Horacio Fumero, contrabaix
David Xirgu, bateria
SÚPER TRIO
Després de dos anys d'absència, el festival l'Hora del Jazz – Memorial Tete Montoliu ha tornat a Vilafranca gràcies al Jazz Club, i a la voluntat de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya. Va ser l'Eduard De Negri, antic vicepresident de l'Entitat i autèntic culpable de la presència a Vilafranca del certamen, l'encarregat de presentar el concert del Sergi Sirvent Trio, grup que servia també per obrir la temporada de tardor-hivern del Jazz Club Vilafranca.
Sergi Sirvent és el prototipus de músic inquiet que, a banda de mostrar el que fa, té la valentia de demostrar-ho. I ho expliquen tots els projectes que ha confegit, i als que sempre ha estat capaç de posar un segell inconfusible. Ara però, tocaven estàndards de Jazz (ja sabeu, aquelles cançons que han superat el temps i perviuen en els repertoris vinculats a la música més genuïnament USA), i vet aquí l'actuació del passat dissabte en horari, tot s'ha de dir, nou i atrevit: 2/4 de 9 del vespre, en un espai ja conegut, l'Auditori de Vinseum.
Per a ser conseqüents, cal visualitzar correctament el que se'ns plantejava només començar: la típica successió de peces conegudes? El swing i la cançoneta de sempre? No, no. No era això. Els més amants de tonades Broadway ho van tenir bé, però no era fàcil vincular-s'hi. Tot va anar molt més enllà dels standards. El sedàs de Sergi Sirvent és fi i delicat i, malgrat la fama de tot-terreny que té, li agraden les balades i la subtilitat, i per això ens va triar un repertori, no pas de hits, per entendre'ns, sinó de cançons que en podríem dir de segona fornada. De les que han quedat tapades per altres, i que molt sovint resulten conceptualment millors que les primeres. Un cop seleccionades, el nostre protagonista les ha arranjat amb fredor –harmonies insòlites i excursions melòdiques, sovint delirants-, i el més admirable: ha estat capaç d'impregnar el trio (amb dos pesos pesants com Horacio Fumero i David Xirgu) de tot aquest món tan personal. Tot això com a carta de presentació, però el més remarcable, sense cap dubte, és el treball conjunt dels tres músics. Un súper trio deu ser això.
Malgrat la significativa presència de partitures, -suposem que per la novetat de la música, tot just gravada i encara pendent de sortir al mercat-, i una certa renúncia als crescendos, la rendició al desplegament del grup va ser total. A banda dels solos i duos més o menys reglamentaris, algunes peces van incloure improvisacions corals, és a dir, amb els tres músics obligant alhora, quelcom més propi del món del free jazz o de concepcions més obertes. Heus ací la gran virtut d'aquest trio i del seu líder. Versions com "Days of Wine and Roses" i la que va seguir "All or Nothing at All", van instal·lar els espectadors en un món conegut però lleugerament distorsionat, tot a la manera de Sergi Sirvent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada