Albert Cirera, saxo tenor
Julián Sánchez, trompeta
Pablo Arias, saxo alt
Noé Escolà, saxo baríton
Enric Peinado, guitarra elèctrica
Federico Mazzanti, piano
Manuel Krapovickas, contrabaix
Xavi Hinojosa, bateria
NELSON PROJECT I JOE HENDERSON
Avui dia, quan algú es planteja posar vuit músics davant d’un projecte, no es pot fer altra cosa que aplaudir la iniciativa. Això és el que ha fet un grup de joves sortits de l’ESMUC, una de les tres escoles de música moderna que hi ha actualment a Catalunya. Incentivat pels premis i la bona crítica, l’octet manté des de fa gairebé quatre anys una activitat continuada a dalt dels escenaris, cosa per desgràcia poc habitual a casa nostra. L’origen de tot plegat el trobem en una de les joies del ‘hardbop’, i del mític segell ‘Impulse’: el disc “The Blues and the Abstract Truth”(1961) d’Oliver Nelson. No és estrany que una tria com aquesta acabi oferint un punt de partida experimental i sòlid alhora. A unes arrels tan especials el grup hi suma el talent (sempre el talent) i el bon gust. El resultat final és allò que en diuen èxit.
A molts, el ‘hardbop’ ens fa feliços i pensem: caram! per això va néixer. El seu precedent, el “bebop”, ens dibuixava un món ombrívol i tot sovint conflictiu. Amb la dosi justa de lírica i una aposta irrenunciable pel blues, els excel·lents músics del “Nelson Project”, en canvi, van deixar molta felicitat el passat dissabte al Casino de Vilafranca.
Presentaven el seu segon disc, el premiat “Mode Joe Vol.2”, que ens convida a redescobrir la música de l’enyorat Joe Henderson (1937-2001), icona del saxo tenor. I redescobrir-lo com a compositor és quelcom que engrandeix la figura del músic d’Ohio, i alhora distingeix amb tot mereixement tan brillant proposta.
L’atractiu principal del concert va ser, sense cap dubte, la configuració dels arranjaments i la personalització de tota aquella munió de bufadors en primera fila: el tenor de l’Albert Cirera, el saxo alt de Pablo Arias, el baríton de Noé Escolà i, sobre tot, la trompeta de Julián Sánchez, substitut del titular Roc Albero. La tasca no és senzilla perquè cal pensar molt bé totes les agrupacions: duos, trios i “tuttis”. Una riquesa que no es va fer excessiva ni embafadora, destacant els bons moments per sobre d’altres de més tràmit. Tan sols pel ventall de colors que en va sorgir, ja va valer la pena escoltar el concert de cap a cap.
L’altre centre d’atenció fou la secció rítmica, enriquida amb un guitarrista de tall líric com l’Enric Peinado, autor d’altra banda d’una de les poques composicions originals, “Mode Joe”. Manuel Krapovickas al contrabaix va tenir la missió de contenir l’esclat del grup, equilibrant des del darrera i agermanant el piano punyent de Federico Mazzanti i la bateria afable de Xavi Hinojosa.
Pel que fa a repertori, a més de l’emblemàtica “Stolen Moments” de Nelson, i un bon reguitzell de peces dels dos discos del grup, en el tram final va impactar “Black Narcissus” de Henderson, amb partitures de Julián Sánchez, que va incloure una narració prèvia (i gairebé esportiva) dels detalls de l’arranjament per part del propi autor, en una mostra de l’empatia que el grup va tenir amb el públic, en el decurs de tota la vetllada.
Que aquesta proposta hagi estat possible sentir-la a Vilafranca és fruit d’un bon treball entre bambolines, que està en mans d’un Jazz Club Vilafranca, artísticament cada cop més solvent i desacomplexat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada