Cécile McLorin-Salvant (Centre Cultural Terrassa, 19/3/2016)
Cécile McLorin-Salvant, veu
Renee Rosnes, piano
Rodney Whitaker, contrabaix
Lewis Nash, bateria
La jove cantant de Miami va tancar el Festival després d’exhibir tot el seu estoc d'habilitats tècniques, començant per les dissonàncies. Va impressionar amb una primera part de cançons pròpies, de complexitat evident, que van connectar gràcies a un domini escènic senzill però captivador.
El llarg final, que va acabar amb dos bisos, va comptar amb versions d’alguns standards popularitzats per dives com Sarah Vaughan o Billie Holiday, i va servir per a què Cécile McLorin, que semblava un xic emocionada per finalitzar gira aquella mateixa nit, arrodonís un èxit que es pot qualificar de memorable.
Brillant cloenda d’un 35è Festival de Jazz de Terrassa que, si l’hem de comparar amb darreres edicions, ha pujat el llistó de manera significativa.
Gary Bartz Quartet (Nova Jazz Cava, 18/3/2016)
Gary Bartz, saxo alt, sopranino i veu
Barney McAll, piano
James King, contrabaix
Francisco Mela, bateria
En plena forma. Un dels saxofonistes que més cura han tingut del so, després de la gran sacsejada coltraniana dels 60, va oferir a Terrassa un concert desfermat i sensible alhora. Després d'un inici explosiu, on el hardbop assolia intensitats remarcables, van entrar en acció algunes balades, encara incisives i esparracades, que van calar fons entre els assistents, i en les que el músic de Baltimore va mostrar les seves acceptables dots de cantant/recitador.
En una segona part molt diferent, el grup va fer una evolució cap als ritmes urbans, conduit per la percussió de Paco Mela i reforçat amb la pianística seca i implacable de Barney McAll. Un concert amb sonoritats del free jazz i alguns aires inspirats en Charlie Mingus.
Kenny Barron Trio (Nova Jazz Cava, 11/3/16)
Kenny Barron, piano
Kiyoshi Kitagawa, contrabaix
Johnathan Blake, bateria
Festa Major. La Nova Jazz Cava va fer festa amb la presència d’aquest clàssic del Jazz contemporani, un pianista que porta el bop escrit a l’ADN i que té la facultat de conquerir, quasi sense lluita, els cors dels oients. Aquest dia, la lírica i el toc delicat van ser les seves armes, contrapuntades pel seu trio habitual que, amb una actitud més rebel, l’ajuda a catalitzar emocions, afavorint i salpebrant una cohesió quasi perfecta.
Amb una llista de standards encetada amb el Shuffle Boil de Monk, el concert va produir una satisfacció generalitzada. Kenny Barron, que sap disfressar el bop amb una certa dissonància, va dissenyar-lo amb poques variacions d’intensitat, amb predomini d’unes balades i pianíssims que van fer aparèixer el Johnathan Blake més tendre, assistit pel Kiyoshi Kitagawa, que es retorçava impetuós sobre el batedor de l’instrument. Una nit completa i un triomf inqüestionable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada