dissabte, 7 de juliol de 2012

EL PORTER DE NIT



Contra-crònica reverencial del retrobament amb Al Jarreau
Personatges com el que interpreta Dirk Bogarde a la passional cinta de Liliana Cavani amaguen una realitat molt viva i, a cops, irremeiablement desventurada. Feia 12 anys que no em deixava endur en directe per la veu amplíssima d’Al Jarreau. Tants que no m’he pogut resistir a la comparació més cruel, malgrat l’emocionant concert viscut anit al Vijazz Penedès.



Charlotte Rampling i Dirk Bogarde (Il Portiere di Notte, 1973)


Fixat com estava amb tot el que es movia a l’escenari, ja no hi havia pensat, i allà hi eres tu, porter de nit, deixant la teva empremta en un concert tan reverencial. Ets el fidel guardià de la zona reservada, amatent a totes les cares, impassible amb els habitants de les cadires “vip”. El cantant, amb un humor magistral, t’agraïa que, de tant en tant, deixessis oberta la teva portella i fessis desfilar una nova corrua d’oients tocatardans. I Al es dirigia a ells... i ells, atrafegats com estaven per trobar un seient en la penombra, ni se’l miraven. Pobre Al. Tu en canvi, amb aquell posat pretorià, sense somriures, amb el teu rictus impàvid, penses que, com li passa a Dirk, potser has reconegut algú entre la turba... i també el deixes passar just abans del “Take Five”. Els “vips” i tot el públic, ja fa estona que escolten embadalits el cantant de Milwaukee i la seva banda d’instrumentistes-cantants, i no s’adonen de les excursions a tocar d’escenari. 


Després de “Nuages” torna a filtrar gent el nostre porter, mentre Al es dirigeix als passejants dient “porteu els nens..., feu que sentin diversos tipus de música ...”. Et beneirem, porter de nit: sense aquests contrapunts de filera índia no tindríem una postal tan bella. Sona “We’re in this Love Together” i a tots se’ns dibuixa un cor en el pensament. Això vol dir que el concert s’acaba, però Dirk encara deixa passar "vips". Al ja no sap què fer i ha decidit que es conformarà amb la seva sort, potser perquè és davant de Santa Maria. Captivat per l'entorn com està, es deixa captivar del tot, tal com ja han fet abans (en 5 anys d’història) molts altres companys de professió. Aquest encanteri de Jaume I porta alguns dels instrumentistes-cantants a filmar, des de l’escenari estant, la plaça plena i rendida a un dels més grans. Una escena de pell de gallina fa que Al, en un agredolç d’aquells que la vida et posa al davant (tal com succeeix en la història de Dirk i Charlotte), ens plantifiqui una extensa versió de l’“Spain” de Chick Corea. 


I ara ja has dit prou, porter de nit, i seus... i penses que hauràs de tornar a obrir la tanca per a deixar sortir. I al final, tu també sortiràs convençut, amb la seguretat que no t’hauràs perdut ni un minut del concert, i que demà tornaràs a governar amb el teu segell. Mil gràcies Dirk.
Publica un comentari a l'entrada