JAZZALDIA 48 2013 (III)

25-jul-2013

VIJAY IYER TRIO

No, no era l’objectiu, no estava previst, ho confesso. Quina gran manca de sensibilitat! Aquesta era la tercera vegada que sentíem Vijay Iyer, en els darrers 3 anys, i potser això ens va relaxar una mica. Però, com és que fem aquestes errades tan absurdes? Mai, mai, mai, pots donar-te per relaxat quan entres a un concert d’aquest pianista. És un tipus brillant i que, des de que el conec, no ha parat de millorar la seva proposta. Espero haver après la lliçó!

Des de la seva aparença pusil·lànime, Vijay Iyer va evidenciar en aquest concert tenir un major domini de l’escena i, llevat dels seus dits sobre el teclat, no va deixar gaire res a l’atzar. Fins es va permetre alguna broma, com allò de que a mitja actuació no recordava quines peces havia tocat al principi. Peces noves, segur, i acabades de sortir del forn. Hi ha molts músics que presumeixen d’escriure les seves peces a l’escenari. Vijay Iyer simplement ho fa.

Amb el Teatro Victoria Eugenia ple de gom a gom, el pianista d’origen hindú va portar els presents a un viatge rítmic extremat, volant des del blues fins al techno incloent, tot i que en compta-gotes, bases electròniques pre-gravades.

Núvols blancs, xais endormiscats....

cursa de cavalls enfervorits!

i, entremig, un crescendo lluminós….

D’una elasticitat irrenunciable, entre el beat tempestuós de Tayshawn Sorey, -enèrgic substitut del recentment ascendit Marcus Gilmore-, i la lírica de Stephan Crump –els seus episodis amb l’arc van ser colpidors-, el trio va pitjar l’accelerador fins a l’extenuació, per a deixar-se caure després amb la ingravidesa d’una ploma. Quina facilitat!  L’infinit tot d’un cop i el silenci absolut! diu Lluís Llach. Va ser un joc de ritmes ben amanits des de l’aire monkià que sempre acompanya la pianística d’aquest músic inquiet. Et deixa sense paraules.

A l’inrevés que en d’altres ocasions, no es va fer pregar gens a l’hora d’oferir el hit de Michael Jackson, Human Nature, a l’hora del bis. Coses de l’estat d’ànim? 

Aleshores encara no ho sabíem, però acabàvem de sentir un dels millors concerts del Jazzaldia.

THE SWALLOW QUINTET

En el nostre trasllat a la Plaza de la Trinidad vam pair com vam poder la descàrrega, i ens dèiem que sentir Steve Swallow combinat amb Carla Bley i Steve Cardenas no podia ser mala cosa. No ho va ser, però ja us aviso que la màgia d’en Vijay va durar estona.

Carla Bley és qui mana amb dolçor i encert però, malauradament, sense treball de baixos, el Hammond que tenia a les mans va perdre gran part de la seva paleta de colors. Al piano la cosa hauria funcionat el doble. Tot i així, crec que vam tenir una bona expressió de les llegendàries personalitats de Swallow (72) i Bley (77), sempre amb un punt de nostàlgia i un altre de rebel·lia. Tots dos van caminar abraçats amb la lírica de Steve Cardenas, un dels excel·lents guitarristes “amagats” del l’escena nord-americana.  Després de sentir aquest concert, sembla realment que del minimalisme al blues hi vagi solament un pas.

Jordi Rossi, camaleònic com mai, va clavar a la perfecció amb la proposta sovint delicada i un xic esquizofrènica del quintet. Segur que el baterista barceloní combrega fàcilment amb el projecte, igual que el saxofonista tot terreny Chris Cheek, encarregat d’aportar un fraseig imaginatiu i alhora sòlid, contribuint notablement a l’equilibri final del grup.

JORGE PARDO HUELLAS XL

No sabem si la sigla XL fa referència a l’envergadura del projecte, però ens dóna peu a afirmar que el que vam sentir tot just després de la parella Swallow-Bley, va ser en molts aspectes gran. En primer lloc cal dir que va ser flamenc, un flamenc expansiu. Quan no era flamenc, en conservava tota l’essència. I després va ser Jazz, un Jazz pensat per a totes les orelles, en format Big Band, que també és sinònim de gran. Transversalitat i expansió, aquestes són les paraules que, segons el nostre parer, defineixen “Huellas”. No cal més que això per a arribar directe al públic.

Jorge Pardo que continua sent un intèrpret molt emotiu, sobre tot a la flauta travessera, i Josemi Carmona es van repartir el protagonisme junt amb David Pastor, director de l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics de Barcelona, i Diego Guerrero, arranjador d’algunes de les obres, com ara la suite “El Rio” que ell mateix va dirigir. Això és Flamenc-Jazz amb altura de mires i sense complexos. Jorge Pardo va explicar que arribava al Jazzaldia molts anys després del seu debut al Festival (com a participant en els concursos de grups joves), crec que va dir 35. Massa temps ha passat... Sembla que al Jazzaldia s’han despertat tard... però han despertat!

Bon rendiment de l’OJO, embolcallant amb respecte la “jondura” del grup, amb bon treball de conjunt i mantenint el nivell en els solos. Pel que fa als altres acompanyants de Pardo, va ser especialment destacable la participació de Marc Miralta a la marimba, a la qual va ajudar a desprendre les olors flamenques que calien. Per a mi, una novetat, sentir la marimba acompanyant flamenc.

AGUSTÍ FERNÁNDEZ AURORA TRIO

Tot i que no ens trobàvem en les millors condicions (3 concerts previs gairebé consecutius, el sirimiri que calava cada cop més i l’horari –gairebé la una de la matinada-), per a tancar el dia (o la nit), ens vam acostar al claustre de San Telmo, a escoltar la part final d’una de les audicions que, a priori, em venien més de gust.

El Jazzaldia, però, és cruel a l’hora de combinar estils i horaris, i només vam poder gaudir de mitja hora d’aquest artesà de la improvisació. Això sí, en la penombra de l’escenari (no tenim fotografies amb qualitat suficient) i sota un xim-xim insistent. És poc, però per a mi va ser molt bo tornar a sentir una proposta esquizofrènica (dues en un dia). Aurora Trio és molt mediterrani, molt acolorit, però també rebel i contundent. En aquesta mitja hora el trio, amb Barry Guy al contrabaix i Ramón López a la bateria, ens va sobrepassar del tot, alternant peces líriques (i, tal com deia, d’una arrel mediterrània evident) amb d’altres totalment mancades de línia melòdica, on el més important eren les textures i els cops d’efecte, les conjuncions entre ells i la lliure manifestació de complicitats. No puc deixar de destacar el so que li treu Agustí Fernández al seu piano. Utilitza totes les possibilitats de l’instrument, tots els matisos, sense automutilar-se. Quin extraordinari pianista!