AL FOSTER QUARTET al Jamboree

Al Foster (Imma Casanellas)

Eli Degibri, saxos tenor i soprano
Adam Birbaum, piano
Doug Weiss, contrabaix
Al Foster, bateria

 

Profitosa recompensa pels que, en nit xafogosa, vàrem descendir a les profunditats del Jamboree. Profitosa pels amants de la història i també pels incondicionals del gènere. Nova aparició d'Al Foster a Barcelona, aquest cop amb samarreta"Miles Davis" i, com sempre, amb les seves enormes mans, en les que les baquetes semblen uns escuradents qualsevol. Va posar la màquina en marxa i ens va obsequiar amb una hora i mitja de bop brillant i cromàtic en col·laboració amb un grup excel·lent, on va destacar amb veu pròpia el saxofonista israelià Eli Degibri.



Eli Degibri (Imma Casanellas)

Al Foster va anar modificant els ritmes en el decurs del concert y va oferir una sessió de bateria amb els plats com a protagonistes, en un clàssic del mestre dels plats elevats. Els seus acompanyants, sobre tot Birbaum, les van veure de tots colors per a seguir-lo en una emulació del que Miles feia amb els seus joves deixebles. Cal recordar que, si per alguna cosa va estar Foster tant de temps amb Davis, va ser precisament per això, perquè era capaç de seguir el mestre per allà on calgués. Ara és Foster qui mareja els seus joves, per bé que a Doug i Eli això ja no els preocupa gaire. De fet, Eli Degibri es coneix tant l'escena (després de gairebé 10 anys), que fins i tot ajuda el "nous" a mantenir-se a nivell. El seu va ser un autèntic recital, tècnicament impecable, amb atac i arribada perfectes. Els moments de més intentsitat de la vetllada van ser seus.



Al Foster Quartet (Imma Casanellas)

El 'feeling' entre Degibri i Foster va ser tan bo que, aquest -en el seu 'monòleg' final, quan estava "recordant els vells temps"- es va oblidar de presentar el saxofonista. En un bis al més pur estil Miles Davis, "Jean Pierre", va compensar-lo amb els aplaudiment que, sense cap dubte, mereixia.

Bona presència també del contrabaixista Douglas Weiss, un home acostumat a bones sensacions i que va protagonitzar, des de la sobrietat, tant el fons de la banda com alguns solos de molta sensibilitat.

Pel que fa a la resta, repertori del disc “Love, Peace & Jazz” i algunes perles per a vestir la nit, como ara “In a Sentimental Mood” i “Cantaloupe Island”, en versions atractives i ben pensadess. Aplaudiments, un cop més, per a Mas i Mas per l'organització d'aquest festival d'agost, cada cop més consolidat i amb una bona presència de públic. (Fotos: Imma Casanellas)

 

 

CASTELLANO

Jugosa recompensa para los que, en calurosa noche, descendimos a las profundidades del Jamboree. Jugosa para los amantes de la historia y también para los incondicionales del género. Nueva aparición de Al Foster en Barcelona, esta vez con atuendo alegórico a Miles Davis y, como siempre, con esas enormes manos en las que las baquetas parecen palillos mondadientes. Puso en marcha la máquina y nos brindó una hora y media de bop brillante y cromático, con la colaboración de un grupo excelente, en el que destaca sobremanera el saxofonista israelí Eli Degibri.

Anduvo Foster cambiando ritmos durante todo el concierto, ofreciendo una sesión de batería con los platos como protagonistas, en una demostración, ya clásica, del maestro de los platos en alto. Sus acompañantes, y sobre todo Birbaum, las vieron cuadradas para seguirle en un ejercicio que parece emular al siempre presente Miles. Si por alguna cosa estuvo Foster tanto tiempo al lado del más famoso de los trompetistas de jazz, fue por eso: en escena era insuperable siguiendo al maestro. Ahora es Foster quien marea a sus pupilos, aunque para Doug y Eli, eso ya no es problema. De hecho, Eli Degibri se conoce tanto la escena (después de casi 10 años) que ayuda con pericia para que los “nuevos” se mantengan a flote. Un auténtico recital el suyo, técnicamente impecable y con ataque y llegada perfectos. Los momentos de mayor intensidad de la velada fueron suyos.

Tan bueno pareció el ‘feeling’ entre el líder y Degibri que, en su ‘monólogo’ final, Al Foster, que andaba enfrascado en una particular lucha contra la memoria, se olvidó de presentar a su partenaire.

En un bis a lo ‘Miles Davis’, “Jean Pierre”, Foster enmendó tan flagrante olvido y el brillante saxofonista recibió el aplauso que merecía.

Buena presencia también de Douglas Weiss al contrabajo, un hombre acostumbrado a las buenas sensaciones y que protagonizó, desde la sobriedad, tanto el fondo de la banda como algún que otro solo con alma.

Por lo demás, repertorio del disco “Love, Peace & Jazz” y algunas perlas para aderezar la noche, como “In a Sentimental Mood” y “Cantaloupe Island”, en versiones atractivas y bien pensadas.

Aplauso, nuevamente, para Mas i Mas en la organización de este festival de agosto, cada vez más consolidado y con buena presencia de público.(Fotos: Imma Casanellas)