diumenge, 22 setembre de 2013

JAZZALDIA 48 2013 (IV)

26-jul-2013

Lee Konitz, Auditorio del Kursaal, Donostia 2013

LEE KONITZ QUARTET

 

El més probable és que, si hagués estat per ell, no hauria instal·lat cap micròfon a la sala. Sabem que Lee Konitz sempre vol tocar en acústic. Suposem que per això Miguel Martín, director del Festival, en lliurar-li el premi Jazzaldia al mateix escenari, s’hi va referir com a un home que “ha influït i continua influint” en el desenvolupament del Jazz.

Per a Lee Konitz (a punt de fer-ne 86), el so i el silenci són germans de sang. Segurament per això vol tenir els aparells d’amplificació el més lluny possible. Amb ells, el silenci a cops no és possible i ell el necessita com l’aire que respira. El concert que obria el tercer dia de Festival va tenir aquest camp de cultiu. Quan el mestre s’acostava al micròfon ho feia amb desconfiança i jo diria que, fins i tot, amb certa temença.

Konitz ens va facturar un seguit d’estàndards de-construïts sota aquella pauta, sovint oblidada, de no tocar més enllà del que és necessari. Veterà en tot, va voler fer broma entre peça i peça potser perquè sap que la seva música no ha estat ni és per a les masses (el Kursaal no es va omplir), o potser perquè sap que el seu cool ja no es cap innovació, tot i continuar suggerint una pila de colors i emocions.

Això és, en poques paraules el que ens va transmetre Konitz, que venia acompanyat de Dan Tepfer (pianista amb qui treballa des de fa alguns anys, i del que -mig de broma o mig seriosament- no li recordava el cognom en el moment de les presentacions), Jeremy Stratton al contrabaix i George Schuller a la  bateria.

DAVE DOUGLAS QUINTET

Com ja havia passat el dia anterior, de cop i volta vam canviar el capteniment i la protecció d’una sala (aquest cop l’Auditori del Kursaal) per la incertesa de l’aire lliure, a la Trini. Ens esperava Dave Douglas i, ho he de tornar a dir: quan passes davant d’una actuació de Dave Douglas has d’entrar i, si no ho fas, comets una relliscada de les importants.

Dave Douglas, Plaza de la Trinidad, Donostia 2013Sensació semblant a la viscuda amb Vijay Iyer, sobre tot pel que té de conegut i perquè el trompetista nord-americà sempre té coses per dir. Sempre et dóna novetats, tot i fer-ho sovint des d’un prisma exagerat i complex, una estructura falsament inestable que no s’explica sense el talent i la tècnica.

Si en els darrers experiments amb la Brass Ecstasy i el trio de bufadors amb Enrico Rava i Avishai Cohen, Douglas ens proposava un recorregut per la història de la música americana, aquest cop ens va ampliar sensiblement l’espectre convidant-nos a un viatge per altres músiques del món, amb entrada pel cançoner americà i sortida pel blues, passant pel vals, aprofitant una escala a New Orleans per a saltar a l’orient, i amb cançó de bressol inclosa.

I tot això des d’una formació de quintet que podríem qualificar de clàssica, amb el saxofonista tenor Jon Irabagon, un home de discurs dissonant i frenètic molt proper al del propi líder, la baixista Linda Oh, capaç de transitar per camins tortuosos, i si cal camps a través, la musculatura de Rudy Royston, que va marcar molts moments de l’actuació, i Matt Mitchell, amb menys repercussió de l’esperada al piano, però que sempre va estar present i connectat.

Va ser el món dissonant de Douglas per mitjà d’un quintet clàssic del ‘hardbop’ que manté, com sempre, les directrius d’enllaç insubornables amb la tradició.

PHAROAH SANDERS

Pharoah Sanders. Plaza de la Trinidad, Donostia 2013

En morir en plena maduresa artística, John Coltrane, per la seva qualitat de líder, va deixar molts músics joves i no tan joves, ben desemparats. Molts d’aquests joves es van trobar de cop i volta sense la seva referència i sense camins nous per on transitar. Un d'aquests joves músics era Pharoah Sanders, en aquell temps un tenorista amb futur. Ell mateix, junt amb el desaparegut Albert Ayler, van ser dels que van prendre la iniciativa, y van seguir amb el llegat del gran mestre. Pel que es va veure en el segon concert de la Plaza de la Trinidad, l’herència coltraniana és ben viva en Sanders, encara que tan sols sigui per a mostrar-li agraïment. Per això, res no va ser més significatiu en el concert que les tres peces amb les que va obrir: The Night has a Thousand Eyes, Naima i Giant Steps, tres de les preferides de Coltrane, les dues últimes portant la seva signatura. Tota una declaració d’intencions.

Al concert li hauríem agraït algun canvi de ritme, tot i la seva brevetat, car ben just va arribar a la 1h15. El rendiment del trio va ser molt destacable amb Dan Tepfer al capdavant, el pianista que repetia després d'haver actuat amb Lee Konitz poques hores abans, Oli Hayhurst al contrabaix i Gene Calderazzo a la bateria. Del veterà saxofonista podem destacar el seu so majestuós, literalment intacte i, no tant pels anys (72), sinó més aviat per les dificultats de mobilitat que va evidenciar en el seu transitar per l’escenari. Això, malgrat els intents que va fer de marcar-se algunes passes de ball. Ai, Faraó!

 

JOHN ZORN: MASADA MARATHON

Tot i que aquest concert correspon a l’endemà dels que comentem en aquesta mateixa entrada, preferim publicar-lo tot seguit atès que es tracta d’una crònica que no té documentació fotogràfica. Segons el que ens ha fet arribar l’organització del Jazzaldia, en John Zorn ha declinat la possibilitat de que es puguin fer fotografies en el decurs del concert i solament ha permès que el fotògraf oficial, Lolo Vasco, en tirés algunes durant la prova de so prèvia.

27-jul-2013

Si he de ser franc, potser no hi haurà en aquest cronista el nivell suficient que permeti contar tot el que va passar a l’Auditori del Kursaal, la tarda nit del 28 de juliol de 2013. Van ser 4 hores i mitja de petits concerts de 20-25 minuts de durada, en una representativa mostra de tot el que es cou al voltant del segell Tzadik. És veritat que va ser la primera audició en directe a la que assistíem de tot el que es mou musicalment a l’entorn de John Zorn. Per tant, atès que es tracta de la primera experiència zorniana, ja us dic ara que més aviat parlaré de sensacions globals, que no de detalls concrets.

Abans que res, cal dir que no va ser un concert cansat, ni encara menys avorrit. Si alguna cosa va superar les nostres capacitats va ser el volum desmesurat que van utilitzar tant la proposta de David Krakauer com la de The Secret Chiefs. Segurament aquesta és la intenció d’ambdós grups, enardir i sacsejar l’audiència a base de bufetades sòniques. Entenc que aquesta sigui una norma del rock dels 70 però, ben entrat el segle XXI, la tecnologia ofereix possibilitats més que bones per a donar volum sense lesionar els timpans dels espectadors.

Una primera hora senzillament magnífica. L’inici de la vetllada va portar el segell personal Zorn, aquell que més representa el caràcter i la brillantor tècnica del músic: el Masada Quartet. Amb el propi Zorn i Dave Douglas afinant el que no és afinable, fugint per sobre del pentagrama, van oferir solament dues peces, però ens van deixar clavats a les butaques. Klezmer o no, la música entrava pels porus de la pell. Tot seguit, el duo impecable de la pianista Silvie Curvoisier i el violinista Mark Feldman també va entrar directe com un obús. Música clara i rebel a la vegada. Tanmateix el que ens va tornar a il·luminar va ser el grup del percussionista Cyro Baptista, Banquet of The Spirits, amb un tractament fabulós de les percussions, amb el propi John Zorn dirigint la fanfàrria des de l’escenari.

Les quatre veus femenines de Mycale van suposar una baixada de ritme i també de l’atenció, tot i la bona preparació de les executants. Sense menystenir les facultats curatives de la veu, per molt bon repertori que fos l’escollit, cap grup ‘a cappella’ pot mantenir viva la intensitat necessària. Però la baixada es va compensar de seguida amb l’entrada en escena del grup The Dreamers en la primera participació del formidable guitarrista Marc Ribot. Tornada al Klezmer amb un punt de lírica embriagador que la brevetat de les actuacions no va deixar que es convertís en massa repetitiu. Tot seguit va entrar el grup del clarinetista David Krakauer amb una proposta més balcànica, si em permeteu, pel que fa al contingut, i elèctrica pel que fa a les formes.

Visiblement afectats per la descàrrega sònica, vam arribar al descans de 20 minuts que, sincerament, va ser balsàmic. Mala cosa si després de que les nostres membranes auditives reposessin, ens encolomen una altra allau molt més elèctrica que l’anterior, de nom The Secret Chiefs. Lamps i trons!! Diria el capità Haddock. Però immediatament vam tornar a les valls d’Orfeu amb el solo del violoncel·lista Erik Friedlander, que té la capacitat de fer sonar agressiu un instrument tan “afable” com el cello.

El Bar Kokhba és una altra de les creacions directes del propi Zorn, a on no participa com a solista, tot i dirigir des del mateix escenari. Bar Kokhba és una formació de corda, atès que inclou violí i violoncel (amb Feldman i Friedlander), a més del contrabaix de Greg Cohen i la guitarra elèctrica de Marc Ribot. Una formació exquisida que fa un aposta més folklòrica (també klezmer) però que juga amb intensitat amb el free i el rock, ben emparats per Joey Baron a la bateria i Cyro Baptista amb el seu autèntic “taller” de percussions.

Encara ens quedava una estona per a acabar i, orelles a banda, tota la nostra anatomia en volia més. El Masada String Trio amb el propi John Zorn dirigint assegut a terra davant Erik Friedlander (cello), Mark Feldman (violí) i Greg Cohen (contrabaix), també va ser molt líric però amb sensació de menys solidesa, en comparació als altres Masada.

Arribava l’hora d’Uri Caine, un pianista d’universos complexos i molt variats. Quan actua amb Zorn, treu la seva capacitat cromàtica a relluir, i sona clarament emparentat amb la proposta comuna. Sempre intenta trencar amb una melodia. Trenca i reconstrueix, lliga i deslliga.

Per acabar, la descàrrega de l’Electric Masada, amb els dos bateries (Joey Baron i Kenny Wollesen) i, un cop més, Cyro Baptista i el seu univers, acompanyats d’una formació tota endollada a la corrent, on destaca també Marc Ribot, el baixista Trevor Dunn i la incorporació de Ikue Mori amb les seves bases electròniques executades des de l’ordinador.

Final apoteòsic i grans sensacions d’haver participat en quelcom que pot tenir el segell d’únic a Europa, tot i que el proper més de setembre n’hi ha prevista una altra de Masada Marathon, aquest cop a Paris. Màrqueting i èxit donant-se la mà. La presència al Kursaal de públic vingut de tota Europa (i part de l’estranger) en va ser la millor prova.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada