Albert Sanz, piano i veus
Javier Colina, contrabaix
Al Foster, bateria
El camí del pianista, i excel·lent organista, Albert Sanz ha fet un bon salt endavant. Tot fa pensar que l’oportunitat d’associar-se amb dos side-man de la talla de Javier Colina i Al Foster, se li ha posat tan bé com un vestit fet a mida. Al Festival de Jazz de Barcelona presentava el disc “O que serà” sobre cançons de Chico Buarque i Ivan Lins, dos dels compositors més influents de la música brasilera. El treball s’embolcalla de bossa nova i fins i tot de samba, però manté un nucli importantíssim que és la cançó. Sempre la cançó.
El pianista valencià ja està acostumat a navegar per mars més o menys revoltades (com ara les del flamenc, igual que Javier Colina) i potser és aquesta capacitat, junt amb un gust irrefrenable per a gaudir de l’essència de les cançons, fan d’aquest trio un autèntic plaer auditiu.
A la Sala Luz de Gas tot va començar pausadament, amb paciència. Poc després de que el líder trenqués el gel en la compromesa tasca de parlar en públic, la mà acaronadora de Javier Colina va agafar una intensitat generosa i àmplia; la “màquina” d’Al Foster va iniciar la seva revolució particular desplegant-se més cromàtic que contundent, respectant amb devoció l’essència principal. La proposta, encisadora des de qualsevol punt de vista, demana més. Tant que, quan el líder-presentador va anunciar la darrera peça, ens va agafar totalment per sorpresa. El temps havia passat volant.
Albert Sanz mostrà amb subtilesa la seva herència “monkiana”. Un gust brillant pels cops d’efecte, en un elaborat esforç de sincronització amb Foster que, en aquest projecte, mostra una capacitat admirable d’administrar l’energia. Reunir la música brasilera i Al Foster podria haver donat un resultat escruixidor, un autèntic carnaval, però el resultat és quelcom que transpira bellesa, suavitat i un “steady state” magnífic. Per això Sanz ha volgut digerir el folklore i expressar-lo bastint un discurs lúdic que, encertadament, descarta la xerinola que habitualment s’associa amb la música sud-americana en general.
Per destacar, el duo de piano i contrabaix a “Mar e Lua” de Chico Buarque i, un cop més, la lírica de Javier Colina, un contrabaixista que, com el bon vi, amb els anys guanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada