El Pricto, clarinet, direcció i arranjaments
Natsuko Sugao, trompeta
Tom Chant, saxo tenor
Don Malfon, saxo alt
Pau Vidal, flauta
Jo Miramontes, piano
Miguel Serna, baix elèctric
Vasco Trilla, bateria
Si descartem influències i altres vies de contagi, no és costum gaire estès visitar directament compositors del corrent post-romàntic del segle passat. Tampoc és habitual veure formacions l’objectiu de les quals és la interpretació d’aquestes obres únicament amb la seva inspiració, sense cap altre subterfugi. Com a conseqüència, trobo que no és agosarat dir que la vetllada de la passada nit al Jamboree oferia un interès per sobre de la mitjana.
Ben conegut és l’interès del propi Igor Stravinski i molts dels autors contemporanis seus en el Jazz que venia d’Amèrica. Com també és manta conegut que molts jazzmen (de Charlie Parker a Miles Davis) es van inspirar, o directament es van deixar influenciar, pels Ravel, Xostakóvitx, Satie, etc. Ben conegut és que Parker viatjava sovint amb partitures d’Stravinski, o que el propi Coltrane en proclamava la seva influència sense cap mania.
Sense ser bon coneixedor de tots aquests compositors, ni dels moviments estilístics de principis del segle passat, m’ha sorprès en primer lloc la fidelitat amb què els Filthy Habits Ensemble afronten la seva interpretació del compositor rus. I no és una fidelitat formal ni de detalls tècnics, és una fidelitat de conjunt. Jo diria que fins i tot es tracta d’una fidelitat lírica, una concepció que manté l’atmosfera de l’obra gairebé intacta. No dic que aquesta sensació sigui mala cosa, no ho és des del meu punt de vista.
L’obra que ha confegit El Pricto per mitjà de la interpretació de la suite “L’Histoire du Soldat”, compta amb una tria d’instruments molt bona, encapçalada per la flauta acompanyada sovint pel clarinet, seguit per l’efecte grandiós que proporciona el baix elèctric, que s’ofereix com una gran capa protectora, i una pianística inspirada i connectada a la sensibilitat de la partitura original.
Si parlem de detalls, que sovint són els que més es veuen, hem de parlar dels vents i la bateria. La trompeta i els dos saxos representen els contrapunts importants de l’atmosfera que es crea. En tots els moviments de la suite, actuen majoritàriament amb interpel·lacions de caire free-jazz, tot i que els ritmes propers al jazz-rock són els més usats. Quan no és així, tots els vents es barregen perfectament amb l’atmosfera lírica i dramàtica. Els solos o duos amb més impacte són els dels saxos i la trompeta amb la bateria. Alguns més integrats en el conjunt de l’obra, i d’altres deliberadament trencadors. Especialment suggestiu va ser un duo de textures entre la bateria i el tenor, fins a desembocar en una incorporació total del grup. Si no vaig errat, això va ser en el decurs de la “Grande Chorale”, un moviment de la suite que també conté un solo més dramàtic i sensible, a càrrec de la trompetista Natsuko Sugao. Tot plegat, de gran nivell.
“Histoire du Soldat” és un conte amb final tràgic, en el que el protagonista es veu vençut pel Diable, en descobrir la mentida en la que ha convertit la seva vida. Així va quedar la suite, finalitzada amb la “Dansa del Diable”, una peça amb fort regust de folklore rus, tan usat per Stravinski en les seves primeres obres.
El set va finalitzar amb una suite breu per a piano del propi compositor rus, que ens va deixar amb un boníssim regust i amb les expectatives prèvies acomplertes.
2 comentaris:
Felicito a "jazzdeprimeracat" gracias a vosotros y a otros como vosotros esta música sigue viva...
Club de Jazz Sant Cugat
Moltes gràcies. Estic segur que la tasca de Clubs com el de Sant Cugat hi fan encara molt més. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada