Víctor De Diego, saxo tenor i soprano
Roger Mas, piano
Marc Cuevas, contrabaix
Gonzalo Del Val, bateria
VÍCTOR I LA RIQUESA
Els ‘jazzferits’ ja saben que, a hores d’ara, el saxofonista basc Víctor De Diego llueix una trajectòria tan ben consolidada com àmplia. És un músic amb discurs propi, sovint allunyat de grans escarafalls, i posseïdor d’un so que el caracteritza. Qualsevol solista tindria això com un tresor. Vet aquí la importància de ser al Sam-Cafè del Casino el passat dissabte, en una nova entrega del Jazz Club Vilafranca.
El nodrit grup de fidels que es va acostar a l’actuació va poder gaudir d’una vetllada eclèctica, on van coincidir cançons de collita pròpia amb standards molt ben triats, especialment les balades, un espai en el que De Diego es mou amb comoditat. Tanmateix, hi ha va haver una constant entre tanta diversitat: la riquesa permanent en mans d’una secció rítmica inquieta i plena d’inspiració. A banda del contrabaixista Marc Cuevas, la riquesa creativa portava els noms del pianista Roger Mas i el baterista Gonzalo Del Val, músics d’una altra generació a la del líder, que aporten una via més cromàtica i constant.
Les estones on el trio es va poder esplaiar van ser moltes, tant era un blues com un calypso o una balada, piano i bateria trepitjaven a fons i la cursa esdevenia pura diversió. Bon retorn de Víctor De Diego a Vilafranca després de gairebé 3 anys d’haver format part del cartell del Vijazz 2010.
ORGUE I TROMPETA A EL VENDRELL
Ignasi Terraza, orgue
Damon Brown, trompeta
El pianista Ignasi Terraza ens té cada cop més acostumats a tocar moltes tecles, en el sentit més positiu i allunyat de la broma fàcil. Divendres passat va oferir a un públic nombrós, un duo ben especial amb el trompetista britànic Damon Brown. Va ser un concert de gran bellesa, i excel·lent producció acústica.
Comptar amb músics disposats a l’aventura, i un orgue barroc en òptimes condicions com el de l’Església Parroquial de El Vendrell, era una ocasió massa llaminera per a deixar-la escapar. I no va decebre gens l’experiència.
El cançoner nord-americà va sonar amb fluïdesa, mentre orgue i organista s’anaven fent forts en cada peça que sonava. Brown mostrà el swing que porta gravat en els seus gens i una sonoritat cristal·lina, mentre Terraza es va adaptar amb solvència tant al nou teclat com al canvi sonor, fruint d’un instrument de més de 200 anys d’antiguitat que, com més treballa millor sona. Tots dos músics van aprofitar amb intel·ligència els harmònics que es desprenien de tot el conjunt i, acomboiats per l’esplèndida sonoritat de l’Església, van completar un concert de jazz amb un indefugible regust a Bach.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada