dijous, 9 agost de 2012

UN JAZZALDIA MENYS CLÀSSIC (I)

Les nostres impressions sobre el Jazzaldia 2012, el Festival Internacional de Jazz de Donostia que, amb un dia menys que altres anys, ha programat més de 100 concerts.

Com sempre, ha estat un bon “menú degustació” del Jazz actual acompanyat d’altres tendències molt “indies” en general, ben condimentades amb propostes atrevides, algunes d’elles autèntiques “delicatessen”, com les que es van anar presentant als espais que s’han bastit els darrers anys a l’entorn de l’església de San Telmo. El festival donostiarra es regeix, com els passa a la majoria, pels noms del seu cartell, però enguany ha estat una edició, en certa manera, transgressora. La presència a la Trini, i no en escenaris secundaris, de concerts propers al free-jazz més descarnat, originals i que no repeteixen clixés, ha estat notable. També hi ha hagut concerts de gran acceptació en escenaris “tancats” (Kursaal i Victoria Eugenia) però penso que no han estat els més brillants. Aquí deixo algunes notes breus sobre el que hem pogut sentir.

 

JIMMY COBB TRIO

_AP JIMMY COBB DSC9861Amb la seva gorra de beisbol i un aspecte que ja el voldrien molts de més joves, Jimmy Cobb (83) va tornar a demostrar que segueix sent un autèntic metrònom en el concert a trio que va oferir amb dos solistes majúsculs. Mainstream exquisit, amb Joey DeFrancesco tocant simultàniament la trompeta (amb sordina Harmon) i el seu orgue Hammond, i la dicció quasi rockera de Larry Coryell que va recuperar una brillant i gens efectista versió del “Bolero” de Ravel.

 

MARC RIBOT Y LOS CUBANOS POSTIZOS

Descàrrega elèctrica per a marcar territori. Un concert que podria haver estat perfectament el de tancament, pel seu component llatí i per tot el que això significa de festa associada. Guitarra punyent i percussió abassegadora sense arribar a salvatge (gran Horacio “El Negro”). Arranjaments pensats des del rock, contaminats per la improvisació caòtica del free. Excel·lents sensacions.

 

MELODY GARDOT

Melody GardotLa jove diva nord-americana va actuar gairebé d’amagatotis, amb una escenografia poc usual en concerts de jazz, i amb poca il·luminació. Condicionada per la seva vulnerabilitat tant a la llum excessiva com al so massa potent, va fer perdre la paciència a més d’un espectador, tot i configurar una actuació gens menyspreable en l’aspecte vocal. Una actuació que va bastir sobre diverses fusions amb la música americana i oriental.

 

 

BRIDGES TRIO + DAVID SOLER

En l’anomenat Nauticool i, malgrat tenir prou elements en contra (però amb la imatge nocturna de La Contxa al costat), el grup vallesà va desplegar el seu projecte d’improvisació pop, amb altes dosis de psicodèlia. Toc de qualitat i de bona intenció, entre infants jugant i gent anant i venint d’aquí i d’allà.

 

PETER EVANS

El trompetista i formidable bufador nordamericà es va enfrontar en solitari a una sala massa eclèctica pel que fa a gustos musicals i va provocar a l’ensems, una deserció massiva i un allau de curiosos. Traient harmònics al seu instrument va deixar admiració i repulsa a parts iguals, després de signar una actuació tècnicament “fora de categoria”. Un repertori de sons i textures impossibles.