JAZZALDIA 50 2015 (i II)

Jazz amb compta-gotes

Potser el símbol del Jazz en aquesta edició ha estat l'històric saxofonista Benny Golson, Premi Jazzaldia 2015 i prototipus de l'avi "conta contes" que a tots ens hauria agradat tenir. Potser sí, però més enllà dels homenatges i de l'extensa nòmina de cantants, el Jazz va fer la seva aparició, finalment, a la Plaza de la Trinidad. I va ser amb un dels grups que més en prometia. Estem parlant de The New Standard Trio que formen el teclista Jamie Saft, el gran Steve Swallow al baix elèctric, i el no menys històric baterista i compositor Bobby Previte. Magnífica ocasió per apreciar com d'innovadores poden ser unes composicions basades en el swing i el blues, quan es compta amb les idees clares i una colla de detalls ben acoblats. La doble via acústica del grup, piano stride i orgue Hammond a parts iguals, i la ductilitat dels registres greus (inclòs el bombo de 20 polzades de Previte) van fer d'aquest concert una delícia del tot reparadora.

En el mateix escenari, el pianista i professor donostiarra Iñaki Salvador va presentar el seu projecte amb el saxofonista polonès resident a Bilbao, Andrzej Olejniczak, acompanyats tots dos pel trompetista, també polonès, Maciej Fortuna. Va ser un altre moment jazzístic apreciable on el grup, amb Gonzalo Tejada al contrabaix i Borja Barrueta a la bateria, ens va mostrar un calidoscopi de llum pàl·lida, però exquisidament macerada entre melodies tradicionals basques, el jazz modal, i les aspres textures del free. 

Fora de l'emblemàtica Trinitate Enparantza vam trobar The Cookers, allotjats en un dels escenaris gratuïts (i coberts) de la Zurriola, sota una pluja persistent. Certament, no eren les condicions perquè Eddie Henderson, Donald Harrison, Billy Harper o David Weiss donessin el millor de sí mateixos. Però quan es disposa d'un  background amb la història de Cecil McBee i Billy Hart (més el pianista Danny Grisset que substituïa George Cables) tot es pot veure més sec i assolellat. Bona sessió del hardbop enrevessat i complex que aquest grup predica des de fa tants anys, i que té reservat el seu racó al llibre de patents del Jazz. 

Als saxofonistes Charles McPherson (alt) i Azar Lawrence (tenor), cadascun amb el seu trio, els vam trobar a la Jam que organitzava el Festival per a homenatjar els 25 anys de la revista Cuadernos de Jazz, una publicació pionera que, després de deixar-se d'editar en paper, i malgrat la pèrdua fa dos anys del seu fundador Raúl Mao, continua en marxa sota el lideratge de la Maria Antonia García, molt ben secundada per una cort d'experts col·laboradors. Que continuïn per molts anys amb la tasca de divulgació del Jazz! Els grups que animaven aquesta Jam (un format, tot s'ha de dir, gens habitual al Jazzaldia contemporani), van deixar ben patent la seva vàlua. Només pels excel·lents trios que portaven, tant McPherson com Lawrence, s'hauria justificat la seva presència a la Plaza de la Trinidad. L'un, amb Bruce Barth al piano, Stephen Keogh a la bateria i la descoberta del jove Jeremy Brown al contrabaix, i l'altre amb Essiet Essiet al contrabaix, el portentós baterista Brandon Lewis, i un fidel exponent del piano percudit, el veneçolà Benito González. El primer trio, amb un hardbop acadèmic i ben fonamentat i el segon, més viu i amb una ànima funky que hauria signat el propi Horace Silver.

