Mina Agossi (veu)
Tom McClough (piano)
Michel Benita (contrabaix)
Steve McCraven (bateria)
 |
| Archie Shepp i Mina Agossi en plena actuació a Donostia (Imma Casanellas) |
24 de juliol de 2010
Aquests són els concerts que fan per La Trini. Una patum del gènere amb ganes de tocar. Un entorn àvid de swing i una producció adequada que passa totalment desapercebuda. Ideal.
Jo m'atreviré a qualificar aquest concert com el millor del Festival, amb permís de Stanley Clark i Christian Scott.
Tal com deia, vam tenir un líder amb molta fam de ser-ho, i de fer-ho bé. Archie Shepp va mostrar el seu costat "showman" i va deixar clar que no se n'aniria d'escena sense haver fet tota la feina que s'havia proposat. Amb un posat sempre altiu i amb les expressions facials que el caracteritzen va enfilar un camí ple de swing (les primeres peces van comptar fins i tot amb l'ellingtonià "Don't Get Around Much Anymore") per anar derivant cap al record d'antigues cançons pròpies, algunes (Mama Rose, Revolution, ...) amb el to exaltat d'un vell lluitador pels drets dels negres americans. Va cantar i va recitar amb un domini de l'escena admirable, i va comptar amb la participació de la jove cantant Mina Agossi, que va oferir el contrapunt necessari amb un repertori de cançons de Thelonious Monk. Esplèndida però discreta, va mostra un bon domini vocal, tenint en compte que el cançoner de Monk no sol ser gens fàcil d'interpretar.Al darrera un trio de prestacions extraordinàries, amb un gran sentit de grup on es fa difícil destacar algú. El pianista Tom McClough va anar-se guanyant el públic amb intervencions cada cop més enèrgiques i Steve McCraven no va deixar de donar mostres de la seva capacitat cromàtica i del seu ritme implacable. Del baixista Michel Benita, tan sols dir que és la mostra de l'alt nivell de músics que hi ha al país veí.
Dues hores de concert i sensació de que sortim de La Trini amb els deures fets en aquest Festival. Fins l'any que ve!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada