Sergi Sirvent, piano
Jordi Gaspar, contrabaix
Jordi Gardeñas, bateria
Jaume Llombart, guitarra elèctrica
Voro García, trompeta i flugel
Hugo Astudillo, saxo alt i soprano
Albert Cirera, saxo tenor i soprano
Pau Domènech, clarinet, clarinet baix,flauta i saxo soprano
HIPERACTIVITAT DEL CORREDOR DE FONS
En sortir de la Sala Luz de Gas, teníem un autèntic embús d’idees i situacions. Quina capacitat de generar i quina resistència! L’esperit del pianista i compositor Sergi Sirvent és la hiperactivitat del corredor de fons. El seu octet havia ordit un concert ric i intens amb les partitures del seu recent treball “Inferències”, en el marc del 44è Festival Internacional de Jazz de Barcelona. 
D’una tirada ens va encolomar una processó d’esdeveniments musicals tan ingent i exigent que cal fer grans esforços per a copsar-la. Ja us dic ara que el que subscriu no deu haver arribat gaire lluny en aquesta cursa. 
Declaracions d’intencions en tots els concerts n’hi ha, algunes de més subtils i d’altres més a cara descoberta. En aquesta ocasió no hi va haver cap dubte de quina era. Començar amb “Iris” de Wayne Shorter (també és la primera peça del disc), una composició rica y suggeridora i l’única que no pertany a Sirvent, ja indica coses prou importants: poca rellevància melòdica, un joc de timbres intens i, finalment, el gust pels duos i trios. La via Wayne Shorter. L’Iris dels Cats, va ser de baix to, amb intervencions en duo, trio o solo, amagant ritmes i subratllant textures, sense cap swing que l’acostés als estàndards. Una manera prou salvatge, permeteu-me el mot, de presentar credencials. D’aquí ve la meva impressió tant a l’inici com al final: l’esperit que desplega Sergi Sirvent pot amb tot. 
Amb una banda sacrificada, plena de bons instrumentistes, les intervencions sobre les peces són totes com una pertinaç odissea, moltes amb un alt minutatge, i acompanyaments que, més enllà d’acompanyar, s’executen com a altres solos. 
Una aventura que transmet complexitat suavitzada, tot s’ha de dir, per mitjà de passatges més lírics, com ara els duos entre de Voro García i Albert Cirera, o el trio de saxos soprano que van protagonitzar Astudillo, Cirera i Domènech en el darrer tema de la nit, una composició que s’estrenava, de nom “Caracas”. 
Tampoc no van passar desapercebuts alguns moments més corals que desprenen un cert regust “Weather Report”. 
Un gran treball que arriba a l’espectador amb cruesa, amb molts colors i, tal com va comentar el propi autor, amb un desplegament d’informació, a cops abassegador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada