ENRICO RAVA – TRIBE (Barcelona, 10/11/2011)

Enrico Rava, trompeta
Gianluca Petrella, trombó
Giovani Guidi, piano
Gabriele Evangelista, contrabaix
Fabrizio Sferra, bateria

Història i talent. En la setmana dedicada al Jazz italià, i gràcies a l'acord de col·laboració amb Umbria Jazz, el Festival de Jazz de Barcelona presentava el nou projecte del trompetista, compositor i mestre Enrico Rava, anomenat Tribe. L'expectació per la setmana italiana i per aquest concert ha estat molt important, i la sala Luz de Gas presentava el ple de les grans ocasions.

  
El quintet va sortir a l’escenari amb una mica de retard però amb un esperit de lluita admirable. La formació, renovada i rejovenida, manté el bateria Fabrizio Sferra i el jove talent del trombó Gianluca Petrella, com a membres amb galons, i les cadires restants les ocupen un duo de joves talents, tots dos transalpins, que ens van deixar amb un molt bon regust.

 
D'Enrico Rava no cal descobrir gaire. N'hi ha prou amb dir que és un músic que ha viatjat amb totes les tendències del jazz, amb gran recorregut en el free, i que no ha deixat d'arriscar ni de reinventar-se. A Barcelona es va proposar un compendi de les seves aventures i, per tant, de la història del jazz. Tribe és un disc que abraça peces d'anteriors gravacions, que són revisitades, junt amb d’altres que fan de pont fins al present. Una d'aquestes últimes és la que dóna títol al disc i que, en el concert, va ser la que va marcar una mica el camí de l'actuació doncs, amb una durada superior als 30 minuts, va contenir traces de tota la història del Jazz i ens va portar des dels carrers d'una New Orleans més italiana que mai, amb magistrals duos de trombó i trompeta, fins arribar a picar l'ullet al funk. Quan el concert va començar a oferir aquest rendiment tan alt, a la sala ja no hi havia ningú indiferent. En el brogit de la batalla, que si per l’esforç n’hem de decidir un guanyador aquest seria Gianluca Petrella, va emergir la figura del pianista Giovanni Guidi, a qui no puc per més que destacar i, si m'accepten el símil pictòric, admirar per la seva suggerent pulsació "puntillista" . La seva navegació pel teclat ens va deixar passatges brillants que, en el conjunt de l'actuació, ens van saber a poc.

  
Tot seguit Rava ens va deixar l'homenatge a Miles Davis que no acostuma a faltar en les seves actuacions. La versió de "Someday my Prince Will Come" ens va portar de la complexitat a l'excel·lència, i l'emoció ja no va deixar de créixer fins al bis final en el què, amb el públic cantant i Rava i Petrella improvisant sobre els cors, ens van oferir el gran èxit de finals dels 50, "Poinciana". No sé si va ser casualitat o no, però sempre recordo que Ahmad Jamal era un dels músics preferits de Miles Davis. D'amor als orígens tractaria jo aquest final. Quin plaer, amics!

Historia y talento. En la semana dedicada al Jazz italiano, en virtud del acuerdo de colaboración con Umbria Jazz, el Festival de Jazz de Barcelona presentaba el nuevo proyecto del trompetista, compositor y maestro Enrico Rava, de nombre Tribe. La expectación por la semana italiana y por este concierto ha sido muy importante, y la sala Luz de Gas presentaba el lleno de las grandes ocasiones.

Salió el quinteto a la palestra con algo de retraso pero con un espíritu de entrega encomiable. La formación, renovada y rejuvenecida, mantiene al baterista Fabrizio Sferra y al joven talento del trombón Gianluca Petrella, como miembros con galones, y las sillas restantes las ocupan un dúo de jóvenes talentos, ambos transalpinos, que nos dejaron con un grato sabor de boca.

De Enrico Rava no hace falta descubrir mucho. Baste con decir que es un músico que ha viajado con todas las tendencias del jazz, con gran recorrido en el free, y que no ha dejado de arriesgarse ni de reinventarse. En Barcelona se propuso un compendio de sus aventuras y, por ende, de la historia del jazz. Tribe es un disco que abraza piezas de anteriores grabaciones, que son revisitadas, con otras que hacen de puente hasta el presente. Una de estas últimas es la que da título al disco y que, en el concierto, fue la que marcó un poco el camino de la actuación pues, con una duración superior a los 30 minutos, contuvo trazas de toda la historia del Jazz y nos llevó desde las calles de una New Orleans más italiana que nunca, con magistrales e incluso circenses dúos de trombón y trompeta, hasta dar un guiño atrevido al funk. Cuando el concierto empezó a ofrecer este rendimiento tan alto, nadie se quedó indiferente. En el fragor de la batalla, que si a esfuerzo nos limitamos ganó Gianluca Petrella, surgió la figura del  pianista Giovanni Guidi, al que no puedo por más que destacar y, si me aceptan el símil pictórico, admirar por su sugerente pulsación “puntillista”. Su navegación por el teclado nos dejó pasajes brillantes que, en el conjunto de la actuación, nos supieron a poco.

A continuación Rava nos dejó el homenaje a Miles Davis que no suele faltar en sus actuaciones. La versión de “Someday my Prince Will Come” nos llevó de la complejidad a la excelencia, y la emotividad ya no dejó de crecer hasta el bis final en el que, con el público cantando y Rava y Petrella improvisando sobre los coros, nos ofrecieron el gran éxito de finales de los 50, “Poinciana”. No sé si fue casualidad o no, pero siempre recuerdo que Ahmad Jamal era uno de los músicos preferidos de Miles Davis. De amor a los orígenes trataría yo ese final. ¡Qué gusto, amigos!