SA SUITE SALADA

Albert Cirera, saxos tenor i soprano, flauta i percussió
Marco Mezquida, piano i percussió
Marko Lohikari, contrabaix i percussió
Òscar Domènech, bateria i percussió

Jamboree Jazz Club, 14/4/2016

SUITE SALADA
Albert Cirera & Tres Tambors
Underpool 2016
1_S’AUBA
2_TANTRA
3_5 ANYS
4_JALEO
5_ES FOSQUET
6_TALIS

Aquest Mar Mediterrani que uneix, i que malauradament també separa, és el rerefons del viatge musical que proposa el dinàmic i amatent saxofonista igualadí Albert Cirera, amb els seus Tres Tambors, un grup que acumula més de 5 anys d’existència i que dóna senyals d’una vida encara jove i fecunda. La intermitència en el temps no sembla pas que hagi fet minvar l’empatia que mantenen amb la música experimental, ans al contrari, hi aprofundeixen i la tornen a vestir amb aquest nou treball, que traspua obra completa i que s’abraça en  molts moments als colors del jazz-rock dels 70. Això sí, des d’un timbre totalment acústic.

Hem tingut oportunitat de sentir en directe aquesta suite, al mateix temps que n’obteníem el disc, la prova del delicte, un delicte que et faria ser facinerós des d'ara i, parafrasejant Llach, fins el jorn dels miserables. No perquè sigui un viatge, aquesta Suite Salada, que parli d'opressions ni patiments, sinó perquè l'hem viscut com un tot que ha sortit del no res. Venim del no res (de la nit), però ho volem tot, sembla dir-nos l'Albert Cirera amb aquest relat immers en la natura mediterrània. Volen créixer amb el dia, fins que torni la nit.

N’estan molt contents de com ha quedat el disc (amb una nova i exitosa aportació tècnica del Jordi Matas), segons van assegurar en directe a la Cava del Jamboree, just abans d'enfilar el primer passi de la nit. I el directe fou d'execució mil·limètrica, tant que a un servidor se li feia estrany trobar dos músics, en concret Marco Mezquida i el mateix Albert Cirera, mesurant el seu discurs, ells que es defensen tan bé i tan sovint en el terreny de la improvisació lliure. Una nova demostració que la poesia no és excusa per a limitar cap sonoritat. De fet, entre l’esperit tàntric de la suite, s'hi aprecien uns quants desoris, també mesurats, però punyents, que connectarien fidelment amb aquesta llibertat de discurs.

La suite juga entre dues sonoritats, la fusta i el metall, i ambientalment amb tot el que té a  veure amb l'aigua i el sol. Les percussions acaben sent omnipresents i la postal ens convida a un jorn en una cala, que podria ser perfectament menorquina, justificant l’essencial participació del Marco Mezquida. Tant ens hi acosta la Suite a la postal, que fins l'adjectiu ‘salat’ pot adquirir un sentit doble, si el vinculem lingüísticament al català de Ses Illes.

La cirereta de tot plegat és, tanmateix, el tracte addictiu que el grup, de manera coral, dóna als crescendos, i al tobogan que desplega en cada joc d'intensitats. Són 56 minuts ininterromputs (tot i que en el disc s'ha posat noms als diferents “moviments”) de vol ras, on es passa de la sorra al núvol, de la barca al bosc, del sol a l'ombra, sense saber com.

Tant si us heu perdut els concerts de la recent gira catalana del grup, com si no, l’audició és obligada per a tots els que creieu que la música et transporta.