 |
| David Murray |
Trinitate Plaza, 23 juliol 2026
David Murray saxo tenor
Francesca Cinelli veu
Marta Sánchez piano
Luke Stewart contrabaix
Russell Carter bateria
 |
| David Murray amb el Premi Jazzaldia |
Mereixedor d’un dels premis Jazzaldia d’enguany, el retrobament amb David Murray sempre representa un punt de felicitat. I encara més quan agafa un biaix melòdic, com ha estat el cas d’aquest concert. El seu tocar irascible, gairebé emprenyat, es manté, però en sobresurten les cançons, quelcom que ni en el més salvatge dels seus solos, oblida. És un músic que diu coses i que no s’amaga mai. Disposat a connectar amb tothom, no para d’evolucionar i de canviar de companys de viatge.
 |
| Marta Sánchez |
 |
| Luke Stewart |
 |
| Russell Carter |
Amb l’excusa que presentava Birdy Serenade, el darrer treball de 2025, en aquest concert del Jazzaldia es va envoltar d’uns músics (excel·lents Marta Sánchez, Luke Stewart i Russell Carter) que van fer del so i les textures la seva divisa, amb l’afegitó d’una cantant (intèrpret!) que va oferir el contrapunt, fi i punyent alhora, a una actuació gruixuda. La sonoritat tan característica de Murray ho va amarar tot perquè el trio va funcionar amb la mateixa intensitat que el seu líder. Podríem dir que, llevat de Francesca Cinelli, tots van seguir el to Murray. Tot i que la vocalista també es va deixar portar pels extrems, en alguns passatges de les seves dues úniques (i rellevants) aparicions.
 |
| Francesca Cinelli |
A banda, vam tenir la lliçó interpretativa habitual del líder, amb un discurs extremat (un so inconfusible a partir de l’embocadura metàl·lica del seu tenor) que acompanya amb una tècnica aclaparadora, destacant per sobre de tot la capacitat per executar solos amb “respiració circular”, agafant aire i bufant al mateix temps, entrant i sortint d’aquesta tècnica amb una facilitat impressionant. Veient-lo i sentint-lo, penses que deu ser senzill de fer i tot.
 |
| David Murray |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada