dimarts, 7 de juliol del 2009

Per començar, VIJAZZ 2009

És un plaer escriure el primer comentari d'aquest bloc i parlar del Vijazz 2009.

El tercer any ha estat novament perfecte pels amants del Jazz. Haver-hi, hi ha hagut una mica de tot: fusió, bop raper, grans solistes, grans solistes vinguts de passeig i, sobre tot, una gran voluntat de que tot sortís bé.

També hi ha hagut algun descobriment per part meva i la constatació de que el Jazz català està a una alçada considerable. Tan considerable que ara ja només falta que sigui conegut arreu i això sí que costa.

Sorprenent el concert de Spyro Gyra. Jay Beckenstein i companyia van catalitzar les millors emocions del divendres amb una actuació gairebé perfecta. Abans Ramon Fossati amb el seu sextet havia posat de manifest el perquè és un trombonista especial.

Dissabte (deixeu-me dir un tòpic) l'huracà Carter va fer el millor concert del Festival, amb permís de John Scofield i Raynald Colom. James Carter va fer la seva demostració tècnica habitual, però es va buidar a l'escenari. Això i les pinzellades de Corey Wilkes a la trompeta van donar el toc de gràcia. Paquito D'Rivera va tenir el públic al seus peus però, incomprensiblement, es va absentar tot cedint protagonisme a altres músics, alguns d'ells convidats inesperats. La gent li va perdre el rastre i, quan encara estava esperant l'autèntic Quartier Latin, el concert s'havia acabat.

Diumenge, Raynald Colom i el seu grup les van clavar totes, literalment. Llevat de l'oblit en la presentació d'un extraordinari i joveníssim Gabriel Amargant, es pot dir que res no va fallar. Fusió hip hop, rap, latin, tot des d'un amplíssim prisma colorista i arrelat a la tradició. Per acabar, John Scofield, que arribava amb un dels projectes més fluixos de la seva carrera (segons el meu parer, esclar!), va donar una lliçó en el seu directe, desplegant el frasseig picat i distorsionant que el caracteritza. Ens va deixar un solo emocionant i la qualitat del multiinstrumentista i vocalista John Cleary.

Un altre Vijazz esplèdid.