GIULIA VALLE GROUP (Barcelona, 3-11-2012)
Gorka Benítez, saxo tenor i flauta
Martí Serra, saxos tenor i soprano
Marco Mezquida, piano i teclats
Giulia Valle, contrabaix
David Xirgu, bateria
CREIXEMENT SOSTENIBLE
A les composicions de la contrabaixista italo-catalana Giulia Valle hi passen moltes coses, i el seu grup, que compleix 10 anys d’existència, va creixent dia a dia al voltant d’aquestes peces complexes i riques. A la Sala Luz de Gas de Barcelona presentaven el nou CD “Live”, gravat el passat mes de Juny en una altra sala emblemàtica de la ciutat, el Jamboree. Tal com va anunciar la mateixa líder, ho feien amb un immens somriure i moltes ganes d’agradar al públic de la seva ciutat i, encara més, en el marc del Festival Internacional de Jazz.
Si alguna cosa es va fer evident en el decurs del concert va ser el notable creixement en bloc de tot el grup. Vull dir que, individualment, tots els seus components semblen haver fet una passa endavant, o dues en el cas del jove pianista Marco Mezquida. No se m’acut, i segur que n’hi ha, una altra mostra de millora que la que ens va demostrar el músic menorquí. Sensible, ràpid, cromàtic, sempre ben integrat i, quan cal, líric com el que més.
Segurament també contribueix al creixement el sensible viratge cap al Jazz-Rock que semblen haver fet. Aquest viratge es va fer present en temes com “Xuxi”, una de les peces pertanyents a anteriors treballs que comença amb un solo de bateria i va evolucionant magistralment cap al conjunt del grup. No podem parlar de creixement pel que fa a David Xirgu perquè, senzillament, ell ja hi era allà dalt. Si més no, continua a les alçades sense apallissar l’instrument però amb l’energia justa en tot moment, casant perfectament amb el viratge que exigeix el Jazz-Rock.
També hi va haver temps per a la lírica, representada sobre tot per “Libélulas” i pel solo de contrabaix “Serenata” una peça inspirada en la cançó tradicional napolitana, que no figura al disc.
Si no hem parlat encara dels dos saxofonistes, no és perquè passessin desapercebuts precisament. El treball dels dos tenors sempre l’hem lloat i admirat. En una línia ascendent, a “El Bisonte” Benítez li hem d’agrair el seu so brut i imperfecte, un color necessari. Si de cas, una mica més de volum li hauria permès deixar una empremta més sòlida en tot el conjunt. Testimonial però molt plàstica la seva intervenció a la flauta travessera. Pel que fa al seu company Martí Serra és un altre que ha saltat endavant; rapidíssim i fidel, va tenir intervencions de gran sensibilitat, sobre tot amb el soprano.
L’altra qüestió important, a banda dels acabaments silenciosos i sobtats que ja són marca de la casa, és que el grup ha guanyat en matisos i colors. Timbres diversos van passant uns darrere els altres, en una corrua pròpia d’una obra de teatre, en un argument a vegades caòtic però perfectament justificat.
Hi ha molta vida darrera de la música de Giulia Valle, i ara ha arribat a un punt que la complexitat d’aquestes partitures ens arriba amb molta consistència, tanta que ja ens sembla que són fàcils de llegir i d’interpretar. Un pas de gegant.
A les composicions de la contrabaixista italo-catalana Giulia Valle hi passen moltes coses, i el seu grup, que compleix 10 anys d’existència, va creixent dia a dia al voltant d’aquestes peces complexes i riques. A la Sala Luz de Gas de Barcelona presentaven el nou CD “Live”, gravat el passat mes de Juny en una altra sala emblemàtica de la ciutat, el Jamboree. Tal com va anunciar la mateixa líder, ho feien amb un immens somriure i moltes ganes d’agradar al públic de la seva ciutat i, encara més, en el marc del Festival Internacional de Jazz.
Si alguna cosa es va fer evident en el decurs del concert va ser el notable creixement en bloc de tot el grup. Vull dir que, individualment, tots els seus components semblen haver fet una passa endavant, o dues en el cas del jove pianista Marco Mezquida. No se m’acut, i segur que n’hi ha, una altra mostra de millora que la que ens va demostrar el músic menorquí. Sensible, ràpid, cromàtic, sempre ben integrat i, quan cal, líric com el que més.
Segurament també contribueix al creixement el sensible viratge cap al Jazz-Rock que semblen haver fet. Aquest viratge es va fer present en temes com “Xuxi”, una de les peces pertanyents a anteriors treballs que comença amb un solo de bateria i va evolucionant magistralment cap al conjunt del grup. No podem parlar de creixement pel que fa a David Xirgu perquè, senzillament, ell ja hi era allà dalt. Si més no, continua a les alçades sense apallissar l’instrument però amb l’energia justa en tot moment, casant perfectament amb el viratge que exigeix el Jazz-Rock.
També hi va haver temps per a la lírica, representada sobre tot per “Libélulas” i pel solo de contrabaix “Serenata” una peça inspirada en la cançó tradicional napolitana, que no figura al disc.
Si no hem parlat encara dels dos saxofonistes, no és perquè passessin desapercebuts precisament. El treball dels dos tenors sempre l’hem lloat i admirat. En una línia ascendent, a “El Bisonte” Benítez li hem d’agrair el seu so brut i imperfecte, un color necessari. Si de cas, una mica més de volum li hauria permès deixar una empremta més sòlida en tot el conjunt. Testimonial però molt plàstica la seva intervenció a la flauta travessera. Pel que fa al seu company Martí Serra és un altre que ha saltat endavant; rapidíssim i fidel, va tenir intervencions de gran sensibilitat, sobre tot amb el soprano.
L’altra qüestió important, a banda dels acabaments silenciosos i sobtats que ja són marca de la casa, és que el grup ha guanyat en matisos i colors. Timbres diversos van passant uns darrere els altres, en una corrua pròpia d’una obra de teatre, en un argument a vegades caòtic però perfectament justificat.
Hi ha molta vida darrera de la música de Giulia Valle, i ara ha arribat a un punt que la complexitat d’aquestes partitures ens arriba amb molta consistència, tanta que ja ens sembla que són fàcils de llegir i d’interpretar. Un pas de gegant. 
2 comentaris:
Em van agradar molt quan van venir a Vilafranca, presentant els temes del disc Berenice, en un Auditori Municipal mig buit. M'alegro que segueixin progressant.
Bon concert aquell dia. En un horari un xic complicat per ser Vilafranca(dissabte 21h). En vam fer cròniques i fotos http://www.jazzdeprimera.cat/2011/02/giulia-valle-group-auditori-de.html / http://www.jazzdeprimera.cat/2011/02/el-jazz-es-fa-present-la-temporada.html
Publica un comentari a l'entrada