Ambrose Akinmusire, trompeta Walter Smith III, saxo tenor
Sam Harris, piano Harish Raghavan, contrabaix Justin Brown, bateria
El "Young Lion" del segle XXI. Entre els 80 i 90 del passat segle va sobresortir als EUA un grup d'intèrprets joves que van injectar saba nova al Jazz. Recordem a Joshua Redman, Nicholas Payton, o els germans Marsalis, tots ells convertits avui dia en puntals més o menys díscols, més o menys clàssics del Jazz actual. Per bé o per mal, Ambrose Akinmusire suggereix amb la seva presència, aquesta frescor que justifica el present i, en la seva justa mesura, també el passat. El futur ja el té assegurat.
El jove lleó es presentava a Terrassa havent rebut tracte de "superestrella", just quan encara ens estàvem recuperant del tros de concert que havien fet els Bandwagon de Jason Moran el dia anterior i, per acabar-ho d’adobar, amb gairebé tot el paper venut. Molts ulls mirant i moltes orelles ben obertes de bat a bat. Bon xicot com pocs, aquest californià apadrinat per factòtums de l'escena d'avantguarda com Vijay Iyer o el mateix Jason Moran, va voler començar amb un solo en el que ja 
va destapar un grapat d’habilitats. L’espectador mitjà va començar a aplaudir… al minut dos ja l’aplaudien. Es pode
n tenir tantes coses en contra?
va destapar un grapat d’habilitats. L’espectador mitjà va començar a aplaudir… al minut dos ja l’aplaudien. Es pode
n tenir tantes coses en contra?
Aquest solo de dos minuts no era simplement una valenta targeta de presentació, també marcaria fidelment el que ens havia de deparar el concert: una successiva, i a cops repetitiva, cadena d'intervencions tècniques i floritures d'altíssim nivell que van quallar a la perfecció ..... , calculo que en un de cada cinc espectadors. Per sobre, hi havia els que esperaven un canvi de ritme més líric i, per sota, els que ja baixaven persianes, pensant en el matí següent. Per això, els aplaudiments van ser en precari, acompanyats d'algun crit tallat dels que se solen produir (èxtasi, dolor, alliberament?) en els concerts. Una fredor que va arribar fins a l'espectador que, amb aquest reguitzell de focs artificials, mai no va sentir que li arribés el missatge. Algun dia haurem de parlar de la tortura que produeixen de vegades els aplaudiments en els solos de Jazz.
L’abassegadora demostració de trompeta vorejant els límits va ser una constant en el decurs del concert. A la banda, en canvi, li va tocar una altre paper. Des d’una suavitat gairebé divina, van semblar contradir (o gairebé contrapuntar) el líder. Del grup, destacar Sam Harris, un altre jove lleó que va mostrar un tacte privilegiat en la pulsació, secundant amb perícia els finals silenciosos d'una gran part de les peces interpretades. Un altre moment calamitós per a l'espectador Quan he de començar a aplaudir? ¿S'acaba o no la peça? Valga’m Déu!
Pel que fa al repertori, va ser molt destacable l'exposició del disc "When The Heart Emerges Glistening", motiu comercial del concert. Un treball de gran consistència i amb voluntats trencadores, sobretot pel que fa a ritmes. Atenció també al fraseig lleuger de Walter Smith III, un “partenaire” sòlid però a les antípodes del seu company trompetista. Bones sensacions i tasca d'equip excel·lent per a contrabaix i bateria, gaudint d’un espai de lluïment minso però importantíssim, ja que van mantenir el fons de coto-fluix que es perseguia durant tota la vetllada. En concret, Harish Raghavan ja havia deixat a Terrassa un bon record en el concert de Kurt Elling de la passada edició del Festival.
A Terrassa, com sempre, han demostrat tenir molt bon ull pels intèrprets joves, i Ambrose Akinmusire, a més de jove i lleó, va ara mateix amb els primers de la classe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada