EL TALENT D’ANDREA MOTIS TANCA TEMPORADA AL CASINO DE VILAFRANCA
El passat dissabte, Jazz Club i Casino de Vilafranca posaven punt final a una nova temporada de concerts. Si no vaig errat, ja en són 5 de consecutives. Aquesta valuosa iniciativa representa la continuïtat del Jazz a Vilafranca, entre els mesos de setembre a juny. Un esforç que no pot passar desapercebut per ningú, i el públic així ho ha entès des de fa temps. Ara el que cal és que les institucions valorin més un projecte cultural que s’allarga 10 mesos l’any.
La cloenda va anar a càrrec del quartet del saxofonista Joan Chamorro, acompanyat de la jove cantant i multi-instrumentista Andrea Motis. Aviat es va veure que no estàvem davant d’un concert més. De la Rambla estant, la cua per a entrar a la sala ho deia tot mitja hora abans de començar. Era el fenomen Andrea Motis que aterrava al Sam-Cafè. Aquesta noia de 15 anys que ha aparegut com un llamp a l’escena del Jazz de la mà del seu mestre Joan Chamorro, era capaç d’omplir a vessar la sala gran del Casino, tan sols amb el seu nom.
Ben puntual, el concert es va encetar relaxadament amb un seguit d’estàndards del cançoner americà. Motis els va anar liderant amb la seva veu, contraposant-hi també passatges a la trompeta o al saxo alt. La peculiaritat d’aquesta artista no és la seva facilitat innata, ni el seu singular timbre de veu, sinó la naturalitat amb la que ataca les cançons. A més, ella és qui mana en el repertori. Ella tria i el quartet li proporciona el coixí perfecte. A banda de Chamorro, el pianista Ignasi Terraza és qui va prendre dissabte un protagonisme més accentuat. Ens va convidar a jugar constantment amb la seva pulsació: ara un pianissim, ara més monkià, ara amb un toc de blues. De la mateixa manera, David Mengual al contrabaix i Ramon Ángel Rey van col·laborar amb determinació a construir l’aixopluc perfecte.
En el decurs del concert a Andrea Motis li venia tot sovint un somriure als llavis. Es va calçar la trompeta fent-la sonar acceptablement amb sordina, però va ser en al saxo alt on es va trobar més còmoda. Amb la veu, on més destaca, va posar-se literalment a la pell de Billie Holiday amb un Fine & Mellow en el que va clavar el to de l’emblemàtica cantant afro-americana. La progressió d’aquesta jove artista es veu millorada gràcies a la seva capacitat d’aprenentatge. No hi ha dubte que estem davant d’una cantant a qui, per sobre de tot, li agrada el que fa. No sembla ni consentida ni sobrada, simplement s’estima el Jazz.
Un luxe final que no va deixar indiferents entre el públic. Felicitats a tots per l’èxit assolit. Fins la temporada vinent.
La cloenda va anar a càrrec del quartet del saxofonista Joan Chamorro, acompanyat de la jove cantant i multi-instrumentista Andrea Motis. Aviat es va veure que no estàvem davant d’un concert més. De la Rambla estant, la cua per a entrar a la sala ho deia tot mitja hora abans de començar. Era el fenomen Andrea Motis que aterrava al Sam-Cafè. Aquesta noia de 15 anys que ha aparegut com un llamp a l’escena del Jazz de la mà del seu mestre Joan Chamorro, era capaç d’omplir a vessar la sala gran del Casino, tan sols amb el seu nom.
Ben puntual, el concert es va encetar relaxadament amb un seguit d’estàndards del cançoner americà. Motis els va anar liderant amb la seva veu, contraposant-hi també passatges a la trompeta o al saxo alt. La peculiaritat d’aquesta artista no és la seva facilitat innata, ni el seu singular timbre de veu, sinó la naturalitat amb la que ataca les cançons. A més, ella és qui mana en el repertori. Ella tria i el quartet li proporciona el coixí perfecte. A banda de Chamorro, el pianista Ignasi Terraza és qui va prendre dissabte un protagonisme més accentuat. Ens va convidar a jugar constantment amb la seva pulsació: ara un pianissim, ara més monkià, ara amb un toc de blues. De la mateixa manera, David Mengual al contrabaix i Ramon Ángel Rey van col·laborar amb determinació a construir l’aixopluc perfecte.
En el decurs del concert a Andrea Motis li venia tot sovint un somriure als llavis. Es va calçar la trompeta fent-la sonar acceptablement amb sordina, però va ser en al saxo alt on es va trobar més còmoda. Amb la veu, on més destaca, va posar-se literalment a la pell de Billie Holiday amb un Fine & Mellow en el que va clavar el to de l’emblemàtica cantant afro-americana. La progressió d’aquesta jove artista es veu millorada gràcies a la seva capacitat d’aprenentatge. No hi ha dubte que estem davant d’una cantant a qui, per sobre de tot, li agrada el que fa. No sembla ni consentida ni sobrada, simplement s’estima el Jazz.
Un luxe final que no va deixar indiferents entre el públic. Felicitats a tots per l’èxit assolit. Fins la temporada vinent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada