JAZZALDIA 53 2018 (I)

Cécile McLorin Salvant, Plaza de la Trinidad, Donostia, 27-juliol-2018

DE PIANISTES I ESCENARIS

Després de dos anys de pura fantasia, on ha assolit nivells artístics més que notables, el Jazzaldia ha tornat a una certa normalitat, captivant amb compta-gotes, però captivant. Espero que la normalitat, aquesta paraula tan ambigua i habitualment tan mal utilitzada, em doni prou marge per matisar un esdeveniment superlatiu que ha destacat, sobretot, per la quantitat. En xifres oficials, han estat 105 concerts en 5 dies, i amb 17 escenaris en marxa. Un nombre extraordinari que exigeix el do de l'omnipresència, cosa que, ara per ara, no tenim. El nostre rally, tanmateix, no és gens menyspreable, amb una mitjana de 4 concerts diaris. Ja se sap que de la quantitat n'ha de sortir la qualitat, i justament això és el que crec que ha passat en aquesta 53a edició. De tan nodrida proposta, és obligatori que en surtin les pertinents notes de qualitat.

Michel Portal, Émile Parisien i Vincent Peirani, Teatro Victoria Eugenia, Donostia, 29-juliol-2018

Musicalment ha estat any de pianistes, i de pianistes de referència. Brad Mehldau, Benny Green, Chick Corea, Bruce Barth... però els qui realment han fet la impressió de liderar les propostes musicals han estat Cécile McLorin Salvant, una cantant en plena escalada artística, i Émile Parisien, el saxofonista que amb el seu Sfumato Quintet ha fet un concert genial, barrejant el seu univers simfònic amb les intensitats del rock. Una bellesa amb ànima i seductor discurs musical.

Kenny Barron, Auditorio Kursaal, Donostia, 28-juliol-2018

Altres pianistes com Kenny Barron, que ha fet la seva aparició en format quintet, i sobretot Marco Mezquida amb els seus “Ravel’s Dreams", han deixat bagatge artístic i sensibilitat a mans plenes. Una pura qüestió d'aportació i geni artístic. 

Marco Mezquida, Martín Meléndez i Aleix Tobías, Teatro Victoria Eugenia, Donostia, 27-juliol-2018

Jo intento no distreure'm mai i creieu-me, alguns cops ho aconsegueixo. Per mi, els concerts han de transmetre. Si no ho fan, perden l'essencial, encara que siguin la perfecció feta música. En aquest sentit, penso que la “connexió” de McLorin, Parisien, Barron i Mezquida representa la punta de llança d'un Jazzaldia que ens ha fet cercar com mai pels escenaris, inclosos els gratuïts, per descobrir totes les gemmes que hi havia amagades.

Si no ens manca l’essencial, el temps, anirem publicant el nostre recorregut en aquestes mateixes pàgines. Ens hi veiem.