Seamus Blake, saxo tenor
Alex Sipiagin, trompeta
David Kikoski, piano
Boris Kozlov, contrabaix
Donald Edwards, bateria
COOPERATIVA N. 5
Si hi ha algun tipus de Jazz que agrada, no només a Terrassa, sinó a qualsevol públic iniciat en aquesta música al segle passat, aquest és el “hardbop” al més pur estil “Jazz Messengers”. No seria just, però, limitar l’actuació que ens ocupa només a la noble herència d’Art Blakey, i no ho seria perquè en el Jazz, com en la vida, hi ha molts ingredients i matisos que poden fer d’un concert una autèntica benedicció. Per això, en una de les sessions més saboroses de, l’enguany heroic, Festival de Jazz de Terrassa, vam tenir la nostra dosi de Jazz “made in NYC”.
El col·lectiu Opus 5 ens va agermanar amb aquesta vella tendència del Jazz, no sense deixar la seva empremta de qualitat, per boca d’uns intèrprets tècnicament perfectes. Una cooperativa, pot semblar en alguns moments que, per les diverses iniciatives que s’hi reuneixen, camini una mica sense direcció. En canvi la feina de grup se’n veu beneficiada, donant com a resultat un to mitjà molt elevat, amb composicions de tots els membres del grup, al més pur estil SFJAZZ Collective.
Alex Sipiagin, un trompetista rus de currículum envejable, que es va mantenir tota la vetllada en aquest to mitjà, va tenir el seu moment en un duo de gran eloqüència amb el contrabaix, en el decurs del primer set. Seamus Blake, que va anar creixent peça a peça amb certa parsimònia, va finalitzar l’actuació amb solos francament imaginatius i amb molt de múscul, cercant el discurs propi, amb molt de caràcter.
El trio del darrera, fonamental en tot, fou una autèntica locomotora. Amb el capità Dave Kikoski a la sala de màquines i amb Donald Edwards de contramestre a la bateria, van prémer l’accelerador fins a límits impossibles. Hiperactiu com pocs, David Kikoski té un discurs exuberant i ràpid, amb abundància de notes, i Edwards la capacitat de seguir-lo, que no és poc, des de la potència, i tècnica de prestidigitador. En mig hi vam trobar la lírica del mestre Boris Kozlov (un altre rus, magistral tota la nit), amb un desplegament de capacitats molt remarcable, inclòs un solo amb arc al primer set, i altres diverses intervencions de gran caràcter. Ser el titular i, en molts moments, arranjador principal a la Mingus Big Band, no deu ser per casualitat.
La resta del concert i, especialment el segon set, va ser molt més acolorit, més tocat de perfums ‘funkers’ i traces llatines, infiltrats com si d’una insinuació es tractés, molt en el fons de cada peça. Tot i el to mitjà que comentàvem, el grup va voler sonar amb caràcter, sense permetre que el discurs se li torcés, ni que, malgrat la longevitat del “hardbop”, es notés gaire la mà de la història. Saben perfectament que aleshores la cooperativa no tindria rellevància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada