Hem estat a la segona edició de l’Estival de Jazz d’Igualada, una proposta modesta però ben portada i programada amb gust. No calen grans parafernals ni l’esclat de focs d’artifici per a ordir una festa del Jazz lligada a les arts que ens envolten. Perquè el Jazz és art, i tanmateix hi ha moltes altres coses que també en són. I a l’Estival ho saben bé.
Només hem pogut ser-hi una jornada, una tarda-nit de fet, però l’olor de nou ens ha envaït, no diria que intensament, però sí amb un flaire inequívoc. Jazz és improvisació, o això diuen, i encara que sembli una obvietat el festival igualadí ho personifica amb decisió. Propostes com la formació NEO del contrabaixista Johannes Nästesjö, la carta blanca al guitarrista Dani Comas o el ben intencionat quadre teatral Jazz i Cortázar, desprenen una mena d’amor per les fronteres gens estables i altament poroses.
Sílvia Pérez Cruz, veu
Javier Galiana, piano
Javier Colina, contrabaix
Marc Miralta, bateria
Però a l’Estival no tot va ser fronterer o inconegut. La nit estrella de dissabte incloïa una estrena que, tot i no anar mancada d’improvisació, sí que ens portava pel llebeig de la cançó, amb el projecte del pianista Javier Galiana i la cantant Sílvia Pérez Cruz. Dos “vells” coneguts que, juntament amb un dels màxims responsables de l’Estival, el saxofonista i improvisador Albert Cirera, s’han confabulat per a estrenar Reencuentro con el Güito.
La nit del Güito va ser rodona, primer per la generosa resposta de públic, i després per l’empatia i el lluïment d’uns músics cent per cent endollats. Tots amb el desig, expressat en les presentacions, de que l’Estival continuï encara que només sigui perquè les coses bones han de persistir. Des d’aquí el nostre suport incondicional.
I el Güito, personatge inventat que ha acabat identificant-se amb el pianista Javier Galiana, va entrar en escena. I amb ell, la palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz. Des d’un inici instrumental, amb la cantant apareixent quasi reservadament a mig tema , com si volgués defugir l’aplaudiment fàcil, el grup va fer desfilar un seguit de cançons del propi Galiana, i també d’altres escollides entre el preuat repertori que la cantant manté amb el contrabaixista Javier Colina. Simplement cal recordar el seu disc En la imaginación, en el que també s’hi fa patent, igual que la nit que ens ocupa, la perícia de Marc Miralta a la bateria. Entre aquell projecte i aquest, la diferència en realitat és el pianista, és el Güito. Motiu suficient per a fer una parada i escoltar com n’és d’important l’ànima dels projectes.
Galiana té la semblança d’home planer, enjogassat i extremadament emocional. Es veu en el seu tarannà i la seva posta en escena: l’emoció el guia, i la seva pianística li dóna la raó. El seu és un fraseig ple de notes tòniques, amb alguns silencis significatius, i una gran capacitat per passar del toc flamenc als acords més coloristes.
És la bellesa que es palpa en peces com El Güito, Cuánto me duele el arte, Mi Chita o Dime que sí. Però no oblidem que aquest concert era també una estrena i no tot està tant rodat. Al principi va semblar que Galiana estava un xic desconnectat de la part rítmica, però va ser cosa de poca estona. Javier Colina va mostrar en molts moments la sonoritat profunda i el tempo incontestable que l’han fet famós, i Miralta amb intervencions a duo amb Sílvia Pérez Cruz, sobre tot a Choro, va deixar ben clar perquè és una autoritat en el seu instrument, trepitgem el terreny que trepitgem.
I pel que fa a la veu, no es pot més que certificar el que tots ja sabem, i que sovint oblidem (sic Raimon). Que la Sílvia és una dona versàtil, amb una capacitat empàtica infinita, i una tendència a l’emoció igualment inacabable. La resta ho fa el talent i la preparació tècnica. Només ella és capaç d’afinar amb els acords del piano mentre interactua amb la bateria, només ella té sempre el to al cap, i espera que a la següent cantonada la reculli la nota de Javier Colina. Cal reconèixer que va tenir moments impagables com en El paseo de los tristes, o el duo de veu amb Colina en el primer bis Las penas que me maltratan son tantas..., tot i no gaudir del timbre que semblaria més adequat. Però, què vol dir el timbre més adequat? …la mateixa Aretha Franklin té un timbre “adequat”?
Això són excuses per a buscar alguna llacuna en una veu que, a hores d’ara, juga per guanyar a qualsevol terreny, i juga en molts, i a qualsevol alçada del pentagrama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada