 |
| Dee Dee Bridgewater, Trinitate Enparantza, Donostia, 27-Jul-2014 |
ELS NÚMEROS RODONS
No és per preocupar-se. Altres
festivals han viscut episodis semblants. Quan arriben els aniversaris rodons, als
organitzadors se'ls desperten les ganes de fer quelcom diferent. No sé si ha
estat aquest el cas, ni si n’hem de culpar altres raons que no les artístiques,
però el canvi de registre es veia ben clar des del moment que es va conèixer tot
el cartell. Confesso que quan, de manera sorprenent, i molt abans del que ens
tenien acostumats, els Tastavins anunciaven dos dels artistes participants,
vaig pensar que aquells no eren els caps de cartell. Que un festival que ha
portat Chick Corea, Branford Marsalis o Charlie Haden, ens tenia reservats els
autèntics trumfos per a l’habitual anunci a Barcelona. Però havent donat tota
la confiança prèvia als noms publicats i, després de baixar la persiana al
Vijazz més europeu de tots, he acabat acceptant que les meves esperances tenien més de falses que
d’esperances.
Si exceptuem l’extraordinària Dee
Dee Bridgewater, la resta d'artistes han passat amb suficiència però sense
emocionar. La diva, en plena forma als 66, va brindar divendres una actuació memorable. Més emotiva que
efervescent, va completar una segona meitat magistral, després d’oferir uns
equilibris vocals a l’abast de ben poques cantants. Acompanyada d’una banda
jove, capitanejada pel trompetista Theo Crocker, va tancar absolutament
radiant, abraçada al blues, i homenatjant l’enyorada Abbey Lincoln. Pura
emoció.
Dels concerts en obert que s'han
pogut sentir, cal parlar d'Ibrahim Maalouf. Home de melodies majestuoses i
amant d'experimentacions sòniques, ha estat el representant més clar del gir
estilístic d’enguany. Tot i gaudir d’una excel·lent connexió, i del mestissatge
ben cuinat que comporta la seva música, l'actuació va abusar en excés del volum
i del rock. Manu Katché d'una banda, i Richard Bona de l'altra van ser
propostes càlides, però superficials. El baterista francès va oferir una
actuació quasi inofensiva, sembrada de balades, que van capitanejar dos bons
solistes com Luca Aquino al flugel i Raffaele Catalano als saxos. El baixista
camerunès es va posar el públic a la butxaca amb la seva innata simpatia, i la
clàssica combinació de veu i baix que l’ha fet famós. El sextet Mandekan
Cubano, amb Luisito i Roberto Quintero a les percussions, i un vell conegut com
Dennis Hernández a la trompeta, va donar una lliçó de sincronia i ritme.
Els més joves, i aposta directa de
la direcció artística del Festival, els anglesos GoGo Penguin, van sortir a
escena amb gest preocupat. No se'ls veia tranquils i m'inclino a pensar que, o
no esperaven un espai tan ampli i a cel obert, o no confiaven gaire en la
sonorització. El resultat va ser un concert excessivament pla, força diferent
del que s'esperava. Tot i la presència d'una bona legió d'admiradors, el
concert no va passar d'una llarga reiteració de tonades, alterades artificialment
amb sobtats augments de volum. Aquest trio, totalment acústic, segurament
demanava un entorn més íntim i tancat.
Amb nota va exhibir el saxofonista Roger Martínez
el seu Elèctric Lab en el concert-vermut de dissabte a Cal Figarot. Amb el Toni
Mesa a la guitarra elèctrica, i autor de gran part de les composicions, el Joan
Solana als teclats i el Ricard Parera a la bateria, l'encara tendra proposta,
passada per filtres electrònics, va connectar amb solvència
gràcies sobretot a les familiars sonoritats del jazz-rock.
DUES
VELOCITATS
La sensació de les dues velocitats
se m’ha fet enguany molt present. Una cosa és el que s'aprecia a dalt
l'escenari de la Plaça de Jaume I, i l’altra, el que es veu i se sent a fora
d’ell. A dalt, continua sent tot d'una excel·lència evident, i en canvi a la
resta sembla que hi hagi una mena de desconcert. Una frisança que no ajuda a gaudir
d’aquest certamen amb la pau necessària. Ha estat difícil assistir a totes les
actuacions. Uns cops pel solapament horari, i d'altres per la limitació de
places. Una llàstima, tenint en compte que és un festival petit on, si
exceptuem la Brass Band i els grups que actuaven als bars, s'hi han programat
només 9 concerts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada