Joan Solana, piano
Josep Colls, baix elèctric
Joan Carles Marí, bateria
TRIO DE JOTES
Més enllà de si el nom fa la cosa, o de si hi ha un excés d’anglicismes en el nostre dia a dia, és ben clar que Threejay no fa referència a una mà de pòquer, ni a cap dansa de les terres de l’Ebre. Confesso que més aviat pensava, quan ja fa algun temps vaig saber d’aquest trident musical, que associaven el seu nom al concepte DJ. Ni per una banda ni per l’altra, ni per la de més enllà. El trio de jotes cal entendre’l pels noms de pila i, sobretot, desvincular-lo de la música que fan, lligada de manera sòlida i ambiciosa al pop i al rock.
Amb bona resposta de públic, que havia arribat just després de les quatre javelines blaugrana al Bernabéu, els Joan Solana, Joan Carles Marí i Josep Colls, van idear una actuació creixent, de menys a més, basada en un repertori de peces noves, preparades per a ser incloses en un proper disc. En elles s’endevinen les bones crítiques que va rebre en el seu moment la gravació fundacional, de títol homònim al del grup i publicada l'any passat. De ben segur que aquesta injecció de confiança ha incentivat l’interès compositiu del trio.
Les primeres peces, molt sòbries i amb una bona dosi de pop, van despertar expectació. Un perfum de jazz nòrdic es van apoderar de la sala, mentre l'embranzida inicial esdevenia tacte i profunditat. Entre el glaç i la llum septentrional ens vam ensopir una mica, tot i les continues referències al rock, procedents bàsicament del toc punyent de la bateria. Però a poc a poc, el baix elèctric de Josep Colls va agafar protagonisme deixant algunes textures enginyoses, i fent que la nau s'anés aixecant. El caràcter que va imprimir el pianista vilafranquí Joan Solana va ajudar a veure el final del concert com si fos una suite, una mena de relat més propi de la música simfònica, empeltat amb encert de riffs cada cop més rockers. El final ens va atrapar força enlairats, entre versions de metal-rock i composicions acabades de sortir del forn, encara amb títols provisionals. En el torn del bis, una de les peces del primer disc, que va posar de relleu una distensió palpable dels propis executants, ara sí, més relaxats per l'excel·lent acollida.
No hi ha dubte que, un dia o altre, en voldrem més.
No hi ha dubte que, un dia o altre, en voldrem més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada