VIJAZZ PENEDÈS 2013 (I)

El mateix dia que hem rebut amb admiració la notícia de que el pianista mallorquí Agustí Fernández, creador i improvisador lliure i valent, rebrà ben aviat el Premi Nacional de Cultura que ofereix el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts), hem passat el primer dels tres dies forts del Vijazz Penedès. Aquí us deixo la primera píndola d’opinió del que personalment he pogut sentir, descrit de manera cronològica per a millor orientació, sobretot meva.

A banda del que, amb esperit inaugural i pretencioses lliçons d’història del Jazz local, va succeïr dijous al vespre-nit, la jornada de divendres s’ha viscut entre l’estrena de l’habitual passejada pels espais familiars: Fira, zona concerts i cercaví amb Brass Band. Mentre en Josep anava dirigint la Moby Dixie Brass Band, fent les parades adients tant per al repòs dels músics, com per al seu agermanament amb els fruits ben fermentats de la nostra terra, uns bons amics de Barcelona m’acompanyaven a fer la primera entrada al recinte de la Plaça de Jaume I.

Phronesis

Ens esperava el primer concert, la sorpresa jove i fresca del cartell d’enguany: el trio Phronesis. Amb la puntualitat a la que ens té acostumats el Vijazz, tot just a les 9 en punt, els 3 joves feien la seva entrada a l’escenari, no sense mostrar en els primers moments un cert nerviosisme, que no descarto que dugués connectada una certa dosi de curiositat, per l’entorn i per l’oportunitat que se’ls brindava. Passats els primers moments d’incertesa, el grup es va assentar i el projecte va començar a sortir a la llum. Es notava que encara hi ha moltes coses que estan començant per a Phronesis. El seu líder i baixista Jasper Hoiby va ser el que més va fer per a ajustar el trio, que estirava entre la força del baterista britànic Anton Eger i la producció mancada gairebé de lírica del pianista Ivo Neeme. L’esforç va donar bon resultat vistos els darrers 15 minuts que ens oferien, gràcies sobretot a la hiperactivitat del baterista. Vaig pensar que el projecte està madurant i té bones maneres a l’estil nòrdic-escandinau, tanmateix els cal fer-lo arribar al públic mantenint tot el missatge íntegre, i no tots els grups ho assoleixen.

Eliane Elias Quartet

Atac de cor en el concert de la “tigressa” Eliane Elias. El concert que ja havia començat amb alguns dubtes degut a les correcions de so que s’anaven produint, va patir una interrupció a la 3a o 4a peça. No hi ha cap raó per a interrompre una cançó, llevat d’una apagada de corrent, d’unes molt adverses condicions meteorològiques, o d’una desgràcia més gran. Aquesta és la determinació que va prendre la cantant brasilera, tot observant com algun dels periodistes acreditats la filmava més enllà del que ella hauria demanat o volgut. Manca de respecte, alguns espectadors ofesos, i també manca de coordinació en el pre concert, doncs els periodistes acreditats no solen excedir-se si saben que hi ha una prohibició tan absoluta per part de l’artista. No sé per on deuria parar el nostre estimat Porter de Nit. Tanmateix el concert es va reconduir amb èxit i, amb el so també molt més afinat, Eliane Elias voltada d’un quartet liderat pel baixista Marc Johnson, va complir amb les espectatives creades des de la seva contractació. El tribut a Chet Baker va ser breu, tan sols amb dues peces del disc “I Tought About You”, i la resta van ser peces del cançoner brasiler i temes del seu anterior disc de versions “Light My Fire” amb les que es va posar el públic a la butxaca, un públic que, més que rendit als encants de la protagonista, s’hi va veure sotmès.

Astrio

Ens esperava el concert d’un altre trio, l’Astrio, que va resultar ser el més rodó de la nit. Santi Careta, Arecio Smith i Santi Serratosa van desplegar un so ben allunyat del que entenem per Jazz, però amb una gran dosi de música improvisada. Sabíem de les qualitats improvisadores del guitarrista Santi Careta, però ahir ens va desbordar. Segurament va ser culpa del projecte d’aquests aventurers “astronautes” i extremats. Sobre bases del rock progressiu dels 70, amarades d’electrònica i percussions, van completar una actuació sense fisures i, el que és més important, sense traïr-se a ells mateixos, mantenint el control de tot el que havien tocat, sense deixar-se portar. I amb una altra cosa també, connexió directa amb el públic.

Leo Tejedor Quartet

Breu aturada a la Jam Session recuperada del Casino, que sembla que s’ha organitzat amb molta més rigorositat que anys anteriors, i a dormir. El dia d’avui ha començat d’una manera ben feliç amb el que el guitarrista Leo Tejedor ha mostrat en el concert vermut. El projecte de quartet va guanyant en solidesa i, fins i tot, ja ofereix moments admirables, plens de personalitat. Versions i peces pròpies han conformat una actuació que ha comptat amb Carles Sanz al piano, Ricard Parera a la bateria i Jordi Mestres al contrabaix.