 |
| David Sánchez (fotografia: Santi Cabezas) |
La aposta del Vijazz pels músics de casa ha tingut continuïtat aquesta passada nit amb el concert dels De Diego Brothers que, a banda del que aquest nom pot fer pensar, són de Bilbao i fa molts anys que s'han establert a Calaunya. Això vol dir que el seu bagatge jazzístic és molt elevat i que el seu compromís amb aquesta música a casa nostra és total. Ahir van donar mostres, un cop més, de la seva maduresa oferint un concert sòlid i ric en matisos. Van presentar el seu darrer disc "Odola Sangre" amb un seguit de peces inspirades en els ritmes hereus del swing (com ara el 'boogaloo'), no exempts de fusions llatines i urbanes. Molt bon paper dels solistes Juan i Victor De Diego (trompeta i flugel, i saxo tenor, respectivament), i també d'Elisabet Raspall al piano. La secció rítmica amb Pere Loewe al contrabaix i Caspar St.Charles a la bateria, van ajudar a mantenir el to intimista que, malgrat el que puguin fer pensar cadències com el blues i el boogaloo, va tenir tot el concert. Aposta reeixida.
La segona part de la nit era una aposta segura i també va triomfar amb escreix. El veterà Kenny Barron va trepitjar l'escenari de la Plaça de Jaume I acompanyat del saxofonista David Sánchez en un projecte de col·laboració que han iniciat fa poc i que els pot donar molt bon resultat en aquesta gira europea. El trio de Barron és un autèntic enginy del ritme i la lírica. La substitució del darrer bateria (Paco Mela) pel implacable Johnathan Blake els ha fet guanyar en velocitat d'execució i en possibilitats solistes, com ho van demostrar un parell de solos d'aquest últim, en els que va donar la sensació de que podia haver-los allargat el que hagués volgut, sense que ningú perdés l'atenció. Repertori amb diversos temes del propi Barron (recordem la seva vessant de compositor) i també "estrena" d'algun altre de David Sánchez, com ara "The Forgotten Ones", acompanyats l'estàndard dels estàndards, Body & Soul. David Sánchez va anar de menys a més i va acabar l'actuació amb les millors prestacions de la nit, tot fusionant el timbre sedós del seu so, amb unes grans dots tècniques. Gran impressió doncs del duo de líders, que a l'escenari es respecten i, a la vegada, s'uneixen per a un espectacle de molt bona projecció, que guanyarà enters a mesura que passi l'estiu. En aquest concert vaig tenir la mateixa sensació de "pell de gallina" que la del primer Vijazz, quan va pujar a l'escenari l'incomparable Benny Golson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada