Bruce Barth, piano
Jeremy Brown, contrabaix
Stephen Keogh, bateria
Camaleònic, íntim, exuberant. Dir que les debilitats són la causa de les derrotes és una apreciació extremadament tosca. Tosca perquè qui així parla hauria de conèixer també per on comencen les victòries .... i el moment sublim en què se les reconeix com a tals.
Alguna facultat com aquesta té, n’estic segur, el pianista que visitava un cop més la sala Jamboree. Bruce Barth és un músic complet, que desprèn empatia per on passa. Per a llegir un concert seu, simplement cal entendre que l’empatia és el seu combustible. La seva música el precedeix i el talent li sobreïx per la dermis fins i tot quan agafa el micròfon i presenta, en un castellà més que acceptable. El resultat és una debilitat manifesta dels que ja el coneixem. Una derrota des de la primera frase al teclat. Una rendició tendra i fàcil. Gens bel·ligerant.
De vegades pot ser Oscar Peterson (líric i fins tot agressiu), de vegades lliscar sobre el teclat com Bill Evans, i en d’altres, assemblar-se com una gota d'aigua al McCoy Tyner més granític. Però sempre desprèn aquest enginyós aroma monkià; una declaració cap a la ruptura noble, cap a una irreverència que ja no pot ser catalogada com a tal.
De vegades pot ser Oscar Peterson (líric i fins tot agressiu), de vegades lliscar sobre el teclat com Bill Evans, i en d’altres, assemblar-se com una gota d'aigua al McCoy Tyner més granític. Però sempre desprèn aquest enginyós aroma monkià; una declaració cap a la ruptura noble, cap a una irreverència que ja no pot ser catalogada com a tal.
Sobre la muntanya russa del hardbop, Bruce Barth va plantejar una actuació eclèctica, no només per la versatilitat tècnica desplegada, sinó també pel repertori. Hi va barrejar acadèmiques connexions amb la tradició, com "My Man's Gone Now" (Gershwin), i riques balades com "Duke Ellington’s Sound of Love" (Mingus), amb peces pròpies com ara "Yama", una composició de tints simfònics, connectada subtilment al jazz nòrdic, en una mena de gest de complicitat amb el Japó, terra en la qual Barth va obtenir importants èxits en el passat.
El trio va oferir un gran rendiment, sobretot en les balades, amb accentuat protagonisme del contrabaixista anglès Jeremy Brown, que va créixer com a solista destacant més per la seva inclinació a la lírica i la seva musicalitat, que pels matisos. En canvi, Stephen Keogh a la bateria va mantenir un to potent amb matisos suficients, fins i tot quan va emprar les escombretes.
Bruce Barth va passar novament per Barcelona, en una mini gira amb grup europeu que també ha tocat Lleida, ciutat que coneix bé atès que el 2008 hi va gravar un DVD en directe al Cafè del Teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada