UN JAZZALDIA MENYS CLÀSSIC (i IV)

THE CHERRY THING

La proposta més atrevida del festival es va acollir amb divisió d’opinions entre el públic però amb un important corrent a favor. No es pot saber si la popularitat de Neneh Cherry entre els donostiarres hi va fer molt o no, la cosa és que l’agressivitat sonora del trio escandinau The Thing es va encaixar amb esportivitat. Potser la prova de que la fillastra de Don Cherry va tenir un efecte balsàmic va ser el lliurament d’un ram de flors abans de la darrera peça, i la capacitat de la cantant sueca de mantenir el ram indemne a les seves mans fins al final, malgrat la violència de la cançó i la duresa del seu missatge.

MILES SMILES

Per a tancar el festival a la Trini, una actuació de tribut a Miles Davis que va traspuar una marcada sentor de florit. Una reunió de solistes de gran solvència no garanteix de per sí l’èxit però, si tens a Omar Hakim, Joey DeFrancesco i Wallace Roney, tot és més fàcil. Un repertori irregular, que malgrat el caire elèctric de la banda va contenir diversos temes del disc “Kind of Blue”, va ser resolt amb gràcia per la implicació, sobre tot, de Hakim i DeFrancesco.

NILS PETTER MOLVAER

Amb les nostres piles gairebé sense càrrega, va sortir a dos quarts d’una de la matinada, en el darrer concert d’aquesta 47a edició del Jazzaldia, el trompetista noruec al pati del claustre de San Telmo. Sempre importa el què fa Molvaer, sigui amb percussionistes, amb altres bufadors, o aquest cop amb un guitarrista de rock. La gran varietat de matisos i detalls de color donen sempre quelcom suggeridor en el mar blau que sempre ens ensenya, el blau del mar, o el blau del cel: blue és el color.