Off Jazz

Després d'haver passat fa dos anys pel Jazzaldia amb el Masada Marathon, oferint un concert de prop de sis hores amb grups diferents, John Zorn es va presentar a l'Auditori del Kursaal amb un trio, literalment de Trash Metal, i ho va reblar amb una hora escassa d'actuació, dos bisos inclosos. El Bladerunner Trio, totalment sobrepassat de decibels, ens va fer saltar de les butaques des de la primera nota. A nosaltres concretament, el salt ens va dur de la fila 5 a la 20, i contents. L'onada sònica era de dimensions bíbliques i molts espectadors van anar deixant la sala, en un clàssic comportament del respectable en els concerts de John Zorn. Però tot va tenir molt de sentit. El saxofonista porta gairebé tota una vida intentant demostrar les capacitats del saxo alt. La seva tècnica aclaparadora ha fet mutar un instrument de canya, totalment acústic, en un artefacte dur i colpidor, com un tanc. Els seus dos companys, amb ració doble de tot, tant en el drum set de Dave Lombardo com en l'amplificació del baix de Bill Laswell, van desencadenar una vibració inusitada a les entranyes dels espectadors. Un cop espaordits els primers 20 o 30, el trio va oferir una balada d'aromes klezmer que va fer pensar als dimissionaris que potser podrien tornar, però res no va aturar el terrabastall posterior. Si algú no coneixia Zorn, ara ja sap de quin peu calça. No hi ha fotografies, llevat de les de l'organització, però hi ha poca cosa a veure: indumentària pseudo-militar, amb pantalons de camuflatge inclosos y moltes ganes de combat. Tot va tenir molt de sentit.

Les sessions Punkt Donostian es van revelar com un afegit francament interessant. Aquest mini-festival dins del Jazzaldia va reunir Jan Bang i Erik Honoré, els dos principals impulsors del Punkt Festival que se celebra des del 2005 a Kristiansand, Noruega. Van ser tres sessions que volien fusionar l'electrònica amb altres músiques i instrumentistes. L'objectiu era també el de transportar al Jazzaldia l'esperit del Punkt Festival, incloent-hi els coneguts Live Remixes. Després de cada concert, i sota el comandament dels dos músics noruecs envoltats dels seus samplers, els remixes oferien una mena de reinterpretació del que s'acabava de sentir en el concert precedent, sempre des de la combinació de diversos instruments, a banda dels ginys electrònics esmentats. Des la nostra curta presència en les actuacions, volem destacar la que experimentava amb els músics de reggae Sly & Robbie, i que comptava com cada nit amb la participació del trompetista Nils Petter Molvaer i el guitarrista Eivind Aarset, dos importants pilars del jazz nòrdic. La nodrida presència d'un públic molt diferent al de tot el Jazzaldia justifica amb escreix aquestes sessions electròniques, que es poden considerar un encert amb totes les lletres.

Vint anys

Nosaltres també celebrem alguna cosa. Ara fa vint anys que vam fer el nostre primer Jazzaldia i, si hem de ser justos, cal dir que hem viscut concerts que difícilment s'esborraran de la nostra memòria. Visualitzant l'exposició Round Midnight 50 Jazzaldia, ens han vingut molts noms i moltes vivències associades als concerts. Els que ja no hi són: James Brown, Joe Henderson, B.B. King, Lester Bowie, Ray Brown, Elvin Jones, Joe Zawinul, Michael Brecker, Horace Silver, Abbey Lincoln, Charlie Haden, Hank Jones, Milt Jackson, Tito Puente, Bebo Valdés, Mulgrew Miller... D'altres que sí que hi són: McCoy Tyner, Archie Shepp, Phil Woods, Jimmy Cobb, Wayne Shorter, Pat Metheny, Toots Thielemans, Anthony Braxton, Herbie Hancock, Chick Corea, Stanley Clarke, John McLaughlin, John Scofield, Steve Coleman, David Murray, Enrico Rava, Kenny Barron, Dave Douglas, Randy Weston, Joe Lovano, Carla Bley, Cassandra Wilson, Dave Holland, Carles Benavent, John Zorn, Marcus Miller, Jorge Pardo, Waddada Leo Smith, Richard Galliano, Agustí Fernández, Toshiko Akiyoshi...; i els més joves: James Carter, Vijay Iyer, Bugge Wesseltoft, Hiromi, Avishai Cohen (tant el trompetista com el contrabaixista), John Medeski, Youn Sun Nah, Christian Scott...; recordem les batalles de Big Bands davant l'Ajuntament; els pianos sols al Saló de Plens; les sessions "golfes" del Jazz Club, situat als baixos del nou Kursaal; les matinals a Chillida Leku; els Dirty Dozen campant per la Kontxa; les Jams de l'Altxerri i el Be-bop... Grans moments. Gràcies Jazzaldia!