Kurt Rosenwinkel, guitarra
Aaron Parks, piano
Orlando Le Fleming, contrabaix
Jochen Rueckert, bateria
NOCTURN
És molt probable que el guitarrista Kurt Rosenwinkel es trobés en un carreró sense sortida.
Heus aquí: jo he guardat
fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és guardar fusta al moll
A les darreres actuacions que l’havíem sentit, les propostes anaven des d’una reinterpretació dels estàndards fins a un recull de composicions pròpies basades en la introspecció. El resultat, des del meu punt de vista, produïa certa desafecció vers una proposta artística que mereixia ser qualificada, com a mínim, d’excel·lent.
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots
En una nova aparició barcelonina al Voll-Damm Festival Intenacional de Jazz de Barcelona, aquest cop a la Sala Luz de Gas, podem dir que Rosenwinkel es va deixar anar sense tants miraments. La seva introspecció es va quedar a l’hotel (o a casa) i el vam tenir convertit en un músic directe i amb interès en l’audiència. 
Bona part de la culpa la deu tenir el seu company de viatge en els darrers temps: el pianista i també compositor Aaron Parks. Parks té construït un món líric que trepitja amb força els cànons del pop, una mena de conta-històries que acompanya amb la seva pianística altisonant i embriagadora. Aquest és el projecte que representa el CD doble “Star of Jupiter”, editat el 2012 i sobre el que pivotava l’actuació.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll
El quartet va començar amb peces d’execució viva, acomboiades per una pulsació tan polida com ràpida del líder. Va sorprendre aquesta imperiosa velocitat. No voldria incidir-hi massa, però en aquest començament, el mot “new” del títol se’m va fer present més d’una vegada, en sentir quelcom tan diferent d’altres cops. Algú comentava que el discurs era molt proper al so Metheny. Una afirmació molt agosarada, però no tan desencaminada. I crec que en tenim la prova amb el bateria del new quartet, Jochen Rueckert, que amb el seu potent beat 
no va entelar en cap moment l’actuació, ans al contrari, la va completar sempre encertadament, tot i la vocació rockera que se li endevinava.
no va entelar en cap moment l’actuació, ans al contrari, la va completar sempre encertadament, tot i la vocació rockera que se li endevinava.
I era com un miracle
que estirava les mans
que eren balbes.
I en la boira es perdia
el trepig.
Un punt d’inflexió en el concert va suposar la balada de Parks “Isle of Everything”. Una composició aparentment senzilla i coherent que amaga una escriptura notable i, en el fons, sentimental. El cant del guitarrista en aquesta peça va arribar a un alt nivell emotiu, amb passatges i so que recordaven grans moments dels 70 i 80.
Metamorfosi o canvi de tendència? No ho sabria dir però sí que en molts moments el discurs va ser el del Jazz-Fusió, això sí, treballat amb categoria i sensibilitat. La pianística d’Aaron Parks té el do de la contundència, i això també aporta punts àlgids que interpel·len el líder, per si en algun moment pensava repenjar-se excessivament en l’atonia. La mateixa sensació va aportar una altra finíssima balada com “Under It All” on els executants van deixar-se arrossegar un altre cop per les emocions, quelcom que es trobava a faltar en el discurs de Kurt Rosenwinkel.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
Al final ens vam emportar una sensació de canvi de registre en la carrera del guitarrista que ens aporta, com ja s’ha dit, una connexió més còmplice amb l’audiència. Tot això segurament a costa d’un gir a formes més pop que, d’altra banda, també proporcionen una via més àmplia per a l’expressió i lluïment. Podríem fer una llista dels músics notables als que, en el decurs de la seva carrera, els ha passat quelcom de semblant.
Joan Salvat-Papasseit
(NOCTURN PER ACORDIÓ –fragments-)
En definitiva, és ben clar que la societat amb Aaron Parks beneficia clarament Kurt Rosenwinkel, tot i entrar en un terreny més cartesià (moltes de les peces, per exemple, van complir estàndards com ara una roda de solos gairebé invariable), irromp amb força en l’expressivitat i el món de les emocions en majúscules. Benvingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada