dilluns, 14 abril de 2014

MARCO MEZQUIDA TRIO (Vilafranca del Penedès, 8-3-2014)

Publicat al El 3 de Vuit

Marco Mezquida, Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès 8-3-2014

Marco Mezquida

piano

Marko Lohikari

contrabaix

Carlos Falanga

bateria

MARCO DESENCADENAT

Segur que el jove pianista menorquí Marco Mezquida ja fa temps que actua sense que res l’encadeni. És només una etiqueta per a descriure el que ha significat sentir-lo en estat pur, en el seu ambient, amb el seu propi grup.

Fins ara, solament l’havíem tingut acompanyant altres formacions que, tot i permetre-li abundants dosis de llibertat, sempre li demanaven algun tipus de contenció. El Trio és el màxim d’aquesta puresa que, de moment, hem pogut tastar a Vilafranca. Va ser a l’Auditori del Vinseum, amb tota la senzillesa i honestedat possibles, que en Marco Mezquida va alliberar tot el seu món. L’acompanyaven dos amics fidels i també músics de sobrades capacitats: el suec Marko Lohikari al contrabaix i l’argentí Carlos Falanga a la bateria.

Marko Lohikari, Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès, 8-3-2014Passen moltes coses quan una proposta expressiva i rica com aquesta ens arriba. Hi ha un gran treball de conjunt. Des dels trios de Bill Evans als anys 60, allà on tot va començar, l’evolució del Trio clàssic de Jazz ha tingut un creixement constant fins arribar a fer-se un espai propi que ara trobem natural. Carlos Falanga, Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès, 8-3-2014Actualment, si volem posar-nos al dia pel que fa a trios de piano, cal pensar en els protagonitzats per Vijay Iyer, el dels nord-americans The Bad Plus (properament a Terrassa), els dels nòrdics Tord Gustavsen i Bobo Stenson, o el del malaurat Esbjörn Svenson. I poso aquests exemples, i no d’altres, perquè moltes de les composicions del concert que ens ocupa se situen més cap a l’amplitud i l’atmosfera nòrdiques que no pas, posem per cas, cap a l’eloqüència llatina. Tots ells, del nord i del sud, tenen propostes capdavanteres on es juga el futur del Trio, i queda clar que el grup de Marco Mezquida també vol participar en aquesta partida, i amb les mateixes cartes. 

El trident va oferir una actuació coral farcida de detalls que no s’improvisen en un dia. Parlo d’aquell treball de conjunt, dels contrapunts del piano quan canta el contrabaix, dels solos que es converteixen en duos, o que arriben per decantació al trio.

El concert va ser tècnicament molt brillant i, pel que fa a Marco Mezquida, es pot afirmar que estem davant d’un mestre de la pulsació. Les 88 tecles són una gran orquestra en mans d’un músic amb coses a dir, inspirat i amb l’enginy suficient per administrar la intensitat. Ens trobem davant d’un prestidigitador. No saps perquè, però les coses van passant i ets incapaç de moure’t del seient.

Marco Mezquida, Auditori del Vinseum, Vilafranca del Penedès, 8-3-2014El Trio és com el propi pianista, passa del lirisme al bop, o de la intensitat a la delicadesa, amb naturalitat. Tot passa en pau, tot s’agermana pacíficament en mans d’aquests músics. Una prova va ser el primer tema de la vetllada, Dama de Nit. Una peça que és un crescendo lentíssim i gairebé infinit. Aquesta capacitat de mantenir la tensió només la tenen els grans. Després van venir peces amb més blues, altres amb tocs llatins, alguna picadeta d’ull al funk, valsos lents com Taiko, i també un homenatge (Agustí for President) a Agustí Fernández, el gran pianista que ens falta sentir a Vilafranca, i que ha estat mestre de Marco Mezquida.

L’actuació es va emmarcar en la presentació del disc “My Friend Marko”, un treball amb composicions pròpies guardonat amb el premi de la crítica al Millor disc de Jazz del 2013, atorgat fa ben poc per la revista Enderrock. Es dóna el cas que abans de convertir-se en Marco Mezquida Trio, el grup ja existia com a “My Friend Marcko” (així, amb “ck”), i aquest és el primer treball del grup amb el nom del pianista al capdavant.

Per acabar, el Trio va incloure un parell de temes nous. Radiohead Montsant Elevation, que juga amb els efectes provocats pel pop-rock britànic si el combines amb el fruit de la vinya, i un altre, gairebé a mig cuinar i encara sense nom, que inclou un duo exquisit dels dos Marckos, i que va dedicat a un nadó que es diu ... Django.

Marco Mezquida Trio, Vilafranca del Penedès 2014Marco Mezquida torna a Vilafranca el proper diumenge dia 23 en un concert amb la OCP, a L’Auditori de Vilafranca.

dilluns, 7 abril de 2014

JEAN PIERRE DÉROUARD QUARTET (Vilafranca del Penedès, 22-2-2014)

Publicat a El 3 de Vuit

EL SWING TORNA AL SAM-CAFÈ

Jean Pierre Dérouard Quartet, Vilafranca del Penedès 2014Toni Solà, saxo tenor

Gerard Nieto, piano

Ignasi González, contrabaix

Jean Pierre Dérouard, bateria

Des de la separació amistosa entre el Jazz Club Vilafranca i el Casino Unió Comercial, pervivia la incògnita de si els gestors de la veterana entitat de La Rambla farien el pas de seguir amb la seva aposta pel Jazz. Vam poder esvair el dubte dissabte passat, després d’assistir al concert que oferia el baterista francès Jean Pierre Dérouard, amb la música de Count Basie en el punt de mira. El Casino ha estat des de mitjans del segle passat la referència del Jazz a Vilafranca. Allà s’hi van sentir els primers concerts, i allà s’hi va establir el Hot Club Vilafranca als anys 30. Així és que no es pot més que aplaudir la renovada força que agafa el Jazz al Casino i, per simpatia, a tot Vilafranca. Dos clubs de Jazz i dues programacions estables. Qui diu que separar-se és restar?

També és significativa la carta de presentació. Torna el Sam-Cafè, amb la seva atractiva decoració i, sobretot, amb la seva proximitat, l’alè del músic allà mateix, amb el públic a tocar. Algú diria que solament hi manca el fum del tabac ... Velles notes, vells acords... I el Swing, l’estil desenfadat i addictiu que va néixer del “hot jazz” dels anys 20 (amb la gran depressió del 29 com a rerefons) i que ha venut més discos que cap altre corrent musical en tota la història. Aquest és el segell artístic que vol el Sam-Cafè, una recreació del Jazz Clàssic, aquell que van impulsar des del mateix Casino el segle passat. Jive at Five, One O’Clock Jump, Shiny Stockings, Jumpin’ at the Woodside, Cornet Pocket... qui en dóna més? A ballar!

El grup que comandava Jean Pierre Dérouard tampoc no tenia cap secret per al públic que omplia la totalitat de l’aforament. Vells coneguts. Junt amb l’experimentat saxofonista Toni Solà, sobresortia al piano un Gerard Nieto fenomenal, que elevava la temperatura amb subtils intervencions a redós d’altres solistes. Per la seva banda, el contrabaixista Ignasi González va tenir una excel·lent aportació a “Cute”, peça on històricament havia destacat la flauta de l’inoblidable Frank Wess (1922-2013), i que requereix una connexió especial entre contrabaix i bateria. De Jean Pierre Dérouard cal dir que posseeix la rauxa controlada que tanta impressió causa en els amants del “hot jazz”. Una força infinita que acompanya amb ulls implacables. És la mirada del qui sap què vindrà, un segon després.