John Hollenbeck (bateria)
Chris Speed (saxo tenor i clarinet)
Matt Moran (vibràfon)
Ted Reichman (acordió)
Drew Gress (baix elèctric)
24 de juliol de 2010
Bones intencions. L'organització del Jazzaldia té la rara habilitat de sorprendre'ns amb autèntiques joies que finalment no acaben brillant. I tot perquè no l'encerten en la posada en escena. Vull pensar que deuen ser aquells elements als que acaben anomenant "imponderables", els que en tenen la culpa.
Aquest és el cas del grup que ens ocupa. Hagués estat molt millor situar el concert en algun dels locals tancats dels que disposa l'organització, i no pas en un espai obert com la Plaza de La Trinidad que, per molt emblemàtica que sigui, no deixa de ser sorollosa.
Els components de The Claudia Quintet van entrar en escena un xic espaordits i es van ajuntar tot el possible per a no perdre el sentit de grup en un escenari tan gran i davant una audicència tan nombrosa. El concert va començar precisament amb un parell de peces de to intimista que van caure com una llosa per a refredar l'ambient. La gent va perdre l'atenció i cada cop hi va haver més soroll (si deixem de banda la remor habitual que desprèn la societat gastronòmica més ben situada de Lo Viejo, les terrasses de la qual donen directament a la Trini). La música d'aquesta gent em resulta difícil de classificar però, el que tinc clar és que està a les antípodes del swing, el seu motiu és una mena de re-mestissatge amb arrels en el rock, i que la procedència jueva de la majoria de músics els connecta amb l'extensa tradició del seu país. En positiu, es poden destacar les importants aportacions de Chris Speed i, sobretot, la del vibrafonista Matt Moran. Tots dos duen la iniciativa en molts moments. En negatiu, remarcar l'excessiu volum sonor en el que es mouen baix i bateria.
Final sense bis i a esperar una altra ocasió per a sentir The Claudia Quintet en condicions.
Chris Speed (saxo tenor i clarinet)
Matt Moran (vibràfon)
Ted Reichman (acordió)
Drew Gress (baix elèctric)
24 de juliol de 2010
Bones intencions. L'organització del Jazzaldia té la rara habilitat de sorprendre'ns amb autèntiques joies que finalment no acaben brillant. I tot perquè no l'encerten en la posada en escena. Vull pensar que deuen ser aquells elements als que acaben anomenant "imponderables", els que en tenen la culpa.
Aquest és el cas del grup que ens ocupa. Hagués estat molt millor situar el concert en algun dels locals tancats dels que disposa l'organització, i no pas en un espai obert com la Plaza de La Trinidad que, per molt emblemàtica que sigui, no deixa de ser sorollosa.
Els components de The Claudia Quintet van entrar en escena un xic espaordits i es van ajuntar tot el possible per a no perdre el sentit de grup en un escenari tan gran i davant una audicència tan nombrosa. El concert va començar precisament amb un parell de peces de to intimista que van caure com una llosa per a refredar l'ambient. La gent va perdre l'atenció i cada cop hi va haver més soroll (si deixem de banda la remor habitual que desprèn la societat gastronòmica més ben situada de Lo Viejo, les terrasses de la qual donen directament a la Trini). La música d'aquesta gent em resulta difícil de classificar però, el que tinc clar és que està a les antípodes del swing, el seu motiu és una mena de re-mestissatge amb arrels en el rock, i que la procedència jueva de la majoria de músics els connecta amb l'extensa tradició del seu país. En positiu, es poden destacar les importants aportacions de Chris Speed i, sobretot, la del vibrafonista Matt Moran. Tots dos duen la iniciativa en molts moments. En negatiu, remarcar l'excessiu volum sonor en el que es mouen baix i bateria.
Final sense bis i a esperar una altra ocasió per a sentir The Claudia Quintet en condicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada