THE NELS CLINE SINGERS (Nova Jazz Cava, Terrassa, 19-3-2015)
Nels Cline, guitarra, veus i efectes
Trevor Dunn, baix elèctric, contrabaix, veus i efectes
Cyro Baptista, percussió, veu i efectes
Scott Amendola, bateria i veus
És molt probable que, fins ara, no m’hagi pres seriosament la improvisació des del pop-rock. Me n’he adonat després d’assistir al concert del grup que Nels Cline, guitarrista del grup d’indie-rock Wilco, lidera junt amb alguns representants de l’ala avantguardista del Jazz novaiorquès. Sempre havia escoltat amb més atenció la fusió entre Jazz i Clàssica contemporània -batejada acadèmicament com a Third Stream (sí, sí, la tercera via)-, i confesso que m’agrada el rock progressiu, que el simfònic em transporta massa anys enrere, i que el metal s’allunya de la meva història particular. Però les coses poden canviar.
I si més no, pot canviar l’apreciació del present, tal com ho ha fet darrerament el Festival de Jazz de Terrassa. El certamen, interpretant amb encert les tendències actuals, fa una aposta cada cop més decidida cap a projectes d’avantguarda, i sembla haver deixat més en segon pla altres aspectes com ara el mediàtic. Enguany ha programat concerts que a priori no asseguren una alta presència de públic, però compensen aquest risc amb l’interès indubtable que desperten. D’aquesta manera, el del Jazz Terrassa es manté com a certamen líder, i de passada fidelitza un bon nombre d’aficionats. Aquesta deu ser una de les raons per les que teníem, una nit d’aquestes, The Nels Cline Singers davant nostre, presentant el seu darrer disc Macroscope (2014)
Posats a confessar, deixeu que em dilueixi en els primers 40 minuts del concert, executats sense pauses, en un viatge fabulós i extremat. Si algú, escoltant un concert, pot quedar totalment fora de combat, com un púgil a quin hagin tocat el punt feble, aquest era un servidor mentre transcorria la peça inicial. De fet, el primer set, que en total va sobrepassar amb escreix els 60 minuts, va ser un repàs de treballs anteriors del grup, sobre tot Draw Breath (2007). Però tornem al principi. The Angel of Angels va servir per arrancar, i de quina manera. Es va desenvolupar com si fos una mena de compendi (com una presentació de credencials, de fet), aixoplugat en ritmes simètrics, amb estones més enllaçades al rock progressiu, i intervencions gens submises de Trevor Dunn, tant al contrabaix com al baix elèctric. Percussió i bateria, es van anar erigint, de mica en mica, en els dos bastions on s’apuntalava l’actuació. Les estones de més tranquil·litat, es van connectar per mitjà del folk americà i el blues, mentre l’omnipresència dels efectes electrònics es destacava per sobre de tot. Després de l’èxtasi inicial, Canales Cabeza i Divining van canviar un xic el rumb. El primer des de la potència del metal, i el segon baixant els bioritmes, quasi bressolant la psicodèlia. Aquest parell de temes breus, ens van dur fins a l’obligada pausa ‘novajazzcavenca’.
A la segona part van sobresortir les individualitats. I, a banda d’uns primers minuts de melodies minimalistes, el primer que va treure el cap de forma quasi circense fou el multi-percussionista Cyro Baptista. El veterà músic brasiler, conegut abastament, però sobretot, per ser en els darrers temps un dels habituals de Tzadik, el segell discogràfic de John Zorn, es va constituir en autèntic home-orquestra, i domador de l’aparentment anàrquica gossada (de timbals i esquelles) que tenia al seu voltant. Amb elles va produir els sons selvàtics més superlatius. Entre aquests instruments hi hem de comptar també la veu -un scat de caire més o menys tribal- i els efectes electrònics que, com dèiem, són una de les baules importants d’aquest grup. A la profusió autosuficient de Baptista s’hi va afegir tot seguit Scott Amendola, apujant la sacsejada fins a límits de consideració sísmica.
L’actuació va prendre un caire encara més electrònic després d’un solo de Nels Cline, en el que va desplegar tot el seu poder melòdic i una bona col·lecció de textures, sempre ben secundades des del baix. El noise va fer la seva aparició i, quan el terratrèmol semblava inevitable, tot va desembocar en un record, per a mi emotiu, del power trio. Sense gaire esforç, l’hauríem pogut identificar amb alguna reunió d’àngels (infernals) com Jimmy Hendrix o Jaco Pastorius. Va quedar clar que Macroscope és un disc que cerca fer alguns passos més cap a la contundència.
The Nels Cline Singers (les veus de tots els components es van fer notar, però potser menys del que un nom així preconitza) deu tenir vora 15 anys d’existència i té tota la pinta de ser el grup que el seu líder sempre ha volgut tenir, més enllà segurament de les altres aventures que, paradoxalment, han estat les que l'han donat a conèixer al gran públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada