Christian Scott
trompeta i flugel
Braxton Cook
saxos alt i alt recte
Lawrence Fields
piano
Luques Curtis
contrabaix
Corey Fonville
bateria
Suposem que en un exercici de connexió amb la història, a la zona porxada de la cava del Jamboree es projectava de manera estel·lar el vídeo d’un concert de Miles Davis a Montreux, any 1989. S’hi veien imatges amb uns joveníssims Scofield, Garrett, Mazur, Jones.... acompanyant el visionari artista que, capcot, bufava una trompeta de color roig, vestint amb despreocupació l’acolorida roba dissenyada per ell mateix. Situar-se emocionalment per a rebre un concert és un detall mínim, si tu vols, però és de categoria.
De fet, Christian Scott ha emulat Miles com a mínim en una ocasió, quan va participar en la gravació de “Tutu Revisited” (2009), un disc del baixista i productor Marcus Miller. Més enllà d’això i de l’herència tècnica (val a dir que el so amb la sordina Harmon és clavat), veiem altres coses en comú entre el jove sureny i la icona del Jazz. Passió per les trompetes “personalitzades”, vestir també personalitzat, treball amb músics més joves, …. caldrà preguntar pels cotxes de luxe?
Christian Scott és un noi de Louisina, loquaç i malparlat (una altra coincidència amb Miles), que va debutar al Jamboree quan tenia 14 o 15 anys (ell mateix, en presentar-se, no ho recordava amb exactitud) acompanyant el seu oncle, el saxofonista Donald Harrison. Ara, amb 30 anys, és una figura capdavantera del Jazz i arrossega, a banda de la seva muller Dora Mendez-Scott, present a la sala i a l’escenari (va cantar una peça amb el grup en el decurs del primer set), una multitud d’aficionats.
L’actuació en general va anar plena de bop, un bop extremat i tallant, molt complex però més ballable que interessant, incloent les tendències urbanes que fa alguns anys que enriqueixen la proposta del trompetista.
Al segon set, el discurs es va tornar encara menys identificable, car va apostar pel lluïment i va fer l’efecte que tot era més viu, amb la bateria un xic més apagada i cadenciosa. Entre peces com la balada Isadora amb una autèntica exhibició amb el flugel, i la peça dedicada al Katrina (aquell huracà que va devastar New Orleans el 2005), el repertori va incloure també dues peces-missatge (i, segurament també, homenatge): The Eye of the Hurricane de Herbie Hancock i Fingerprints de Wayne Shorter.
2 comentaris:
Bones fotos i millor comentari!
Gràcies Roberto. Un concert per a gaudir dels solistes.
Publica un comentari a l'entrada