dissabte, 18 de febrer de 2012

LA COBLA CONVIDA ... NIÑO JOSELE (Auditori de Barcelona, 9-2-2012)



Niño Josele amb Gabriel Amargant i la Cobla Sant Jordi, Barcelona 2012 Niño Josele, guitarra flamenca

 

Joan Díaz, piano, melòdica i arranjaments per a cobla

Gabriel Amargant, saxo tenor i soprano

Pep Pérez Cucurella, baix elèctric

David Gómez, bateria

 

Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona

Xavier Torrent, flabiol i tamborí

Marc Timón i Oriol Gibert, tibles

Enric Ortí i Josep Antoni Sánchez, tenores

Carles Herruz i Timi Rodríguez, trompetes

Isi López, trombó

Pep Moliner i Miquel Àngel López, fiscorns

Joan Druguet, contrabaix

Llop amb pell de xai. No sé si trobaria cap altra manera d’explicar aquest ambiciós projecte de Joan Díaz, un tipus de gran talent que ja n’ha fet més d’una amb la música de Bill Evans. Ara l’ha feta servir per a lligar aquests dos extrems: la cobla i el flamenc. El llop de la història és el tocaor Juan José Heredia Niño Josele, un explosiu guitarrista que està fent passos de gegant cap a noves concepcions de la fusió amb el Jazz. Josele, en el seus dos darrers treballs (Española i l’impressionant Paz), també s’ha fixat en Bill Evans, pianista senyera del jazz modal. La Cobla haureu endevinat que és el xai. Una formació filla de la “cobla de tres quartans” (gralla o tarota, sac de gemecs, flabiol i timbal) inventada pel músic Pep Ventura a principis del segle passat, i que tothom relaciona amb la sardana, una dansa aparentment tranquil·la i inofensiva.
Niño Josele amb el Quartet de Joan Díaz i la Cobla Sant Jordi, Barcelona 2012 El concert no va decebre tot i la rigorosa estrena d’aquesta triple fusió. Diguin-li com vulguin: fusió de formacions (cobla, quartet de jazz, guitarra flamenca); fusió d’estils (jazz, flamenc i música tradicional); o, simplement, fusió d’instruments. La dificultat venia per moltes bandes. La diferència de timbres que cal lligar és gran: la cobla és una agrupació de so potent, pensada per audicions al carrer i la guitarra flamenca, que contrasta amb el so més brut del quartet de jazz, també té una gran energia però, en canvi, no pot competir amb la contundència de tibles i tenores. La Cobla és una formació aparentment tranquil·la i inofensiva, que pot sonar com una tempesta.
Però ho han aconseguit. La cobla s’assembla gairebé a una big band amb la contribució del saxo de Gabriel Amargant (genial a The Peacocks i My Foolish Heart, i brillant tota la vetllada), i el trio de jazz resulta providencial per a lligar el conjunt. L’actuació tampoc no perd en cap moment l’objectiu principal que són les composicions del propi Niño Josele. Amb sentiment i molt entretingudes, conformen un bon conjunt amb les de Bill Evans. Impactant va ser la introducció del guitarrista amb Camino de Lucía seguida de l’excel·lent Paz (Peace Piece), les dues cançons que van encetar el concert. El so clar i contundent de Josele fa honor en tot moment a la categoria que se li atribueix. No han estat en va les col·laboracions amb diverses figures del món del Jazz, com ara Joe Lovano o Tom Harrell. Més tard, al bell mig del repertori, va irrompre la cançó brasilera Minha, un duo d’alta sensibilitat entre Niño Josele i Joan Díaz a la melòdica, que segurament va ser un dels punts culminants de la vetllada.
En acabar, després d’una llarga ovació, es van atrevir amb Waltz for Debbie i la cobla ho va agrair. En aquesta peça la formació tradicional catalana va tenir un protagonisme prou accentuat, més que en cap altre moment del concert. Tot i que poc preparada, la versió va sobresortir amb personalitat mentre algú es preguntava si un xic més de cobla no li hauria anat malament a la resta de la vetllada, atès l’alt rendiment dels músics de la Sant Jordi. No tinc cap dubte de que estem davant d’un projecte que té recorregut i que espero veure girant pels escenaris ben aviat.
.
Publica un comentari a l'entrada