GHOST NOTE
Sala Apolo 2, Barcelona 24 octubre 2024
Robert “Sput” Searight, bateria i veus
Nate Werth, percussió
Dominique Xavier Taplin, teclats i veus
Justin McKinney, baix
Peter Knudsen, guitarra i veus
Mackenzie Green, veu
Jonathan Mones, saxo alt i flauta travessera
Daniel Wytanis, trombó
Convidada: Sarah Reich, claqué i dansa
 |
| Ghost Note, Sala Apolo 2, 24 octubre 2024 |
El Funk passa per ser una de les fronteres del Jazz. És allò que neix a Nord-Amèrica per influències bàsicament rítmiques provinents del Soul, el Rock i la Psicodèlia, i basa el seu èxit en el ball i una comunicació quasi religiosa amb el públic. I d'allà, de Dallas concretament, venen els Ghost Note. Un grup que circula més aviat per conreus musicals que el padrí James Brown ja va deixar ben llaurats. Els texans, però, tot i comptar encara amb la figura central d'un cantant, prescindeixen tot el que poden de la teatralitat d'altres temps.
 |
| Robert "Sput" Searight |
Per parlar del concert, hem d'utilitzar l'adjectiu d'impecable. Una demostració de sincronia milimètrica i solidesa estructural a la que ja ens tenen acostumats els grups que venen d'aquesta tradició. No se m'acut d'on surt aquesta potència artística, però la històrica litúrgia interpretativa i les moltes hores de dedicació hi deuen tenir a veure alguna cosa.
 |
| Dominique Xavier Taplin |
La percussió va ser l'autèntica protagonista de la nit. Ni vents -massa desapercebuts- poques veus, llevat de la del cantant -totes, però, amb unes sensacions corals magnífiques- i pocs harmònics -tot i que guitarra i teclats tingueren els seus espais per a expressar-se. Deu ser que els líders del grup son els percussionistes, i d'aquí deu venir la sensació de duresa que va transmetre tota la vetllada. En aquest punt hi hem d'afegir la master-class de claqué amb aires flamencs que ens va oferir Sarah Reich en un dels temes de més minutatge del concert. Una duresa dolcíssima, la de la claquetista.
 |
| Sarah Reich |
La part psicodèlica va venir d'una introducció del teclista Daniel Xavier Taplin, i els vents es van reivindicar amb un duo final (trombó + saxo) que va fer saltar tots els dubtes que havia generat la seva quasi absència fins aleshores. Tan sols alguns solos de Jonathan Mones, passats per filtres electrònics, potser un xic massa artificials, i les mínimes intervencions sempre acústiques de Daniel Wytanis, els havien posat en primera fila.
 |
| Daniel Wytanis i Jonathan Mones |
Un "please love and funk!" va tancar hora i mitja de moviment perpetu.
 |
| Nate Werth |
 |
| Justin McKinney |
 |
| Mackenzie Green |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada