Aruán Ortiz, piano
Rez Abbasi, guitarra elèctrica
John Hébert, contrabaix
Eric McPherson, bateria
Tal com toca a un artista inquiet, el cubà Aruán Ortiz cerca discurs propi. No com a pianista, que ja el té ben argumentat després d’una carrera de més de 15 anys, sinó com a compositor i productor.
Amb Orbiting (Fresh Sound, New Talent), un treball acabat de sortir al mercat, posa al descobert el seu propi món, un món que repta l’oient a un viatge sideral per “tots els camins de l’univers”, en paraules del propi autor. 
I tots els camins poden ser molts, atesa la gran varietat d’influències de les que pot presumir Ortiz, entre elles haver estat residint a Catalunya fan una colla d’anys.
Els detalls que faran que Aruán Ortiz sigui identificat com qui diu ser es van poder captar a Terrassa, en un dels primers concerts d’aquesta temporada de la Nova Jazz Cava, on hi va actuar amb el seu quartet. Es tracta d’un grup d’excel·lents instrumentistes, on destaquen el baterista Eric McPherson i el contrabaixista John Hébert, ambdós molt reconeguts a l’escena novaiorquesa. McPherson és ja un vell acompanyant d’Ortiz, amb qui ja voltava el 2008 pels escenaris catalans, molt ben acompanyats d’una jove i prometedora Esperanza Spalding. 
Com a novetat, i motiu suficient per assistir al concert, vam tenir la presentació del guitarrista Rez Abbasi, un músic de formació nord-americana però que ha tornat sovint als seus orígens paquistanesos, actuant com a líder dels seus propis grups.
Anant per feina, he de dir que el primer signe apreciable de la vetllada var ser el minimalisme, i el segon la dissonància. Tot plegat amb un fort regust de free i avantguarda, uns camins que no són nous per al pianista cubà. En un primer set, la navegació astral va passar per camins foscos i llunyans, líricament imperceptibles si descomptem la contundència provinent de la bateria. Amb gran lluïment, això sí. Val a dir també que els passatges entre contrabaix i bateria van ser dels detalls que es van agrair més en el decurs d’aquest episodi, sinuós i lent, d’aquesta primera part de la vetllada. Si de cas, comentar que l’aroma cubà de les cançons no es va deixar sentir gaire. Podem parlar de pulsació monkiana, és a dir percudida però amb silencis significatius, acompanyada de seqüències hipnòtiques, amb interaccions interessants pròpies d’una formació treballada i preocupada per les textures i els timbres, ben protegida contra els clixés. 
Ja a la segona part, el quartet es va alliberar un xic de les seves constants siderals, i l’òrbita va ser molt més viva i gairebé terrenal, tot i el continu transitar per camins dissonants. La cançó i la rumba cubanes van fer-se més palpables, encara que sense caure en la festa. Tot va brillar més: McPherson (que es va passar gairebé tota la pausa entre sets assegut davant del seu instrument, mentre els companys gaudien a la barra) va capgirar el seu beat potent i retrobà textures i matisos. 
Rez Abbasi ens mostrà la seva paleta, amb modificacions electròniques provinents dels seus pedals. I el propi Aruán Ortiz es va deixar anar oferint les immenses possibilitats de la seva pulsació, més pausada i lírica, i amb una mà esquerra de seda.
Bona estrena de temporada a la Nova Jazz Cava.
Rez Abbasi ens mostrà la seva paleta, amb modificacions electròniques provinents dels seus pedals. I el propi Aruán Ortiz es va deixar anar oferint les immenses possibilitats de la seva pulsació, més pausada i lírica, i amb una mà esquerra de seda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada