UN JAZZALDIA PLETÒRIC, TOT I ELS DUBTES

CRÒNICA DEL DONOSTIAKO JAZZALDIA 2026

Cécile McLorin-Salvant, 24/7/2026, Trinitate Plaza

Fotografies                       

©Imma Casanellas              

La 61a edició del degà dels festivals de Jazz peninsulars ha tingut un dels cartells més atractius i diversos dels darrers anys. A banda d'alguna irregularitat que ja comentarem, el resultat final és un èxit dels que es recordaran. 

La part incerta l’ha protagonitzat el procés de relleu del director, fins l’any passat el conegut i reconegut Miguel Martín, destinatari d’un dels premis Jazzaldia d’enguany. Per raons que desconeixem, a hores d’ara el càrrec continua vacant. Tant és així que el cartell d'artistes l’ha dissenyat un grup de persones que serien els ajudants o col·laboradors habituals de Martín. És a dir, el programa del 61è ha estat un Miguel Martín sense Miguel Martín. 

Miguel Martín amb el Premi Jazzaldia, 23/7/2026, Trinitate Plaza

No és la intenció d’aquest comentari entrar en les interioritats de la qüestió, però sí que és important recordar que el Donostiako Jazzaldia és un festival organitzat des de l’Ajuntament de Donostia i que, en principi, tots els càrrecs i figures principals, inclòs el director, han de tenir rang de funcionari, un detall gens banal...

En espera del que en aquest sentit pugui anar passant els propers mesos, nosaltres ens volem centrar en el que ha donat de sí la vessant artística d'una 61a edició que no ens costa gens de qualificar de pletòrica. Després d'aquesta primera crònica en seguiran unes quantes més amb els concerts als que hem pogut assistir, i que més impacte ens han causat. 

Samara Joy, 23/7/2026, Kursaal Auditorioa

JAZZ BAND BALL

Tanmateix, abans de posar-nos-hi del tot, deixeu-nos que fem esment d’un dels episodis menys afortunats del Festival. El Jazz Band Ball és una festa prèvia dissenyada com una obertura esclatant que, el dia abans, obre el Jazzaldia per a enfilar després els dies “forts”. És totalment oberta al públic, amb accés gratuït, i se celebra a l’espai entre les anomenades terrasses del Kursaal i la platja de la Zurriola, que es troba just al seu davant. Allà s´hi instal·len 3 escenaris on s’hi van alternant propostes que no es limiten només al Jazz, sinó que obren la mirada al Pop i al Rock, i a d’altres músiques també.

Marco Mezquida, Martín Meléndez i Alex Tobias, 22/7/2026, Terrasses del Kursaal

Enguany la festa s’obria amb la genial actuació del trio del pianista Marco Mezquida, que presentava el seu darrer treball, “Táctil”. 

Tot seguit es van anar succeint els concerts en els diversos escenaris amb una presència de públic cada cop més àmplia. Tanta gent s’hi va reunir, que la circulació dels espectadors es va complicar molt, i es va fer gairebé impossible d'anar d’un escenari a l’altre. També es va fer molt difícil el poder escoltar els concerts amb una mínima comoditat. Tampoc no volem entrar en detalls, però sí que valdrà la pena que l’organització miri de prendre mesures per a properes edicions.

David Murray, 23/7/2026, Trinitate Plaza

UN PROGRAMA ARTÍSTIC DE PES

Seguint amb el que dèiem en començar aquest comentari, el gruix important del Festival ha estat dels millors que recordem. Ja no per la presència de figures estel·lars com ara Pat Metheny o Diana Krall, sinó perquè la base del programa ha tingut un cartell de gran interès. Presències com la dels saxofonistes David Murray i Joe Lovano, cantants com Cécile McLorin-Salvant i Samara Joy, el dia dedicat al Jazz francès o, més ben dit, al Jazz “europeu” (amb els projectes de Vincent Peirani, Louis Sclavis o Erik Truffaz+Antonio Lizana), han ajudat a arribar a l'alt grau d'excel·lència que ha assolit aquest 61è Jazzaldia.

Louis Sclavis, 26/7/2026, Victoria Eugenia Antzokia

Erik Truffaz i Antonio Lizana, 26/7/2026, Trinitate Plaza

Per a fer-ho tot més rodó, no es podien deixar de banda els (obligats) homenatges als centenaris de John Coltrane i Miles Davis, amb Azar Lawrence Quartet, el ja esmentat Erik Truffaz+Antonio Lizana, la We Want Miles Band amb Marcus Miller, o fins i tot el tribut a Coltrane dirigit per Charles Tolliver amb la saxofonista Camille Thurman, acompanyats d’un conjunt de vents format per alumnes de Musikene, el Centre Superior de Música del País Basc, amb seu a Donostia mateix. És així com el llistó s’ha enfilat ben amunt i ha donat encara més valor a actuacions com la del trompetista noruec Nils Petter Molvaer, que no ens costa gens de qualificar com la més interessant i suggeridora de totes.

Nils Petter Molvaer, 24/7/2026, Kursaal Auditorioa