JAZZALDIA 48 2013 (i V)

28-Jul-2013

La jornada final va voler donar protagonisme a dues artistes orientals oposades en gairebé tot, i que el nostre punt de vista occidental ens podria dur a igualar.

YOUN SUN NAH QUARTET

Si he de ser just amb mi mateix, la triomfadora indiscutible de tan imaginària competició va ser Youn Sun Nah, cantant sud-coreana amb present parisenc, que va captivar des de la roda de premsa matinal. Al vestíbul del Teatre Victoria Eugenia, i amb gran senzillesa, va admetre la sort d’haver topat amb un guitarrista com Ulf Wakenius, a qui considera company musical a tots els efectes i, amb absoluta franquesa, es va obrir a compartir experiències, conscient de que en surt sempre enriquida. Ella, que disposa d’una capacitat vocal com poques veus femenines recordem, desperta empatia i bones sensacions per allà on passa. Justament, en el Jazzaldia de l’any anterior, Youn Sun Nah va ser un dels atractius als cruels escenaris de la Zurriola. El seu èxit no va passar desapercebut i enguany l’hem tinguda sota la protecció de la Plaza de la Trinidad, una empara gens meteorològica (ploure, hi plou igual), i en canvi molt significativa a nivell artístic.

El concert de Youn Sun Nah va ser de llibre. Amb un començament tan exquisit com habitual –“My Favorite Things” acompanyada només de la seva kalimba- va anar pujant el to fins a arribar a peces molt més intenses com ara “Momento Mágico” del seu darrer disc “Lento”, una cançó que es debat entre el flamenc i el tango, on es van demostrar ben clarament les possibilitats vocals de la nostra protagonista atès que, a banda del seu altíssim nivell en l’ “scat”, va desplegar velocitat d’interpretació i altíssima capacitat d’afinació pel que fa a notes extremes, tan per dalt com per baix. Tampoc va passar desapercebuda la versió del clàssic de Johnny Cash, “Hurt”, en un altre duo íntim amb Wakenius, ni tanmateix l’altre gest també amb Cash, “Ghost Riders in The Sky”, un dels himnes del country popularitzat pel cantant, que va servir per a tancar l’actuació.

Tota la vetllada va tenir l’acompanyament de dos músics francesos d’exquisida sonoritat, com són Vincent Peirani a l’acordió i l’acordina, i el contrabaixista Simon Tailleu. Gran expressivitat i molts colors de Peirani en el seu solo a “Inner Prayer”, una cançó escrita per la pròpia Youn Sun Nah pel disc de 2008 “Voyage”.

La cantant coreana va tenir una actuació tècnicament rodona, i emocionalment perfecta. Els seus moviments a l’escenari, en una propina gestual convicent i escaient, van ser la cirereta que coronava el pastís. Un espectacle.

HIROMI: THE TRIO PROJECT

I Hiromi Uehara va saltar a l’escenari.

I va deixar clar que s’havia acabat la delicadesa. L’aposta estilística de Hiromi continua sent el gust pel rock i la fusió, vistos des d’una pianística volcànica i altisonant. En sentir-li un concert, he d’anar preparat per a deixar-me anar sense pensar. Hi ha pocs matisos, moltes línies planes, amb crescendos eterns. No seré jo qui descobrirà les gegantines possibilitats tècniques de la menuda pianista japonesa. Ni se m’acudiria. Posseeix un talent en molts moments histriònic mentre ofereix una pianística instintiva i ferotge. Combrega molt més amb la intensitat i l’energia desbordant que amb cap altre matís colorista. Importa la intensitat i des d’ella arriba a l’emoció.

És un excés, un divertimento...  el que em sembla una certesa real és la seva tria d’acompanyants: Anthony Jackson (guitarra baixa elèctrica) i Steve Smith (bateria). Crec que els tria únicament per la capacitat que tenen de seguir-la (o, si em permeteu, de perseguir-la), més enllà de les vertiginoses peces del seu repertori.

Un esforçadíssim Anthony Jackson va oferir una autèntica demostració pel que fa a ritme, en el manteniment de la integritat del grup. No entro en la tècnica de Hiromi però sí que no deixa de sorprendre’m que menystingui les possibilitats sonores d’un piano. Sé que per a fer-ho hauria d’entrar en la recerca de sonoritats (i matisos) però no sembla que tal cosa li preocupi gaire. Confesso que em deixa sense opcions a l’hora de comptabilitzar el resultat final. No m’emporto res a casa, no connecto.

Personalment he de dir que, tot i el gust agredolç que la cloenda m’ha deixat, m’enduc molt bones sensacions del conjunt del Festival. Gregory Porter, Vijay Iyer, Dave Douglas, el monogràfic John Zorn, Jorge Pardo, Youn Sun Nah....

Bon balanç del 48è Jazzaldia que, com sempre, hem tardat a completar en el nostre bloc. Aquest cop fins i tot un xic més tard que altres vegades. Hem tingut una estada feliç i hem gaudit de tots els concerts que el temps material ens ha permès. Fins la propera Donostia!