Jason Moran, piano i gravacions
Tarus Mateen, baix acústic
Nasheet Waits, bateria
Connexió amb l'altre món. Amb un trio sense fissures com Bandwagon no ens podem distreure ni mig segon. Exigeix tant i retorna tant que no hi ha excuses ni romanços: has de recollir primer les sensacions i després, amb més calma, podràs descobrir els detalls que les fan possibles.
Aquesta ha estat la nostra estrena en l'edició 2012 d'aquest heroic festival que, malgrat les dificultats, s'entesta a sortir a la palestra, any rere any. El que vam escoltar en la nostra estrena va ser el que tot amant de la música en directe, i del jazz en particular, pot desitjar sobre un escenari. Potser n’estic fent un gra massa ..... però permeteu-me que em deixi anar una mica, si us plau.
Crec que altres vegades hem parlat d'això: si un grup arriba, mitjançant la tècnica, la inspiració i el diàleg, a exposar amb nitidesa una partitura complexa, estem davant d’un grup líder, estem davant l'avantguarda.
A la Nova Jazz Cava es van trobar tots aquests ingredients en un set doble, en què hi va haver moltíssims detalls. Els Bandwagon, molt endollats des del primer segon del concert, van repassar les peces que formen el disc "Ten", editat el 2010 i amb el que van celebrar 10 anys de feliç unió. Ho van fer amb una ex
posició formidable en cadascuna d'elles, atès que les van vestir, una a una, amb una introducció gravada, ara abraçant la tradició (Billie Holliday, Thelonious Monk), ara connectant amb el ragtime, el swing o el bop (Roy Haynes), i d’altres en què es va respirar hip-hop o electrònica sense cap complex. Tot amb un gran encert. Com si un autèntic trencaclosques encaixés davant les nostres oïdes, el grup s'anava incorporant a cada enregistrament amb tranquil·litat, amb perícia, fins que la gravació s'esvaïa.
posició formidable en cadascuna d'elles, atès que les van vestir, una a una, amb una introducció gravada, ara abraçant la tradició (Billie Holliday, Thelonious Monk), ara connectant amb el ragtime, el swing o el bop (Roy Haynes), i d’altres en què es va respirar hip-hop o electrònica sense cap complex. Tot amb un gran encert. Com si un autèntic trencaclosques encaixés davant les nostres oïdes, el grup s'anava incorporant a cada enregistrament amb tranquil·litat, amb perícia, fins que la gravació s'esvaïa.
El rendiment dels solistes va ser, si més no, l'al·licient principal. Totalment desinhibits, es van deixar anar per combinar crescendos vertiginosos amb pianíssims pertorbadors, sota patrons del blues, del swing o del free. Van jugar sense barreres, pujant i baixant, corrent i navegant, traient a la llum un gran treball previ a la sala d'assaig. Deu anys, tota una vida. Nasheet Waits va posar literalment música a plats i timbals, en una demostració de com pot cantar una bateria; sempre present, sempre respectuosa, sempre liderant i escoltant als seus “partenaires”. Al seu costat un metrònom humà anomenat Tarus Mateen, un baixista singular no tan sols pel seu instrument,-un baix acústic amb cos de guitarra, que toca amb la tècnica del contrabaix-, sinó també pel seu perfil de compositor. I al davant de tot, Jason, un pianista eclèctic i camaleònic, un músic audaç que sap que va per davant, però que no se li nota.
Tot va ser tan natural com una connexió amb l'altre món, el món del que venim i també cap al que anem. El meu món i l'altre món, deu pensar Jason.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada