SWING APPEAL (Torre-Ramona –Subirats-, 28-07-2012)

L’ATRACTIU DEL SWING CAPTIVA LA TORRE-RAMONA

Susana Sheiman (veu)

Raynald Colom (trompeta)

Ignasi Terraza (piano)

Pierre Boussaguet (contrabaix)

Marc Miralta (bateria)

 

És veritat que hi ha moltes coses a fer un dissabte de juliol a la nit però, tornant a casa en acabar el concert, alguna cosa ens deia que l’havíem encertada de ple. Són 10 anys de Música a les Vinyes, tota una fita per a un certamen que ha anat virant cap al Jazz en les darreres edicions. Un cop de volant que porten molt bé i que, naturalment, saludem efusivament des d’aquestes ratlles.

El Festival de Música a les Vinyes, que se celebra a la Torre-Ramona, a Subirats, va tancar l’edició d’enguany amb un concert “a mida”, en el que va aconseguir tenir plegats quatre dels millors solistes del país, junt amb el contrabaixista francès Pierre Boussaguet, en una formació inèdita fins el moment. La reunió de primeres espases del Jazz català (i europeu) no podia donar un altre fruit que una vetllada de les que fan afició i que, d’alguna manera, es pot considerar única.

Molts detalls a destacar: gairebé 400 espectadors; la pluja que va fer la guitza endarrerint mitja hora el començament, i va mantenir l’atzucac ben bé fins a la meitat del concert; maduresa tant de l’organització com dels solistes en la gestió de l’ensurt climàtic; els músics palpablement il·lusionats davant del repte ... Magnífics ingredients.

El concert servia de presentació del disc “Swing Appeal” i la vetllada sempre va rendir tribut al swing, no només com a estil musical, sinó com a ingredient de totes les composicions. Totes van tenir vida, totes van tenir ànima i emoció, amb una arribada generosa al públic.

 

La jove maduresa del trompetista Raynald Colom va ser una de les notes d’interès, junt amb les camaleòniques intervencions de líder Ignasi Terraza, amo i senyor de tots els registres, abastant des del “ragtime” i el “piano-stride” fins a intervencions properes al pop-rock. Això sí, sempre amb aquell deix atractiu, propi dels més grans.

A la cuina hi teníem dues joies de músics: la solemne discreció de Marc Miralta a la bateria, i al baix un autèntic coixí sònic, la confiança feta baixista en el francès Pierre Boussaguet, especialment desplaçat des de París per al concert. Finalment, a la veu, vam tenir l’empatia d’una autèntica preciositat escènica com Susana Sheiman, que va mostrar un nivell extraordinari generosament complementat per la seva amplitud de registre.

Moments per al record amb una versió a duo Boussaguet-Sheiman de “Mood Indigo” (a la primera foto), i la fusió de ritmes i  solos encesos en peces com “Mother Land”, “I’m Glad To Be Unhappy” o “Just One of Those Things”. En acabar, i després d’una versió amb aires flamencs de “El Cant dels Ocells”, canvi d’impressions entre públic i músics amb l’acompanyament de copes de cava i una degustació de préssec de l’Ordal. Es pot demanar un maridatge més autèntic?