs tan obert, i en certa manera arriscat, no té preu, Jep.

Quan acaba un passatge, et desfàs. Intentes recordar i posar-hi alguna etiqueta.

És com un cop de porta, que n’obre una altra.

No estic carregat de romanços. Ja sé que m’estic emocionant.... Quan acaba una peça, ningú hauria de dir res... després d’un xarrup de cafè no vols que res n’ofegui el gust... Està bé home, d’acord, ara no l’he acabat d’encertar la imatge però, oi que m’entens?

La Suite Africaine del trio va ser un goig, Jep.

De tot el que va passar, ja saps que em quedo amb el so. Jo crec que vinc pel so.... Tu, quan entres a un concert, què n’esperes? ....

Mal llamp! No t’estic prenent per res ... ospa! .....vull dir que si entres a sentir o a escoltar, per exemple. Vull dir si t’agraden els detalls o la concepció de tot el que veus i escoltes. Què és el que t’importa?

Louis Sclavis, Nova Jazz Cava, Terrassa 2014Henri Texier, Nova Jazz Cava, Terrassa 2014Aldo Romano, Nova Jazz Cava, Terrassa 2014

Home! De swing n’hi va haver una pila. Totes les peces van passar un moment o altre pel blues i pel “teu” hardbop. Moltes van acabar a ritme de rock ... he! he! he!...

Ja m’ho pensava això... ara et comences a penedir de no haver vingut.  Ja ens coneixem. És que ho proves poc, caram... Sí! ara fes-te l’emprenyat! T’he descobert! Trontolles, que ets un trontolles.

Ara no et pensis que va ser un concert de rock o de swing, no, no.... ni de bebop, ni de blues, ni molt menys de cap altra cosa. Va ser una barreja de sonoritats sinuoses i amb un tènue substrat, a cops discret, de melodies africanes.... Una muntanya russa de ritmes i intensitats, una cosa parida amb geni, Jep. 

Louis Sclavis, Nova Jazz Cava, Terrassa 2014Què? No t’ho creus? Ves al disc African Flashback i sinó, penja’t a la xarxa i cerca, Jep, cerca. Veuràs com creixen les peces d’aquest trio fins a desembocar en un esclat. Ja saps que la tensió dels crescendos és quelcom que em crea addicció. És una mena de neguit contingut que sorgeix amb naturalitat fins al tro final.... noooo, no n’estic fent un gra massa..... deixa que m’hi impliqui una mica, no?

 

 

No home, no. No tinc cap raó per estar nerviós. Ni tan sols tu m’hi pots fer posar, de nerviós. Contra els mals moments, pensa sempre en l’humor. Sovint, una bona rialla aconsegueix canviar les coses. Si no tens un mínim sentit de l’humor ho portes malament, Jep. Esborra la mala bava del teu rostre.

Fins i tot aquests solistes llegendaris juguen en mig de l’actuació, com uns xiquets fent barrila. Mentre juguen, se’ls dibuixa un somriure a la cara…. i el més jove en té 60.

Vols venir un altre dia? Vinga, et convido al Festival.

Ah, vindràs amb aquella mossa? Porta-la, porta-la, que vingui, que li agradarà més que a tu, cap verd!

dilluns, 14 abril de 2014

MARCO MEZQUIDA TRIO (Vilafranca del Penedès, 8-3-2014)

Publicat al El 3 de Vuit

Marco Mezquida, Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès 8-3-2014

Marco Mezquida

piano

Marko Lohikari

contrabaix

Carlos Falanga

bateria

MARCO DESENCADENAT

Segur que el jove pianista menorquí Marco Mezquida ja fa temps que actua sense que res l’encadeni. És només una etiqueta per a descriure el que ha significat sentir-lo en estat pur, en el seu ambient, amb el seu propi grup.

Fins ara, solament l’havíem tingut acompanyant altres formacions que, tot i permetre-li abundants dosis de llibertat, sempre li demanaven algun tipus de contenció. El Trio és el màxim d’aquesta puresa que, de moment, hem pogut tastar a Vilafranca. Va ser a l’Auditori del Vinseum, amb tota la senzillesa i honestedat possibles, que en Marco Mezquida va alliberar tot el seu món. L’acompanyaven dos amics fidels i també músics de sobrades capacitats: el suec Marko Lohikari al contrabaix i l’argentí Carlos Falanga a la bateria.

Marko Lohikari, Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès, 8-3-2014Passen moltes coses quan una proposta expressiva i rica com aquesta ens arriba. Hi ha un gran treball de conjunt. Des dels trios de Bill Evans als anys 60, allà on tot va començar, l’evolució del Trio clàssic de Jazz ha tingut un creixement constant fins arribar a fer-se un espai propi que ara trobem natural. Carlos Falanga, Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès, 8-3-2014Actualment, si volem posar-nos al dia pel que fa a trios de piano, cal pensar en els protagonitzats per Vijay Iyer, el dels nord-americans The Bad Plus (properament a Terrassa), els dels nòrdics Tord Gustavsen i Bobo Stenson, o el del malaurat Esbjörn Svenson. I poso aquests exemples, i no d’altres, perquè moltes de les composicions del concert que ens ocupa se situen més cap a l’amplitud i l’atmosfera nòrdiques que no pas, posem per cas, cap a l’eloqüència llatina. Tots ells, del nord i del sud, tenen propostes capdavanteres on es juga el futur del Trio, i queda clar que el grup de Marco Mezquida també vol participar en aquesta partida, i amb les mateixes cartes. 

El trident va oferir una actuació coral farcida de detalls que no s’improvisen en un dia. Parlo d’aquell treball de conjunt, dels contrapunts del piano quan canta el contrabaix, dels solos que es converteixen en duos, o que arriben per decantació al trio.

El concert va ser tècnicament molt brillant i, pel que fa a Marco Mezquida, es pot afirmar que estem davant d’un mestre de la pulsació. Les 88 tecles són una gran orquestra en mans d’un músic amb coses a dir, inspirat i amb l’enginy suficient per administrar la intensitat. Ens trobem davant d’un prestidigitador. No saps perquè, però les coses van passant i ets incapaç de moure’t del seient.

Marco Mezquida, Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès, 8-3-2014El Trio és com el propi pianista, passa del lirisme al bop, o de la intensitat a la delicadesa, amb naturalitat. Tot passa en pau, tot s’agermana pacíficament en mans d’aquests músics. Una prova va ser el primer tema de la vetllada, Dama de Nit. Una peça que és un crescendo lentíssim i gairebé infinit. Aquesta capacitat de mantenir la tensió només la tenen els grans. Després van venir peces amb més blues, altres amb tocs llatins, alguna picadeta d’ull al funk, valsos lents com Taiko, i també un homenatge (Agustí for President) a Agustí Fernández, el gran pianista que ens falta sentir a Vilafranca, i que ha estat mestre de Marco Mezquida.

L’actuació es va emmarcar en la presentació del disc “My Friend Marko”, un treball amb composicions pròpies guardonat amb el premi de la crítica al Millor disc de Jazz del 2013, atorgat fa ben poc per la revista Enderrock. Es dóna el cas que abans de convertir-se en Marco Mezquida Trio, el grup ja existia com a “My Friend Marcko” (així, amb “ck”), i aquest és el primer treball del grup amb el nom del pianista al capdavant.

Per acabar, el Trio va incloure un parell de temes nous. Radiohead Montsant Elevation, que juga amb els efectes provocats pel pop-rock britànic si el combines amb el fruit de la vinya, i un altre, gairebé a mig cuinar i encara sense nom, que inclou un duo exquisit dels dos Marckos, i que va dedicat a un nadó que es diu ... Django.

Marco Mezquida Trio, Vilafranca del Penedès 2014Marco Mezquida torna a Vilafranca el proper diumenge dia 23 en un concert amb la OCP, a L’Auditori de Vilafranca.