Russell Malone, guitarra
Mulgrew Miller, piano
Fotografies ©Imma Casanellas
 |
| Ron Carter |
 |
| Russell Malone |
 |
| Mulgrew Miller |
22 de juliol de 2010
Homenatge i baixada de to. Dalt mateix de l'escenari, Ron Carter va rebre de Miguel Martín, director del Festival, el premi Donostiako Jazzaldia d'enguany i, poc després, ja ens va avisar: "benvinguts a la sala d'estar de casa nostra ...". Tota una declaració d'intencions que ens va portar a una relaxació de "sofà i tassa de tè", amb un seguit de "standards" tan delicats i ben vestits com la indumentària que tots tres músics portaven.
Però, a banda d'aquesta superlativa lliçó d'etiqueta (interpretativament també), no vam tenir temps de païr el canvi dràstic de registre amb el concert precedent de Christian Scott. No hi va haver manera. La sensació de que els solos s'allargaven en excés, de que Russell Malone estava francament desaprofitat i que el millor Mulgrew Miller va aparèixer en compta-gotes, van posar en entredit l'aparellament d'aquests dos concerts. Algú comentava que hauria estat més encertat portar a la Trini el quintet d'Arturo Sandoval, que havia actuat al Teatro Victoria Eugenia un parell d'hores abans, i reservar per a aquest local el Golden Striker Trio. No cal dir que ens afegim a la reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada